Poeta inèdit (3/4)

III

Tornem al nostre poeta inèdit, i a un dubte que havíem deixat en l’aire. Si ell fa la classe de poemes que vol escriure, i hi ha algú (segur que jo no sóc l’únic) que els acull com la classe de poemes que vol llegir, què hauria d’importar allò que un tercer opine? Doncs sí, importa, a efectes pràctics. Entre la cançó del trobador i la balconada de la dama sempre hi ha hagut obstacles, com per exemple la vigilància d’un gos perillós (no és potser la metàfora més digna per a descriure la noble responsabilitat del filtre editorial, però intentem seguir-la). Hi ha els qui creuen, de forma sincera o acomodatícia, que els obstacles entre qui crea i qui rep tenen un valor positiu, de selecció. Puc incloure’m, aproximadament, entre ells: tots sabem que bona part de la passió, l’esforç i la desesperació creativa del trobador són fruit justament de la dificultat d’allò a què aspira. Però això no deixa de tenir el seu preu: posa, en la pràctica, les preferències del gos vigilant per davant de les de la dama, que triarà sempre, sí, però en segon lloc.

Fins on arribe a entendre-ho, el filtre principal que separa un poeta dels seus lectors a casa nostra és el de guanyar un premi literari. Bona part dels pocs llibres recents (no només en vers) que he llegit tenen la referència d’haver “guanyat” ací o allà, çò és, d’haver convençut un grup de tres, quatre o cinc lectors qualificats que mereixien (abans que els altres) ser publicats i gratificats econòmicament. Doncs bé, allò que he pogut llegir com a “premiat” és, en general, bastant distint als versos del nostre poeta inèdit. No he dit “millor” o “pitjor”, ni és el que m’interessa, ara, sinó diferent, incommensurable en el seu sentit matemàtic (que és l’etimològic: que no poden ser comparats amb una mateixa mesura). I això resulta preocupant, no sols per al poeta que pretén arribar al seu públic, sinó per al públic mateix: la dama acull només a la seua alcova els qui el gos ha deixat passar, i ignora si els qui han quedat fora són ja no millors o pitjors, sinó senzillament “distints”.

Hi ha mil formes de ser “distint”. L’arquetípica és l’actitud de ruptura, mig real mig fingida, amb allò tradicional, dominant o comú: “originalitat”, en diem, quan pretenem posar-la en valor. Aquesta postura de trencament, de canvi de tendència, té un curiós avantatge si més no psicològic: rep bona part del seu pedigrí, de la seua força motriu, del rebuig que altres (els “antics”, els “acadèmics”, els “famosos”) en facen d’aquest canvi, i s’alimenta de la nostra ja centenària fascinació per allò nou. La seua estètica és sorollosa: ve acompanyada d’un programa (ben sovint generacional, quasi juvenil) que afegeix a la creació la provocació i un cert proselitisme grupal. Però, ai del “distint” discret i mesurat, solitari, pacient, silenciós. El nostre poeta inèdit sosté la seua distinció sobre pilars antics, i el que reclama és una continuïtat digna amb allò que aprecia, no la seua histriònica abolició. Del seu hipotètic isolament no traurà cap avantatge, car no té burgesos que espantar: havent ja creat, la seua principal aspiració és ser llegit. 

Poeta inèdit (2/4)

II

Allò que per a mi pot semblar domini formal, per a altres és una submissió anacrònica al ritme, a la rima. La meua demanda d’intel•ligibilitat, d’accessibilitat del text poètic, és distintament entesa per altres lectors (i per molts poetes): hi ha una frontera mòbil que separa el terreny d’allò que pot dir-se d’allò que cal callar (per obvi, per incomunicable, ben sovint per absurd), i allà on jo puc lloar una certa transparència un altre pot menysprear allò evident, gastat, pobre. No caldrà insistir allargant la llista de criteris oposats: la pluralitat de gustos és tan vella com l’home, i la nostra no és la millor època per a pretendre abolir-la o regular-la.

Però hi ha una asimetria sobre la qual voldria incidir: la preferència per allò mesurat, clar, compartible, podria no ser més que un reflex de la meua quasi-virginitat lectora. Hi ha, d’una banda, un classicisme madur, el de qui després d’un llarg pelegrinatge estètic ha quedat convençut del valor pervivent d’alguns principis, i del superior potencial de la seua aplicació. D’altra banda, hi ha un classicisme instintiu, iniciàtic, que ve a ser aproximadament el meu: l’home de poques lectures es troba, de partida, més còmode entre els cotonets de les convencions temàtiques o formals. No puc posar aquest segon criteri, innat, simple, a la mateixa alçada crítica que el primer, el dels qui saben. I no es tracta només d’una humilitat fingida o morbosa: jo mateix, en altres terrenys en què crec haver acumulat més experiències, més coneixement de causa (probablement el camp de la música oferisca la millor analogia), em sent confiat a l’hora de posar el meu criteri per davant de la ingenuïtat del no iniciat. No serà “clàssic” l’adjectiu pretensiós amb què dissimule les meues preferències elementals?

Poeta inèdit (1/4)

[Aquesta entrada, juntament amb les tres que seguiran, és una mostra d'allò que podria haver sigut aquest espai des de la seua (re)inauguració fa quasi tres mesos, però no ha estat possible (almenys encara). Un simple blog, sí, però que buscava formes d'enriquir el seu discurs: combinant entrades breus però temàtiques, categoritzades, encadenades, en l'intent de conjugar la necessitat personal d'una reflexió distesa, ampla de mires, amb la forma apressada amb què llegim (tots, i jo el primer) a la pantalla. Hagués preferit publicar aquesta xicoteta reflexió estètica en quatre actes abans o després d'altres divagacions, del mateix estil, en què he pensat (i fins i tot he mig començat a escriure) durant aquest temps, però m'està resultant impossible per motius (acadèmics) als quals faria bé de dedicar un altre text.]

I

Com a corol·lari d’un frontennístic intercanvi de correus electrònics sobre temes diversos, un jove poeta em fa arribar un extracte del poemari en què treballa. En el propi text amb què me’l presenta, em demana una opinió sincera, alhora que confessa com, en alguna ocasió, ell mateix ha hagut de sacrificar eixa sinceritat a l’hora de fer judicis crítics de l’obra d’altres. És a dir, em posa la trampa davant per a que hi caiga, i gentilment em recorda quelcom que tinc la sort de saber ja: les mil i una formes en què podria escapar-me. 

El cas és que els versos que m’envia m’han agradat bastant, per motius que em resulten fàcils d’enumerar, car s’arrengleren en paral·lel amb els meus propis prejudicis estètics: la seua pulcritud mètrica, la seua qualitat translúcida (aquest punt intermedi entre allò obvi i allò senzillament incomprensible), la seua concepció unitària, el seu classicisme no sols formal, sinó temàtic (la nostàlgia de dies feliços, les oposicions metafòriques fonamentals: dia-nit, memòria-present), la dosi justa de narrativitat que em cal per a implicar-me en els versos... Els problemes comencen quan, en un instintiu arravat de prudència, em veig obligat a subratllar allò que, generalment, hom diu exclusivament quan ha d’endolcir el tràngol d’una opinió negativa: que es tracta només dels meus gustos, qui sap si immadurs o corruptes, i que no hauria de descartar que, a “algú altre”, no li agradaren. Però, per què preocupar-nos dels gustos d’”algú altre”?

Sanus

Aquesta nit ha mort l'alcoià Rafael Sanus, que fou bisbe auxiliar de València. Jo el recorde, vagament, d'alguna visita pastoral al meu poble quan jo era xiquet i anava a "doctrina". Però sobretot el recorde perquè ell fou col·legial primer (com jo) i després director del Col·legi Major Sant Joan de Ribera de Burjassot, i allà acudia, entre altres ocasions, als actes d'inauguració del curs. Fou en un d'aquells actes, no sé si coincidint en el temps amb la polèmica pública que mantingué amb l'ex-arquebisbe de València (del qual depenia jeràrquicament com a bisbe auxiliar) que va pronunciar una frase, en un sermó, que em quedà gravada a foc en la memòria: "Cada volta que l'Església s'acosta al poder s'allunya de l'Evangeli". En boca d'un ateu, d'un crític "des de fora", una afirmació com eixa no passaria de tenir un cert valor lògic de veritat, en la mesura en què allò que diu es correspon fidelment amb l'òbvia discrepància entre la radicalitat del missatge evangèlic i el forçós pragmatisme d'una institució poderosíssima com ha estat i és l'Església. Però quan algú com Sanus assenyala aquestes mateixes qüestions, les paraules deixen de ser purament descriptives i arrosseguen amb elles tot un seguit d'implicacions vitals, ètiques: amb el missatge, es transmeten alhora un problema i una esperança per a resoldre'l. Almenys per als qui, com jo, encara creiem que aquesta complicada tensió entre el món i la creença pot infantar un home millor, una vida més digna, un món menys cruel.

Hui mateix, a poqueta nit, faré per quarta vegada de padrí de confirmació, en aquest cas del meu cosí (i fillol!) Salva, en una cerimònia que a mi m'agrada especialment, per les oportunitats que m'ha oferit d'estar al costat dels meus cosins i germans ja adults (bé, deixem-ho en adolescents) i perquè és un acte senzill i barat. No sé si en l'acte es farà alguna referència a Rafael Sanus, però almenys he volgut fer-la jo ací. Descanse en pau.

El filtre interior

La forma inconstant i apressada amb què m'adrece darrerament a aquest quadern em fa quedar-me massa sovint a mitges. L'impuls de l'escriptura, sempre calmat i racional, evitant alhora les obvietats i les indignacions quotidianes, però impuls al capdavall, em dóna o només per a l'anècdota o només per a la categoria, i així s'han quedat pel camí unes quantes anotacions mutilades, germinals. L'inconvenient no és la brevetat (que, en el meu cas, sol ser l'infreqüent resultat d'una profitosa destil·lació) sinó la incompletitud, la demolidora intuïció que ens fa abandonar un text prometedor, una experiència o una idea fecundes, per no haver sabut trobar un tancament, una cadència mínimament conclusiva. Fins i tot el simple suggeriment reclama la seua estructura.

És ben paradoxal, tot plegat. D'una banda, valore positivament tot allò que el blog té de contenidor, de pila de materials amb què nodrir el futur, la memòria, el pensament. Però de l'altra, aquesta mena de filtre estètic de què he parlat, més o menys interioritzat, fa que bona part d'aquest material, d'aquesta meua vivència del món que és constantment reflexiva, en ocasions fins i tot original, creativa, es perda pel camí: tot allò que no arrela i brota en forma de peça unitària, de fragment tancat, mor, o queda aparcat indefinidament. I en el seu lloc, allà on devia sorgir el pensament profitós, creix la mala herba del blogger: aquesta estilitzada lamentació pel tot el que no queda escrit. Una llàstima, perquè no sempre ha estat així.

Un dilettante incorregible

Quan tenia 20 anys i cursava 3er a la Facultat de Matemàtiques, vaig donar la primera "xarrada musical" al meu col·legi major, el Sant Joan de Ribera de Burjassot. El títol era "La forma Sonata", una qüestió no sé si dir "tècnica", pròpia del classicisme musical de la qual no m'atreviria a parlar ara, dotze anys després, en part per tot el que he oblidat des d'aleshores, en part perquè no puc saber quantes de les coses que vaig dir aleshores eren veritat i quantes no: dieu-li edat, dieu-li escepticisme. En anys següents he tornat per a parlar de la Passió Segons Sant Mateu de Bach (en dues ocasions), del Messiah de Haendel, de la música del Romanticisme, del Nacionalisme (Smetana, Dvorak, Elgar, Albéniz, Manolo Escobar), de Mozart... Enguany tocava parlar de la música del Renaixement (ací una entrada meua al respecte), en un principi, però com que és una regió musical en la qual no em trobe encara del tot còmode, he aprofitat una oportuna efemèride per a canviar de tema i jugar "a casa": enguany celebrem el 200 aniversari del naixement de Frédéric Chopin (1810-1849), un dels 10 o 20 millors compositors dels darrers segles, però que especialment per als qui toquem el piano és una espècie de semidéu estimat, venerat (i justificadament temut, en ocasions). Falten unes poques hores per a la xarrada (aquesta nit després de sopar), i no és el moment de posar-me a escriure res sobre Chopin: si cal, li dedicaré algun text, o alguna sèrie amb vídeos de Youtube i coses així. Només necessitava escriure perquè estic un poc nerviós: en part per com anirà la conferència, en part perquè hem de conduir fins Burjassot en un dia gris i plujós com avui.

Dies com el de hui se'm fa més present que mai l'especial condemna que m'he imposat a mi mateix després d'anys i anys de passions abandonades, esforços canviants i èxits truncats: el meu irredimible amateurisme. D'una banda, tinc la sensació perenne de creure que tot allò que faig, hi ha molta gent que ho fa millor: el corol·lari d'això és una sana modèstia, gens natural en mi, però ja del tot interioritzada. Tanmateix, de l'altra banda tinc la sospita que només amb que m'hagués conformat amb una de tantes possibilitats, que hagués perseverat al llarg dels anys en un camí (el científic, el musical, l'humanístic, l'empresarial, el docent) jo mateix hagués esdevingut una d'aquella classe de persones a qui tan sovint reconec els mèrits i n'admire la trajectòria: i el regust d'aquest pensament té un punt amarg. Però aleshores ja no seria jo: i ací em teniu. Hui, buscant informació a la xarxa per a completar el que he de dir esta nit; demà, fent un treball sobre cultura digital; demà passat, no vull ni pensar-ho... I pels matins, explique trigonometria (i ho faig a gust, creieu-me).

Afortunadament, prompte començarà la tasca més important de totes, a la qual un instint sagrat m'hauria d'impedir renunciar mai: ser pare. Això inclourà, imagine, la responsabilitat d'oferir-li al meu fill totes les possibilitats del món, per a que puga ser qui ell vulga ser. Espere, almenys, que el petit Emili tinga el bon sentit de deixar-ne passar alguna...