Alcanar

Dissabte passat, de bon matí, vaig acudir en qualitat de "blogger consort" de Marta a una trobada de blogaires (amb c o amb g, com preferiu) en català, sobretot de Vilaweb, però no exclusivament. La trobada tingué lloc a Alcanar, el que per a alguns és una terra de frontera i per a altres el centre desconegut d'un sol i mateix país - matisos en què no toca ara detindre's. No coneixia el lloc, però la passejada informativa que es va fer el mateix regidor d'urbanisme de la localitat (Manel Martí, gràcies!) em va situar en aquelles terres per a mi llunyanes (és que sóc així de poble, mira tu).

Ací teniu la crònica que fa Marta - i que, "marujades" a banda, no puc sinó compartir, agraïments inclosos: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/87183

El llistat d'assistents i no assistents: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/87176

A continuació teniu la crònica que fa Àngel Canet, a qui després de llegir durant un parell d'anys (i d'haver treballat un a 50 metres de l'altre!) he conegut finalment en persona. Àngel fa una crònica amable del dia que vam passar, i després tots els comentaris que li fan són sobre fraseologia política: Vilaweb té aquestes cosetes, és una comunitat magnífica però amb una tendència irresistible a les petites disputes: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/comment/id/87173

I més enllaços encara (mig copiats de Marta i de Vicent Partal), que no puc comentar perquè si no no penjaré aquesta nota abans de la pròxima trobada...

Josep Selva: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/87239
Pep Albinyana: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/87215
Vicent Partal (el pare de la criatura...): http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/87185
Enric Marco: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/87146
Emigdi Subirats: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/87117

I n'hi ha més: podreu trobar més cròniques enllaçades (segur que alguna encara s'està escrivint) als mateixos llocs que he copiat més amunt. Per la meua banda, si no he escrit més aquests dies de "vacances de mestre" és perquè les he passades encara sota l'ombra de la malaltia (encara em dura una tos violenta que em recorda que no estic del tot bé) i perquè si no tenia suficient amb haver deixat el meu "despatxet" amb connexió "full-time" a l'oficina, el router de casa dels meus pares no m'acaba de donar l'ample de banda que em pertoca com a fill primogènit...

Malalt de tele

Dijous passat, mentre escrivia (al vol) i penjava la ja penúltima nota d'aquest diari, vaig començar a notar l'estranya tremolor i debilitat general que m’ha tingut tancat al meu pis durant els darrers quatre dies sencers. És com un refredat fort, com una grip, però sense més símptomes propis, externs, que una mica de tos de tant en tant: ni mucositat, ni mal a la gola, ni cap causa identificable per a haver-lo agafat ara, aquests dies tranquils, i no la setmana anterior o l’altra, quan havia de travessar províncies senceres abans que isquera el sol per a guanyar-me el pa cada matí.

La malaltia m’ha incapacitat per a gairebé tot, excepte per a fer una obligada pràctica universitària que he hagut de vindre a casa dels meus pares a lliurar aquesta nit, i per al visionat pacient i intens d’algunes telesèries que tenia pendents des de fa un temps. En efecte, he pogut veure la segona temporada de “Roma” (tan interessant com la primera, que acabava just amb la mort de Cèsar), la primera de “Los Tudor” (que seria una sèrie magnífica si el “tempo” dels esdeveniments no fos d’una lentitud desesperant: la sèrie comença amb Enric VIII pensant si es divorcia de Caterina d’Aragó i acaba sense haver-se divorciat encara), i les adaptacions per a la televisió de “La Regenta” i “Fortunata y Jacinta”. Només la televisió (bé, i el disc dur que li fa de complement imprescindible) m’ha permès treure-li algun profit a aquest llarg cap de setmana de passió sense glòria, i aquesta és una espècie de nota d’agraïment, i d’apologia d’aquest aparell de què tothom malparla però ningú prescindeix.

És difícil no relacionar el que acabe de dir amb algunes de les reflexions de McLuhan que llegia i glossava fa una setmana també per a un treball universitari. Tota la nostra formació ha estat (i continua sent) fonamentalment “llibresca”: aprenem en les classes de Llengua i Literatura a analitzar textos escrits, i en les de Geografia i Història fixem les coordenades amb què llegir críticament la premsa, o veure les notícies a la tele. No negaré ni un moment la conveniència d’aquesta classe de formació (millor o pitjor, és precisament eixa l’herència educativa que jo mateix pose sobre la taula quan escric ací, i no la meua habilitat per a les fórmules trigonomètriques o la formulació inorgànica). Però ara vull destacar el fet que no rebem cap classe de formació relativa als impactes mediàtics a què més exposats estem: la ràdio, la televisió, ara també Internet. Si és tan cert com diuen que aquesta classe de “vells nous mitjans” ens poden manipular de formes tan subtils, hagués estat bé que ens explicaren com, per a tenir a mà l’antídot contra tals verins invisibles. Crec que aquest és el sentit d’algunes de les advertències de McLuhan, i no un altre, el “pràctic”, de què sovint sentim parlar en referència a les noves tecnologies. No és en l’ús de la tecnologia en què cal formar les noves generacions: sempre que tinguen un mínim accés domèstic (condició que està encara lluny de ser universal), creixeran usant-les més i millor que nosaltres. És en la comprensió, en la recepció i l’anàlisi dels nous mitjans on sí podem inculcar-los la classe de maduresa que els manca. Si un adolescent sap de quines telesèries i de quins personatges gaudir als quinze anys, té mitja feina feta: li queda encara mig segle per davant per a llegir “La Regenta”. O per a comprovar com la sensual beateria d’Aitana Sánchez-Gijón ompli la pantalla.

I ara faré bé de retirar-me: després de sopar se m’accentua aquesta debilitat general del cos, i encara em queden quatre carrers del poble que creuar per a tornar al meu pis, la meua tele, el meu llit...

Retards

El semestre passat vaig veure com, a mesura que avançaven les pràctiques (els lliuraments successius amb què se'ns avalua a la universitat a distància) el cos, la ment i la bústia de correu anaven acumulant retards: primer algun enviament a mitjanit, en el límit dels terminis, després un dia, més tard algun naufragi en alguna assignatura de què em salvava gràcies a un cap de setmana d'ascesi i vida recollida... Fou difícil compatibilitzar l'horari d'oficina amb la vida acadèmica, però el resultat final fou fantàstic, i les ganes de seguir endavant, enormes. No seré mai cap gurú de l'impacte de les noves tecnologies sobre la societat, però almenys aquest meu esforç pseudo-doctoral suposa un pont, fràgil però valuós, entre moltes de les disciplines que he tractat i abandonat al llarg dels darrers anys: la Informàtica, la Investigació de Mercats, les Humanitats, i ara la docència. Igual de naturals em resultaven les pràctiques de criptografia que la lectura de Sloterdijk (que és una altra classe d'exercici de desencriptació - hermenèutica, crec que se'n diu), si és que hi ha alguna cosa natural que hom puga fer a certes hores de la nit, a banda de dormir.

El segon semestre va començar gairebé al mateix temps que la meua recent estrenada tasca docent. I si no per qüestions d'horari, sí per la disponibilitat de connexió o per la dificultat quasi física de seure davant l'ordinador a llegir o escriure després de més de tres hores de conducció diàries, el començament ha estat lamentable. El retard ara no se m'ha acumulat: senzillament el tinc ja d'inici, i estic cremant aquests primers dies de vacances en recuperar-lo com puc. Gràcies que, aquest cop, les vacances de Pasqua són més llargues que mai abans, i podré dedicar-me calmadament a alguna altra cosa.

De moment, tot i la pressió a què m'he vist sobtadament sotmès quan m'he pogut posar a participar en el Campus Virtual, ja anem traient algunes coses en clar de les meues noves assignatures. La primera és que, si no hi ha novetat, podré seguir tenint alguna vessant de la blogosfera com a matèria d'estudi - si això fa compatibles les meues dues inclinacions virtuals (l'estudi i la xafarderia), que siga benvingut. L'altra novetat, de què ja he parlat en alguna ocasió anterior, és el descobriment de l'obra de McLuhan, que m'ha resultat d'allò més inspiradora en el que hauria de ser un intent personal d'apropar-me als "media" - si és que ser la parella d'una presentadora de la tele no és ja una aproximació suficientment personal...

La relativitat del temps

Supose que amb el costum el meu llenguatge, la meua mesura del temps i les tasques, les meues opinions sobre el que fa o deixa de fer cadascú, etc. s'adaptaran al que és corrent en aquest nou món descobert que és el de l'ensenyament. Però mentrestant, la meua queixa sobre els horaris i les feines que he hagut de fer durant el període d'avaluacions no sap expressar-se amb més rotunditat que dient: "estos dies estic treballant tant com he fet tota la vida!"

Ja parlarem d'ací uns anys, quan els privilegis hagen esdevingut rutina.

Reptes

En una espècie de justificació de mi mateix, i de les sendes estranyes que he acabat triant recórrer, sempre dic: si dediques els millors anys de la teua vida a estudiar Matemàtiques, et queden tots els anys menys bons per a aprendre qualsevol altra cosa. Aquesta meua supèrbia gremial es veu, no obstant, temperada per l’actitud, humil i més o menys nostàlgica, amb què inconscientment l’acompanye: res del que he fet després ha estat del tot a l’altura d’aquella adolescència plena de reptes i d’èxits.

La meua feina, ara, és transmetre a tots aquest sentit del repte – i a tants com puga, la mateixa experiència de l’èxit. Però d’aquests primers dies hauria de prendre aquesta nota breu, per a que l’edat i la pràctica puguen algun dia contrastar-la: durant aquestes setmanes d’exàmens i avaluacions, només he vist alguns ulls plorosos en els alumnes que tenien la meua assignatura com una espècie de taula de salvació, com allò que sempre han fet bé i on han començat a fallar com ja els passava en altres matèries. Els he notat més profundament dolguts que la majoria dels qui accepten llurs notes com una fatalitat, i suporten les Matemàtiques com una maledicció bíblica.

És prompte per a saber quina part de tot plegat té a veure amb com de bé o malament estic complint amb la meua tasca docent – un examen de consciència per al qual no em sent preparat encara. Però trobar-me amb gent que fa quasi bé la meua assignatura i ben malament les altres hauria d’ajudar-me a despertar d’aquest meu somni dogmàtic sobre el paper distint d’unes i altres matèries. I despertar també, qui sap, tot el que en mi puga haver d’entrenador, de psicòleg, d’algú que encoratja els qui té al voltant per a que puguen superar-se, de mestre – una altra paraula que és encara prompte per a perdre-li el respecte que m’inspira. Per a mi, sé que hi ha temps. Per a ells també, però no sempre ho veuen: els ho hauré de recordar insistentment.

Cinc minuts

Essent realistes, el meu desig sincer de ser "alguna cosa més que un professor de Matemàtiques" hauria de posposar-se, almenys, fins que aconseguisca ser, amb unes certes garanties, justament això: algú que sap aïllar les x a una banda i els números a l'altra sense quedar-se aïllat ell mateix de la resta del món en el procés, i que quan diu que dibuixa una recta que passa per dos punts el que aconsegueix traçar a la pissarra resulta ser recte de veritat. Us riureu, però no és fàcil: quan més m’ho sembla a mi, menys ho sembla als altres – i els altres manen...

Tanmateix, sempre hi ha oportunitats de fer xicotetes excursions més enllà de l'àlgebra. Hui, a les dotze, mentre paràvem les classes cinc minuts en senyal de protesta pel darrer atemptat d'ETA, ha sonat per tot l'Institut la "Canzona di ringraziamento" del quartet op. 132 de Beethoven: una música que em duu records dels meus anys d'estudiant al Col•legi Major, i sobretot una pau intensa que avui resultava d'allò més adient. Els meus alumnes de 13 anys sabien que Beethoven era sord: a l'acabar la classe, potser ja sabien alguna cosa més, després d'explicar-los el perquè d'aquesta música sublim. Què han après de les equacions de segon grau incompletes, ja no m'atreviria a dir-ho...

L'empatia impossible

La meua és la menys rebel de les generacions: i en aquest aspecte, no sóc un membre massa desviat de la norma. Els qui hi pertanyem i hem arribat a interessar-nos per la política, no l'hem associada generalment a la confrontació, al camp semàntic (metafòric) de la lluita, sinó al de la convivència tranquil•la, quasi somnífera en ocasions. La gent que ens ha precedit ha viscut altres temps, moments en què una certa lluita era la precondició de la convivència: però les seues victòries són ara el fonament sobre què descansa la nostra relaxació cívica.

Siga o no aquesta una descripció acurada de l'actitud política de tot un segment d'edat, almenys sí puc dir que ho és de les meua. Intente que totes les meues anàlisis estiguen regides per una certa empatia, per un esforç d'entendre i trobar punts en comú amb l'oponent, amb qui discrepa: això no suposa, generalment, una cessió davant els punts de vista aliens, però almenys alimenta un saludable escepticisme que ens fa més fàcil tolerar-nos uns als altres.

Però amb el terrorisme (i parle d'ETA, deixem-nos d'abstraccions sense sentit) tota la meua empatia naufraga, la seua lògica no encaixa en cap anàlisi de causes, efectes, motivacions i metes. És aquesta constatació de l'absurd la que em deixa, dies com hui, sincerament ferit en allò que anomenem conviccions i principis: perquè em tempta pensar que, per a poder mantenir-los demà, convindria botar-nos-els avui. És aquesta temptació, aquesta feblesa, la que m'irrita - i no el dolor de cap mort, ni la retòrica hipercalculada amb què aquest dolor se'ns intenta administrar.

Quatre anys després, un altre cap de setmana de contínua deconstrucció dels discursos oficials: preneu-vos-ho amb calma.

Pinzellades

Resum de la meua vida docent: una setmana per a conéixer-los, una altra per a avaluar-los. Ja podeu imaginar quant de temps em queda per a la classe de pensaments que acostume a penjar d'aquest blog. Bé, la veritat és que els pense mentre conduisc: però encara no he aprés a teclejar a 120 km/h. El més sofisticat que puc fer a eixes velocitats és escoltar repetidament "La walkíria"...

Ja tindré més temps (uns quaranta anys, dalt o baix) i més perspectiva per a posar per escrit les meues cavil·lacions sobre l'ensenyament. Però el primer que he de compartir (potser ja ho vaig fer el primer o segon dia de classe) és una sensació general positiva: hi ha un marge per a corregir i augmentar mitjançant l'acció educativa, i això és el que dóna sentit a tots els esforços d'un professor per millorar la feina que fa. Aquest marge és més estret del que ningú podria traçar a priori, des d'una posició teòrica o legislativa. Però existeix, i recórrer-lo i eixamplar-lo serà alguns dies una il·lusió, altres simplement una responsabilitat.

De moment, però, també s'ha iniciat el meu segon semestre universitari, i el primer dels grans noms amb què m'hauré d'enfrontar és un dels que tenia en el meu full de ruta però mai havia visitat: Marshall McLuhan. (L'alternativa eren Horkheimer i Adorno, però he preferit la profecia hippie a l'amarga lucidesa de la teoria crítica). Ser, com jo pretenc ser, un humanista de butxaca, és això: tindre un full de ruta extens, ple de llocs, mapes, camins, i haver desenvolupat un cert sentit de l'orientació cultural, però no haver viatjat a penes. Espere que la meua assignatura sobre el paper actual dels mitjans de comunicació m'ajude a aprofundir en algunes intuïcions personals, i no només tractar-les de passada: després de tants viatges del tipus "Tota Itàlia en huit dies", de tant en tant abelleix passar un cap de setmana a Florència...