Magnituds incommensurables

Curiosa paraula, “deute”: fins no fa massa apareixia en el Pare Nostre (“perdona els nostres deutes”, ara “les nostres ofenses”), i no sabria dir si la desaparició és rellevant. En certa manera, l'al·lusió al deute en un context “moral” com el de la pregària servia d'indici d'una curiosa sinonímia que tots hem acabat reconeixent d'un temps ençà: en alemany, i no sé si en altres llengües, “deute” i “culpa” s'indiquen amb la mateixa paraula (schuld, crec). Abans de la definitiva revelació de les nostres misèries, la paraula tenia un significat social confús: recorde com li ho explicava a Marta allà per l'any 2007, abans de casar-nos, quan vaig signar la meua hipoteca. 

Imaginem que el senyor Martínez s'hipoteca per sa casa per valor de 200.000 euros a 40 anys, compra a crèdit un cotxe per valor de 20.000 a pagar en 4 anys i un televisor de 2.000 a pagar en 1 any. Si li haguérem preguntat aleshores “quants diners deu vosté, senyor Martínez?” ens hagués contestat, depenent del grau de la seua inconsciència, 2.000 o 22.000 euros – o pitjor: que no devia res, simplement havia comprat “a crèdit”, beneït eufemisme. Però no 222.000 euros, que era la quantitat exacta: la hipoteca no era un deute, no tenia les implicacions, les connotacions (brutes, negatives, vergonyants) que el llenguatge, en la seua saviesa, en la seua memòria, havia afegit a la paraula “deute”. D'haver-les conservat, no hagués estat possible la bombolla, l'engany. La gent no podia afegir la hipoteca al còmput “psicològic”, “emocional”, “moral” si preferiu dels seus deutes perquè 200.000 euros són una suma incommensurable, impossible d'assumir en la seua magnitud suïcida per a qui no ha arribat mai a estalviar-ne ni una petita fracció. I què són 40 anys per a qui no n'ha fet encara 30?

35 anys

Hui faig 35 anys: "la meitat del camí...". El resum de la meua vida és el següent: de sempre he fet bé (de vegades molt bé) el que havia de fer i, en consequència, he sobreviscut. I també tinc dos fills. El lector perspicaç advertirà, a més d'un inusual (per a mi) laconisme, dos nivells distints en què s'interpreta aquesta breu biografia. El primer és el d'un sincer orgull per tot allò que he fet, que sé fer, que sóc. Un orgull ja indissimulat: he rebut tan minsa recompensa per alguns èxits que no veig necessari practicar, ni tan sols retòricament, la falsa modèstia. El segon nivell, com ja haureu advertit, és d'una amarga i profunda derrota "generacional", si em permeteu. "En consequència", és a dir, precisament per haver concatenat èxit rere èxit, he "sobreviscut": duc una vida senzilla, en què la magnitud dels reptes (pagar el pis, criar els meus fills, treballar allà on se'm reclame deixant els fills si cal) no supera la meua capacitat de donar-los solució. Eixe és el diagnòstic més terrible que puc fer del temps que vivim: que moltes persones perfectament vàlides i normals de la meua edat, sense més taca en les seues responsabilitats que uns pocs errors, un puntet de mala sort o qualsevol de les vicissituds que una vida bona hauria de perdonar-nos, "no han sobreviscut": no tenen casa o feina o fills i no sabem encara si tenen futur. Resulta temptador separar-se d'ells, creure's distint o millor i celebrar així haver evitat la seua humiliant situació. Em negue. Perquè podria passar-me a mi demà mateix (podria haver-me passat ja, cap lògica de ferro ho ha evitat: només la sort). I sobretot, perquè em negue a donar per bo que el preu que es pague només per escapar d'una certa misèria vital siga tan alt, tan inaccessible. Em repugnen la classe de relats que presenten les víctimes del nostre temps com éssers purs, immaculats, enganyats i lliures de culpa. No, no és aquest el camí. El que reclame és quelcom més sensat, més humà: un món on l'èxit siga una possibilitat, però no un requisit per a dur una vida digna.

Mentrestant, crie els meus fills d'acord amb aquest nou estat de coses: com un pare bíblic, jutge exigent, el que espere d'ells és, ni més ni menys, que siguen excepcionals. I "en conseqüència", que puguen sobreviure.