Aquesta llum tan fràgil i exuberant alhora...

Ara que sembla haver passat l'hivern, o que el canvi d'hora ha alterat els angles i la llum de les meues anades i vingudes a Pego, he sentit una altra vegada en mi una alegria que m'és aliena i infreqüent: la del paisatge, que sense ser distint acull ara un sol nou i una mirada nova. Excepte els pocs o molts minuts, depenent de l'atzar dels semàfors, que tarde en creuar la ciutat escindida d'Oliva, la resta del trajecte corre entre camps de tarongers, d'una verdor uniforme i reconfortant. No sóc tan ingenu com per a anomenar "natura" el que no és sinó resultat d'una transformació del paisatge produïda fa cosa d'un segle o segle i mig; la classe de gratitud quasi religiosa a què tan prestament tendisc no m'ha de fer oblidar les suors del nostre passat agrícola, d'aquesta raça d'homes simples i rudes que la nostra ridícula modernitat convida a idealitzar. És una herència humana, no un do diví, el nostre paisatge. I tanmateix...

La gent com jo, tan escassament donada al gaudi del paisatge, natural o no, faria bé de mantenir una convicció simple, ferma i generosa: la del dret legítim dels altres al goig de la mirada. En el meu cas, almenys, el que no tinc de sensible ho tinc de conservador: m'aterroritza la irreversibilitat dels canvis paisatgístics, que amb independència de la rapidesa i resolució amb què s'executen tenen efectes tan llargs en la nostra vivència de l'entorn. Sé que aquest meu prejudici de "no tocar res" no és suficient, en tant que aquesta parcial mancança pot dur-me a mantenir allò lleig, o allò inútil. Però em permet mantenir una esperança: si el meu fill no naix ni creix amb la meua ceguesa selectiva vers la bellesa quotidiana, ja li arribarà el torn de decidir, pausadament, què paga la pena mantenir i què no. Aquesta darrera reflexió és més generacional ("els nostres fills", caldria dir) que personal; però ara que al futur li hem posat nom, cognoms i una habitació (l'estança efímerament coneguda com "el despatx"), entendreu que això de les generacions futures m'estiga ja sonant un pèl abstracte...

[ El títol és un vers de Juli, que ha fet 40 anys fa poc. Felicitats! ]

Sinagoga del Tránsito

Marta i jo (i ara que Marta està de sis mesos no sé si m'estic deixant algú per enumerar) hem passat el pont de Sant Josep a Toledo. És difícil imaginar una major densitat històrica, cultural i religiosa que la que hom troba entre les costeres d'aquell turó vora el Tajo. Basta fer l'exercici mental d'imaginar en peu i funcionant tants convents i parròquies per a que el resultat estiga a mig camí entre la particular bellesa d'allò intensament espiritual i l'asfíxia d'un món hipertrofiat, disfuncional, momificat.

En la perifèria geogràfica d'aquesta exuberant concentració de la nostra cultura religiosa, que és d'un rotund catolicisme, hom troba un buit que, de tan significatiu esdevé central, lluminós. Parle de la Sinagoga del Tránsito, actualment seu del museu sefardita, un temple que, en una de les acrobàcies simbòliques amb què de tant en tant ens sorprèn la història, ha esdevingut contemporani en un sentit ben curiós: hom el visita sense la possibilitat de sentir-se redimit, perdonat, de cap de les maneres, ni tan sols per la via del coneixement, de la "cultura". L'absència ja llunyana, sense eco, dels nostres jueus, convida els visitants sensibles a un sentiment que la nostra quotidianitat ens amaga: el de sentir-nos culpables, fins i tot dels crims que no hem comès directament, però sobre els quals i en la indolència dels quals hem continuat fent camí.

És ben jueva, aquesta concepció de la culpabilitat històrica, i per això mateix ens és fonamental, originària. Cap dels altres moments de gaudi (artístic, paisatgístic, gastronòmic) d'aquest nostre breu viatge ha superat la meua experiència de memòria i de projecció al futur (de la nostra pròpia comunitat, també minoritària) entre els murs d'aquella sala d'una bellesa dolorosa. Per això he volgut deixar ací una mínima constància; tornaré als jueus (als nostres i als altres) en una altra ocasió, si trobe el to adient per a fer-ho, que no és fàcil.

Poema faller 2010 (2/2): Odisseu al país de les falles


Odisseu al país de les falles


(Un tribut en hexàmetres clàssics al gran Carles Riba,
de qui hem celebrat el mig segle de l'últim viatge.)

I

Quan Ulisses desperta expulsat per les ones vinoses,
nàufrag en platja dubtosa, veu com es mullen les cuixes
briques joves falleres que a mera riuen i juguen.
"On m'ha dut Posidó el rancuniós?", els demana amb temença.
Com un cor de bacants enfollides, voltant-lo responen:
"Ets benvingut al país de les flors, de la llum i l'amor".

II

Ja en la ciutat els monarques fan els presents d'hostatgia.
Tan elegant és el rei, delerós de la porpra fenícia!
És la reina de Safo i Dionís seguidora secreta!
Edificis enormes li mostren (que creu fets pels Cíclops).
Tot és veloç a València: carros que empolsen l'estadi
i vaixells que la brisa fa moure tan ràpids com Hermes.

III

Les festeres lascives permeten a Ulisses que dorma
al casal del seu barri i l'heroi, embellit per Atena,
torna el favor convidant-ne un parell cada nit a l'alcova.
L'home madur de la pell salabrosa se'ls fa irresistible:
múscul, enginy i un passat misteriós que a les dones encisa
(si de la dea s'acaba el vigor, anirà a la farmàcia).

IV

Entre olives, cacaues, tramussos i un vi sense mescla
són abundoses les carns del sopar a què Ulisses conviden.
Els festers vanitosos tornegen per dir la més grossa
i ell els supera narrant amb detall les batalles de Troia.
Quan li expliquen les regles del truc les partides comencen.
Transformada amb brusó, li és Atena parella de cartes:
sort de deessa i astúcia d'heroi la victòria asseguren.

V

Del que ha vist, Odisseu donarà al monument testimoni,
mans de guerrer combatran el cartró acolorit i la fusta:
Menelau ben banyut, sobreeixint les mamelles d'Helena,
la ira d'Aquil•les (xiquet malcriat!), els companys itaquesos
transformats en porcs per la bruixa, i perduts ja per sempre...
Ans quan per fer de l'esposa un ninot la memòria escorcolla
cau vençut per l'enyor: "Sóc ja vell, m'he cansat d'aventures,
vull tornar amb Penèlope", diu, suplicant que l'ajuden.

VI

Melangiós, no gaudeix recollint tots els premis que guanya:
quan al final de la nit la traca evapora una vida
de records de cartró, Odisseu s'afegeix a les llàgrimes.
L'endemà li és cedit un veler rapidíssim que el torna:
Ítaca òrfena espera el seu rei, pretendents la depreden.
Quan s'assabenta del caos de l'illa, desitja venjar-se,
però entén que són massa enemics. Impotent, es retira
amb la muller d'amagat i pren rumb al país de les Falles.

VII

Odisseu, jubilat, s'ha comprat un xalet amb piscina
(que no sap si és legal, ni ho pregunta), corona una serra
que arracona una vall de bellesa infinita, i tan fèrtil!
Tarongers, oliveres, marjals i la platja primera
en què amfitrions generosos de grat l'acolliren amb festes.
Un geriàtric d'idil•li amb la dona vint anys bandejada:
savi s'ha fet, i ha comprés el que volen dir les Ítaques.

(Publicat al llibret de la Falla Mosquit del Grau de Gandia, 2010; explicació ací)

Poema faller 2010 (1/2): Reincident

L'any passat vaig debutar en el camp de la poesia fallera. Ací podeu llegir el resum que vaig fer aleshores de la meua experiència (té interés en la mesura en què enguany he reincidit en allò que vaig dir que no tenia massa sentit fer), i ací podeu llegir el poema (una paròdia, que a hores d'ara s'ha revelat quasi profètica, sobre la instantània mitificació d'Obama, que acabava de ser elegit president dels EUA). Enguany ho he tornat a intentar en vers i he debutat en prosa, i l'èxit ha estat major que l'any passat: he quedat finalista (4 d'uns 40 originals presentats en cada convocatòria) en totes dues modalitats i he aconseguit per a la Falla Mosquit el segon premi en la modalitat de prosa, amb l'article sobre la presència virtual de les falles gandianes que vaig penjar fa uns pocs dies. Tota una alegria (i 600 euros!) per a la falla, que mai havia aconseguit res semblant en matèria de llibrets (o almenys això m'han dit ells).

El poema d'enguany és, amb l'excusa de l'homenatge al 50 aniversari de la mort de Carles Riba, una paròdia de l'Odissea. Només per aquesta pretensió pedant i per l'origen seriós del vers emprat (la mateixa classe d'hexàmetre amb què Riba traduí l'obra homèrica), el to general del poema no pot ser tan desficaciat i excessiu com el d'Obama, tot i que també conté les indefugibles referències socials, polítiques i sexuals (la referència literària, enguany, és única i evident). Així, tot i haver-li dedicat almenys tantes hores al poema d'enguany com ho vaig fer amb l'anterior, no estic segur d'haver aconseguit l'equilibri entre referències cultes i sàtira salvatge que pretenia. Malgrat el reconeixement del jurat d'enguany, crec sincerament que el de l'any passat era millor, però d'això difícilment puc ser tan bon jutge com vosaltres mateixos, si vos preneu la molèstia de llegir-los.

Tanmateix, després de dos anys, tinc la sospita d'haver-me convertit en una espècie de Florentino Pérez del vers faller. He dedicat hores i hores (que no diners: ací és on falla la comparació galàctica) a polir aquestes tirallongues de versos, com si la ridícula "grandiositat" de la concepció i la generositat en l'esforç foren garantia d'un cert resultat "artístic". I ben probablement no és el camí: el molt de poesia fallera que vaig llegir l'any passat (disposava d'un muntó de llibrets) i el poc que he pogut llegir enguany (només el poema guanyador, que està a la pàg. 24 d'ací) no s'assemblen massa al que he intentat fer amb més o menys traça. És en moments com aquest quan em lamente de no creure que l'originalitat siga cap virtut. Que no vos estranye, doncs, si l'any que ve deixe d'intentar-ho.

Vos copie hui el pròleg que acompanya el poema en el llibret de la Falla Mosquit 2010, i demà probablement penge el poema complet, "Odisseu al país de les falles". A qui la lectura (o l'expectativa) del poema li haja despertat curiositats de típus mètric, podrà satisfer-les en aquest article sobre l'adaptació que Riba fa de l'hexàmetre homèric.

L'any 2009 es van complir cinquanta anys de la mort del poeta Carles Riba, traductor a la nostra llengua de l'Odissea d'Homer, el poema èpic grec que narra les peripècies d'Ulisses. El següent poema és una paròdia frívolament basada en l'estada d'Ulisses (també conegut com Odisseu) a l'illa dels feacis, a la qual arriba nàufrag i on és generosament acollit pels seus governants, que l'ajudaran a tornar a Ítaca. Allà la seua pacient esposa Penèlope l'espera des de fa vint anys, pressionada pels pretendents que volen casar-se amb ella per a així poder regnar en substitució d'Ulisses. En el nostre poema hem canviat l'illa dels feacis per un (imaginari, o no tant) “país de les falles”. Allò que el poema vol tenir d'homenatge es troba, principalment, en la mètrica, el ritme dels versos, que és la millor imitació que hem sabut fer dels versos hexàmetres amb què Carles Riba va traduir el llibre d'Homer. La gent amb oïda per a aquestes coses pot intentar distingir cinc (si el vers comença amb una síl•laba àtona) o sis síl•labes tòniques (fortes) en cada vers, que pretenen recrear la cadència en què els grecs antics recitaven de memòria aquestes històries fabuloses...

Dir no

Al meu país l'esport nacional és "dir no": uns ho fan a la manera de Raimon, altres aplicant la més estúpida (i contraproduent, per sort) de les censures. Així les coses, potser la nostra primera tasca hagués de ser aprendre a dir que no amb delicadesa, intel·ligència i mà esquerra.

A un camarada blogger (de més rang en el partit que jo, tot i que d'una heterodòxia protosiberiana que l'encamina irremeiablement a l'exili) li han denegat la publicació d'un llibre d'assaig, entre altres raons, perquè era "massa subjectiu". Estic segur que han pesat més les "altres raons" (de mercat, principalment) que aquesta pecaminosa subjectivitat en un camp, com el de la reflexió estètica (musical, en aquest cas), on la diversitat d'opinions és proverbial. És com si, en un moment donat, algú hagués cregut que les raons estrictament "materials", de precarietat del sistema editorial, no resultaven prou convincents per a no publicar un llibre i s'hagués vist en l'obligació intel·lectual (!) de buscar un motiu més sòlid, més programàtic: una subjectivitat excessiva, inapropiada.

Al meu país passa sovint que un es veu obligat a dir que no: cal fer-ho honestament, llavors, i considerar que al receptor de la negativa potser no l'ofendrà tant el sentit de la resposta com les raons, els perquès. Cal respectar-li, almenys, el dret a participar dignament de la derrota.

[Deixem per a un altre dia aprofundir en la nostra paradoxa editorial: publicar "assaig" ací és impossible, però de cada dues "novel·les" que guanyen un premi, una té per protagonista un escriptor taciturn, de la mateixa edat aproximada que l'autor de l'obra, a qui no li passa relativament res més enllà del fet de gaudir d'una riquíssima vida intel·lectual, que aboca en diaris, articles, cartes i relats que, per la seua centralitat en la "trama" (?) o per manca d'altres esdeveniments d'interés, són cosits a pedaços a l'interior de la novel·la. Cal haver llegit molt més que jo per a confirmar la hipòtesi, però és com si tota una generació de prosistes magnífics, que un país normal hagués acollit entre les pàgines dels seus periòdics o revistes, hagueren estat condemnats pel "mercat" a escriure males "novel·les". Com si qui ens hagués ensenyat a escriure (a llegir?) als valencians no fos Fuster, sinó Joyce... Espere estar equivocat, i que aquesta percepció només siga la d'un mal lector - o un mal lector de solapes. ] 

Falles 2.0 (2/2)

 [Continua del post d'ahir]

Hagués estat d’ajuda, per a escodrinyar què han publicat les falles gandianes a Internet, que la pàgina de la JLF tinguera una secció d’enllaços, però no és el cas: un primer símptoma. Així que ha calgut fer la ronda per barris: per exemple, si busquem a YouTube vídeos de les falles gandianes en general o d’alguna comissió concreta, els resultats són: una mostra del concurs de curtmetratges dels anys 2008 i 2009, que han estat penjats “en sèrie” i no pels seus realitzadors o per les falles participants, i després algunes gravacions soltes (d’escassa qualitat, en alguns casos) d’actuacions i assaigs, la cremà d’algun any recent, etc. A Flickr es poden trobar galeries fotos de monuments fallers, però no és fàcil separar els pocs corresponents a Gandia de l'allau d'imatges de falles de València. Si el que hom busca són textos, comentaris o discussions, pot estalviar-se furgar per la blogosfera, on només trobarà alguna temptativa incipient referida a Gandia, però un portal anomenat Fòrum Faller Independent té una secció dedicada a la comarca on una sèrie de pseudònims habituals (amb noms com Lucrècia de Borja o el Tio del Porrí) xafardegen de monuments, es discuteixen els premis els d’unes falles a les d’altres, etc. ben sovint amb la falta de mesura (i autocensura) pròpia d’aquesta classe de pàgines. La versió moderna i “identificada” d’aquests fòrums espontanis és Facebook, on hem trobat “grups” creats d’algunes falles gandianes, però en general l’adscripció als quals no sembla tenir cap funció comunicativa, sinó la d’una simple etiqueta de pertinença.

Aquesta relativa absència de material i temes fallers a la xarxa comarcal sorprèn, per dos motius. El primer, que altres col•lectius saforencs amb menys capital humà, amb menys coses que enregistrar, transmetre i compartir que moltes de les falles gandianes, han sabut trobar el seu lloc humil a Internet, en moltes ocasions per la via més senzilla: obrir un blog i a partir d’això compartir fotos, vídeos, textos, enllaços, etc. Estic segur que el motiu no serà que els fallers no acumulen (privadament, o per a consum “intern”) materials d’aquesta classe: la possibilitat d’obrir les portes i compartir-los obertament podria donar lloc, amb relativa facilitat, a aquest esperit d’emulació i competència que tant esperona els festers a fer les coses cada any millor. El segon motiu d’aquesta sorpresa és la comparació amb la tasca heroica, quasi bíblica, de comunicació que fan les falles de Gandia en matèria de llibrets: és inevitable preguntar-se quants textos magnífics de llibret que no poden tenir més que una circulació restringida “en paper” no podrien ser reproduïts a la xarxa en xicotetes dosis, repartides al llarg de l’any, i intercalats entre convocatòries de sopars, resultats del truc i presentacions de tota classe. Si voleu fer-vos una idea de l’absència de textos de llibret penjats al ciberespai, busqueu “poema faller” a Google: un poema d’aquest mateix llibret en l’edició de l’any passat no ha trobat massa competència per a situar-se en el segon lloc de la llista de resultats...

Aquest article començava amb la promesa de ser constructiu: complim-la. Bastaria amb què dues, tres, quatre falles de la ciutat s’animaren a obrir un simple blog, ferramenta gratuïta i potentíssima, i a omplir-lo regularment fent-se ressò del transcurs del seu any faller, per a què l’exemple s’estenguera entre les altres comissions. Un premi (“virtual” també, si cal, que hi ha crisi) a aquesta classe d’iniciatives acabaria d’esmolar els enginys més tecnològics i creatius de cada falla. L’única restricció que les falles trobarien a la xarxa podria ser que, durant uns pocs dies del mes de març ningú escriuria, ni llegiria, ni comentaria, ni penjaria fotos. Perquè Sant Josep és el temps de la traca, no de la xarxa; del carrer, i no de la pantalla...

Falles 2.0 (1/2)

[Copie ací, en dues parts (demà la segona), el meu article sobre la presència a la xarxa de les falles de Gandia, publicat al llibret de la Falla Mosquit. L'article ha rebut el segon premi a millor article faller de Gandia, que recollirem el pròxim dissabte. Si no us interessen ni les falles ni la cibersociologia de cafè, se'l podeu saltar... Més endavant penjaré el meu poema d'enguany, que també ha estat finalista però sense premi.]

Tinc la sospita que la presència virtual, a la xarxa, de les falles de Gandia no està a l'alçada de la seua importància cívica i cultural. Aquesta meua reflexió no és la jeremiada d'un faller queixós, sinó la impressió d'un observador extern i desapassionat, menys inclinat a criticar i assenyalar amb el dit que a suggerir formes en què les falles poden ocupar (durant tot l'any!) el nostre ciberespai urbà, si em passeu l'expressió. És clar, i no insistirem en la obvietat, que allò que té la festa de genuí, de nuclear, és irreductible a una seqüència de bits: la banda ampla és incapaç de transmetre ni l'olor a pólvora, ni els gestos del truc. Però tot allò que les falles tenen de comunicació, de pertinença, d'organització i participació, de creació, crítica i comentari, no només té cabuda a la xarxa, sinó que hom hauria d'interrogar-se si Internet no ha esdevingut un canal natural mitjançant el qual la nostra època articula aquestes inquietuds. Les ràfegues d’informació que creuen el nostre món apressat són efímeres, espontànies, amnèsiques: sóc foc, no en el sentit “tèrmic” de la flama que crema falles i torra xulles, sinó en allò que té de lumínic, d’antagonista de la foscor, tal i com Joan Fuster evocava en un text de “Sagitari”. Deixem-nos arrossegar, doncs, per la metàfora: la cíclica fugacitat de les falles pot arrelar-se i redimir la nostra quotidianitat cibernètica.

Potser no fa massa anys Internet representava, en la nostra percepció col•lectiva, l'antítesi de la classe de sana sociabilitat que el món faller, o el món associatiu en general, oferia: la web era l'espai de l'evasió, de la solitud, d'un succedani de llibertats fingides que acabava en el precís moment de la desconnexió, quan els lletjos tornaven a ser lletjos i els tristos tornaven a estar tristos. Amb independència de si tenien fonament o no, aquesta classe de prejudicis han quedat vertiginosament obsolets gràcies a la universalització de la tecnologia i a la facilitat amb què cadascú pren possessió del seu lloc a la xarxa: la vida de carrer i la vida virtual ja no es defugen, sinó que s'entrellacen. Usem la xarxa per a organitzar sopars o viatges, i per a després penjar-hi una crònica o unes fotos (que visitaran poques persones més a banda dels amics i participants directes). No cal dir que mentrestant a ningú se li ha oblidat sopar o viatjar (o casar-se, celebrar aniversaris, etc.), de manera que en aquestes situacions quotidianes Internet no substitueix, sinó que intensifica les millors coses de la vida, prolongant-les en una memòria que se’ns queda curta ben de pressa, qui sap si per causa de les seues extensions digitals. Aquest article intenta assenyalar que les falles gandianes encara no s'han sumat de forma plena i conscient a les possibilitats de la xarxa social. I és una llàstima: perquè aquest canvi de paradigma de comunicació comporta valors que, sempre amb matisos, jutgem desitjables: democràtics, participatius, comunitaris.

Una investigació de sofà (via Google i altres cercadors) sobre les falles gandianes ens revela llocs i continguts d'aproximadament dues categories distintes: de caràcter oficial d'una banda (la pàgina de la Junta Local o d'algunes de les falles més importants), i de l'altra material personal dispers, desarticulat, al qual cal accedir mitjançant una cerca deliberada, més que no fent una navegació fluida i còmoda. La primera classe de llocs representa una forma de fer institucional, informativa, unidireccional i jeràrquica, que pot resultar la més adient tractant-se d’un organisme transversal com la Junta Local Fallera. De passada, el fet que el domini falles.org haja estat ocupat per la JLF gandiana, front al fallas.com del seu equivalent a València, ja resulta simptomàtic del compromís i la modernitat de les nostres falles: una petita conquesta virtual que ja marca el territori. Però les distintes falles de Gandia no han aconseguit crear (i la majoria possiblement no hi haurien d’aspirar), i el que és més important, mantenir actualitzat, un lloc web tan complet i ben gestionat com el de la JLF: hom pot trobar intents ambiciosos i lloables, però que han quedat a mitges justament per eixa classe d’imprevisió immodesta de qui fa una casa massa gran i se li acaben les ganes (o els diners) abans de poder posar-hi mobles. El secret podria estar en construir-les pas a pas, cambra a cambra, sense un plànol faraònic ni cap filigrana de disseny: d’aquesta possibilitat, més senzilla i fascinant alhora, tractarem tan aviat com repassem els continguts dispersos que alguns fallers de carrer han anat penjant ací i allà.

[Demà continua i acaba]

Retorn equinoccial

Avui faig 32 anys, i és un dia tan bo com qualsevol altre per a reprendre l’hàbit d’escriure i publicar ací, al meu espai personal. Podria haver esperat una miqueta més per a tornar, i haver reaparegut, per exemple, Divendres Sant, el mateix dia en què Dante es va trobar perdut en la selva obscura de l’error, “a la meitat del camí de la vida”... Els motius per a renunciar a aquesta pedantesca coincidència són ben pràctics: tinc un parell de textos de temàtica fallera que voldria compartir amb vosaltres, i he pensat que era millor fer-ho durant els pròxims dies que fer-ho a deshora. Així doncs, durant aquest mes de març aquest blog serà més un contenidor de textos ja publicats en un altre lloc (el llibret de la falla Mosquit del Grau de Gandia) que cap projecte personal definit, si és que ho arriba a ser en algun moment.

Avui faig 32 anys, i falten menys de quatre mesos per a que nasca el meu primer fill, de qui vos puc dir que gaudeix de tan bona salut com sa mare. Serà mascle, i si no canviem d'opinió en els pròxims mesos, durà els mateixos nom i primer cognom que mon pare i que jo mateix. Però de la meua angoixada i arquetípica projecció sobre el fill ens sobrarà temps per a parlar: em fa l'efecte que hi haurà moments en què potser serà difícil parlar de cap altra cosa.

És aquesta particular circumstància personal, la simbòlica coincidència entre la maduresa i la paternitat, allò que justifica el títol nou del blog, i qui sap si hauria de guiar-ne el to, els continguts. No em trobe, de cap de les maneres, perdut i confós a les portes de l’Infern, com Dante. Com a molt, participe d’un dubte, d’una sana inquietud pel meu futur immanent, com la que Dante (o més aviat Beatriu?) tenia per la seua salvació: què fer de la vida ara que se m’han acabat les excuses, ara que sé que les coses més importants m’han estat graciosament concedides? Intentar ser una bona persona, un bon pare, un bon mestre... Només secundàriament donaré testimoni escrit ací d’aquestes temptatives: l'artifici de l'escriptura aspira així, com a màxim, a ser només ombra i eco de la vida, confessió - potser penitència. La literatura, sospite, deu ser alguna altra cosa, però ja tindrem ocasió de discutir-ho.

Un darrer advertiment per a que ningú s’espante: l’estil faller de les pròximes entrades no hauria de ser representatiu del que serà el blog. En passar l’equinocci, tornarem a parlar de gairebé quasi tot. Sense presses, això sí: ens queda encara mitja vida per viure.