35 anys

Hui faig 35 anys: "la meitat del camí...". El resum de la meua vida és el següent: de sempre he fet bé (de vegades molt bé) el que havia de fer i, en consequència, he sobreviscut. I també tinc dos fills. El lector perspicaç advertirà, a més d'un inusual (per a mi) laconisme, dos nivells distints en què s'interpreta aquesta breu biografia. El primer és el d'un sincer orgull per tot allò que he fet, que sé fer, que sóc. Un orgull ja indissimulat: he rebut tan minsa recompensa per alguns èxits que no veig necessari practicar, ni tan sols retòricament, la falsa modèstia. El segon nivell, com ja haureu advertit, és d'una amarga i profunda derrota "generacional", si em permeteu. "En consequència", és a dir, precisament per haver concatenat èxit rere èxit, he "sobreviscut": duc una vida senzilla, en què la magnitud dels reptes (pagar el pis, criar els meus fills, treballar allà on se'm reclame deixant els fills si cal) no supera la meua capacitat de donar-los solució. Eixe és el diagnòstic més terrible que puc fer del temps que vivim: que moltes persones perfectament vàlides i normals de la meua edat, sense més taca en les seues responsabilitats que uns pocs errors, un puntet de mala sort o qualsevol de les vicissituds que una vida bona hauria de perdonar-nos, "no han sobreviscut": no tenen casa o feina o fills i no sabem encara si tenen futur. Resulta temptador separar-se d'ells, creure's distint o millor i celebrar així haver evitat la seua humiliant situació. Em negue. Perquè podria passar-me a mi demà mateix (podria haver-me passat ja, cap lògica de ferro ho ha evitat: només la sort). I sobretot, perquè em negue a donar per bo que el preu que es pague només per escapar d'una certa misèria vital siga tan alt, tan inaccessible. Em repugnen la classe de relats que presenten les víctimes del nostre temps com éssers purs, immaculats, enganyats i lliures de culpa. No, no és aquest el camí. El que reclame és quelcom més sensat, més humà: un món on l'èxit siga una possibilitat, però no un requisit per a dur una vida digna.

Mentrestant, crie els meus fills d'acord amb aquest nou estat de coses: com un pare bíblic, jutge exigent, el que espere d'ells és, ni més ni menys, que siguen excepcionals. I "en conseqüència", que puguen sobreviure.

2 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

Lo que Vos queràis, Señor
Juan Ramón Jiménez.


Lo que Vos queráis, Señor;
sea lo que Vos queráis.

Si queréis que, entre las rosas,
ría hacia los matinales
resplandores de la vida,
sea lo que Vos queráis.

Si queréis que, entre los cardos,
sangre hacia las insondables
sombras de la noche eterna,
sea lo que Vos queráis.

Gracias si queréis que mire,
gracias si queréis cegarme;
gracias por todo y por nada;
sea lo que Vos queráis.

Lo que Vos queráis, Señor;
sea lo que Vos queráis.

Àngel Canet ha dit...

T'he felicitat al facebook, però en veure aquest apunt ho vull fer també ací. Felicitats i endavant!

Salut!

Àngel