Horaciana LI

aquest any miserable
mmviii d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent baydal, desterrat a florència o barcelona;
guillem calaforra, a valència
- diuen pel veïnat que escolta, de nit, música màquina,
i circula un tenebrós prestigi -;
urbà i tobies recorren llibreries,
jo escric i enyore burjassot
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, veu passar els bòlids.
no crema el que escrivim: només ho ignora,
ja té altres pantalles en què extraviar-se.

[dedicat, com no, a tots els blogaires que no cabien en esta breu paròdia, als qui desitge un feliç any (dos mil) nou]

Imparables

Són gent sospitosa i rebuscada, els poetes. Si algú de tan notable gremi em llegeix ha de saber que no ho dic per ell, és clar; però ben probablement coincidirà amb mi en què l’afirmació és certa de la majoria dels altres poetes. Això sembla el més semblant a un consens que pot donar-se entre els lírics de tota mena: no és un consens constructiu, certament, però sí divertit, i d’això intentaré parlar, despreocupadament.

Poc a poc, els llibres de Marta van confluint amb els meus per a formar una modesta biblioteca familiar. Curiosament, entre els llibres nous que trobe ara a la prestatgeria hi ha uns pocs que jo mateix li vaig regalar en el seu moment. En concret, he vist, fullejat, i llegit un d’ells: una antologia (ja vella, de 2004) d’un grup de poetes catalans contemporanis, que duu per títol el mateix d’aquesta nota.

He intentat reformar-me, completar-me amb el temps, però per a mi la porta d’entrada, la principal, a qualsevol estètica, continua essent la de la lògica: en un sentit ben ample, que inclou la consistència interna, l’adequació entre forma i contingut, entre les metes i els recursos emprats, etcètera. Digues-li a un intel•lectual de tercera que eixa és l’aproximació a l’art d’un matemàtic, i com a mínim esbossarà un somriure de superioritat desdenyosa (i això si no obri la boca per a inaugurar la catàstrofe). Digues-li, per contra, que és l’aproximació d’un músic, i ben prompte encetarà una rapsòdica lloança de Bach i una mel•líflua enyorança de les esferes del cosmos. És una sort no tindre intel•lectuals de tercera entre els meus escassos lectors: això explica, profèticament, la manca de comentaris en un i altre sentit, a aquesta nota.

Dic tot això per a justificar la perplexitat que m’ha causat l’antologia citada més amunt. L’obre un manifest titulat “Contra la insignificança” que bé podria haver-se encapçalat “Contra la intel•ligència”: una sorollosa declaració d’intencions escrita en un llenguatge tan gastat com vague, i amb una inspiració més pròxima a la paranoia que a la rebel•lia. Fins ací, nihil novo sub solem. El que em sobta no és tant aquest suposat programa estètic com la constatació, en les pàgines posteriors de l’antologia, que alguns dels poetes i versos triats en el volum no tenen la menor relació amb el pròleg funest que pretén englobar-los. En altres paraules, quant més contradictoris són amb les amenaces del principi, més dignes són de rebre una lectura atenta. Com que comence a sospitar que en el llibre aquesta incoherència és més la regla que l’excepció, el meu judici parcial, a falta de continuar fullejant les seues pàgines, és que l’antologia paga bastant la pena, tots i els malvats esforços dels antologats per arruïnar-la d’inici. Si tope amb algun poema que m’agrade especialment, l’empraré d’excusa per a fer una de les meues anotacions parapoètiques (o hauria de dir peripoètiques?). Però de moment, ja m’ha servit per a uns pocs paràgrafs sobre “estètica”, més abstractes, més propis de l’home de boira que sóc: quan camines un pam per damunt de terra, només xafes les merdes més grosses. Això sí que és tot un programa.

Bon Nadal

Enguany ha estat el meu primer any de mestre, i he volgut cloure’l recordant-vos aquest inspirador passatge d’infantesa (tot i que d’aquesta natural rebel•lia ara en diríem “adolescència”, “crisi de valors”, “descontrol paternal” o exageracions semblants):


Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se’n tornaven, el xiquet es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n’adonaren. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seua intel•ligència i de les seues respostes. (Lluc 2, 41-47)

Ben bé podria passar que tot allò que aquests dies representen i signifiquen fos un enorme error, un malentés gegantí que va solidificar en unes poques narracions mítiques i que els segles han sepultat sota pàgines i pàgines de pensaments, esperances i ràbia. Així les coses, Jesús de Natzaret seria, simplement, i només això: el més rellevant dels Pares Fundadors de la nostra humil civilització, la carn d’un símbol, els ossos d’una passió inútil. Als qui creieu una tal cosa, vos desitge el millor per a aquest Nadal i l’any vinent. Als qui, malgrat tot, persevereu en l’error, als qui compartiu amb mi aquesta vella i noble aposta pascaliana, aquesta fe nostra que es perd en els segles, no cal dir que també: que el desig de saviesa, amor i pau del jove Jesús vos acompanye tot el 2009.

[Imatge: "Jesús entre els doctors" de la Capella Scrovegni, Giotto di Bondone (1267-1337)]

Voteu abans de diumenge...

Aquesta nota (programada) no és sinó per a recordar que aquest mateix diumenge s'acaba el termini per a votar en els Premis blocs de les Comarques Centrals. En el "banner" d'ací a la dreta trobareu el llistat de participants, per a poder llegir-los si vos apetix: però no es despisteu i voteu abans del diumenge 21! En la pàgina d'El Penjoll trobareu els formularis de vot, i en aquesta entrada meua les indicacions que vaig donar en el seu dia de com funciona la cosa. Va, vinga, va...!

Just abans de laudes

Benignament sóc ara guiat
enllà del vell origen de les aigües,
on ja no sento la contínua font.
Quan els purs llavis reposin, cansats
de la vigília del tercer nocturn
començarà l'ocell la clarosa lloança.
Jo, que moro i sé
la solitud del mur i el caminant,
et demano que em recordis avui,
mentre te'n vas amb les sagrades hores.


"El caminant i el mur" (1954), Salvador Espriu (1913-1985)


A principis de Novembre vaig aconseguir escriure uns pocs paràgrafs que intentaven posar un poc de dignitat allà on difícilment hom podia trobar-la: en la vellesa cruel, boja i absurda dels meus avis paterns. Quan estava a punt de publicar-la, ma tia (germana de la meua àvia, que viu amb ella) va caure malalta: encara es recupera d'aquell esglai, i la nota, que feia referència al seu relatiu bon estat de salut, va quedar a l'instant obsoleta (i inèdita, en conseqüència).

Ahir va faltar, finalment, el pare de mon pare, i el que vaig escriure a Novembre ja no és sinó una anècdota oblidable, que hauria de quedar també soterrada entre els múltiples records d'una vida més llarga, més rica, més alegre i humana que la seua prolongada agonia. Potser algun dia penjaré aquell text, per a que no es perda, però allò més propi ara seria una elegia. Per si no trobe mai el temps o les paraules adients, he triat aquests versos d'Espriu amb què feia tants anys que no em topava. Aquesta és bona hora per a fer memòria.

Als mitjans

Per als qui mantenim un blog, això d’eixir als mitjans no ens hauria ni d’il•lusionar en excés ni tampoc fer-nos massa por: al cap i a la fi, pel fet de publicar i compartir manies, pensaments, imatges i causes a través d’aquest canal, som ja quotidianament mediàtics. La veritat, però és una altra, i a mi m’il•lusiona especialment (i en el cas de la ràdio, em feia un poquet de por abans de començar a gravar) aparéixer, a títol personal, i des d’esta setmana, com a “bloc destacat” de Vilaweb Gandia i en el programa “Protagonistas” de Punto Radio Gandia (en aquest cas per motius ben distints al del meu hàbit d’ajuntar lletres).

Vilaweb Gandia és un projecte ja veterà (duu més de cinc anys, encara en recorde els inicis, que vaig veure més o menys de prop) i ha anat sempre de la mà d’una persona compromesa i dedicada com Francesc Vila, que ha aprofitat la xarxa per a mantenir al màxim els seus vincles amb la comarca que estima (i que probablement enyora de tant en tant). No és cap casualitat que el títol del seu propi blog personal siga “Un saforenc a Barcelona”. Al País Valencià que tenim, que al primer que ens convida és a un decorós exili (nord enllà, si pot ser), la xarxa és un instrument fonamental d’integritat i supervivència: permet, entre moltes altres coses, mantenir els lligams amb els qui ens hem quedat (o hi hem tornat) i ens dóna corresponsalies i ambaixades fora d’aquest indret estimat que al capdavall no és sinó una obscura província, limitada i remota. El que ha fet i fa Francesc per aquesta comarca és alguna cosa més que “mantenir els lligams”: ha ajudat des de fa temps a crear-los, a alimentar aquest node local de què ara, humilment, tants podem sentir-nos part. La distància no és cap impediment per a que ell continue formant part de la comarca, ni per a que nosaltres puguem agrair-li-ho.

D’altra banda, Paco Apolinar, el conductor del programa “Protagonistas” de Punto Radio Gandia, ens va convidar a Paula Banyuls i a mi a participar de seu programa per a parlar de l’estalvi energètic. Els qui em llegiu sovint sabeu que l’activisme ambiental no està entre els meus temes més habituals (!), i jo mateix m’hagués sorprés si m’hagueren dit que el meu “debut” a la ràdio seria per a parlar de per què i com estalviar energia cadascú a sa casa. Però en qualitat de membre del Fòrum de Participació Ciutadana de l’Agenda 21 del meu poble vaig haver de participar fa uns pocs dies en una modesta xarrada sobre el tema (que en realitat va preparar Paula i jo vaig fer poc més que recitar un tant rapsòdicament), i d’ací va sorgir l’entrevista. A l’entrevistador li va interessar també que parlàrem del funcionament de l’Agenda 21 local i d’algun tema més genèric, i entre unes coses i altres li vam “okupar” vint minuts de programa, que podeu descarregar des de la seua pàgina web però que vos he enllaçat ací (via GoEar) per si voleu escoltar en línia. Aprofite per a agrair-li a Paco Apolinar l’interés i amabilitat amb què ens va tractar: podeu comprovar-ho vosaltres mateixos fent clic en el botó del “Play”...

"Plagis", d'Urbà Lozano

Feia temps que no ho passava tan bé amb un llibre entre les mans com aquesta setmana passada amb “Plagis”, del camarada blogaire Urbà Lozano. Un parell de persones de qui tinc el seny de fiar-me me l’havien recomanat privadament, però tot i així la novel•la ha superat les meues expectatives. Com que del llibre continuaré parlant més avall, tractem només breument de les expectatives. Un hàbit pervers quasi ha desterrat de la meua lectura la narrativa, en general: intente cada cop més endolcir amb assaigs i poemes les meues abominables lectures “acadèmiques” (he de comptar-hi també les Matemàtiques?). Però novel•les, ben poques: qui sap si tres o quatre cada any des que vaig fer Batxillerat. Ja sé quant m’estic perdent: no només tota una tradició narrativa pròpia i universal, sinó una forma d’adreçar-se al món que ben practicada no em resultaria menys enriquidora, menys apropiada, que la prosa reflexiva o el vers. Però la meua realitat és així de trista: no sé, ni aproximadament, quantes novel•les com “Plagis” es publiquen cada any en la meua llengua. Si en són moltes, sóc idiota de no llegir més que unes poques; si no en són tantes, puc sentir-me afortunat per com de bones són les que em cauen a les mans. Des d’aquesta meua manca de referents i d’autoritat és d’on naix l’apreciació personal de l’obra que compartisc amb vosaltres tot seguit.

D’una novel•la esperem (“exigim”, podeu dir si així ho preferiu) que siga quelcom més que una juxtaposició caòtica, atzarosa, de text (com ho són, per exemple, aquestes meues notes). Requerim estructura, ben sovint en forma d’una trama en què l’autor puga inserir tipus humans, circumstàncies, ambients; i en la mesura en què la trama i els tipus humans ho permeten, refractar una particular visió del món. A “Plagis” aquest element ordenador no és tant una successió complexa i inexplicada d’esdeveniments, sinó un acurat acoblament de les diverses circumstàncies personals dels protagonistes (biogràfiques algunes, altres pròpies del curt lapse de temps en què es desenvolupen els fets de l’obra). Immediatament a partir del segon capítol comença una ben travada sèrie de coincidències, gradualment presentades al llarg de la novel•la, que provoquen al lector ja no una acumulació tensa de fets pendents d’explicar, de resoldre, sinó un seguit de descobertes plaents i humoroses, intel•ligentment dosificades fins les darreres pàgines del llibre. Però aquest gaudi de la coincidència, del paral•lelisme i el creuament entre les vides dels protagonistes, resulta indestriable per al lector del seu correlat formal, del seu equivalent estilístic: el recurs també creixent, acumulatiu, a la repetició exacta d’expressions, de frases fetes, llatinades, tòpics i acrobàcies adjectives, aplicades cada cop a personatges i situacions distintes però convergents. Aquesta coherència entre les històries (semblants, coincidents) que se’ns conten i el material elemental compartit amb què són narrades hagués estat suficient per a sostenir el conjunt. Però encara hi ha més: el fet a partir del qual arrenca la trama, l’únic de què (encertadament) ens parla la contraportada, és la concessió d’un premi literari a una obra copiada, un plagi, de què el suposat autor no té notícia... Tot plegat és un exercici d’estructuració interna admirable, reeixit i completament transparent per al lector, que s’hi delecta.

La cura exhaustiva amb què les relacions entre els personatges de “Plagis” són travades exclou, d’entrada, que els hi apliquem cap criteri de versemblança, que destruiria (estúpidament) allò millor de la novel•la. Però fent abstracció de les seues calculades interaccions, tant els protagonistes com el món de què participen (el present de tots ells i el passat juvenil d’una part) són completament versemblants, i pròxims al lector en un sentit que depassa (d’una forma gens casual) allò estrictament geogràfic. El llibre està habitat per gent de quaranta anys com la que trobem entre nosaltres avui, i gent de vint anys com la que vivia entre nosaltres fa vint anys. A més de pel que fan durant els pocs dies que dura l’acció de la novel•la, els personatges són construïts a partir d’una mena de monòleg interior àgil, d’una aparença caòtica només en la mesura en què ha d’assemblar-se al flux constant d’allò que pensen i senten, i sobretot també del que recorden, d’allò viscut fa anys que explica i il•lumina els fets del present immediat. Evitant la classe de manierisme pretensiós de què s’arriba a ironitzar en el decurs del propi llibre, el desplegament successiu dels protagonistes d’aquesta història coral està fet amb molta habilitat i ofici, amb una naturalitat que l’autoimposada exigència de la repetició no fa sinó reforçar.

L’humor, la sensualitat, la intriga i el plaer del joc verbal que he gaudit gràcies a “Plagis” són manifestacions de la intel•ligència distintes a les que estic acostumat a buscar en la lletra impresa - i en part per això les trobe tan infreqüentment. El mateix anhel d’ordre, d’evasió formalista, que tan sovint em decanta per altres gèneres potser siga el que, paradoxalment, m’haja facilitat l’empatia amb aquesta lectura i els seus protagonistes. Però com que no em faltaran ocasions futures per a lamentar els meus vicis perennes, millor serà que aprofitem aquesta per a la celebració, i per a felicitar l’autor de l’obra, a qui encoratge, sense presses ni angoixa, a escriure’n una altra igual. I amb “igual” vull dir “igual de bona”, no “igual” de “la mateixa”... (compte amb aquestes coses, que ja ens sabem tots els seus trucs de plagiari... :-)

Llegiu i voteu!

Des de ja mateix podeu votar en la segona fase del Concurs de blogs de les Comarques Centrals: en l'entrada de hui d'El Penjoll ho expliquen clarament. Jo només volia fer-los "propaganda", i comentar alguna cosa sobre com funciona el concurs:

1) Si ho he entés bé, cada persona (adreça de correu) només pot votar una vegada: millor dit, una vegada per a la primera part del formulari de vot (unes quantes categories), i una altra vegada per a la segona part (la resta de categories). És a dir, no es tracta del típic concurs de "voteu-me, voteu-me tots els dies que el món s'acaba... click, click, click, click!", sinó quelcom més seriós - i en això, com que he treballat al sector de les enquestes i crec saber de què parle, puc dir que la tria dels organitzadors em sembla d'allò més encertada.

2) Podeu concloure d'això que no cal tindre pressa per votar (sempre que ho feu abans del dia 21, clar). Però si sabeu ja quins blogs mereixen el vostre suport, podeu anar a votar ja (ací formulari 1, ací formulari 2). Podeu clicar tants blogs com vulgueu per categoria: si en cliqueu uns pocs estareu premiant-los respecte a la resta i facilitant el seu accés a la final (i penseu-ho: si els cliqueu tots és com si no en votareu a cap... :-).

3) Personalment pense que més que guanyar uns o altres, allò important és que fem festa virtual i soroll entre tots: organitzadors, participants, lectors furtius i comentaristes polèmics... Per això vos recomane que "mediteu" una miqueta els vostres vots, i que aprofiteu aquests dies per a fer una passejada per les webs participants: des d'ara i fins que acabe la votació, l'enllaç de dalt a la dreta del meu blog us durà directament al llistat de participants per categories. Per si algú es despista amb tanta "meditació", he programat ja una entrada de blog per als últims dies de concurs que us recordarà que voteu d'una vegada si no ho heu fet ja.

4) De les vostres votacions no eixirà el guanyador, sinó els finalistes: un jurat triarà un guanyador per categoria i (crec) un guanyador absolut. Però tot això ja arribarà: de moment, està en les vostres mans conéixer un poc més la centresfera (¿?) i animar amb el vostre vot als qui ja hi participen i els que participaran.

Si per a fer més enrenou algú vol enllaçar aquesta entrada des del seu blog, o copiar o modificar part del que hi ha escrit, aprofitar els hipervincles, etc. no només té tot el dret sinó que li ho agraïsc a la bestreta. Au, a llegir! (als altres, de mi estareu ja farts...)

Televisió i pensament

El nostre pis, que provisionalment ocupe en solitari, és menut i encara no té a penes mobles. Això fa més prominent la presència central del televisor, aquest gran i elegant rectangle negre que ens ocupa espai, però encara més el temps. Ja he comentat en alguna altra ocasió com de fàcilment caic en l’acollidora passivitat de la butaca i el comandament. És cert que en algunes ocasions, depenent de l’estat d’ànim, del cansament acumulat que ens fa descartar altres alternatives, el que faig amb la tele és poc més que matar el temps sense sentit ni profit. Però això no és suficient per a condemnar l’aparell i el mitjà, com tan temptador resulta fer quan hom reflexiona per escrit sobre aquestes coses. Bona part de les meues hores diàries de televisió són plenes d’interés i intel•ligència: telesèries, programes d’humor, tertúlies polítiques i de tant en tant alguna pel•lícula. Una paraula de Buenafuente i la vostra ànima serà salva: abans d’anar a dormir podeu redimir-vos, en només deu minuts, de les estonetes estúpides que ací i allà heu consumit cara al televisor.

Aquesta meua complicitat amb el zapping em féu adreçar-me a l’article “Televisió i pensament” d’Enric Senabre (ací els seus articles a El Punt) que vaig trobar en el darrer número de L’Espill. Tinc més articles pendents de llegir de la revista (el propi Tobies en té un sobre “Filosofia i literatura” que tastaré quan acabe de llegir el seu llibre), però el dedicat a la televisió es va guanyar una relectura immediata i aquest comentari: a més d’estar tan ben escrit com és norma de la casa, tractava un tema que, a banda de resultar-me quotidià, convergia amb alguna de les meues recents inquietuds acadèmiques. És un tòpic, si, però un tòpic convenient el de remuntar una reflexió sobre els mitjans al llibre seté de la República, el que inclou l’episodi platònic de la caverna. Enric Senabre ho fa, però per a contraposar a la visió cristianoplatònica a una altra que es remunta als sofistes: així, front al punt de partida paradoxal segons el qual la imatge pot copiar, falsejar o substituir la realitat, tenim una visió més oberta en què les imatges, plurals i sovint discordants, el que fan és ajudar a construir eixa pròpia realitat de què parlem. Jo mateix, que crec ser un home encara modern, que el meu discurs més familiar és el del mètode i les meues grans preguntes són encara les kantianes, he de reconèixer que les perspectives que la postmodernitat (una mena d’afrancesament de la sofística) ha posat en joc sobre els mitjans superen, en capacitat crítica i utilitat pública, el típic refús intel•lectual a mesclar-se amb les masses i veure en els mitjans alguna cosa més que banalitat: ni els perills (seriosos) ni el potencial crític de la televisió mereixen aquesta classe de menyspreu.

No puc sinó coincidir amb l’autor de l’article en la necessitat de convertir els mitjans en objecte de la reflexió, i no en entrebancs per al pensament: la demonització de la imatge operada per Giovanni Sartori (a “Homo Videns”, una lectura que tinc recent) o altres aprofita alguns riscs (innegablement reals) de la nostra civilització mediàtica i els fa servir d’excusa per a un fals apocalipsi intel•lectual. Però aquesta perspectiva crítica sobre els mitjans difícilment pot ser autodidacta: la velocitat de les imatges i els reflexos que requereix la seua recepció crítica fan difícil que hom aprenga a separar el gra de la palla un cop ja ha arrelat perennement en el sofà. El lloc on educar “en mitjans” és, i no en pot haver altre, l’escola (ja vaig fer un comentari relacionat fa uns mesos). Crec, com Senabre, que la introducció de la tecnologia (en un sentit ampli) en el sistema educatiu s’ha fet sovint de forma equivocada. Potser no cal omplir de vídeos, o d’Internet i ordinadors les nostres aules: bastaria amb tractar críticament des de les aules els continguts i els artefactes amb què els nostres alumnes ja conviuen a bastament en el seu temps lliure. Algú els hauria d’explicar a classe com es fa un programa en directe, o en fals directe, com s’organitza un noticiari, com es fan els guions i els rodatges de les seues sèries preferides, com de falsa pot arribar a ser la telerrealitat, com s’inventa una polèmica absurda per a omplir de buidor la graella... No els cal aprendre tant a usar Internet, que a ells els resulta un entorn “natural” fins i tot quan no en són usuaris domèstics, sinó potser quins són els seus fonaments, les seues possibilitats, els seus riscs. L’educació no ha de desertar del seu camp de batalla tradicional i genuí, la paraula, el símbol: sabem que eixa lluita cada dia és més complicada. Però no hauríem de deixar que les nostres poques o moltes conquestes s’escolaren pel forat de l’analfabetisme mediàtic. No cal apagar cap pantalla per pensar: al capdavall, aquest mateix panell acolorat també és refugi amable de les nostres paraules...