Aquest ha estat un any miraculós. Marta i jo ens hem casat, hem obtingut les nostres places com a docents i ara esperem una criatura (no sabem el sexe, encara) per als inicis del pròxim estiu (Marta ho va comunicar fa uns dies, després d'esperar-me inútilment per a que férem un anunci simultani). Tot plegat és fruit de les nostres millors voluntats adobades amb constància, esforç i alguns sacrificis; d'un programa de vida que, tot i desplegar-se d'acord amb una modesta racionalitat pràctica, en els seus resultats excedeix qualsevol càlcul utilitarista, qualsevol consideració sobre els nostres mèrits o expectatives. Hem tingut molta sort, i ens caldria ser-ne ja tres per a poder compartir tanta gratitud.
Com ja vaig comentar, estaré una temporada sense escriure (quasi me les havia agafades ja, les vacances: un poc més i se m'oblida acomiadar-me). El que vull és que el dia que torne no em falten coses bones que contar. Mentrestant, vos desitge que tingueu un any 2010 almenys tan bo com el meu 2009.
Una nadala i un himne
Aquesta hauria de ser la penúltima entrada d'aquest blog. Davant el dubte de si podré penjar el meu comiat abans o després del dia de Nadal, vos desitge el millor per a aquests dies de fred, família i compres compulsives. Disculpeu els errors al teclat: hi ha qui es queixa de no disposar d'accents quan escriu des de l'estranger, jo en canvi no m'acabe d'acostumar a no tenir pedal en aquest meu ja llarg exili pianístic...
Sant Francesc de Borja
[Un comentari igualment llarg, però més autoritzat, més "canònic", sobre aquests mateixos temes i llibres el podeu trobar ací.]
2010 serà l'any de l'apoteosi borgiana a Gandia i la Safor. Se celebra el cinqué centenari del naixement de Sant Francesc de Borja, descendent de rei i papa, virrei de Catalunya, quart duc de Gandia, tercer general de la Companyia de Jesús i patró de la seua ciutat. Les meues anunciades (i merescudes) vacances m'impediran donar testimoni dels primers mesos d'aquest esdeveniment tan carregat simbòlicament (i pressupostàriament, supose: és any preelectoral!). Però almenys sí podré dir alguna cosa sobre el preludi llibresc que se li ha donat a l'any Borja: un parell de biografies de Sant Francesc que han vist la llum a temps per a que la gent puga demanar-se-les per a regal aquest Nadal i arribar a l'efemèride amb els deures fets.
Sabia que Josep Piera estava preparant una vida de Sant Francesc per a l'ocasió, com havia fet fa uns pocs anys amb Ausiàs Marc aprofitant un altre centenari. Ell mateix ho havia comentat públicament en algun acte cultural, i jo mateix havia rebut altres notícies del que havia de ser la seua contribució a l'any Borja gandià. Però el que no hauria cregut mai fins que ho vaig veure en directe per Gandia TV és que eixa esperada biografia resultara guanyadora del premi local de narrativa, el Joanot Martorell: una decisió tan polèmica que no és gens estrany que algunes de les primeres declaracions respecte a la concessió del premi foren d'autojustificació. Els amants de les conspiracions literàries (que en segons quins cercles abunden més que els seguidors del València CF) han trobat en el cas els millors ingredients per a l'elucubració i la maledicència: un escriptor de Gandia guanya el premi de Gandia, del qual ha estat organitzador, jurat freqüent i recent homenatjat, amb una biografia del sant patró de la ciutat coincidint amb el cinqué aniversari del seu naixement. No sé si aquesta cadena de coincidències és la millor carta de presentació per al llibre, però jo que l'he llegit puc dir que m'ha agradat bastant; intentaré explicar perquè tot seguit. Una cosa és clara: si fins i tot l'immortal cavaller Joanot Martorell s'ha inclinat davant del sant patró, és que la que ens espera l'any vinent és grossa, ben grossa. Jo mateix ja estic escrivint una obra en vers sobre la vida sexual de María Enríquez (l'avia del sant) per a presentar-me al premi de poesia de l'any que ve.
"Francesc de Borja, el duc sant" és una documentada recreació de la vida d'un personatge fascinant. Si he entés bé Piera les ocasions en què ha descrit la seua "relació" amb Sant Francesc, la seua descoberta d'un home cabdal del segle XVI, ell mateix s'ha vist apassionadament sorprés per les variadíssimes dimensions d'aquest home, que fins ara en l'imaginari col•lectiu dels saforencs ha estat poc més que una icona beata però que faríem be de rescatar simbòlicament, culturalment, humanament. Tal i com Piera el presenta, a mi també m'ha captivat: tenim a la vora de casa algú bastant més gran que un nom o una estampeta, algú que coneix de prop grans personatges del seu temps en les més variades circumstàncies (com a xiquet cortesà, com a virrei, com a duc de Gandia i gran d'Espanya, com a jesuïta). Garcilaso de la Vega mor als seus braços, l'emperador Carles el té primer com a home de confiança i el reclama després per a ben morir en els seus darrers dies a Yuste, Santa Teresa de Jesús troba en Borja seguretats front als tentacles de la Inquisició (de què Francesc haurà de fugir més endavant, al seu torn), i Ignasi de Loiola veu en Francesc el Leo Messi de la Contrarreforma (i que Sant Borja em perdone per aquest símil futbolístic).
No és la primera vegada que confesse que he llegit massa poc de Piera. Tinc entés que fa una literatura molt personal, del gaudi de la qual m'hauria de sentir més pròxim que un lector més convencional - un motiu més per a reintentar-ne la lectura. Però qui s'adrece al seu llibre sobre Sant Francesc amb la por, el prejudici o l'expectativa de trobar-se una reinvenció poètica del personatge s'equivocarà del tot (a mi m'ha passat, en part). La prosa amb què se'ns conta la vida del duc sant és mesurada i senzilla, més documental que novel•lesca, més pendent de la correcció i l'eficàcia que de filigranes o excursionismes lírics de cap classe. Així, els paràmetres amb què hauríem de mesurar el llibre no haurien de ser tant els estrictament literaris (el plantejament "pedagògic" del llibre limita les possibilitats, en eixe sentit) com els relatius al rigor històric de la reconstrucció del personatge. I clar, profà com sóc en la matèria, no puc saber fins a quin punt el llibre es correspon amb fets documentats. La meua sospita és que sí, que Piera treballa des d'un profund coneixement de causa, que ha estat exquisidament assessorat, i que el propi estil de l'obra transmet efectivament aquesta voluntat de rigor. Però aquest salt des d'allò estrictament narratiu a consideracions de tipus historiogràfic em porten a parlar de l'altre llibre sobre la vida del sant que ha vist la llum quasi simultàniament.
És una "llàstima", en certa manera, que l'única comparació que puc fer amb una altra biografia recent del Sant siga amb un text també escrit per Piera: una obra encarregada per l'Ajuntament de Gandia en col•laboració amb dos il•lustres historiadors gandians, Santiago La Parra i Ximo Company, que ha publicat Bromera en la seua col•lecció de gran format. Dic llàstima perquè, d'haver sabut que Piera publicaria una "vida completa" del sant hagués resultat potser més interessant, més enriquidor que fos algun dels altres col•laboradors qui en narrés la vida, però no ha estat així. El llibre, magníficament il•lustrat, sobre Francesc de Borja, té tres parts diferenciades en tema i to: una introducció general a la família Borja a càrrec de Santiago La Parra (de qui ja vaig poder seguir un magnífic cicle de conferències ara farà tres anys), un resum de la vida de Francesc a càrrec de Josep Piera (que difícilment podia resultar en més que un resum de la seua biografia "llarga" de què he parlat més amunt), i un assaig sobre els aspectes artístics i espirituals del sant a càrrec de Ximo Company (que m'ha semblat interessantíssim, entre altres motius pel to, inusual, en què reivindica el sentit de la "santedat" en els nostres temps, a mig camí entre la reflexió de l'historiador i les preocupacions de l'home de religió). El treball de divulgació fet pels autors, l'ajuntament i l'editorial és immillorable, tot i la meua sospita, abans apuntada, que intercanviar els papers o els temes entres els tres col•laboradors hagués evitat redundàncies i ampliat perspectives.
L'any Borja promet. Crec sincerament que el personatge, de qui intentaré continuar aprofundint en els detalls històrics, mereix una celebració d'aquesta magnitud, que hauria de gaudir del consens tant de la gent de Déu com de la gent de País (o si em permeteu una altra simplificació ridícula, de la dreta i l'esquerra). No recorde si fou fa un any o dos, en un acte de la Setmana Literària gandiana, un membre del públic d'aproximadament la meua edat (a qui no coneixia ni puc recordar ara la cara) va expressar la seua protesta per dedicar tants diners i una tan fastuosa commemoració a algú com Sant Francesc, a qui va caracteritzar com a poc menys que cabdill d'una secta genocida i un violador dels drets humans. Jo mateix crec haver acumulat suficients intervencions descarades i destrellatades "des del públic" durant aquests anys com per a saber-me "vencedor" en el meu tram d'edat, però apostaria no haver-ne dit mai una tan grossa. Tinc la sospita que, com a espectador cultural d'aquesta comarca, em sent més a prop de les preocupacions i sensibilitats de la generació que em precedeix que de la que, per edat, em correspon. El dia que es produisca el relleu generacional dels nostres protagonistes culturals i cívics, faré bé de no abandonar la meua butaca entre el públic: tot allò que l'any 2010 tindrà d'apoteosi podria tindre-ho també de crisi, de relleu. He mig promés que tornaré, en part, per a contar-ho.
2010 serà l'any de l'apoteosi borgiana a Gandia i la Safor. Se celebra el cinqué centenari del naixement de Sant Francesc de Borja, descendent de rei i papa, virrei de Catalunya, quart duc de Gandia, tercer general de la Companyia de Jesús i patró de la seua ciutat. Les meues anunciades (i merescudes) vacances m'impediran donar testimoni dels primers mesos d'aquest esdeveniment tan carregat simbòlicament (i pressupostàriament, supose: és any preelectoral!). Però almenys sí podré dir alguna cosa sobre el preludi llibresc que se li ha donat a l'any Borja: un parell de biografies de Sant Francesc que han vist la llum a temps per a que la gent puga demanar-se-les per a regal aquest Nadal i arribar a l'efemèride amb els deures fets.
Sabia que Josep Piera estava preparant una vida de Sant Francesc per a l'ocasió, com havia fet fa uns pocs anys amb Ausiàs Marc aprofitant un altre centenari. Ell mateix ho havia comentat públicament en algun acte cultural, i jo mateix havia rebut altres notícies del que havia de ser la seua contribució a l'any Borja gandià. Però el que no hauria cregut mai fins que ho vaig veure en directe per Gandia TV és que eixa esperada biografia resultara guanyadora del premi local de narrativa, el Joanot Martorell: una decisió tan polèmica que no és gens estrany que algunes de les primeres declaracions respecte a la concessió del premi foren d'autojustificació. Els amants de les conspiracions literàries (que en segons quins cercles abunden més que els seguidors del València CF) han trobat en el cas els millors ingredients per a l'elucubració i la maledicència: un escriptor de Gandia guanya el premi de Gandia, del qual ha estat organitzador, jurat freqüent i recent homenatjat, amb una biografia del sant patró de la ciutat coincidint amb el cinqué aniversari del seu naixement. No sé si aquesta cadena de coincidències és la millor carta de presentació per al llibre, però jo que l'he llegit puc dir que m'ha agradat bastant; intentaré explicar perquè tot seguit. Una cosa és clara: si fins i tot l'immortal cavaller Joanot Martorell s'ha inclinat davant del sant patró, és que la que ens espera l'any vinent és grossa, ben grossa. Jo mateix ja estic escrivint una obra en vers sobre la vida sexual de María Enríquez (l'avia del sant) per a presentar-me al premi de poesia de l'any que ve.
"Francesc de Borja, el duc sant" és una documentada recreació de la vida d'un personatge fascinant. Si he entés bé Piera les ocasions en què ha descrit la seua "relació" amb Sant Francesc, la seua descoberta d'un home cabdal del segle XVI, ell mateix s'ha vist apassionadament sorprés per les variadíssimes dimensions d'aquest home, que fins ara en l'imaginari col•lectiu dels saforencs ha estat poc més que una icona beata però que faríem be de rescatar simbòlicament, culturalment, humanament. Tal i com Piera el presenta, a mi també m'ha captivat: tenim a la vora de casa algú bastant més gran que un nom o una estampeta, algú que coneix de prop grans personatges del seu temps en les més variades circumstàncies (com a xiquet cortesà, com a virrei, com a duc de Gandia i gran d'Espanya, com a jesuïta). Garcilaso de la Vega mor als seus braços, l'emperador Carles el té primer com a home de confiança i el reclama després per a ben morir en els seus darrers dies a Yuste, Santa Teresa de Jesús troba en Borja seguretats front als tentacles de la Inquisició (de què Francesc haurà de fugir més endavant, al seu torn), i Ignasi de Loiola veu en Francesc el Leo Messi de la Contrarreforma (i que Sant Borja em perdone per aquest símil futbolístic).
No és la primera vegada que confesse que he llegit massa poc de Piera. Tinc entés que fa una literatura molt personal, del gaudi de la qual m'hauria de sentir més pròxim que un lector més convencional - un motiu més per a reintentar-ne la lectura. Però qui s'adrece al seu llibre sobre Sant Francesc amb la por, el prejudici o l'expectativa de trobar-se una reinvenció poètica del personatge s'equivocarà del tot (a mi m'ha passat, en part). La prosa amb què se'ns conta la vida del duc sant és mesurada i senzilla, més documental que novel•lesca, més pendent de la correcció i l'eficàcia que de filigranes o excursionismes lírics de cap classe. Així, els paràmetres amb què hauríem de mesurar el llibre no haurien de ser tant els estrictament literaris (el plantejament "pedagògic" del llibre limita les possibilitats, en eixe sentit) com els relatius al rigor històric de la reconstrucció del personatge. I clar, profà com sóc en la matèria, no puc saber fins a quin punt el llibre es correspon amb fets documentats. La meua sospita és que sí, que Piera treballa des d'un profund coneixement de causa, que ha estat exquisidament assessorat, i que el propi estil de l'obra transmet efectivament aquesta voluntat de rigor. Però aquest salt des d'allò estrictament narratiu a consideracions de tipus historiogràfic em porten a parlar de l'altre llibre sobre la vida del sant que ha vist la llum quasi simultàniament.
És una "llàstima", en certa manera, que l'única comparació que puc fer amb una altra biografia recent del Sant siga amb un text també escrit per Piera: una obra encarregada per l'Ajuntament de Gandia en col•laboració amb dos il•lustres historiadors gandians, Santiago La Parra i Ximo Company, que ha publicat Bromera en la seua col•lecció de gran format. Dic llàstima perquè, d'haver sabut que Piera publicaria una "vida completa" del sant hagués resultat potser més interessant, més enriquidor que fos algun dels altres col•laboradors qui en narrés la vida, però no ha estat així. El llibre, magníficament il•lustrat, sobre Francesc de Borja, té tres parts diferenciades en tema i to: una introducció general a la família Borja a càrrec de Santiago La Parra (de qui ja vaig poder seguir un magnífic cicle de conferències ara farà tres anys), un resum de la vida de Francesc a càrrec de Josep Piera (que difícilment podia resultar en més que un resum de la seua biografia "llarga" de què he parlat més amunt), i un assaig sobre els aspectes artístics i espirituals del sant a càrrec de Ximo Company (que m'ha semblat interessantíssim, entre altres motius pel to, inusual, en què reivindica el sentit de la "santedat" en els nostres temps, a mig camí entre la reflexió de l'historiador i les preocupacions de l'home de religió). El treball de divulgació fet pels autors, l'ajuntament i l'editorial és immillorable, tot i la meua sospita, abans apuntada, que intercanviar els papers o els temes entres els tres col•laboradors hagués evitat redundàncies i ampliat perspectives.
L'any Borja promet. Crec sincerament que el personatge, de qui intentaré continuar aprofundint en els detalls històrics, mereix una celebració d'aquesta magnitud, que hauria de gaudir del consens tant de la gent de Déu com de la gent de País (o si em permeteu una altra simplificació ridícula, de la dreta i l'esquerra). No recorde si fou fa un any o dos, en un acte de la Setmana Literària gandiana, un membre del públic d'aproximadament la meua edat (a qui no coneixia ni puc recordar ara la cara) va expressar la seua protesta per dedicar tants diners i una tan fastuosa commemoració a algú com Sant Francesc, a qui va caracteritzar com a poc menys que cabdill d'una secta genocida i un violador dels drets humans. Jo mateix crec haver acumulat suficients intervencions descarades i destrellatades "des del públic" durant aquests anys com per a saber-me "vencedor" en el meu tram d'edat, però apostaria no haver-ne dit mai una tan grossa. Tinc la sospita que, com a espectador cultural d'aquesta comarca, em sent més a prop de les preocupacions i sensibilitats de la generació que em precedeix que de la que, per edat, em correspon. El dia que es produisca el relleu generacional dels nostres protagonistes culturals i cívics, faré bé de no abandonar la meua butaca entre el públic: tot allò que l'any 2010 tindrà d'apoteosi podria tindre-ho també de crisi, de relleu. He mig promés que tornaré, en part, per a contar-ho.
El camí i la meta
Llegisc, amb pocs dies de diferència, una biografia de Sant Francesc de Borja (que voldria comentar més extensament si arribe a temps) i el "Paradís" de la Divina Comèdia. I arribe a conclusions paral·leles, i previsibles: la vida (personal) del patró de Gandia fou més interessant mentre es debatia entre la glòria terrenal i la celestial que després de la pública victòria d'aquesta darrera. I el "Paradís" és, almenys com a destinació turística, menys captivador que l'"Infern": els capítols en què parlen Sant Tomàs d'Aquino (de Francesc d'Assís) i Sant Bonaventura (de Sant Domènec de Guzmàn) tenen un indubtable interés cultural, simbòlic, em "diuen coses". Però les tirallongues de decasílabs sobre les interseccions de les esferes del cosmos o l'explicació de si les taques de la Lluna són o no efecte d'una distinta densitat dels materials de què està feta i coses així, em fan enyorar eixes batalletes entre dimonis i condemnats que esquitxaven els cants de l'"Infern". Serà un altre moment el de meditar sobre la santedat, la saviesa, i la forma en què aquestes paraules tan gastades, tan aparentment obsoletes, poden il·luminar encara els nostres dies. Però el que està clar és que per sants que ens agradaria ser en la nostra vida personal, als lectors, als espectadors, el que ens interessa dels altres són més les seues lluites i misèries que el reflex immaculat de la puresa conquerida... O dit d'una altra manera: el camí, bastant més que la meta.
Una pausa
Aquest mes de desembre podria ser l’últim de “La vida diferida”: si no canvie d’opinió durant les pròximes setmanes, és ben probable que aquest blog faça un punt i a part a final d’any, i que em prenga unes vacances “blogger” d’uns mesos (potser dos o tres, potser més). He fet aquesta classe de pauses en les meues etapes anteriors a la xarxa: uns pocs mesos sense escriure i després torne amb més ganes, però pocs de vosaltres heu conegut els meus inicis.
Com a “projecte”, aquest meu blog comença a donar senyals d’esgotament: el títol ha perdut bona part del seu sentit (que si no l’heu intuït mai prové d’una de les darreres anotacions del meu blog anterior), i la meua forma d’escriure s’està ressentint de defectes que, curiosament, crec haver sabut evitar en un passat no tan llunyà. Faig articles massa llargs per a llegir en pantalla, escric massa sobre llibres (la lectura dels quals no és sinó una perifèria de les meues interaccions reflexives amb el món), i continue sense parlar d’alguns dels temes que més em preocupen, m’apassionen, m’interessen, com si una estúpida autocensura (que res té a veure amb la “privacitat” meua ni d’altres, sinó amb els “moments” i els “contexts” de l’escriptura) només em permetera posar damunt la taula una part de les meues inquietuds, dels meus dubtes, de les meues escasses conviccions.
Malgrat tots els motius que explique, l’humil balanç que puc fer dels meus últims dos anys i mig escrivint ací és sobradament positiu com per a sobreviure a l’autocrítica. He aconseguit unes quantes coses valuoses. La primera: conèixer gent, ja que escriure un blog és el millor incentiu per a llegir la classe de coses que altres han decidit contar tan lliurement com has fet tu. La segona: fer país, perquè cada cop que he anunciat un acte, n’he fet un resum, he comentat un llibre, o he explicat la meua vida en la meua llengua, li he donat un alè de vida al meu poble. I la tercera: incorporar definitivament l’escriptura a la meua petita llista d’habilitats; he fet de músic, matemàtic, home d’empresa, professor de secundària, i crec que ja podria dir-ho també, de “blogger”. Certament, he fet millor la resta de coses que escriure, però sense el blog ni tan sols podria haver-ne donat testimoni.
En qualsevol cas, el que no m’agradaria és deixar de llegir i comentar en els altres blogs. Fins i tot és la meua intenció dedicar un treball acadèmic (que estic ja tardant massa temps en concretar) a algun aspecte de la blogosfera, que és el que em falta per a obtenir el títol de Màster que, curiosament, vaig començar a estudiar al temps que obria aquesta pàgina. Entre unes coses i altres, que ningú diga adéu, que vindré de visita, com els jubilats...
Com a “projecte”, aquest meu blog comença a donar senyals d’esgotament: el títol ha perdut bona part del seu sentit (que si no l’heu intuït mai prové d’una de les darreres anotacions del meu blog anterior), i la meua forma d’escriure s’està ressentint de defectes que, curiosament, crec haver sabut evitar en un passat no tan llunyà. Faig articles massa llargs per a llegir en pantalla, escric massa sobre llibres (la lectura dels quals no és sinó una perifèria de les meues interaccions reflexives amb el món), i continue sense parlar d’alguns dels temes que més em preocupen, m’apassionen, m’interessen, com si una estúpida autocensura (que res té a veure amb la “privacitat” meua ni d’altres, sinó amb els “moments” i els “contexts” de l’escriptura) només em permetera posar damunt la taula una part de les meues inquietuds, dels meus dubtes, de les meues escasses conviccions.
Malgrat tots els motius que explique, l’humil balanç que puc fer dels meus últims dos anys i mig escrivint ací és sobradament positiu com per a sobreviure a l’autocrítica. He aconseguit unes quantes coses valuoses. La primera: conèixer gent, ja que escriure un blog és el millor incentiu per a llegir la classe de coses que altres han decidit contar tan lliurement com has fet tu. La segona: fer país, perquè cada cop que he anunciat un acte, n’he fet un resum, he comentat un llibre, o he explicat la meua vida en la meua llengua, li he donat un alè de vida al meu poble. I la tercera: incorporar definitivament l’escriptura a la meua petita llista d’habilitats; he fet de músic, matemàtic, home d’empresa, professor de secundària, i crec que ja podria dir-ho també, de “blogger”. Certament, he fet millor la resta de coses que escriure, però sense el blog ni tan sols podria haver-ne donat testimoni.
En qualsevol cas, el que no m’agradaria és deixar de llegir i comentar en els altres blogs. Fins i tot és la meua intenció dedicar un treball acadèmic (que estic ja tardant massa temps en concretar) a algun aspecte de la blogosfera, que és el que em falta per a obtenir el títol de Màster que, curiosament, vaig començar a estudiar al temps que obria aquesta pàgina. Entre unes coses i altres, que ningú diga adéu, que vindré de visita, com els jubilats...
Karaoke tridentí
He dedicat els darrers dies a retrobar-me amb una música que em fascina, però de la qual no he disposat mai de massa mostres ni els mínims de coneixement “tècnic” amb què m’agrada acostar-me a les meues audicions: la polifonia religiosa del Renaixement. Abans de res, vos posaré un exemple de qui podria ben bé ser el millor músic espanyol de tots els temps: Tomás Luis de Victoria (1548-1611).
Els qui sabeu música podeu intentar seguir les parts de les distintes veus, els qui no almenys teniu assenyalades les distintes aparicions contrapuntístiques del text llatí. Però amb o sense llegir la música, doneu-vos el gust d’escoltar-la.
Hi ha un abisme que separa aquesta música prodigiosa de la sensibilitat i les preocupacions de l’home modern. Pel camí ens hem deixat moltes coses: la primera de totes, la lletra, el llatí, el sentit religiós del cant al qual quedava subordinada la música. Aquesta composició és hereva del Concili de Trento, que si vaig entendre bé els meus rudiments d’història de la música, va reivindicar la claredat en la comprensió de la paraula, la victòria del text, del sentit, de la mesura sobre el potencial de sensualitat, d’arravatament de la música. Fins i tot l’oient habitual d’allò que anomenem música clàssica ha mig oblidat el que de més brillant tenia la polifonia del Renaixement: el seu contrapunt, la coexistència de les distintes veus com a iguals a l’hora d’imitar-se, defugir-se, alternar-se. La música que més abunda en els prestatges de l’amant de la música correspon aproximadament al triomf de la melodia sobre la polifonia: l’alegria del barroc italià, el Bach menys esotèric, el divinal Mozart, el Beethoven clàssic o heroic, i gairebé tot el romanticisme posterior. En aquesta caricatura ràpida que he fet del desenvolupament musical occidental, és la renúncia de la polifonia el que ens fa "digerible" la música clàssica: ho podem acceptar si d'acostumar l'estómac es tracta, però no hauriem de conformar-nos amb menjar "potitos" tota la vida...
De les mil i una qualitats que li atribuïm a la música, no és la menys important avui dia la possibilitat que ens ofereix d’allunyar-nos dels nostres maldecaps, d’evadir-nos, de “relaxar-nos”. Amb aquesta necessitat en ment, trobareu seccions senceres de les tendes de música dedicades a títols com: “les cent millors cançons contra l’estrés”, “despierta el Buda que hay en ti”, “pope Gregory is in da house” i altres sublims pallassades. La música vocal del Renaixement pot haver perdut per a nosaltres la seua significació primera, la seua rellevància cultual i espiritual: això és una llàstima, fins i tot una vergonya, pel que revela de la nostra ignorància d’unes arrels riquíssimes. Però en la seua evitació de l’excés, la seua submissió a un text que ens apareix ja distant i incomprensible, pot encara aturar el nostre temps profà i les seues misèries, i obrir-nos els sentits a altres formes del gaudi. I si d’això segueix el coneixement, la sensibilitat, i la comprensió d’una tradició musical i religiosa de què vull sentir-me part, doncs molt millor. En això estava aquests dies, i continue: "Així com el cérvol desitja l’aigua de la font...”
Els qui sabeu música podeu intentar seguir les parts de les distintes veus, els qui no almenys teniu assenyalades les distintes aparicions contrapuntístiques del text llatí. Però amb o sense llegir la música, doneu-vos el gust d’escoltar-la.
Hi ha un abisme que separa aquesta música prodigiosa de la sensibilitat i les preocupacions de l’home modern. Pel camí ens hem deixat moltes coses: la primera de totes, la lletra, el llatí, el sentit religiós del cant al qual quedava subordinada la música. Aquesta composició és hereva del Concili de Trento, que si vaig entendre bé els meus rudiments d’història de la música, va reivindicar la claredat en la comprensió de la paraula, la victòria del text, del sentit, de la mesura sobre el potencial de sensualitat, d’arravatament de la música. Fins i tot l’oient habitual d’allò que anomenem música clàssica ha mig oblidat el que de més brillant tenia la polifonia del Renaixement: el seu contrapunt, la coexistència de les distintes veus com a iguals a l’hora d’imitar-se, defugir-se, alternar-se. La música que més abunda en els prestatges de l’amant de la música correspon aproximadament al triomf de la melodia sobre la polifonia: l’alegria del barroc italià, el Bach menys esotèric, el divinal Mozart, el Beethoven clàssic o heroic, i gairebé tot el romanticisme posterior. En aquesta caricatura ràpida que he fet del desenvolupament musical occidental, és la renúncia de la polifonia el que ens fa "digerible" la música clàssica: ho podem acceptar si d'acostumar l'estómac es tracta, però no hauriem de conformar-nos amb menjar "potitos" tota la vida...
De les mil i una qualitats que li atribuïm a la música, no és la menys important avui dia la possibilitat que ens ofereix d’allunyar-nos dels nostres maldecaps, d’evadir-nos, de “relaxar-nos”. Amb aquesta necessitat en ment, trobareu seccions senceres de les tendes de música dedicades a títols com: “les cent millors cançons contra l’estrés”, “despierta el Buda que hay en ti”, “pope Gregory is in da house” i altres sublims pallassades. La música vocal del Renaixement pot haver perdut per a nosaltres la seua significació primera, la seua rellevància cultual i espiritual: això és una llàstima, fins i tot una vergonya, pel que revela de la nostra ignorància d’unes arrels riquíssimes. Però en la seua evitació de l’excés, la seua submissió a un text que ens apareix ja distant i incomprensible, pot encara aturar el nostre temps profà i les seues misèries, i obrir-nos els sentits a altres formes del gaudi. I si d’això segueix el coneixement, la sensibilitat, i la comprensió d’una tradició musical i religiosa de què vull sentir-me part, doncs molt millor. En això estava aquests dies, i continue: "Així com el cérvol desitja l’aigua de la font...”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)