Reflexions mig obligades sobre un cas d'edició digital

La nota llarguíssima (demane disculpes) que penge ací és una espècie de resposta que m’he vist mig obligat a fer a una cadena d’anotacions que podríeu seguir, en aquest mateix ordre aproximat, als enllaços següents. No és necessari que les llegiu abans, tot i que és probable que ho hàgeu fet ja.

http://tirantalcap.blogspot.com/2009/11/entrevista-al-levante.html
http://www.porcar.net/?p=2574
http://entrellum.blogspot.com/2009/11/blogs-versus-editorials.html

I

Vaig llegir "Els estius" de Josep Porcar poc després que aquest fes disponible l'edició digital. I m'ho vaig prendre seriosament, vull dir: el vaig baixar, el vaig obrir en pantalla completa (que és l'opció per defecte del seu PDF), i vaig reproduir, en la mesura en què em fou possible, la mateixa classe d'experiència lectora que acostume a tenir amb els llibres de versos "en paper". És a dir: no el vaig llegir de principi a final tot seguit, sinó que vaig rellegir algunes pàgines, vaig reprendre la lectura "per seccions" en alguna ocasió posterior, fins que un bon dia el PDF es va quedar al disc dur sense obrir ja més, d'una manera anàloga al que sol passar amb altres llibres de versos, que queden amuntegats en algun racó de casa fins que un dissabte de matí Marta o jo el tornem a la prestatgeria per un temps indefinit. En resum: el que vaig fer no fou simplement "descarregar" el llibre, sinó que vaig replicar una experiència de lectura tan pareguda com em fou possible a la d'un llibre que hagués comprat a la llibreria i hagués tingut a la vora del sofà (o del wàter) durant uns quants dies o setmanes.

Com que sóc un blogger lent de reflexos i inconstant, no vaig arribar a escriure mai un comentari sobre els versos de Josep Porcar ací, a la meua pàgina: no és tan greu, ja que molts altres ho van fer en el seu moment, donant-li a "Els estius" un grau de notorietat tan inusual, tractant-se d'un llibre de versos, com merescut, per la iniciativa de publicació que va suposar. A penes recorde els temes concrets tractats al llibre (bona excusa per rellegir-lo ara que ha passat un temps), però sí puc dir un parell de coses: la primera, que el llibre em va agradar, i la segona, que vaig sospitar, malgrat (o per causa de) la meua consciència d’estar participant d’una variant distinta de l’experiència de lectura, que hagués gaudit (aprofundit, sentit, com preferiu) més llegint-lo en paper. Quan dic “paper” pense més en una certa ergonomia de la lectura (postura, grandària de la lletra, proximitat als ulls, comoditat del sofà) que en el suport material estricte; és una incògnita encara si els dispositius lectors de tinta electrònica de què tant ens parlen (i que tan “verds” estan en el mercat) s’acostaran molt més a la classe de recepció del text a què estem acostumats.

Deu haver poques coses més difícils de reduir a un “ordre objectiu”, o just, de qualitat que la poesia. Però mantinc la sospita que “Els estius” podria ser millor obra que algunes altres que han estat premiades en la classe de concursos a què l’obra va optar originalment. Diem-ho d’una altra manera: tot i no haver estat premiada en tres convocatòries, tinc la relativa certesa que, per la seua qualitat (i fins i tot, si em passeu l’argument, pel “potencial comercial” i pel nom, conegut i respectat, de l’autor en el moment de la seua publicació) “Els estius” hagués pogut guanyar el quart, cinquè, o sisé premi a què hagués optat. Entenc que l’autor preferís estalviar-se aquesta classe de suplici endèmic dels qui fan versos en català, però en allò essencial el que vull dir és: “Els estius” no és, en cap cas, una d’eixes obres que el sistema editorial o de premis (que són gairebé el mateix) fa bé de deixar perennement inèdites per a evitar que els lectors hi perdem el temps i ens sentim estafats, sinó una obra que va topar amb una conjunció desfavorable de jurats i poetes competidors (deixem-ho així, sense furgar més en aquestes qüestions astrològiques). Ho vaig creure així quan vaig llegir el llibre, i el fet que haja arribat al paper més tard (i si ho he entès bé, amb un èxit més que acceptable) és una prova a posteriori de que no anava tan errat.

II

Tota la discussió anterior sobre “Els estius” és només un preludi, que la cautela i el desig de precisió m’han dut a allargar en excés, per a la següent reflexió: “Els estius” és una obra que, amb absoluta independència del seu contingut i qualitat poètiques, pot servir per a traure a la llum algunes de les contradiccions, potencialitats i restriccions de l’escriptura i publicació a la xarxa. M’explicaré. La seqüència que dóna lloc a la publicació digital del llibre ve a ser la següent (i no és cap reconstrucció fantàstica, sinó que està bona part basada en el propi pròleg a l’edició digital, que és l’única que tinc a l’abast): l’autor intenta publicar de la manera “convencional”, çò és, presentant l’obra a alguns premis literaris en què els jurats trien altres obres com a guanyadores, i després de tres intents d’aquesta classe opta per l’autoedició digital. En aquest moment, i d’una forma completament explícita, sense pretendre enganyar ningú, Josep Porcar fa de la necessitat virtut, i converteix l’anomalia dels canals de publicació tradicionals en tota una oportunitat per a reivindicar les possibilitats de la publicació en xarxa: desaparició dels filtres editorials clàssics, ús de recursos multimèdia (hiperenllaços, música i vídeo, etc.), i minimització de l’impacte ecològic associat a la publicació en paper.

Tots aquests avantatges són preceptes fonamentals per als entusiastes de la publicació directa a Internet, i foren convenientment glossats en més d’una de les ressenyes, comentaris o enllaços promocionals que altres bloggers feren de l’edició digital d’”Els estius”. Però en general, aquests altres comentaristes no deixen tan clar com el pròleg del llibre un detall: l’edició i difusió digitals d’”Els estius”, tot i els seus avantatges, representen una “segona millor opció” (i em perdonareu el llenguatge economicista), que no s’haguera materialitzat si algun dels jurats de premi hagués premiat l’obra en el circuit “tradicional”. No és que jo estiga ara fent lectures esbiaixades del periple editorial del llibre, ans al contrari: el propi Josep Porcar descriu la seqüència amb una honestedat que l’honora, i que el posa un esgraó per damunt dels entusiasmes més miops sobre les possibilitats de la xarxa.

Per a mi, “Els estius” era un llibre publicat de ple dret des del moment en què centenars de persones se’l van descarregar de la pàgina del seu autor. Però entenc que molts altres tinguen encara opinions distintes i legítimes del que signifiquen les paraules “publicar”, “obra” o “llibre”. Així, després de l’èxit de difusió i lectura que fou l’edició digital d’”Els estius”, és perfectament comprensible (i no ho veig com una traïció de cap classe) que Josep Porcar volgués que el llibre arribara també als qui només llegirien els versos en un suport tradicional. No és culpa de Josep Porcar que, curiosament, aquesta edició “tradicional” del llibre és la que haja estat objecte dels comentaris “tradicionals” (crítiques als suplements culturals o revistes específiques, cita del llibre en alguna columna d’opinió al diari, etc.) de la mateixa forma que la publicació digital va causar un afortunat allau de “comentaris digitals”. Aquesta separació entre allò digital i allò imprès encara ens pesa, i jo mateix l’he comentada al parlar de la meua recepció dels versos. Però el que vull fer notar és com aquest “final de trajecte” d’”Els estius”, que ha acabat a les llibreries, a les biblioteques, a les publicacions crítiques, ajuda a relativitzar encara més les fabulacions utòpiques que sobre l’escriptura digital podem, en ocasions, arribar a formular els qui la practiquem amb més o menys perícia.

III

El passat dimarts 27 d’Octubre vaig participar en una sessió de Màster a la Universitat de València en què, amb el pretext de parlar “entre amics” de blogs i de les formes de creació i publicació a la xarxa, vaig exposar una xicoteta “teoria personal” sobre les relacions entre blogs (o Internet) i literatura. De tan “personal” com era aquesta interpretació meua, vaig fer el possible per transmetre als alumnes del Màster altres perspectives, altres visions sobre les potencialitats literàries de la xarxa que jo mateix no compartia (i que gaudeixen, potser amb justícia, d’una major repercussió a la pròpia blogosfera o en els cercles acadèmics). En un moment donat de l’exposició, Voro, un dels assistents a la “xarrada” (en realitat: una sessió de classe amb una desena de persones que saben més que jo d’aquestes coses) em va proposar “Els estius” de Josep Porcar com a contraexemple reeixit de la classe de reticències que jo mateix estava mostrant al voltant de la creació literària digital.

Des de la més absoluta humilitat, i amb una oratòria encara més pobra que la que he usat més amunt per escrit, vaig intentar explicar com l’exemple d’”Els estius” em semblava més representatiu d’un estat de coses “ambivalent” que de cap “revolució” o “ruptura” en favor de les formes digitals de difusió i recepció. Quan he llegit el tercer comentari (anònim) a l’anotació anterior d’aquest meu blog he descobert que en el blog de Josep Porcar s’han posat sobre la taula algun dels arguments que jo mateix vaig comentar en aquella mateixa xarrada sobre el cas d’”Els estius” (amb aportacions personals de Voro, que puc o no fer meues depenent dels matisos que ell ha introduït), i m’he sentit en la responsabilitat d’aclarir jo mateix ací les meues postures originals, per a contribuir, en allò possible, a un debat que ara resulta apassionant, i que dintre d’uns pocs anys podrà tenir el seu valor documental, retrospectiu, sobre el punt en què ens trobem d’una “evolució” editorial o literària.

Una última qüestió sobre els “filtres”. Qualsevol dels qui han hagut de patir les estretors del sistema de primer-guanya-un-premi-i-després-ja-publicaràs sap explicar millor que jo com de pervers pot arribar a ser en ocasions (supose que no sempre, però no ho puc saber) el sistema de capelletes, connivències amb l’editor, favoritismes del tipus hoy-por-ti-mañana-por-mí, que regeix tàcitament les convocatòries literàries. Una reformulació d’aquesta crítica és que, allà on haurien de regir criteris “estrictament literaris”, acaben imposant la seua empremta criteris de tipus “social” (amistat, reciprocitat, compensació econòmica, etc.). En principi, la publicació en xarxa hauria d’acabar amb aquesta classe de filtres “socials”. Però només en principi: la realitat (i ara tornem a les meues hipòtesis casolanes) és que, quan hom escriu a la xarxa, aquest caràcter social de l’escriptura es multiplica, i allà on hi havia un obscur tribunal de lletraferits amb més o menys criteri i coneixences, ara apareix una subtil jerarquia d’enllaços mutus, de jo-et-comente-a-tu-i-tu-a-mi, de comentaris agradables a altres blogs sense més intenció que la de mantenir els vincles, i per tant sense dur aparellada cap consideració de caràcter “estrictament literari”, etc. Hi ha, ho vulguem o no, una “jerarquia” de bloggers que té entre les seues diverses justificacions la qualitat literària d’allò que escriuen; no obstant, com en el cas d’editors, jurats, escriptors, etc. estaria fora de lloc esperar que fos aquest l’únic criteri de valoració i posicionament. (No és gens casual, i ho apunte per a la reflexió, que un entre tants criteris que ajuden a elevar algú dins d’eixa jerarquia blogger és, de fet, si ha publicat alguna cosa en paper o no). Ens hem saltat uns filtres i jerarquies, al preu de crear-ne uns altres: no em queda espai per a discutir què guanyem i què perdem amb el canvi, ni sabria bé com fer-ho.

Imagineu, per a acabar, que algú fa un llibre tan bo com “Els estius” (o molt millor o molt pitjor, tant se val), el presenta a tres (o set, o cap) premis sense aconseguir publicar-lo, i decideix finalment fer-ne una edició acurada en PDF per a que qualsevol puga descarregar-lo i llegir-lo. A quanta gent arribarà? Quantes descàrregues tindrà en un cert temps? Quantes d’aquestes descàrregues seran lectures efectives, és a dir, homologables amb l’experiència convencional de llegir poesia en paper? Quants bloggers comentaran l’obra? Quines possibilitats hi ha d’aconseguir publicar-la en paper i arribar als “mercats” convencionals? Depèn de molts factors, entre els quals està si és o no és una persona tan ben situada (i tan merescudament) en la nostra “jerarquia blogger” com Josep Porcar, que ha treballat tan activament per a posar de relleu les possibilitats literàries de la xarxa i que fa tant de temps que ens regala generosament les seues anotacions sobre qüestions ben diverses. L’èxit digital primer, en paper després, d’”Els estius” és una recompensa tant a la qualitat de la seua factura poètica com als esforços de Porcar per fer país i fer llengua a la xarxa – i una tal constatació no hauria d’espantar cap “purista” de la creació i difusió poètiques. Aquest esbós de descripció em sembla més ric, més complex, i més interessant que la simple suposició que la xarxa fa desaparèixer els filtres entre qui escriu i qui llegeix. Aquests nous filtres podrien ser encara més implacables per a segons quin tipus d’escriptor (el “poc social”, el qui no té blog o no té amics bloggers, el polemista antipàtic, el qui només fa novel•les o versos però no té el menor interès en escriure sobre Camps o sobre la seua vida personal, etc.) que el més corrupte dels jurats. Però he esgotat ja de sobres l’espai per a les coses interessants: si algú en té alguna guardada, és el seu torn.

La moral de la guerra

No sé si us ha passat mai com a mi: cada cop que m’adrece al prestatge d’una gran llibreria qualsevol que respon a la categoria d’”Història Contemporània”, “Història del segle XX” o alguna cosa per l’estil, m’entren ganes de substituir el rètol per un altre que diga simplement: “Hitler”. I és que la representació bibliogràfica corresponent a la Segona Guerra Mundial és, al meu entendre, desproporcionada: per cada llibre que tracta sobre alguna de les altres convulsions del passat segle (la Primera Guerra, la Guerra Freda, o la més plàcida construcció europea) hom compta fins a dos o tres monografies sobre la invasió de Normandia, l’Holocaust, la guerra en el Pacífic, o alguna ratllada esotèrica sobre els tractes de Hitler amb dimonis o extraterrestres.

No seré jo qui minimitze la importància de la que és, sens dubte, la clau de volta del segle XX: és temptador (però simplista) interpretar els vint anys anteriors com un avanç irrefrenable cap a l’abisme, i resulta més fàcil encara llegir la Guerra Freda com si fos un epíleg tens i allargassat de les catàstrofes d’Hiroshima i Nagasaki. Però la quota d’espai (físic, almenys) que la Segona Guerra Mundial ocupa entre els llibres de la història recent sempre m’ha deixat inquiet, en un sentit: en el nostre imaginari, es tracta d’una guerra de “bons” contra “roïns”, en què els “roïns”, afortunadament vençuts, van donar mostres d’un grau de barbàrie que ens creiem incapaços de repetir, però en què sovint ens delectem morbosament. Aquest maniqueisme, no exempt de fonament (sí, és cert: el malvat era Hitler, no ho discutirem ara, això), ha servit menys per a estendre entre el públic un sentit crític de la història que per a proveir a polítics i demagogs de tota classe d’un catàleg ràpid de llocs comuns i de desqualificacions extremes (“això que fan ells ara ho feien els nazis”). Com si el de la Segona Guerra Mundial fóra un tema còmode, fàcil, entretingut, per a tots els qui la venceren o no hi participaren (com és el nostre cas), i com si l’única analogia amb el present que ens podria suggerir fos la d’equiparar els nostres “contraris” amb els nazis: una postura molt honesta i crítica, sí, sí...

He intentat evitar aquest biaix en les meues lectures (poques, però metòdiques) sobre Història Contemporània, i crec haver posat l’èmfasi necessari en els precedents, en la menys escandalosa història del “segle XIX llarg”, en l’absurd col•lapse de la civilització europea que és la Gran Guerra (la Primera), o en una Guerra Freda de la qual encara vaig viure, amb ulls de xiquet, el seu fingit final feliç. Doncs bé, des de fa uns pocs dies m’he retrobat amb la Segona Guerra Mundial pel camí més inesperat: l’encàrrec per a escriure un article crític, a la revista Caràcters, sobre el llibre “Una tragèdia francesa”, de Tzvetan Todorov, traduït al català i publicat per L’Avenç, que s’ambienta en una regió del centre de França durant els dies del desembarcament aliat, l’estiu de 1944. He acabat ja el llibre: ara em cal digerir-lo, madurar-lo i fer-me un esquemeta dels meus abans de redactar, amb tanta cura com siga possible, una crítica (que serà positiva, però que em caldrà argumentar i explicar convenientment). Aquesta lectura m’ha redescobert la dimensió més humana, més inevitablement contradictòria del conflicte: els fets que es narren a “Una tragèdia francesa” no involucren a penes l’exèrcit alemany, sinó que revelen les tensions entre els col•laboracionistes, la resistència, i els civils “no mobilitzats” en la França de les setmanes posteriors al dia D. Todorov posa damunt la taula, amb noms i fets concrets, una certa ètica del conflicte, en què la lluita per les postures ideològiques de cadascun dels participants no determina, de cap manera, el grau de brutalitat o de compassió amb què es duu a terme aquesta pugna. L’enfrontament entre francesos a la reraguarda del gran conflicte se m’ha fet pròxim en tota la seua complexitat: maquis, milicians, nazis, jueus, amb noms i cognoms, amb motivacions entre la simple inèrcia i la més sincera utopia, són peces d’un joc d’escacs tan tràgic com el títol suggereix. La de Todorov és una mirada lúcida i plena d'empatia, un exercici de memòria que, lluny de desterrar la guerra als territoris de l’absurd ens la mostra en la seua humanitat: terrible, impredictible, cruel.

També a nosaltres, que vam tindre la nostra Guerra Civil (ara en majúscula: més explícita, més fratricida, d’arrels més antigues i profundes), ens convindria mirar el passat des d’eixa altura intel•lectual i moral a què Todorov ens convida. Els ecos que la Guerra Civil Espanyola desperta entre nosaltres són, encara, polaritzats i destructius, més atents al patiment dels nostres i a la crueltat dels altres que a les seues imatges especulars. Personalment, em sent hereu d’una mescla de causes que ocuparen bàndols distints del conflicte: sóc catòlic, d’esquerres, nacionalista (tot i que, per força, no puc sinó adscriure’m imperfectament a etiquetes tan dispars). El meu temperament, la meua reticència vers els judicis absoluts, m’inclinen a sentir totes les vergonyes, tots els crims, totes les esperances frustrades, com a pròpies; i crec honestament que aquesta meua disposició moral és l’única productiva amb què encarar la guerra d’Espanya. Al que no arribe encara és a la comprensió intel•lectual, a eixe coneixement dels detalls del conflicte que tants altres han cultivat, en massa ocasions amb motivacions menys nobles que la meua. Prenc nota, i ho afegisc a les meues (fingides, pretensioses) responsabilitats culturals.

Lectures i comentaris

Duc més novel•les llegides en 2009 que cap altre any des de la meua adolescència. En part, perquè he rebut alguns encàrrecs i suggeriments: aquest estiu vaig haver de recomanar uns pocs llibres en el magazine estival de Gandia Televisió, i quan haja llegit el meu pròxim llibre i n’haja fet un article crític hauré completat tres col•laboracions a la revista Caràcters. I en part, també, perquè crec estar pausadament redimint aquell meu pecat original que em duu a veure el món vaporitzat, elevat de forma sobtada a les més pures abstraccions (i per això sovint tan estèrils, tan magres). La narrativa no té prohibit l’accés a aquests àmbits de la idea, però ha d’arribar-hi lentament, destil•lant amb cura i sensibilitat els fets d’una vida fingida, inventada, sí, però més pròxima i tangible com major siga l’habilitat del narrador.

Continue essent home de poques pàgines, però vaig aprenent a assaborir-les cada vegada més subtilment, amb una profunditat que, probablement, només resulta accessible a qui ha fet de l’estudi l’avantsala de la lectura. Un corol•lari d’aquest procés de maduració lectora deu ser que poc a poc he aprés a explicar perquè no m’agraden les coses que no m’agraden: tan poc dogmàtic com sóc en aquestes qüestions de gust, aquests criteris negatius no haurien de ferir ningú les poques voltes que m’atrevisc a explicitar-los. Algun dia hauria de penjar ací un decàleg (incomplet, segurament, inferior al la rodonesa numèrica dels deu preceptes) que he posat en pràctica de forma tàcita quan he hagut de fer els meus articles crítics: una espècie de “Guia ràpida de com evitar el ridícul per a comentaristes de llibres principiants”. El ridícul és encara, per a mi, el concepte clau al voltant del qual bastir una pràctica personal de la crítica literària: intentaré explicar-me amb exemples molt genèrics.

Lloar un autor sense argumentar és fer el ridícul, perquè un lector perspicaç pot entendre que estàs fent la pilota de la manera fàcil, còmoda. Exposar defectes d’una obra sense explicitar des de quina perspectiva són jutjats com a defectes és també d’una presumptuositat rebutjable, considerant que els criteris, si és que els té, del comentarista “junior” estan lluny de ser amplament coneguts per qui llegeix els seus articles. I cometre errors, no de “doxa”, de gust, de perspectiva, sinó errors “objectius”: d’ortografia, d’ús de l’idioma, de coneixements de cultura general, és el ridícul més absolut. Vull pensar, per a la meua tranquil•litat, que tinc dret a una certa quota d’errades ortogràfiques en un lloc com aquest, que no és més que el recipient de les meues manies i defectes: però quan el text que escric ha d’aparéixer en una publicació especialitzada, no he de tacar un prestigi de què no sóc partícip. En les meues col•laboracions he d’usar la llengua (lèxic, sintaxi) acuradament, dignament, però sense la pretensió, que estaria fora de lloc, d’embafar ni impressionar ningú: una altra temptació de principiant, que cal evitar. I hi ha els errors per manca de precaució o cultura, que són comprensibles en el lector comú però que requereixen un puntet més d’atenció per part de qui escriu críticament. Hui m’he trobat un article crític que situa repetidament l’acció d’una novel•la a l’Imperi Mongol, quan de fet del que parla és de l’Índia del segle XVI i l’imperi, per tant, és el “Mogol” (sense “n” al mig, tot i que hi ha una relació clara, etimològica, entre un i l’altre): uns pocs segles i uns quants milers de quilòmetres de distància. No és res que impedisca fer una avaluació literària del llibre: però els qui com jo tenim una cultura més “genèrica” que no específicament literària faríem bé d’evitar estes confusions – ja ens hauran de perdonar algunes altres.

Avui, vespra de Tots Sants, he acabat de llegir un llibre sobre el qual no he de fer cap comentari crític: “La mort a Venècia”, de Thomas Mann. M’ha semblat un exquisit tractat d’estètica, una filigrana d’estil narratiu, una exploració delicada, digníssima, dels abismes de la naturalesa humana, un recordatori de la facilitat amb què tot l’embalum de restriccions i conceptes de què la civilització ens revesteix pot cedir a l’instint, a una pulsió entre l’amor i la mort, al salvatge que tothom duu dins. El més disciplinat, clàssic, i respectable dels artistes sucumbeix a una passió irracional, a un desig sublimat en el sentit més purament freudià: la cruesa del sexe soterrada sota el llenguatge de les perfeccions estètiques. No hi ha millor escenari per a aquesta degeneració que una ciutat de Venècia que, a més de mostrar tot el seu esplendor orientalitzant i el seu fascinant romanticisme, veu arribar una epidèmia, una plaga simbòlica i mítica com la que assotà Tebes regida per Èdip, l’heroi degenerat, l’innocent incestuós. El protagonista, l’escriptor Gustav von Aschenbach, acabarà cedint fatalment a la plaga, o a l’amor vers Tadzio, l’adolescent que l’obsessiona; la seua mort a la vora d’una platja veneciana representa l’ensorrament de tot un edifici intel•lectual, de sensibilitats domesticades, causat per un terratrèmol al nivell dels seus fonaments, de la seua (i nostra) animalitat indefugible.

És una sort no haver de fer comentaris crítics de llibres com “La mort a Venècia”, més enllà d’unes poques frases a l’atzar com les que he amuntegat abans, en el meu diari personal. Perquè un últim punt de tot el que he dit més amunt sobre el ridícul és una necessitat, una norma d’etiqueta literària que no resulta còmode traspassar: la que exigeix, per a les grans obres, grans comentaristes. Enfrontar-se a les cimeres de l’art és una cura d’humilitat que els petits crítics, els iniciats recents, no mereixem ni necessitem: podem practicar-la en el nostre temps lliure, innocents i juganers, però sense que la seriositat de la tasca ens pose en evidència. Són altres coses, les que la nostra llengua i el nostre país demanen de nosaltres: anem fent-les, mentrestant.

Música de merda, pixum i sofre

[ Hui he fet un post de protesta, d’eixos que tan bé li ixen a Urbà Lozano però que a mi se m’allarguen més que el final d’”El senyor dels anells”... ]

Ahir, després de la setmana més dura del que portem de curs (amb exàmens que corregir i un grapat d’avaluacions preliminars) vaig arribar a ma casa al voltant de les sis de la vesprada i em vaig gitar: sé que no són hores de fer la migdiada, però jo no era ja persona, no podia amb la meua ànima. Els tres cafès que havia pres al llarg del dia van fer que em costara agafar la son, però quan ja ho havia aconseguit, em va despertar la vibració rítmica i monòtona de les parets del meu edifici: tenim, entre els veïns, un melòman d’after-hours, un especialista en música màquina. Crec que és algú de les primeres plantes de la meua pròpia escala, però igual dóna: jo visc bastant separat, en el quart pis, i les parets de paper de fumar de l’edifici em fan arribar no tant els arabescos melòdics de les típiques cantants-go-go de discoteca, però sí el fonament, contundent i greu, el xim-pum-xim-pum inflexible del “techno” menys sofisticat. Ho dic sense petulància ni hipocresia: jo també acostumava a dissoldre’m amb les masses, de jove, en la tediosa i obsessiva atmosfera musical de les discoteques valencianes; però el “bakalao” a segons quins llocs i a quines hores, traeix tot el que pot tindre de social i esdevé un instrument de tortura per als qui habitem les 78 cel•les d’aquest rusc de ciment.

Un cop em vaig convèncer que seria impossible continuar dormint a eixes hores i amb aquella compulsiva cançó de bressol, vaig creure, ingènuament, que era el moment d’encarar-se a alguns problemes de la comunitat que em tenien mosca. No només el del soroll, sinó un encara més desagradable: la guerra bàrbara que sembla haver-se declarat fa poc entre els amos de gossos que els deixen pixar i cagar en les zones comunes de la finca, i el veí anònim que ha decidit venjar-se unilateralment, escampant sofre per tots els racons del passadís d’accés a les escales. No sé què és menys higiènic i estètic, si els cagallons de gos que un troba de tant en tant o la polseta groga que ara es veu a tothora (i sobre la qual ja m’han contat que ha caigut algun xiquet de vora un any que passejava corrents per allà sense que els pares pogueren aturar-lo). Una comunitat modèlica, la nostra, com podeu comprovar: a Déu pose per testimoni que algun dia tindrem un bungalow, com a mínim, amb un veí veterinari i l’altre violinista, i no aquesta tropa de “maquinorros” i males bèsties.

Doncs bé, em vaig armar de valor i vaig començar a redactar una educadíssima carta oberta als meus veïns, amb la intenció de penjar-la de les portes (o dels ascensors) de les distintes escales. No volia ser contundent, per no ofendre ningú, i això em duia a explicar els perquès d’açò i d’allò, demanant les coses per favor i pel bé de tots: per això em va quedar tot un pèl massa llarg. Un cop escrit i revisat el text, el vaig traduir automàticament al castellà i el vaig revisar amb cura: perquè ja sabeu, els qui no són d’ací i no ho entenen, es que en este pueblo como manda el Bloc todo es en valenciano, me parece una falta de respeto que siendo tantos habléis en valenciano porque algunos no lo entienden, que cómo se nota que en el colegio de Almoines os han catalanizado desde pequeños... Cap problema: dues columnes de text, una en el valencià en què acostumeu a llegir-me, l’altra en el castellà més polit que hom pot trobar a l’est de la Font de la Figuera. Torne a revisar-ho tot, assenyale en negreta les coses importants, per a la gent que llegeix en diagonal (una precaució que no prenc quan penge coses ací al blog), i ho imprimisc.

I en el moment en què veig el foli davant meu, tan pulcrament escrit i imprés, tan ple de bones intencions i raons, tan considerat amb els defectes i manies del proïsme, me n’adone del meu error, de l’enorme paradoxa de què he estat víctima. No dubte que molts dels meus veïns llegirien la nota si se la trobaren a l’escala: concretament, tots els que no necessiten llegir-la per a estar d’acord, secretament, tàcitament, amb tot el seguit de pràctiques que anomenem “bona educació”. Però els qui es relaxen d’un dia dur de feina martiritzant-nos amb la música al màxim, els qui deixen pixar i cagar al gos a la porta de casa o els qui no tenen més pensaments que fer patir als animalets (que no tenen culpa dels amos que els han tocat), no estan per a reflexions, ni literatures, ni hòsties. Si veieren la nota penjada, evitarien llegir-la per si resulta ser un altre pagament, l’ordre del dia d’una altra reunió amb l’administrador, o pitjor encara, algun paper de l’Ajuntament que els recorde l’amarga realitat de què no viuen a Gandia, melic del món, seu del poder militar i espiritual, far de les civilitzacions, sinó en aquest poble obscur i perifèric, voltat d’horts de tarongers que no són dignes ni d’un cagalló dels seus gossos.

En resum: que no he penjat la nota, ni crec que torne a perdre mai el temps escrivint res per l’estil. La lletra, per a qui la sap llegir i l’agraeix – çò és, vosaltres, el meu públic tan escàs com pacient. La pròxima vegada intentaré tractar temes més elevats: allò de ser més breu ja m’he cansat de prometre-ho...

De amicitia

He parlat fa uns minuts per telèfon amb un amic dels meus anys universitaris que des de fa unes quantes setmanes ha caigut en una depressió de les de veritat. Pren dosis de medicació que serien pur verí per a un cervell sa, fa visites regulars a un psicòleg (ja duu anys fent-les, eixa és la veritat) i els seus símptomes físics són immediatament visibles per a qualsevol que compartisca amb ell una estona: tremolor, mans suades, una tendència instintiva a estirar-se al llit o al sofà per a calmar-se una miqueta, un desànim perenne i un pessimisme immune a tota evidència...

Viu relativament lluny de mi, i per tant veure'ns exigeix pràcticament que un dels dos faça nit en casa de l'altre. Això minva la freqüència dels encontres, però els enriqueix amb una qualitat, intimitat i transparència que són difícils de cultivar entre les nostres (almenys les meues) coneixences de l'edat adulta. En la telefonada de hui no he sabut dir-li res més que la classe de tòpics que un amic està obligat a dir (i a suportar, a l'altra banda de la línia) en estes situacions: que tinga paciència, que no se senta culpable, que pot estar segur i confiat de sí mateix, que té les portes obertes de ma casa... No he afegit res a allò que ell mateix podria arribar a concloure racionalment en la frenètica centrifugació de pensaments de què és esclau: però com a amic em toca repetir-li ritualment tot aquest rosari d'obvietats que la malaltia ha soterrat. Rese a Déu per a no haver de passar mai per això: sé que, arribat el moment de ser jo qui patira, les mateixes bones paraules que jo dic no tindrien el menor efecte sobre mi...

Hem passat, al llarg dels anys, grans moments junts, el meu amic i jo: no hem esquivat preocupacions i tristeses, però en circumstàncies normals sabem riure'ns de nosaltres mateixos i del món sencer si cal (ja he explicat alguna volta als meus lectors que sóc, de cos present, bastant menys seriós que el que suggereixen les meues homilies digitals). Hui, en canvi, he estat incapaç d'arrapar-li cap somriure fins al final de la conversa, quan arribada l'hora del comiat afectuós li he dit eixes noves paraules màgiques que arrenquen rialles allà on són escoltades: "te quiero un huevo", "lo nuestro es muy bonito", "amiguito del alma"... Ja ho veieu: el cas Gürtel fa parlar (i escriure) de política gairebé a tothom aquests dies, però als esperits sensibles com el meu ens transporta al camp semàntic de l'amistat.

Analítics i continentals

T’ho resumisc breument: a l’esquerra del mapa
hi ha els qui ajuden la mosca a eixir de la botella.

Al costat de la dreta hi ha els altres, que amb la mà
segellen l’obertura i amb un dit ritualment
percudeixen el vidre polit on s’emmirallen
pensant: “aquest sóc jo, una ànima reclosa
en una ofegadora, delirant transparència,
insecte intranscendent, caprici d’un absurd
totpoderós absent que em tortura i se’n riu”.

Lamente haver de ser qui et diga que no tens
gaire temps per pensar: si dubtes, ja has triat.

Broma filosòfica dedicada a Tobies Grimaltos (que és dels "analítics"), escrita fa ja mesos i inexplicablement oblidada en un calaix. De tan simples com són, em fa vergonya explicar els versos. A més, els bons poetes no es rebaixen a fer-ho, això... :-)))

Gustav i jo

Punxeu (si voleu) més avall per a escoltar la banda sonora d’aquesta anotació, sense dubte més valuosa que les batalletes que jo conte:



Quan tenia divuit anys jo encara feia el COU a Gandia, però visitava València cada setmana per a anar al Conservatori (i frustrar així definitivament les meues esperances musicals). Aprofitant alguna d’aquestes escapades setmanals vaig adquirir la meua col•lecció completa de les simfonies de Gustav Mahler. No sé exactament de quina tenda es tractava (un “Corte Inglés”, molt probablement), però quan em vaig adreçar a la caixa per a pagar una integral dirigida per Sir Georg Solti, una venedora a qui semblava preocupar-li alguna cosa més que passar els codis de barres per l’escàner em va preguntar per quin motiu havia triat eixa versió, o si ja en tenia alguna altra. Sorprès per l’interés, li vaig dir que no, i que no sabia dir-li exactament perquè l’havia triada – no puc recordar cap altre criteri, en aquella època, que no fos la ràtio entre el preu en pessetes i el número de CDs: justament per això comprava col•leccions senceres, perquè eixien més a compte i em permetien aprofitar millor els diners que els meus pares sacrificaven als meus vicis. Doncs bé, la venedora em va acompanyar fins a posar-me en les mans la col•lecció integral de simfonies dirigida per Rafael Kubelik, i em va dir que l’agafara, que era millor que la meua primera elecció. Per a bé o per a mal, li vaig fer cas, i prompte farà quinze anys que la de Kubelik esdevingué la “meua” versió de Mahler, la que escoltava en les meues vesprades infinites al Col•legi Major, i la que, amb menys freqüència he posat al meu cotxe durant els darrers anys. Segur que hi ha interpretacions distintes o millors, i sé tan bé com vosaltres que el pressupost ja no és cap restricció per a tastar almenys altres perspectives orquestrals: ho tinc apuntat i provaré de fer-ho un dia.

Quasi des que la vaig escoltar per primera vegada m’ha fascinat l’amplitud de recursos de la música de Mahler: la facilitat i l'elegància amb què la música transita entre les regions de l’esperit, fent sonar ara una marxa fúnebre, ara una cançó quasi infantil dins d'un mateix moviment, o l’atreviment amb què es combinen les melodies i harmonies més anguloses amb passatges d’una simplicitat que posa els pèls de punta, de tan directa com arriba a l’oient. Durant anys Mahler va ser per a mi una frontera musical que no em vaig atrevir a ultrapassar, com si el segle XX musical només m’atrevira a mirar-lo des del balcó mig ruïnós de la tonalitat clàssica. He fet alguns intents tímids d’anar més enllà, de créixer musicalment, i els he comentat en alguna ocasió ací i al blog musical de Guillem, però en Mahler (i en Wagner) acaba la música que conec i és meua, i comença una aventura fascinant però que reprenc massa intermitentment.

Fa anys que em ronda pel cap la idea de dedicar-li a Mahler una de les meues “xerrades musicals” al meu Col•legi Major: es tracta més aviat d’audicions comentades, que cada cop faig amb més vergonya perquè entre els estudiants que simulen prestar-me atenció hi ha músics millor formats del que jo he arribat a estar mai. El problema per a intentar “explicar” alguna cosa sobre Mahler (siga en una d’aquestes xarrades privades i en confiança, siga per escrit ací mateix) és que la seua música es desplega en de moviments de simfonia generalment llarguíssims, estructuralment més complexos del que jo mateix m’atreviria a desballestar analíticament, i que escoltats a les hores a què celebrem eixes xarrades (a partir de les 22h, després del sopar) provocarien més somnolència entre l’escàs públic que una sincera passió pel romanticisme tardà. Una llàstima: tot això que em quedaré sense aprendre, per no tenir ocasió d’haver de contar.

Ben probablement la peça més coneguda de Mahler siga el moviment lent (el quart) de la seua Cinquena Simfonia, l’”Adagietto”, tot i que no tinc clar si la seua fama fou causa o efecte del fet de ser usada insistentment com a banda sonora de la pel•lícula “Morte a Venezia” (sinopsi: un senyor que va a Venècia i allà es mor). Jo, per a no insistir en aquest "superhit" mahlerià, he triat fer-vos escoltar un altre fragment, el moviment lent de la Sisena Simfonia (si no heu premut el “play” al principi encara esteu a temps: no sé qui la dirigeix i fins i tot sospite que està "retallada"). Divendres passat l’escoltàvem al meu cotxe Marta i jo, quan anàvem de camí a una presentació poètica de la qual ella i Juli han parlat als seus blogs (de la relació de Mahler amb la poesia xinesa ja parlarem un altre dia, si de cas). Marta em va dir que aquesta peça de Mahler li sonava molt “cinematogràfica”, i no crec que anés desencaminada, en el següent sentit: fins on jo entenc d'aquestes coses, devem justament a homes com Mahler (Wagner, Bruckner) la classe de textures orquestrals amb què s’embolcallen les millors (bé, i les pitjors) pel•lícules d’avui dia. Per ambició, per la seua profunditat musical, personal i filosòfica, la música de Mahler és molt més que una simple banda sonora: però m’ha acompanyat durant molts anys de la meua vida, i n’és ja una part, o una partitura, gens original però insubstituïble.

Collage i narrativa

Amb la important excepció de la pedofília, tinc un grapat de coses en comú amb C. L. D., el protagonista del llibre "El col•leccionista de fades" de Josep Ballester (editat per Bromera). Tots dos ens dediquem a ensenyar matemàtiques, duguem una vida rutinària i sense més sobresalts (aparentment) que la de qualsevol altre i mantenim l’hàbit d’escriure un dietari, el d’ell més secret que el meu, però igualment esquitxats d’obsessions recurrents i d’observacions tan pedants com diverses sobre el nostre món circumdant. Això sí: el temps i l’energia que ell dedica a fotografiar xiquetes i evocar-ne les olors íntimes jo l’he repartit entre vicis més innocus.

Tanmateix, tot i les nostres afinitats he estat incapaç de connectar amb la història de C. L. D. tal i com el llibre ens la presenta: i no tant per l’escabrositat de la desviació sexual del protagonista, que quasi sempre es narra de forma sublimada, lírica, amb una correcció victoriana, sinó per una qüestió d’estil, de plantejament. El mínim intent que segueix d’explicar aquesta distància, aquest fracàs meu, no té tant la intenció de “desrecomanar-vos” el llibre (que a altres els ha agradat bastant més que a mi, incloent al jurat que li va concedir un premi tan important com el d’Alzira l’any passat: més avall teniu una llista de comentaris positius de l’obra) com d’acabar parlant de mi mateix, dels meus gustos, prejudicis i limitacions. “El col•leccionista de fades” està concebut com si es tractés del dietari personal d’un pacient trobat entre els papers de Sigmund Freud. I és justament la coherència amb què aquest plantejament és perseguit el que m’ha desconcertat del llibre. Entre les característiques d’aquest dietari hi ha la brevetat (i escassetat) de les anotacions en què es narra alguna acció, la reiteració en els temes i en la forma de tractar-los, la freqüència amb què el protagonista s’abandona a eixa classe d’hipersensibilitat lírica que tan sovint ens espanta quan llegim alguns blogs dels d’ara (jo mateix no estic verge d’aquestes escapades tan obscures com supèrflues), i la forma abrupta i escassament relacionada amb la “trama” amb què s’encaixen aforismes o consideracions sobre la vida cultural de l’època, la religió, l’art, les matemàtiques, o el propi hàbit de l’escriptura personal i secreta (un altre tema en què els bloggers hauríem d’evitar caure amb tanta facilitat).

Per resumir-ho amb les meues paraules: quan més s’acosta el llibre a la versemblança en continguts i estil d’un dietari personal, més s’allunya de la “narrativitat”, d’aquest fluir natural de les històries que ens sol atraure de les novel•les. Reduït a allò que puga tenir d’essencial (per a la construcció del personatge i la seqüència de fets del llibre), el dietari de C. L. D. quedaria tan retallat com aquest meu o el de tants altres, de 200 a 20 pàgines, evitant redundàncies, elucubracions de valor dubtós o divagacions matemàtiques que potser siguen millor enteses pels qui no heu dedicat tants anys com jo a estudiar-les. Caldria la màgia i l’art d’una veu de narrador per a que la vida de C. L. D. (o la meua, o la vostra) alçara el vol i atrapara el lectors: però aquesta és la primera de les renúncies deliberades del llibre, el seu axioma estilístic, i les seues conseqüències són seguides fèrriament al llarg de les seues pàgines.

La digressió anterior, com ocorre en tantes ocasions, no ha pretés fer del llibre en si un tema sinó un mitjà per a arribar al meu reiterat “classicisme” (els qui no el compartiu podeu dir-li “conservadorisme estètic”, o “virus comercial”, tant m’és): hi ha intents literaris que, tot i que crec comprendre’ls en la seua “lògica interna” no m’arriben a l’ànima. En especial, no és el primer cop que l’estratègia del “text dins del text” em deixa un tant gelat, com si el que esperés d’una novel•la és l’escalfor d’una llar encesa i la gràcia i l’abundor de recursos de qui conta rondalles, i no un collage de textos juxtaposats, siguen dietaris, testaments o converses de Messenger. En comptes de cartes (tan ben treballades per a que puguen passar per “originals” que resulten avorrides de llegir) de Sigmund Freud trobades entre les pàgines d’un diari personal per un doctorand que les prologa i en fa les anotacions al peu de pàgina, jo hagués preferit la mà del cronista movent les titelles i contant-nos, per exemple, el moment en què pacient i doctor es coneixen a París; però reconec com d’injust és mesurar una obra amb el patró d’allò que no pretenia ser.

Ja ho he dit: sóc un “conservador”, i amb això en ment tot el que he descrit abans respecte a “El col•leccionista de fades” pot fer pensar a més d’un dels meus lectors que el llibre paga la pena de llegir, per atrevit, acurat, ambiciós, coherent (qualitats indubtables de la prosa de Josep Ballester). Però no deixa de donar-me què pensar el fet que en l’era del “storytelling”, en què els polítics en campanya o els noticiaris de televisió han substituït l’exposició d’arguments i fets pels mecanismes encisadors del relat, la narrativa puga permetre’s abandonar allò que té de més genuí. M’ha passat amb més d’un llibre darrerament, així que el problema ben probablement siga meu...

He sentit, en acabar-lo, la mateixa necessitat d’exposar la meua reacció al llibre com la que tinc ara d’evitar la propagació dels meus propis prejudicis, així que vos enllace altres opinions sobre el llibre (totes positives, i més autoritzades que la meua). Ja em direu la vostra si el llegiu.

http://oficidelector.blogspot.com/2009/04/laltre-costat-de-lespill.html
http://www.ecamps.cat/post/68268
http://manelalonso.blogspot.com/2009/05/el-colleccionista-de-fades.html
http://josepmanel.wordpress.com/2009/05/17/el-col%C2%B7leccionista-de-fades-de-josep-ballester/
http://bromeradelletres.blogspot.com/2009/05/el-colleccionista-de-fades-una-de-les.html
http://bromeradelletres.blogspot.com/2009/06/lucid-delicat-cosmopolita.html
http://1en2.blogspot.com/2009/06/el-colleccionista-de-fades-josep.html
http://bromeradelletres.blogspot.com/2009/07/una-obra-de-gran-sensibilitat.html

René i jo

Estic llegint per primer cop, amb un plaer sense mesura i quinze anys després de quan deuria haver-ho fet, el "Discurs del mètode" de René Descartes. La meua inclinació a les generalitats filosòfiques m'ha proporcionat, des de fa anys, una idea aproximada i esquemàtica de les aportacions revolucionàries d'aquest gran home a la història del pensament occidental. És d'aquest coneixement de segona mà d'on brollava la meua sospita que entre Descartes i jo hi havia quelcom més que una simple "afinitat professional". Certament, tinc sobre ell l'avantatge que donen quatre segles de filosofia i de ciència, i per això no puc acceptar moltes de les seues treballades conviccions. Però els progressos d'eixos quatre segles s'edifiquen, entre altres fonaments notabilíssims, sobre Descartes: nos sumus sicut nanus positus super humerus gigantis, som com nans que només veuen més lluny perquè es recolzen sobre els muscles d'un gegant. L'obsessió per la fonamentació rigorosa, la importància donada al mètode, i la humilitat i la moderació preventives amb què crec que cal enfrontar-se a allò que el mètode no abasta fan de mi un cartesià instintiu: ho era abans de xafar la Facultat de Matemàtiques, i la meua experiència universitària no va fer sinó esmolar aquesta meua compulsió analítica.

Però tot i ja saber o sospitar aquestes coses arrapades d'apunts, exposicions sintètiques o divulgatives i audiollibres diversos, l'experiència directa del "Discurs" m'està regalant quasi en cada paràgraf frases que diuen el que jo mateix pense d'una forma que jo no hagués sabut trobar ni superar. De totes aquestes píndoles de "trellat filosòfic", vos n'he copiat una que es troba en el capítol final del "Discurs". L'he triada no tant per la seua especial rellevància sinó perquè parla precisament d'aquesta reivindicació del text original (de la qual, en general, no sóc un entusiasta incondicional, però que en el cas concret del prosista magnífic que és Descartes jutge del tot justificada):

[...] aunque he explicado frecuentemente algunas de mis opiniones a personas de muy claro entendimiento, y aunque mientras les hablaba parecían entenderlas muy distintamente, sin embargo, cuando las repetían, casi siempre observaba que las cambiaban de tal manera que ya no podía reconocerlas como mías. Y me complace aprovechar la coyuntura para hacer un ruego a los hombres del mañana, y es que no crean nunca que las cosas que se les digan proceden de mí mientras no hayan sido expresamente divulgadas por mí mismo. No me sorprenden en manera alguna las extravagancias que se atribuyen a todos estos antiguos filósofos cuyos escritos no poseemos, ni juzgo por ello que sus pensamientos hayan sido muy irrazonables, puesto que figuraban entre los talentos más esclarecidos de su tiempo, sino que pienso solamente que se nos han transmitido falseados. [...] se hacen en cierto modo menos sabios que si se abstuviesen de estudiar aquellos que, no contentos con saber todo lo que en su autor [Aristòtil, principalment] está inteligiblemente explicado, quieren encontrar en él la solución a muchas dificultades de las que no dice nada y en las que quizá no pensó jamás...

Podeu trobar ací una traducció al català dels primers capítols del "Discurs" (no inclouen el fragment, que he copiat de l'edició en paper que li he agafat a mon pare).

De la nit al dia

Del meu pobre curs i mig d’experiència docent, les dues terceres parts corresponen a l’institut nocturn en què vaig treballar l’any passat (la modalitat lunar, més monàstica que vampírica, del mateix institut de Gandia on jo mateix vaig fer el BUP i el COU fa 15 anys). Aquest meu plàcid parèntesi del curs passat tenia, entre els seus pocs desavantatges, la possibilitat terrorífica que se m’oblidara com de complicada i dura és la realitat d’un centre “normal” de secundària, i em convertira en un inadaptat al sistema educatiu abans d’hora. Afortunadament, i com sol passar, a l’inici del nou curs les meues pors s’estan revelant exagerades: encara em queden un grapat d’anys per endavant per a entonar allò de “cualquiera tiempo pasado fue mejor”, “això abans no passava”, “a mi no em paguen per a fer açò”...

El primer contacte amb els meus alumnes de 3er, de 4at i del PQPI a l’institut de Pego (que és on estaré tot el curs) m’ha recordat el que vaig aprendre el meu primer dia de classe a Elx: que l’adolescència és “la natura humana posada a bullir”, i que això no és cap desgràcia, ni cap símptoma de la degeneració de la raça ni d’una irresponsabilitat paterna generalitzada. És el que toca: a eixes edats, en l’estat de naturalesa rousseaunià, elles haurien d’estar ja criant família i ells caçant mamuts (en la versió de Hobbes, elles moren parint i ells a la guerra). Que estiguen repartits en classes, arrenglerats de dos en dos en les seues taules i cadires ortopèdiques, i canviant de matèria cada 54 minuts durant sis hores no ens ha de semblar el mínim punt de partida exigible, sinó un miracle quotidià que no sempre aconseguim repetir.

És amb aquest ànim que vull començar el curs: si la del professor fos una tasca fàcil, no em molestaria en intentar-la. (Espere no haver de canviar d’opinió abans de Nadal...)

Concert inaugural del curs blogger 09-10

Dec haver escrit, en més d'una ocasió, que l'espontaneïtat no és cap virtut, i que hem de jutjar els actes per les seues conseqüències, més que per les intencions que els motiven. Doncs bé, si en algun moment heu quedat convençuts d'alguna d'aquestes meues tesis, agraïria que les oblidareu durant els dos minuts que dura el meu vídeo musical, que no tenia altre objecte que inaugurar d'una manera "distinta" la meua cinquena temporada com a blogger (això em recorda que he de recuperar encara un grapat de textos de les dues primeres i posar-los ací). El so i la imatge estan descoordinats: confesse que no és cap joc conceptual amb el títol del meu blog, sinó un error tècnic que no sabria com corregir sense tornar a gravar de nou - i no pense intentar-ho...



(He de dir al meu favor que al piano "de veres", i amb pedal, sona bastant millor, i no se sent el tic-tic de les tecles...) A la vostra salut, lectors i amics!

L'ull digital

Una de les coses que més recordaré de les meues recents visites als millors museus d'art dels Estats Units serà una escena que em va resumir, en uns pocs segons, els riscs de la nostra quotidianitat mediàtica, i l'absurda possibilitat que en comptes d'extensions dels nostres sentits, com predicava el pare McLuhan, les nostres omnipresents interfícies puguen ser usades de forma suïcida, devaluant les experiències potencialment més enriquidores.

Marta i jo estàvem al Museu d'Art Modern de Nova York, vagarejant per una impressionant última planta que recull el bo i millor de l'art europeu de la primera meitat de segle XX. Ja em resultava molest que permeteren fer fotografies a l'interior: això de veure una parella de turistes posant al costat de qualsevol quadre que jo volgués examinar amb un mínim de calma se'm feia tan inacceptable com, posem per cas, sentir algú parlar pel mòbil dins una església. Ens fotien a la resta de visitants, sí, però almenys ells guardaven un record personal d'haver estat al museu: ho puc entendre, tot i pensar que hagués estat millor prohibir-ho.

Però el més aberrant de tot em va passar mentre contemplava, des de la distància prudent de poc més d'un metre, una obra de Salvador Dalí que tots coneixereu, "La persistència de la memòria", que jo mateix (en una reproducció a gran escala) vaig tindre decorant la meua habitació de Col•legi Major durant bona part de la meua estada a Burjassot. L'obra és minúscula, del tamany aproximat d'un foli, i això em va sorprendre: la meua reproducció era de l'ordre de 10 vegades més gran, i per la profusió de detalls tan daliniana mai hagués pensat que l'original fos tan menut. Doncs en això i més coses tenia jo el cap quan se'm va posar davant una dona jove amb una càmera digital petita a la mà (fins i tot potser fóra un mòbil d'aquests que fan de tot, que allà als EUA tothom sembla tenir-ne un). Va apuntar l'objectiu vers el quadre, el va fotografiar, es va acostar més a la paret, va enquadrar dins la petita pantalla el rètol amb la descripció de la peça (l'autor, el títol, l'any, etc.), la va fotografiar i sense haver retirat en cap moment la vista de la pantalla es va desplaçar al quadre del costat per a repetir mecànicament la mateixa operació d'enregistrament, la seua íntima perversió del ritual de la contemplació estètica. En algun moment aquella dona havia substituït els ulls del gaudi, de la vida, per l’estrany plaer de l’acumulació digital, i ho vaig prendre a l'instant com una mostra certament extrema d’una tendència general.

Ja vaig pensar alguna cosa per l’estil fa uns mesos, quan vaig veure a tanta i tanta gent seguint els moments més emocionants del Misteri d’Elx a través de la minúscula pantalla dels seus telèfons mòbils. Potser ells creien estar guardant un record, quan en realitat estaven rebaixant allò genuí a la categoria de succedani. Deu ser una malaltia transitòria, pròpia de nouvinguts com som a aquest oceà mediàtic, a aquesta abundància digital on tot pot ser sistemàticament enregistrat i acumulat sovint al preu de deixar de ser senzillament viscut. No sé si nosaltres tenim remei encara: tot plegat ens ha vingut per sorpresa a una edat ja adulta. Però algú els ho hauria d’explicar bé als xiquets: a l’escola, a l’institut, on faça falta. No podem dedicar anys i anys d’escolarització a què aprenguen el que la major part d’ells no faran mai (llegir) i oblidar mentrestant la seua alfabetització mediàtica. En això darrer els convindrà fer-ho millor que nosaltres.

Jet lag

Imagineu-vos: entrar calmadament a l'edifici monumental en memòria del vencedor de la guerra civil, llegir les seues pròpies paraules gravades a les parets, i sentir una emoció i un respecte quasi religiosos per un dels pocs individus que han canviat la història. És clar que no parle de Franco, sinó de Lincoln: i aquesta comparació barroera i forçada, sí, però tan desfavorable en contra nostra, em servirà d'ara endavant per a frenar eixa mena d'antiamericanisme instintiu que, de tant en tant, i sovint amb raons, ens envaeix i encega. Que Déu salve Amèrica, i ja posats, que Amèrica ens salve a nosaltres (no seria la primera vegada...)

Aquestes són les coses en què pensava, i que deuria haver escrit ací durant la meua recent estada als EUA. Però ha hagut de ser el jet lag el que em fes tornar a aquesta meua crònica fora d'hores: se'm fa impossible dormir, i això que deu ser ja tard fins i tot a la costa Est.

El cos deshabitat, d'Esperança Camps

D'ací una hora estaré a la televisió de Gandia parlant del darrer llibre que he llegit, "El cos deshabitat" d'Esperança Camps, de la mateixa forma que ho vaig fer fa setmanes amb "El soroll de la resta" de Francesc Bodí. El ressó de la novel·la a la blogosfera ha estat ja notable, i al mèrit del llibre cal afegir la condició de "blogger" (ja s'aclariran sobre com cal dir-ho en català) de la seua autora, que sempre fa més fàcil que els camarades de xarxa el llegisquen i comenten. Els qui fan l'esforç generós de multiplicar-se com a escriptors, al paper i a la xarxa, es guanyen de sobres aquesta nostra predisposició positiva i aquesta xicoteta "propaganda" que els fem, tan difícil d'aconseguir en altres mitjans de més audiència.

Tal i com vaig fer amb el llibre de Francesc Bodí, no parlaré extensament d'allò de què tracta el llibre perquè ja n'han dit moltes coses, els qui l'han llegit abans que jo: l'autora ha recollit en aquesta pàgina moltes referències que he consultat després de llegir la novel·la per a no fer el ridícul hui a la tele. Com a molt, exposaré un cert dubte que he tingut just després d'acabar-la, que he estat comentant privadament amb Marta, i que la lectura d'aquestes altres anotacions a la xarxa m'ha ajudat a resoldre.

"El cos deshabitat" és la successió alternada de dos monòlegs: el d'un escriptor que tot just acaba de morir d'un accident de moto (capítols imparells), i el de la seua vídua (capítols parells). Gairebé l'única coincidència que revelen aquestes dues perspectives és el fet que, per a tots dos, el matrimoni ha estat una farsa, una contínua aparença que acceptaven per la seua comoditat i els seus beneficis socials. L'execució literària d'aquests dos monòlegs és magnífica: la forma en què el mort i la vídua comuniquen els seus sentiments, frustracions, estats d'ànim és una espècie de flux de consciència, erràtic però coherent amb la forma de ser de cadascun d'ells, tan distints, tan incompatibles.

El constrast de veus del matrimoni, la crònica de la seua buidor passada i la reacció al final sobtat del marit, constitueixen el punt fort de la novel·la, tal i com jo l'he entesa. El meu error inicial d'interpretació, que tot seguit explique, té a veure amb una conseqüència lògica i honesta d'aquest plantejament narratiu. A banda de l'exploració de les misèries de la parella de narradors, la història gira al voltant d'un tercer personatge misteriós: un ex-nazi ja vell que viu a la casa del costat dels protagonistes a Menorca, i a qui una organització secreta vol fer pagar els seus crims contra la humanitat. Si d'una banda els monòlegs resulten un recurs riquíssim per a cisellar els dos personatges principals, de l'altra tenen conseqüències per a la trama a què no estem acostumats: la redundància i el desordre tan adients, tan pròxims a la forma en què els brolla el pensament als narradors, estan molt lluny de la classe d'ocultacions calculades i de girs sorprenents amb se'ns presenten tan sovint els fets d'una història. Ni tan sols una seqüènciació temporal de fets ajuda a que la trama guanye en "intriga", donat que la primera cosa que sabem d'aquesta sucessió és el final, la mort d'un dels protagonistes, a qui poques coses noves poden passar-li a l'altra banda de la línia. I el coneixement dels mecanismes ocults de la "conspiració general" de què el protagonista masculí és instrument queda limitat al poc que ell ha arribat a saber: el monòleg pot respondre directament qualsevol qüestió sobre la vida interior els personatges, però només molt superficialment a l'esquema en què es veuen involucrats.

La primera reacció que hom pot tindre (jo l'he tinguda, tot i que només parcialment, conscient de la paradoxa) és que la trama queda un pèl curta, que "passen poques coses" i que algunes queden sense explicar. Però és una falsa impressió, causada per la forma coherent amb què l'autora deixa fluir les veus de principi al final, prescindint dels artificis propis del suspens en favor d'un altre artifici, el que realment li interessa: el de fixar literàriament el pensament de dues persones (una d'elles un mort recent, per si sembla poc). Potser és culpa de la gent que fa contraportades, que s'entesta en vendre'ns misteris misteriosos i una història "que enganxa", fins i tot quan entre els millors mèrits d'un llibre està el de volar per damunt d'aquestes convencions.

Però no feu cas de les meues cabòries i llegiu el llibre. Això és el que faré a Gandia TV ara quan hi vaja: recomanar el llibre per les seues virtuts intrínseques, i no per la facilitat amb què em desperta reflexions pseudoestètiques. Les coses massa rares només sé posar-les per escrit, en directe és millor callar-se-les...

American Heritage

Marta i jo marxarem finalment de viatge de bodes aquest mes d'Agost, després d'haver dedicat els tres mesos posteriors a la boda a guanyar-nos les nostres places de funcionari. Hem viatjat poc, ella i jo, des que ens coneixem, principalment per motius econòmics: la nostra particular "crisi" la vam passar fa un, dos o tres anys, quan haguérem de renunciar a part dels nostres ingressos i despeses "familiars" (fins i tot a la possibilitat de casar-nos abans) per l'oportunitat, finalment consumada, d'obtenir la nostra estabilitat professional com a docents. En això ha consistit, entre altres coses, la "vida diferida": una antítesi vital del crèdit, una reivindicació del sacrifici; i d'ací potser que la meua actitud vers els efectes de la crisi econòmica general siga més de caritat i compassió cristianes que la d'esclatar en una jeremíada pseudoideològica. Però parlem del viatge, ara, que per a la crisi sempre hi ha temps.

Marta i jo volarem el dia 7 des de Barcelona a Nova York, on passarem tres dies i mig, tres dies més a Boston, tres a Filadèlfia, tres a Washington D.C., i dos mitjos dies finals a Nova York de nou abans de tornar a Barcelona. Tots els trajectes allà els farem amb tren, ja que hem contractat una adaptació personal d'un paquet de vacances anomenat "American Heritage by rail". Considerant el meu confés eurocentrisme, visitar la costa est dels Estats Units suposa traçar els límits del meu món cognoscible, com si cada viatge posterior no pogués sinó limitar-se a omplir els buits, a xafar els indrets que em quedaran més pròxims, no només en quilòmetres, sinó culturalment, conceptualment. En realitat, són dues les idees que m'hauran dut als Estats Units: la que els veu com una destil·lació de la millor herència europea (política, cultural, ètnica) i a la inversa, en el motor i focus d'allò a què progressivament anem assemblant-nos (per ambigua que siga la valoració que en fem d'eixa tendència). Crec que en el nostre viatge hi haurà més de Thomas Jefferson que de Walt Disney, més condescendència vers les ex-colònies que admiració incondicional per la superpotència, més Museum of Fine Arts que Broadway. Però estic disposat a deixar-me seduir pel somni: he pagat suficient pel viatge com per a permetre'm eixes llicències i deixar la porta oberta a l'americanisme.

Són molts els qui associen el turisme a l'aventura, però als qui em llegiu de tant en tant no us sorprendrà que jo faça tot el possible per separar eixos dos camps semàntics. Si ja m'agrada poc improvisar en la meua vida quotidiana, encara veig menys motius per a fer-ho quan tot un oceà em separa de ma casa i dels meus. Salvant les distàncies intel·lectuals amb tots dos, com a turista tinc més d'Immanuel Kant que d'Indiana Jones. D'aquesta manera, cadascun dels meus escassos viatges sol tenir per pròleg una planificació exhaustiva: itineraris sobre plànol, control estricte dels horaris, i documentació i jerarquització prèvia d'allò que podré veure i allò que no. Ben mirat, és una forma d'allargar el viatge per davant de la forma en què la memòria (i no només la digital, de què tant abusem) el prolonga posteriorment. Visc convençut que és aquesta programació, i no la sorpresa del descobriment, el que intensifica cada experiència fora de casa - almenys les meues experiències.

I en això estem: des que vam pensar en anar als EUA he estat explorant (via audiollibres, és clar) algunes qüestions mínimes d'història americana, per a que passejar per Boston o Filadèlfia siga alguna cosa més que veure gent disfressada contant batalletes. I si tinc el temps i la disciplina necessàries, faré de la visita al MoMA la culminació d'una nova exploració intel·lectual, més rica i sensible que les anteriors, a la tradició pictòrica des de Cézanne, com si passejar-me unes poques hores entre obres mestres foren la recompensa, i no l'excusa, per a treure-li la pols al meu vell mapa d'"-ismes" artístics. És "la vida programada", sí: però no en conec cap de millor, i a més és l'única forma de poder contar els viatges abans de fer-los, i no després com fa tothom, que ja no té gràcia...

A la tercera i triplet

He aconseguit, en el tercer intent, la meua plaça de funcionari com a professor de Matemàtiques. La nota de la fase d'oposició ha estat pràcticament la mateixa que en les ocasions anteriors: poc més d'un 7. És a dir: les meues habilitats científiques i docents no semblen haver millorat en aquests dos anys passats, molt probablement a causa del meu escàs interés per la classe de destreses pautades de què se'ns avalua. Però el Sistema en aquesta ocasió ha volgut convertir en "mèrits" (una altra paraula per a llançar al fem, de tan pervertida ja) la meua rutinària acomodació (mesos treballats), els diners gastats en cursets estúpids (formació del professorat), i la meua habilitat per a redactar actes de les meues taules de café amb col·legues professors (treballs d'innovació educativa). El Sistema, a més, ha tingut la gentilesa de considerar que el meu expedient acadèmic com a matemàtic i la meua llicenciatura en Humanitats poden ser també considerats formació acadèmica, estalviant-me així haver de contribuir més encara al finançament d'algun sindicat pagant per cursos a distància (dels quals fa vergonya llegir els apunts, redactats a mig camí entre una certa puerilitat summerhilliana i una claredat expositiva digna de Hegel). No és que no estiga content per la plaça obtinguda. Simplement volia recordar que certes peces de l'engranatge del món no deixen de ser absurdes només pel fet que, en un moment donat, passen a funcionar a favor nostre: he hagut de perdre una miqueta de vergonya, de dignitat (i de temps i diners) per a guanyar una plaça, i això no li ho perdonaré mai al Sistema. Mai.

He d'afegir que la meua alegria és triple, perquè a la meua desganada i grisa victòria he d'afegir un parell de proeses familiars, més brillants i mereixedores de celebració: la meua dona Marta i el meu cunyat Juli han aconseguit les seues places a la primera. En el cas de Marta, ha ajudat que el tribunal no compartira la seua pròpia ceguesa i el seu escepticisme histèric respecte a les moltes coses que ella sabia fer i dir: suportar (i corregir) durant setmanes el seu desgavellat pessimisme ha pagat la pena, i ja pensaré una forma de cobrar-li-ho que siga compatible amb la nostra recentment encetada pau conjugal. En el cas de Juli, em consta que part del seu èxit té a veure amb què havia preparat tots els temes de les oposicions de Valencià en decasíl·labs amb cesura (incloent els temes de lingüística: "Llir entre cards, Ferdinand de Saussure..."). Així, si a més de la plaça es guanya un altre premi de versos, l'esforç li haurà resultat encara més rendible. Déu meu, una família de funcionaris: si dura més la crisi, acabaran prohibint-ho...

El mestre que vull ser

La simple transmissió unidireccional de coneixements del professor als alumnes és, segons els cànons de la bona pedagogia, una etapa superada i arcaica de la nostra història educativa. No hi ha text al respecte que no incloga una o més frases equivalents a aquesta, incloent el que jo mateix vaig redactar fa dos anys i que, amb lleugeres modificacions, defensaré aquest divendres davant el tribunal d'oposicions en la segona fase del procés. (La primera bé, gràcies: un tema no massa brillant ni original, però correcte).

Però ara i ací que no ens sent ningú, m'agradaria dir una cosa tan òbvia com la proverbial nuesa de l'emperador, i que potser per això mateix és tan difícil d'escoltar o de reivindicar. La pura i simple transmissió unidireccional de coneixements és un art mil·lenari en què han excel·lit tant homes il·lustres com anònims, que no està a l'abast de tothom, i que ha inspirat l'amor pel coneixement de moltíssims alumnes, que difícilment hagueren preferit participar en les seues classes d'una altra forma que no fos seguint la paraula, el gest, la passió d'un gran mestre. Si em pregunte quina classe de professor de Matemàtiques m'agradaria ser en el futur, eixa ve a ser la resposta: algú que sàpiga contar les coses difícils de la manera més fàcil i clara, i que siga just amb els seus alumnes fins i tot en la ben comuna circumstància d'haver de donar-los mastegat el que per a ells sols els resultaria com a mínim indigest. Potser no l'aconseguisca mai, però no cometré la indignitat de devaluar aquest propòsit.

Mentrestant, si per a poder gaudir d'eixa oportunitat desitjada he d'exposar raonadament els mil i un motius per a fer el contrari del que pense, no sentiré cap classe de penediment ni de vergonya. En això estem: en pocs dies, tan aviat com se'ns desvetlle el final, sabrem si la farsa ha estat tragèdia o comèdia.

Apologia de la casualitat

El món és com un immens joc de billar, en què les coneixences i les casualitats impacten unes sobre les altres en cadena i sense pausa. Cada colp, considerat separadament, resulta més o menys previsible o explicable, i sovint obeeix a una voluntat més o menys exacta dels qui participen del contacte. Però el resultat acumulat d’aquestes col•lisions, la dansa caòtica que veuria algú al seu voltant només amb què gaudís d’uns instants de repòs, difícilment dibuixaria un patró intel•ligible.

En el cas concret del nostre món cultural bé podríem dir que es tracta d’una partida de billar que es juga en una taula ben petita, atapeïda de boles que igual poden trobar-se en una carícia amistosa com repel•lir-se amb una invisible i callada virulència. I això del “nostre món cultural” estic entenent-ho amb una intenció ben poc restrictiva, suficientment ampla com per a poder encabir-me jo mateix (més avall veureu per què): inclou tots els qui llegeixen o escriuen o pensen en valencià (o en castellà, que no crec que l’idioma siga un criteri rellevant per al que vaig a dir). Parle, doncs, d’una ampla minoria, però no de la seua elit més prominent.

Aquesta metafòrica excursió no pretenia sinó emmarcar un cas concret de què he estat protagonista recent. Com sabeu, fa mesos (quasi dos anys) que vaig encetar aquest espai, i més o menys per la mateixa època que vaig començar a incorporar enllaços obria el seu propi blog Tobies Grimaltos. Aquesta coneixença virtual més o menys prolongada em dugué a fer la presentació del seu llibre (Idees i paraules) a Gandia aquest mes de febrer, com ja vaig comentar. El cas és que pocs dies després d’aquell acte a què anaren unes deu o dotze persones, em van cridar de Gandia TV per a contactar amb Tobies i poder entrevistar-lo a la tele. Com Tobies no va poder assistir perquè tenia obligacions acadèmiques no recorde on, però ben lluny, vaig anar al plató del magazine diari local per a xarrar sobre un llibre que no era meu, que simplement havia llegit un parell de vegades per a fer-ne la presentació, en una experiència que Marc, el presentador de l’espai, va qualificar d’inèdita (dir “inusual” seria millor, per no exagerar).

No sé si perquè els va agradar l’experiència, perquè resulta difícil omplir els programes ara en estiu (ho sé perquè Marta fou presentadora de la mateixa cadena) o per tots dos motius, fa poques setmanes em van proposar repetir fent quatre entrevistes per a parlar sobre els llibres que llegiré al llarg d’aquest estiu (una cada mes, de juny a setembre), juntament amb altres tres persones (un lector-recomanador cada setmana, de forma rotativa). Un tant estupefacte, vaig replicar a l’oferta que jo no era cap autoritat per a recomanar els pocs llibres que llegia, però a l’instant vaig pensar que si ells havien pensat en mi abans que en un altre, els seus motius tindrien. I sobretot: abans de córrer el risc que anara algú a parlar de llibres com La resurrección de los templarios ninja o Cómo follar todo el verano como un campeón, era millor que jo parlara, sense massa pretensions, dels “nostres” llibres, d’eixos que tant costa que isquen a la tele i que la gent els conega i llegisca. Així que vaig acceptar, vaig debutar dimarts passat parlant del llibre El soroll de la resta, de Francesc Bodí, i estic ja llegint el llibre de què voldria parlar a mitjans de juliol... No escriuré hui res del llibre (ho han fet molts altres abans que jo, a la blogosfera, mireu el recull que he posat al primer comentari): simplement vull fer notar quina seqüència involuntària, però feliç, de casualitats m’han dut a aparéixer en la televisió local amb un cartellet a sota que posa Lector.

Explicada l’anècdota, tornem a la categoria. No puc deixar de sospitar que, en allò que he intentat etiquetar “vida cultural” cadascú ocupa un lloc tant o més derivat de coneixences més o menys casuals que del mèrit o del talent amb què es dedica a llegir, escriure, pintar o tocar la guitarra. No crec estar generalitzant a partir del meu cas concret, ni intente justificar-me: és cert que quasi tot el que faig, incloent llegir i escriure amb la freqüència amb què intente fer-ho, ho dec més o menys directament al consell i influència de la meua dona Marta, dels meus cunyats Maite i Juli, persones que ho feien abans que jo i ho fan encara, i millor. Però, pel que veig i pel que sé, casos com aquest meu no em semblen tan infreqüents, tot i que humanament puc entendre que a altres els resulte més vergonyant que a mi reconéixer certs deutes, certes coincidències, i preferisquen embolcallar-los amb pensaments i adjectius més elevats.

Aquesta endogàmia cultural no és molt distinta a la que es dona en gairebé qualsevol altre àmbit de la vida (l’empresa, l’esport, la política), però quan es produeix entre gent que sap de lletra, la classe de queixes i frustracions a què dóna lloc són expressades de forma més refinada i subtil, o més cruel, en ocasions. En la vida quotidiana, una porta tancada significa imprimir de nou el currículum i enviar-lo a un altre lloc; en la vida cultural, les més petites frustracions, convenientment alimentades, poden desembocar en una soterrada conspiració (sempre dels altres) contra el talent (sempre el propi). Aquesta coreografia de frustració, enveja i sospita també hi és al darrere de la viscosa circulació del nostre univers intel•lectual; en la mesura en què ajuda justament a això, a evitar-ne la solidificació, podríem donar-la per bona si és productiva en els seus resultats, per mesquina que siga la seua motivació original.

Abans d’acabar, caldrà aclarir que les meues opinions anteriors no són alienes a les meues circumstàncies; ben bé podrien ser conseqüència d’una molt personal percepció, que exposaré tot seguit. El que he sigut i sóc com a estudiant, com a professional, com a professor, els èxits que he aconseguit en aquest continu que anomenem genèricament “carrera”, crec que han tingut bastant poc a veure amb els meus contactes i coneguts: per sort, les meues millors habilitats són fàcilment objectivables, per ser científiques, tècniques, o com preferiu anomenar-les, i no he sentit mai dubtes sobre si mereixia les coses que he anat aconseguint. Però les poques coses que he fet com a humanista, fins i tot aquesta minúscula i secundària condició d’home de lletra, són fruit d’un atzar més recent, d’una coincidència familiar. L’obert amateurisme des del qual les intente pot irritar més d’un, però el que he intentat fer en aquesta nota és diluir aquesta culpa de la forma que s’ha fet sempre amb els nostres pecats: confessant-los, d’una banda, i de l’altra assenyalant que no els cometem en exclusiva. Ego me absolvo – i vosaltres?

Com estava previst

Com a home prudent que sóc, sospite fins i tot de les més agradables sorpreses, dels regals que l'atzar de tant en tant em deixa sense haver-los demanat ni merescut. Eixa és la malaltissa extensió que faig del meu desig de control, de la meua avarícia de certeses: només li pregunte al meu oracle tot allò que ja sé que ocorrerà.

Però tot i l'èxit repetit que he obtingut glaçant el meu riu de la vida fins a fer-lo sòlid, sé que la fortuna no ha deixat mai de girar al meu voltant: no sé quin dia, però arribarà, els disgustos i els problemes s'obriran pas per alguna escletxa. Si no he pensat encara quins seran, ha estat per a no atreure'ls: però el món és com és i aquestes coses passen. Llavors serà l'hora de llegir aquesta mateixa nota, si el temps no l'ha esborrada.

Pel que fa al moment present, preferisc no dir que sóc immensament feliç (la qual cosa és ben certa), perquè aquesta constatació, sense més aclariments, no em donarà consol arribat el dia de les dissorts. El que vull deixar gravat en aquest tan fràgil marbre és una veritat potser menys pomposa, però més profunda i útil: que ara sóc tan feliç com estava previst. Si arriben els mals temps, aquest recordatori farà que sobrevisca el meu brevíssim credo racional: la vida pot ser més dignament viscuda, els bons sacrificis tenen recompensa, les alegries poden ser creixents i duradores. La sort pot fer miquetes el meu humil imperi, però sabrà que no li dec la primera conquesta.

Mentrestant, en un racó amagat on la raó no arriba, m'agenolle i done gràcies.

Matemàtica i música - So i silenci

Fa cosa d'uns pocs mesos, els companys bloguers Josep Lluís Abad (artífex d'aquest univers tan personal que és Espaiclaudàtor, habitat per fades i animals domèstics) i Guillem Calaforra (mestre de cerimònies de So i silenci i barman incisiu de la Ronda de cerveses al Patio Virtual) em van mig convidar per correu electrònic (o vaig acabar convidant-me jo mateix, no ho recorde) a exposar les meues idees sobre la relació entre les matemàtiques i la música. Com quasi sempre que em prenc un text massa seriosament, el resultat del meu esforç d'exposició ha estat un tant dens i pretensiós (però no massa llarg, he de dir). Podria haver-lo penjat ací, però li vaig proposar a Guillem que el penjara al seu blog musical i allà és on podeu trobar-lo des d'ahir sota el títol de Contrapunts.

Més enllà del meu text, que podeu tranquil·lament ignorar, el que trobareu entre els arxius (i en futures entrades) del recentment reinaugurat espai musical de Guillem són suggeriments, invitacions, anàlisis i debats al voltant d'allò que anomenem un tant impròpiament "música clàssica". Guillem i jo tenim alguna debilitat compartida, com les Variacions Goldberg (a què ell ha dedicat ja un bon grapat d'anotacions, i jo unes quantes hores al piano), i alguna altra que jo mateix he intentat encomanar-me amb un èxit parcial, com l'interés per la música que ens és més pròxima en el temps (no parle d'OT, sinó de la "clàssica contemporània", Webern, Xenakis, etc.). Si us sona allò de què parle, ja haureu clicat l'enllaç unes quantes frases més amunt: si no, podeu provar a fer-ho ara.

El meu valencianisme

Recorde perfectament que l’any 1992, quan jo cursava vuité d’EGB a l’escola del meu poble, Almoines, el nostre professor de valencià Batiste Malonda (a qui coneixereu, entre altres coses, per haver estat víctima recent d’una obscura purga políticoeducativa) ens va recomanar assistir a una xarrada en Bellreguard a càrrec de qui aleshores ja sabíem que era un escriptor importantíssim en valencià, Joan Fuster. A la nostra tendra edat de catorze anys no teníem encara motos ni una forma fàcil d’acudir a l’acte (i era al poble del costat!), de forma que ens perdérem l’última conferència que féu el nostre gran prohom abans de morir – clar, ningú ens va avisar que seria l’última... Tampoc crec que haguérem entés gran cosa del seu discurs sobre Josep Pla: com a molt, haguérem compartit, vagament, el sentiment d’estar escoltant algú important dient coses importants. Seria un record valuós, a hores d’ara, d’haver-hi anat.

Traspassat Fuster, vaig llegir amb curiositat l’exemplar que mon pare tenia per casa de “Nosaltres els valencians” pocs mesos després, probablement aquell mateix estiu olímpic, abans de començar l’antic batxiller (el 1er de BUP). Per a mi fou una lectura densa, difícil, a la qual vaig aplicar precoçment el meu personal mètode de digestió textual – llegir dues vegades cada part abans de passar a la següent. Però vaig traure, d’aquella primera exploració del plantejament nacional fusterià, una conclusió, o si ho preferiu, un prejudici del qual no he sabut alliberar-me amb els anys. Tot i sentir-me incapaç aleshores (i ho sóc encara) d’argumentar, amb dades i fets, en contra de les tesis fusterianes, del postulat essencial sobre la “catalanitat” dels valencians, la sospita que m’ha acompanyat des de la lectura de “Nosaltres els valencians” és que hi havia una distància difícil de salvar entre el que contava aquell llibre i la realitat del país en què vivia, com si algunes de les etiquetes i motlles allà emprats només pogueren encaixar un tant forçadament amb el meu entorn immediat. No sé com de bé o malament hagués sabut expressar-ho als meus catorze anys, però aquella meua perplexitat davant el model identitari fusterià no ha canviat, qui sap si degut a què el meu interés per la qüestió ha estat, com a molt, secundari durant tot aquest temps.

Aclarim-nos. He de dir que les meues sospites no eren en cap cas prèvies a la lectura del llibre: sincerament, no sabia ben bé de què anava abans de llegir-lo, només sabia que era una obra important, de referència. I he de subratllar que la meua reacció no fou la de cremar l’autor en efígie ni esguitar la biblioteca familiar amb aigua beneïda: només vaig pensar que Fuster, que indubtablement era el primer “dels nostres”, potser s’havia equivocat en algunes coses, i no per manca de capacitat, documentació, erudició o per mala voluntat, sinó per la molt humana tendència de veure el món del mateix color del vidre (teòric) que ens el filtra. No vaig quedar convençut, en cap cas, que els Països Catalans tingueren una dimensió política raonable, i fins i tot vaig creure que Fuster sobrestimava el paper de la llengua en la definició d’una identitat (una opinió, aquesta última, que he corregit amb més temps i unes poques lectures més).

He dedicat poc de temps, des d’aquella meua llunyana adolescència, a corregir o solidificar amb lectures temàtiques aquelles meues impressions: el dia a dia del meu país més o menys ha continuat alimentant aquell meu escepticisme inaugural. Potser de vegades he sentit la necessitat diem-ne cívica, moral, de prendre part, de tornar quinze anys després a aquests temes, a aquests debats, des d’una major maduresa humana (o humanística, si ho preferiu). Però en general, la major part del temps he cregut que aquesta classe de discussions són tedioses i sofístiques, i que presenten el risc constant d’augmentar artificialment les diferències entre els qui hi participen. D’aquesta manera, no puc honestament convertir en “revisionisme” teòric de cap classe la meua incredulitat original. Simpatitze, doncs, de forma natural, amb els qui s’han replantejat el valencianisme des d’altres pressupòsits (més vells o més nous que els de Fuster, vés a saber): però no tant per la cura amb què he ponderat els seus arguments, sinó perquè com a mínim han fet l’esforç de fonamentar la mateixa classe d’intuïcions que jo he mantingut incultes.

He escrit aquesta nota perquè darrerament s’ha posat de moda (si és que no ho ha estat sempre) posicionar-se en aquest eix entre el valencianisme estricte i una concepció més catalanista de la nació dels valencians. És probable que l’arrel de les distintes actituds vers el problema identitari no tinga tant a vore amb els arguments com amb el caràcter, la forma de ser de cadascú. De la meua “moderació”, del meu instint pactista, de la meua sospita de tot allò massa clar, massa senzill, massa rotund, he parlat ja en altres ocasions. Eixes inclinacions naturals no són arguments, però ajuden a explicar algunes de les meues postures: la benevolència amb què veig gairebé qualsevol variant del valencianisme, la relativització que he fet sempre dels detalls dels nostres símbols, l’acceptació gens bel•ligerant que he fet de quasi tots els nostres noms possibles i alhora, la importància cabdal de fer bon ús dels eufemismes. Ignore si la confessió d’aquestes debilitats pot afegir el meu nom a més d’una llista negra, però és el que hi ha: la classe d’home que sóc em fa tenir les idees que tinc (o a l’inrevés, qui sap). Algú pensarà, i amb bon criteri, que no són les meues armes les que guanyaran les nostres batalles. Podria ser. Però podeu comptar amb mi si un mal dia, que Déu vulga que tarde, cal sobreviure a algunes derrotes.

La paradoxa d'educar

El sistema educatiu és, en el seu funcionament real, un immens engranatge de control social, de selecció i recompensa dels més aptes, de classificació i vigilància dels menys vàlids i de suport per a que les famílies puguen continuar treballant, i en conseqüència produint i consumint. I al mateix temps, l’ensenyament és una de les activitats humanes més inspirades, més revestides de valors elevadíssims, de tal forma que tota proposta teòrica del que hauria de ser el sistema educatiu no pot sinó omplir-se de les més belles voluntats i pensaments amb què hom voldria alimentar el nostre futur.

En l’intent anterior de dibuixar els contorns del conflicte puc haver exagerat una miqueta, però la contradicció entre la teoria i la pràctica educativa és evident i profunda. Cap dels bàndols implicats (el de l’home pràctic i l’idealista, el del docent “tradicional” i el “reformat”) esquiva aquesta diferència, sinó que la resol al seu favor de forma un tant expeditiva. El professor comú (de secundària sobretot) inclou la pedagogia en la categoria de les ciències ocultes i esotèriques, i el teòric reformador s’escandalitza davant l’immobilisme dels especialistes atrinxerats en llurs matèries acadèmiques. La meua postura davant d’aquesta polaritat mereixeria tot un intent seriós d’assaig que no sé si m’atreviré a posar mai en negre sobre blanc. Però si l’he de resumir en una paraula diria que és “maquiavèlica”: la contradicció anterior entre l’ideari i la pràctica se’m presenta no només com a impossible de resoldre, sinó com a necessària, i fins a cert punt, desitjable. Aquest meu “maquiavelisme” prové de l’analogia amb la situació que es dóna en el terreny de la política, on convivim quotidianament amb la incongruència entre les nostres nobles aspiracions per a la sana convivència i els obscurs mecanismes de la lluita pel poder en què cal imposar-se per a dur les idees (tant les nostres com les d’altres) a la pràctica.

En efecte, imaginem que a les actuals rutines de premi i càstig, de formació, catalogació i ensinistrament a què el sistema sotmet els alumnes de totes les edats, se li afegís una ideologia, una justificació també exposada en termes de premi i càstig, mesura, selecció i rebuig. No només seria terrible, sinó justament per això, ineficient, i profundament desencoratjador per a tots els qui ens involucrem en tot aquest engranatge per a traure dels alumnes alguna cosa de profit, un coneixement, una actitud. Però cal no passar per alt les previsibles conseqüències catastròfiques de l’experiment oposat: fer funcionar, a la pràctica i no només a la lletra, tot l’aparell educatiu de la societat d’acord amb una concepció de la naturalesa humana (dels xiquets, dels pares, dels mestres) que és tan bella com falsa, molt digna de ser considerada una meta utòpica de l’educació, però suïcida si es pren com a punt de partida malgrat totes les evidències que la neguen.

Posem-li veu, per a acabar, a tanta abstracció. “Alguns de vosaltres sereu metges o arquitectes; altres només podreu servir de mà d’obra barata (i sempre ens en farà falta, de mà d’obra barata!). Alguns rebreu, com a recompensa per haver-vos ajustat al motlle, un lloc en la societat; altres viureu i morireu (de vells o de sobredosi) al marge, sense que vos estime ningú, i sense que cap escola arribe a temps d’ensenyar-vos a estimar”. Eixes són veritats que no han de ser pronunciades mai, sinó sobreviscudes amb dolor, qui sap si amb culpa, pels qui intentem ensenyar. “Ningú és millor o pitjor: som diferents. Tot el que cal aprendre és interessant, útil i accessible per a qualsevol. Les desigualtats poden ser sempre corregides, les dificultats resoltes. Ningú ha de ser mesurat, comparat. Ningú és roïn: de tot hi ha causes, i poden canviar-se.” Aquest és el somni que no ha d’abandonar mai el seu llibre de Pandora, el credo que no hem de deixar de xiuxiuejar, per poca fe que ens quede, per molt que ja sabem que a alguns no els salvarà.

Les petites cobdícies

Un dels axiomes implícits al voltant del qual vivíem fins no fa massa mesos era que, econòmicament, tot ens aniria cada cop millor. Qui pagava un percentatge altíssim dels seus ingressos mensuals en la hipoteca d'un pis nou creia sincerament que, amb el temps, el seu sou augmentaria, i aquest percentatge captiu, consegüentment, descendiria fins a fer-se insignificant, o com a mínim més suportable. Qui comprava un televisor caríssim (o un cotxe, o un sofà) amb uns diners que no tenia però que el crèdit li posava a l'abast de forma immediata i sense massa complicacions, pensava que el que pagaria de més en interessos quedava compensat pel fet d'haver gaudit durant més temps (o millor dit: des d'abans) d'allò que altrament hagués hagut d'esperar per a fer seu. Aquests no són, no crec que siguen, comportaments extrems i desgavellats: al contrari, he intentat enunciar-los de forma que quedés més clara la seua plausible racionalitat.

El que oblidàvem, quan creiem que tot aniria cada cop millor, és la més amarga lliçó de la història: les coses, de tant en tant, es compliquen. I ho fan sense avisar, car els homes fins ara només hem aprés a predir el passat. Ningú pensava que anava a quedar-se a l'atur, i ho podem entendre: seria inhumà viure (i treballar) assumint eixa perspectiva. Però la de l'enriquiment perpetu, que no és del tot una possibilitat desgavellada, passa a ser suïcida quan esdevé un punt de partida, quelcom que es dóna per descomptat. Molts dels nostres veïns (sempre resulta més fàcil abstraure en segona o tercera persona que en primera) es posaren voluntàriament en la posició no de qui desitja i busca prosperar, sinó de qui ho necessita indefugiblement per a sobreviure.

La gran cobdícia de les elits ja s'ha predicat amplament als mitjans, però d'aquesta secreta pandèmia d'avarícia, d'aquestes necessitats que no ho eren fins que no arribà el moment de pagar-les a terminis, crec que s'ha parlat poc. És impopular fer-ho, i ni els polítics amb aspiracions ni els opinadors a sou s'exposaran a un tal suïcidi públic. Però els qui intentem traure de tot plegat alguna moral, alguna conclusió útil d'aquesta paranoia de la crisi, no podem evitar fer-nos estes altres preguntes, i compartir-les amb els pocs que ens acompanyen. Preferiríem, certament, no haver d'aprendre res: però un cop la realitat ens ha cobrat el preu, fóra estúpid no aprofitar les lliçons.

L'instant fugaç, de Juli Capilla

Just des del moment (ben recent) de la meua unió sagrada amb Marta, vaig encetar la unió “sograda” amb el meu cunyat Juli Capilla – perquè ara sí, amb la llei a la mà, compartim a parts iguals la nostra sogra Maria. Però més que de les benediccions d’un tan insigne matriarcat, més pròpies d’una sobretaula de paella que d’aquesta insípida interfície, voldria parlar hui, com em toca fer gairebé cada any, del seu darrer llibre de versos, “L’instant fugaç” (Premi Ciutat d'Alzira 2008, publicat per Ed. Bromera 2009). Que ningú crega que aquesta meua glossa familiar és una perversió de la noble tasca d’un lector crític i imparcial: senyors, açò és pura i simple propaganda, l’excusa per a penjar una nota (o un parell, si me n’ixen) en aquest quadern cada cop més infreqüent, i per a rellegir i “copiar” (bé, aquest cop no exactament) uns pocs versos del llibre. Certes parcialitats només són vergonyoses quan, maldestrament, s’intenten ocultar: ja veieu que no és el cas.

Si tinc temps i ganes, podré dir més coses de “L’instant fugaç” en alguna pròxima ocasió. Però hui em limitaré a dos dels trets més evidents, més externs, però gens secundaris, dels versos de Juli. El primer és l’eficàcia de la seua tria mètrica: les dues parts més llargues del llibre (que és relativament voluminós, en pàgines i en versos) venen marcades per l’ús dels alexandrins la primera, i de decasíl•labs amb cesura la segona. No sé si en la meua lectura d’un poema de la primera part (escolteu-la en àudio més avall) he sabut traure a la llum com de fluïda i transparent es fa la successió dels versos (tinc tan poca traça per a això com per a no fer obertes algunes vocals tancades, un error de pronúncia no menys lamentable que el tan freqüent error invers). Però aquest tempo natural el que fa és emfatitzar el segon dels trets que volia comentar: el que la poesia de Juli té de narrativa, de rapsòdica, de generosa en detalls i ramificacions; la manera en què defuig certs minimalismes críptics per a contar-nos, tan planament i lírica com li és possible, una història personal que el lector pot gaudir fent seua sense peatges ni esforços innecessaris. He triat aquest poema, que no sé si és dels millors del llibre o no, per a gravar-lo i penjar-lo ací amb la intenció de mostrar aquest aire de moderna rondalla vora el foc, de confessió expansiva: espere que la substància d’aquests versos no s’haja llençat a perdre en el meu maldestre trànsit del negre sobre blanc al format mp3. Si disposeu d’un minut i mig, escolteu què té Juli a dir-nos (jo li faig de portaveu) sobre els misteris de la naixença i la fi: de tot allò que no sabem res cert, callem-nos tot el que no siga bell.

La vida adulta

Tal i com se solen fer aquestes coses (i el meu cas no ha estat cap excepció) organitzar una boda exigeix la suspensió temporal del nostre sentit de la mesura. Tan poc amant com sóc d’esta classe d’excessos, em veig forçat a interpretar benèvolament aquest trasbals com el paradoxal preludi de la que hauria de ser la més important i duradora de totes les meues rutines: el matrimoni, la família. Ja tindrem temps de parlar d’aquesta quotidianitat sagrada que Marta i jo tot just encetem. Però de moment, el que ha de quedar dit per als qui no ho vareu veure en directe, és que la nostra marató nupcial de divendres passat fou tot un èxit – un èxit desmesurat, com calia que fos. (Això inclou el Madrid 2 - Barça 6 que vam presenciar multitudinàriament amb uns quants convidats el dia després a casa dels meus pares...)

Allà on fa uns dies hi havia extractes de compte bancari i plànols d’un trencaclosques impossible de taules, comencen a aparèixer ja altres xifres més nobles, diagrames menys frívols. Hui he començat a estudiar Matemàtiques, de nou i qui sap si per última vegada. Si no vaig errat en els meus càlculs, m’hauria de bastar amb fer-ho igual de bé, o potser un poc pitjor, que en les dues oposicions anteriors per a obtenir una plaça de funcionari. Allò que inicialment era un repte no exempt d’heroisme ha degenerat en l’obligació (ben remunerada, això sí) d’evitar el ridícul: tot plegat em duu a pensar que em faig major, i que allò que fa dos anys vaig anomenar la vida diferida no és altra cosa que la vida adulta. Vivim-la, doncs, i deixem constància.

Baba yetu

Un dels vicis que Marta i jo compartim (jo li'l vaig encomanar a ella) és el de passar-nos hores i hores davant d'un fantàstic joc per a ordinador anomenat Civilization. La quarta (i darrera) versió del joc ve encapçalada per una fabulosa cançó introductòria, que ja fa un grapat de mesos vam pensar que havia de formar part de la banda sonora de la nostra boda. L'arribada dels nuvis al saló era un bon moment per a eixa música d'aire africà, amb una lletra per a nosaltres incomprensible, però eufònica i enganxadissa. Això d'aparéixer en el saló amb una música de videojoc de fons ens semblava d'allò més freak i divertit, i vam pensar que sorprendria (i sorprendrà) a més d'un dels convidats. Podeu escoltar la cançó ací baix i fer-vos una idea:



La meua sorpresa ha estat que, a falta d'uns pocs dies per a la boda, he hagut de buscar la cançó a Internet per a descarregar-la (ací la teniu en mp3), i és quan he descobert que des del llançament del joc el tema "Baba yetu" ha esdevingut un superhit entre els conjunts corals d'arreu del món, i que el seu autor, Cristopher Tin ha rebut un bon grapat de premis i reconeixements com a peça de videojoc i com a peça coral. L'instint no ens ha fallat, a Marta i a mi: és bona música, una peça inspirada que hem escoltat i compartit en les nostres (ara enyorades) hores de descans i relax...

Però el més sorprenent de la història és que la lletra incomprensible, que hom suposa alegre i optimista, no és altra que la del Pare Nostre en suahili. La pregària que Jesús ensenyà als seus deixebles, que ha arribat a Àfrica i ha estat traduïda, que un jove californià ha musicat per a un videojoc d'estratègia i que un parell de valencians ha triat per a festejar la seua cerimònia. Una enorme casualitat descoberta, un resum del que vull que siga la meua boda: una complicitat sagrada, una intimitat multitudinària (i per què no, una estratègia guanyadora). Que siga aquesta música la que m'acomiade de solter en aquest blog: la pròxima nota que penge serà ja de casat. I més que del matrimoni, hauria de parlar ja de Matemàtiques, que les oposicions són d'ací unes poques setmanes...

Gratitud

En allò fonamental, hom pot vore les relacions socials filtrades pel prisma de l’obligació o pel de la simple possibilitat. Parlem primer de les (suposades) obligacions: qui creu que tot el que fan els altres per ell és senzillament perquè ho havien de fer, o qui s’ofén en cada ocasió en què no es veu tractat com creu que mereixia, no només s’està oposant a la inaturable tendència dels temps, que és la flexibilització dels vincles, sinó que s’està privant a si mateix d’un dels sentiments humans més valuosos: el de la gratitud.

Qui creu meréixer una atenció especial, un regal, un privilegi, difícilment podrà donar gràcies (i sentir-les sincerament) quan li és concedit algun d’aquests béns: no donem gràcies (o almenys no les hauriem de “sentir”) quan comprem alguna cosa pagant el seu preu degut, o quan som atesos correctament per algú que es guanya el jornal justament per atendre’ns. Estes expectatives tan elevades respecte del proïsme, si són obertament publicitades, poden molestar els pròxims, els qui s’han de sentir obligats o al•ludits. Però del que parle ara és de quelcom més íntim, més privat: qui veu així les coses està renunciant a l’alegria de qui rep per a assumir, un tant masoquistament, el risc constant de la decepció. Però de masoquistes, el món va ple.

Per fortuna, no sóc d’aquesta classe de persones: em sent ofés o maltractat amb menys freqüència del que veig sovint en altres, per no dir gairebé mai. I en línia amb tot el que he dit més amunt, però donant-li la volta, confesse que trobe bona cosa de motius per a sentir-me agraït, privilegiat, pagat, d’una forma sincera, per la forma en què visc i la gent amb qui visc. Sabeu ja de la facilitat amb què done el salt (mortal, sovint) a l’abstracció, i no us estranyarà que aquesta benvolença vers els altres siga sovint sublimada fins a un lleuger optimisme místic, una pausada i diària acció de gràcies.

Hi ha poques coses menys romàntiques que el matrimoni. I això, que per a molts és el major defecte d’aquesta sagrada institució, és en part per a mi el que la fa desitjable, sensata i convenient – i no ho dic només perquè em case d’ací dues setmanes, ho he cregut sempre així. Ni passió, ni bogeria, ni cap destí compartit i indefugible: posats a triar els fonaments d’un futur sense horitzons, la gratitud podria fer-ne un de ben sòlid. Si alguna sospita vola per damunt les nostres vides és aquesta: que estaria quasi malament que les coses ens anaren encara millor. Si damunt d’això, la gent ens fa regals, què més podem dir... Doncs això: gràcies!

En el principi, la paraula

Si algú, per error o confusió, o per un sobtat atac de "sola scriptura", s'adreça als Evangelis amb la intenció de trobar una narració transparent, sense enganyifes ni afegitons, de la vida i ensenyaments de Jesús, s'endurà una desconcertant sorpresa. El que trobarà serà bastant semblant al que he vist aquesta nit a Punt 2 en la magnífica cinta "L'evangeli segons Sant Mateu" de Pier Paolo Pasolini: un relat cru, tallant, fragmentari, on cada paraula ressona en un eco de segles, on cada paràgraf transporta una crosta mil·lenària de tradició i de púlpit. Potser en temps de Martí Luter la lectura directa de l'Evangeli feia sonar més clars aquests ecos, però hui dia ja no - ja buscaré l'ocasió d'arrodonir aquest meu instintiu catolicisme parlant de com d'estranya, de poc humana, se m'apareix la "sola fide".

Bona part del que té d'específica la nostra civilització descansa sobre quatre reculls de memòries, de fets i de dites al voltant d'un home que fou condemnat a mort com un criminal, i uns quants escrits de circumstàncies del més brillant dels seus seguidors. Durant segles, ha bastat la fe senzilla dels nostres avantpassats per a cobrir l'enorme distància que separa aquella remota experiència dels quefers de la vida quotidiana - de la vida interior, i de la vida pública. Ara eixa fe resulta menys accessible (potser perquè ha deixat de ser quasi obligatòria), i forçosament ha de ser menys simple. Allà on abans bastava amb fer com tothom, obedir i esperar, ara cal un esforç, com a mínim, de sensibilitat, de cultura, d'empatia. Allà on tan fàcil era dir "jo crec", ara hom es troba ben sovint extraviat pels laberints de la semàntica. Parle per mi, com faig sempre, però no veig que aquesta meua perspectiva siga tan singular.

Sensibilitat, cultura, empatia: el conreu d'aquestes virtuts, d'aquests hàbits, és una tasca que ha de ser incentivada, institucionalitzada. Però el territori de la fe, de la implicació personal, íntima, amb una tradició religiosa, és un altre ben distint. No reconéixer l'enorme valor simbòlic de la nostra herència cristiana té més a veure amb la ignorància que amb la tolerància, i el risc que correm amb l'extinció d'aquest fil conductor de la civilització occidental no és només el de quedar-nos sense creients - sinó el de quedar-nos també sense ateus i sense agnòstics, és a dir, sense el llenguatge en què aquestes postures eren formulables, possibles. Jo intente mantenir viu aquest llenguatge (encara que siga travessant els laberints de la semàntica de què parlava); però en l'intent, mantinc l'esperança de salvar alguna cosa més que paraules...

La moduració

És un tòpic, i probablement per això mateix no és més cert ni fals que la seua negació, el que afirma que les persones que en la seua joventut han sigut més revolucionàries, més radicals i decidides, les que ja en la seua adolescència tenien les idees més clares (alguns dirien massa clares), mostren més propensió a caure, ja de majors, en els braços del conservadorisme més ranci i menys imaginatiu. Com és un tòpic, ja ho he dit, no em molestaré en negar-lo ni demostrar-lo en general, sinó com a molt dir que en el meu cas concret resulta inaplicable. Mentre vaig ser jove (fins que em vaig posar a treballar amb 22 anys, podríem dir) mai em vaig sentir temptat per cap classe d'extremisme (i els vaig veure passar ben a prop meu, com li ocorre a gairebé tothom), i consegüentment m'he negat a mi mateix l'experiència, que deu ser ben formativa, de la retractació o de la vergonya. Crec que és una sort per a mi, però potser una llàstima per als meus lectors: si us apetix delectar-vos en eixa classe de revisió angoixosa de les misèries d'una joventut superada, el vostre text són les "Confessions" de Sant Agustí, i no aquest meu insípid diari electrònic.

Així, seguint en el tòpic, si un és moderat ja abans d'hora, de jove, probablement continue essent-ho tota la vida: les passions tardanament descobertes resulten infinitament més ridícules, per infreqüents, que les juvenils. Però, tornant al meu propi cas, sí crec que he evolucionat, almenys pel que fa al matís, alguns dels meus criteris generals de fa deu o quinze anys. Potser aleshores mantenia una ferma confiança teòrica, no sé si dir metafísica, en la "regla d'or" de la virtut entre els extrems: recorde haver vist reflectides en l'Aristòtil que estudiàvem al Batxillerat alguna de les meues inclinacions prefilosòfiques. Segons aquell meu punt de vista, allò radical, extrem, era des del principi roïn o equivocat, i les opinions intermèdies gaudien sempre d'un avantatge inicial en les meues aproximacions, no només polítiques, sinó de tota classe. Ara ja no: he aconseguit alliberar el terme "radical" de les connotacions negatives que l'ús li ha afegit ("radical" és simplement allò relatiu a l'arrel), i de la mateixa forma he aprés com algunes indefinicions disfressades de "moderació" són més letals (per a l'individu, per a la societat) que les seues alternatives més rotundes, definides, oposades frontalment unes a altres. La meua moderació d'ara no és sinó el corol·lari del meu escepticisme: en les ocasions en què no sé ben bé que és millor, més just, més sensat, les opcions intermèdies apareixen ja no com il·luminacions d'una forma superior de saviesa, sinó com discrets consells d'una precaució ben sana. També deu ser l'edat: il·luminar-se és cosa de joves; anar amb compte, d'adults. Ho he anomenat "moduració": la maduració del moderat, si em permeteu la broma.

El temps que esborra els lligams

Tot el que som, més enllà d’un trist animal famolenc i brut, ho som pels altres, i per la paraula, el pont intangible que ens uneix als altres. Tot allò digne de ser anomenat vida se sosté sobre un sòlid entramat d’obligacions, d’expectatives, de consensos tàcits amb la fracció de la humanitat que ens és més pròxima. La liquidació (i l’expressió no és meua) d’aquest fonament pot fer-nos sentir lliures, per un moment: la llibertat de qui cau al buit com en un somni. Però cada lligam, cada càrrega, cada compromís que ens pesa a sobre és alhora suport, contrafort dels nostres vols més agosarats.

Va haver un temps per a descobrir i denunciar aquesta gravetat: el segle que ens precedeix ens féu visible tot el que abans romania inqüestionat, indiscutit. La família, l’escola, la moral, la política, l’economia: tot fou entés, en alguna ocasió, com un immens engranatge de què som tant peces com víctimes, i del qual calia alliberar-nos amb una urgència apassionada. Aquell temps ha passat, i ara és quan la contínua roda de la ironia i la paradoxa ens presenta certes llibertats com amenaces, certes separacions com un càstig. L’home a qui no li queda res de què alliberar-se, lleuger com un fantasma: aquesta és ara la suprema destil•lació del “sistema”, el seu producte més exquisit i cobejat.

Jo mateix sóc una persona poc preparada, poc hàbil per a mantenir vius tots aquests vincles: parle i visc amb gent només en la mesura en què una tal continuïtat en el tracte se’m presenta fàcil, natural, inevitable. Poques de les meues amistats han sobreviscut els entrebancs del temps i la distància, i això en una era com la nostra, en què més fàcil que mai ens és superar aquests entrebancs. No crec ser, de cap de les maneres, una persona conflictiva, ni difícil, ans al contrari: la passivitat, la pura i simple comoditat és el que ha esborrat algunes traces en altre temps més pròximes, més que cap disgust o decepció - per la meua banda, almenys, ja parlarem un altre dia de la curiosa categoria humana dels ofesos professionals... No tinc problemes per allà on passe, però difícilment se’m veu de nou pels llocs que deixe enrere. Una llàstima, certament, i un bon motiu, present des de sempre en les meues decisions (i en les meues anotacions, si hom les llegeix amb cura), per a quedar-me sempre a casa i per a tornar-hi el més aviat possible quan he d’eixir per algun motiu indesitjat. És el meu antic desig d’arrel, inspirat potser per una certa por, per la impossibilitat que els meus lligams sobrevisquen a la distància.

Ara que em case, ara que veig passar davant meu llistes, calendaris, i ben aviat una sinuosa coreografia de taules i comensals, pense més que mai en com d’estèril acaba sent, a la llarga, la meua combinació de bonhomia i oblit, d’amabilitat i desídia. Persones que en algun moment passat han estat amics i companys, als quals vaig intentar tractar i jutjar tan benèvolament com ells feren amb mi, ara són només un record simpàtic: no he viscut amb ells més ruptura que l’afebliment del tracte, i la nostra consideració mútua ben probablement continua sent elevada, per molt que siga teòrica, intangible. Gent que no hi serà a la meua boda (no tindria sentit que vingués), per molt que sé que se n’alegrarà sincerament quan sàpiga que em case. Sospite que no sóc l’únic a qui li passen estes coses i que les pensa: però la gent amb aquesta classe de mancances no sol tindre el costum paradoxal de confessar-les públicament per escrit, quan amb menys esforç i temps podria perfectament corregir-les...

Poema faller (II): Yes we can

YES WE CAN

Dos gratacels de fusta s’enlairen en l’El•lipse
entre la Casa Blanca i el Monument a Washington:
li fan de pedestal a un goril•la gegant
nostàlgic de la jungla i amb un mono taronja.
Els ianquis commemoren amb ninots de pel•lícula
la Gran Depressió dels tristos trèmuls trenta:
l’oloren tan a prop que han volgut conjurar
vells fantasmes d’atur i d’extrema misèria
celebrant el sagrat esdevenir dels cicles,
reprenent el costum ancestral de les Falles.

Al relleu de l’olímpic mandat presidencial
la torxa de l’estàtua de Nova York pren foc
a una traca d’estrènua pirotècnia espacial
que empolvora les costes travessant Oklahoma.
Del sisme l’oceà s’ha engolit San Francisco!
Per tan gran esclafit s’ha ensorrat Wall Street!
Massachusetts fa un prec per unir-se al Quebec!
La gent del Capitoli comprén que ha begut oli
mentre veu com davallen dos avions segrestats
que impacten en els punts cabdals de l’estructura.
I tot es pega foc, els gratacels encesos,
el goril•la cremant-se i cridant: “fills de puta!”,
la Casa Blanca encesa i el Pentàgon encés.

Els nobles militars enterrats en rengleres.

I just en el moment que tot sembla perdut
desvirga l’horitzó l’heroi providencial.
Renovant l’esperit dels Pares Fundadors
s’abaixa els pantalons i ens descobreix el membre:
la cacaua d’Obama ens regala un ruixat
que s’estén pels estats i apaivaga la flama,
un diluvi que vessa l’orinal federal,
una pluja daurada que ascla els estels de Hollywood
i inaugura en Nevada el somriure de l’herba.

A l’instant s’encomana mundialment la notícia,
tots els pobles de l’orbe ho celebren unànimes:
europeus descreguts, asiàtics emergents,
musulmans provocats pel prohom proxeneta
profitós prepotent president precedent.
Les races oblidades ara saben que poden,
comunistes conversos pelegrinen a Washington,
intel•lectuals de moda somriuen d’utopia
i escriuen panegírics sobre la gran titola:
obelisc de banús que ens duu més erts que un fus,
fecunda les consciències, doblega l’eix del mal,
arrossega els mediocres com un crupier les fitxes
i administra la banca del casino global.
Aviat els poderosos demanen una beca
per al despatx oval, fent cua per mamar-li-la;
la boca se’ls fa aigua, i arribat el moment
se’ls amorra al piló diplomàticament.

Ciutadans penedits pels errors del passat
veuen creuar el cel uns collons colossals
que eclipsen les certeses del nostre món d’ahir.
Esta nova negror, els podrà redimir?
Aquesta nit del foc, els durà primavera?
Humils i atemorits, ajuntaran les mans
palestins i jueus, protestants i romans,
la pregària ecumènica resaran com germans:
“Obama, dóna’ns hui l’aval de cada dia,
vinga a nosaltres crèdit per poder consumir
(i guarda’t el que et sobre per als xiquets de l’Àfrica),
no deixes caure els bancs amb els nostres impostos
i allibera’ns del mal el Tresor Federal.
Perdona’ns les ofenses a la teua bandera,
posem pau en el món amb el teu piu equànime
i eixim del precipici penjant-nos del prepuci.”


S’ha acabat ja la festa, l’incendi, l’espectacle,
les més belles paraules esdevingudes cendra,
el malson d’una pàtria encercla el cementeri
dels militars caiguts despertant democràcies,
dies i sols perduts pel borratxo de Bush.
Com el matí del somni de Martin Luther King
s’adrecen multituds al Memorial de Lincoln
per a ofrenar-li glòries al goril•la cadàver;
en els seus dits la rosa taronja de vergonya
i el pixum redolant per tots els escalons.

Obama, t’exigim quelcom més que somriures,
pots amagar-te ja la cabota llustrosa.
Ha estat un bon inici, com en eixes pel•lícules
d’herois i de catàstrofes on sempre guanya el bé.
Però el món ja és molt vell, ha esperat i ha sofert.
Els somnis s’alimenten de la sang de ferides:
planta tu el teu, Obama, en la terra solcada.
T’indultem de moment, però no te’n refies:
només t’hem concedit empassar-nos la ràbia.

(Publicat al llibret de la Falla Mosquit del Grau de Gandia, 2009)

Poema faller (I): Preliminars

Fa dos mesos vaig participar, per primer cop, com a col·laborador d'un "llibret" faller, el de la Falla Mosquit del Grau de Gandia. Vaig escriure (i ha estat publicat) un poema llarg, de més de 80 alexandrins, a mig camí entre la sàtira (pel to) i l'èpica (per la dimensió "heroica" del seu protagonista...). Publicaré "digitalment" els versos ací mateix en pròxims dies, però hui voldria prologar-lo amb unes pinzellades sobre esta experiència, inèdita per a mi, i insòlita per la forma en què vaig triar debutar en aquest món de la lletra fallera. Tan natural com hagués estat per a mi escriure un article en prosa, com faig sovint ací mateix, no sé com se m'ocorregué intentar-ho en vers: faré balanç més avall, d'aquesta tria.

Per a que es feu una idea (i ja posats, s'estalvieu la lectura de gairebé un centenar de versos), el poema s'ubica en un Washington oníric i apocalíptic però actual, que imaginàriament ha adoptat la festa fallera com a complement de la cerimònia de traspàs de poders presidencials. No he estat mai als EUA, però Google Earth em permeté referir-me a llocs emblemàtics com la Casa Blanca, el Capitoli, el Pentàgon, el Cementeri Nacional d'Arlington, i el monument a Lincoln, escenari entre altres del discurs "I have a dream" de Martin Luther King. L'eix sobre el qual gravita la caòtica narració no és altre que la pelila de Barack Obama ("obelisc de banús que ens duu més erts que un fus", diu un dels versos): tota una invitació a fer-ne una lectura freudiana, per als qui us agraden aquestes aventures hermenèutiques. Per a que la gracieta no quedés només en una broma verda i bròfega, vaig intentar dignificar els meus pobres versos amb paròdies (cites modificades) d'Estellés, Espriu i del títol de dues obres de Josep Piera, i la vaig acabar en un to seriós, de queixa enrabiada sobre el món que vivim i que li toca a Obama endreçar una miqueta. Del mèrit del conjunt podreu jutjar vosaltres mateixos, dintre de poc: jo només sé que ho vaig fer el millor que vaig poder...

Vist amb perspectiva, crec que la meua empresa lírico-pirotècnica fou no tant un fracàs com un error: potser no hauria d'haver-ho intentat. Hi ha unes poques dotzenes de coses que sé fer millor que versos, i tot el temps dedicat a confegir-los hagués estat millor destinat a la prosa, a la ciència pura o a la pirateria informàtica. La meua intenció era optar a un parell de premis, un a Gandia per a versos de llibret en general, i un altre a Alzira per a versos satírics en concret. Però les bases del premi Joan Climent de Gandia prohibien (un tant absurdament) optar a cap altre premi, així que des de la Falla Mosquit no el van poder presentar al premi Falla Malva d'Alzira. Un cop feta la tria (segurament equivocada) de presentar-lo a Gandia, un canvi (també absurd) en les bases mentre el llibret estava ja en impremta va reduir el màxim de versos presentables, de forma que el poema va quedar mutilat, presentat sense els seus trenta versos finals. Però més que aquestes anècdotes de procediment, el que probablement va deixar el poema (i la Falla, en conseqüència) sense la menor menció fou el seu absolut allunyament "estètic" del que crec que s'espera d'uns versos de llibret: la cacaua d'Obama i la sàtira sobre la guerra i la crisi econòmica semblen estar lluny del que s'espera d'una col·laboració suposadament literària. Ja podria haver sigut jo deu voltes millor poeta, que amb el to que vaig triar per als versets difícilment hagués rebut la menor atenció. Ho sé ara, i ho tindré en compte per a estalviar-me futurs esforços: fer versos de broma està bé, però la pressió de polir-los un i altre cop per a que participen d'un concurs és una tortura de què vaig acabar fart.

El més curiós de tot plegat és veure com jo, que en les meues proses quotidianes sóc d'una insípida correcció política, davant el repte de fer uns versets faça eixir a la llum el més vulgar i exagerat de què sóc capaç. Dec ser jo, i no la gent de les falles, qui té una jerarquia estètica entre els gèneres un tant invertida. Però si no ens podem permetre certs abusos en la nostra festa nacional per excel·lència, què queda de l'esperit crític i provocador de les falles? Amb tot això advertit, en la pròxima entrada us trobareu de ple amb la recreació fallera de King Kong sobre les torres bessones i la fel·lació ideològica de què ha estat objecte el nou president dels EUA...

Arc de Mig Punt

Divendres passat vaig acudir, després de les meues classes nocturnes (gairebé ja vespertines, a mesura que allarguen els dies) a l’acte que l’associació Arc de Mig Punt va organitzar en protesta per la previsible demolició de l’Alqueria de Romaguera. En principi jo assitia com a part del públic, però la meua impuntualitat (vaig arribar mitja hora abans) fou castigada pels organitzadors fent-me pujar dalt l’escenari amb els aproximadament 20 poetes que havien escrit versos inspirats per l’Alqueria i el que la seua història i destrucció signifiquen. Jo havia de llegir el poema d’algú que no havia pogut assistir, i casualitats de la vida, em va tocar recitar la contribució de Josep Porcar, blogaire conegut per molts de vosaltres i del qual acostume a enllaçar (ací a l’esquerra) i llegir les seues contribucions. Ja que no he fet mai cap comentari en aquest blog del seu darrer llibre (“Els estius”) i de l’experiència de lectura digital que vaig tenir en el seu dia, aprofitaré per a copiar hui, més avall, aquest seu poema dedicat.

L’acte fou tot un èxit, i no només de públic. La meua sospita constant sobre esta classe de desfilades lírico-militars és que poden acabar fent-se avorrides, de tan greus, lentes, solemnes i emfàticament benintencionades. Això és completament independent del seu interés objectiu (el mateix podria dir-se, i encara més, de les meues pròpies classes de matemàtiques, fins i tot d’aquelles de què jo reste més satisfet), sinó de com són les coses, com vivim i com d’estrets són els límits de la nostra atenció i sensibilitat. Com que jo estava un poc nerviós assegut allà dalt de l'escenari, esperant el meu torn de llegir, no puc dir que m’avorrira en cap moment, i algú del públic em va dir després que havia estat d’allò més entretingut. Fantàstic, doncs: esperem que hi haja una altra ocasió pròxima, i una altra, i una altra, fins que algun dia deixen de ser necessàries.

Sóc home de poques causes. Ben sovint disfresse d’escepticisme, de moderació, de prudència, el que potser no és sinó una certa desídia, un individualisme que jutge abstractament com un mal símptoma col·lectiu alhora que en reclame per a mi mateix la pràctica. Litúrgies com la de divendres passat són com una "dolça penitença" dels meus nombrosos oblits i silencis. Adhesions com la que he fet al manifest fundacional d’aquesta associació em sumen a molts altres en la defensa del que més ens cal i ens convé; però per a mi, a més, tenen un valor especial, que no és menys noble pel que té d’econòmic: el d'allò escàs, infreqüent.

L’ADÉU DE CERES - Josep Porcar

De lletuga a lletuga,
de sol a sol, un cos no rastella
aquest camp d’encisam romà.
Europa ha amortallat la sèquia.
El consistori ha licitat l’oblit.
Espills de la Justícia, les rates
custodien cada boca de rec.
Ni l’argelaga prolifera
ni la granota sagnarà, com una aurora,
al llos equànime de l’aixada.

Avis

[ Escrit el 4 de novembre de 2008: hores abans d’un greu accident de ma tia Pura, del qual encara es recupera lentament, i setmanes abans de la mort del meu avi Jesús. Podria haver-lo penjat aquell mateix dia, però no vaig voler fer-ho en les setmanes posteriors. Que quede ara, que no es perda açò que ja arribe tard per a poder escriure de nou. ]

El meu avi Jesús passa els dies assegut al sofà, a poc més d’un metre d’un televisor que per a ell no és ja més que una taca de coloraines. Ell probablement no entén què fan o què diuen a la tele les poques ocasions en què intenta escoltar-la, si és que ho fa: el meu avi ignora que algunes de les poques parcel•les de memòria que encara li sobreviuen no són sinó escenes, moments absorbits en les tardes quotidianes de televisor dels seus anys de salut. Poc a poc, en les meues visites (més infreqüents del que sabria justificar) a aquella casa on em vaig criar, he vist com el cervell, l’enginy i l’humor del meu avi anaven fent-se miquetes. A hores d’ara, l’únic que queda de l’home que fou és un cos decrèpit, i un simulacre de consciència que és ja tot fantasia: fragments de pel•lícules de l’oest i cançons de postguerra, records incoherents i pobríssims d’una vida fecunda, i un lament pel seu estat actual que només eixa pròpia irrealitat pot fer-li suportable. L’atzar de l’edat i la malaltia ha seleccionat un de cada mil pensaments, imatges i vivències, i n’ha esborrat la resta: tota la vida que li queda no és sinó un continu exercici de combinatòria amb aquestes deixalles de consciència, que ens resultaria hilarant si no fos perpetu, i que mataria el meu avi de llàstima a l’instant si li fos concedit un sol minut de lucidesa. Déu, que li ha ajornat la mort incomprensiblement, almenys li estalviarà veure el seu propi reflex en l’espill de la caricatura.

Al costat del meu avi Jesús, en una pau apagada i absent, sense la brillantor que a eixa edat només pot concedir la bogeria, s’asseu la seua dona, la meua àvia Conxa. Ignorem què pensa o què sent, quina mínima familiaritat reconeix en les nostres cares quan ens acostem a besar-la: només mira, i somriu de vegades, i diu “sí”, sempre “sí”, encara que li preguntes primer una cosa i tot seguit la contrària. Tot el que pot veure i tocar, la vida de cadascú dels qui la visiten per a tindre-li cura, és obra seua: dona de casa, mare i àvia, és arquitecta de tota una família: els qui abans s’hi aixoplugaven, ara la conserven. Ja no governa ni el seu propi cos, però d’on ha fugit la força sembla quedar una bondat quasi infantil, que fa ressonar en nosaltres un eco de la cura que ella ens tingué sempre. Al contrari que el meu avi, l’expressió plàcida de l’àvia Conxa ens permet creure que encara experimenta una felicitat nuvolosa, una forma innocent de dignitat: probablement siga fals, però eixa falsedat ens és ja inabastable, i per això no ens desconsola. Cada somriure d’ella (potser només ja instint, ganyota) costa l’esforç continu dels seus fills que la cuiden: no és, per tant, cap recompensa, com a molt una manifestació humana, immanent, de la justícia.

Ma tia Pura, la germana de l’àvia, ha viscut sempre amb ella en la planta baixa de la mateixa casa. És l’única dels tres que ha conservat el seny, i per això ara recau sobre ella la càrrega de vigilar constantment els avis: una xica de Bolívia durant el dia, i mon pare i els germans durant les nits, s’alternen per a ajudar-la en una tasca que supera ja la seua millor voluntat. No té més família que els nebots, i probablement és l’única que encara pot apreciar i agrair les nostres visites. Espere tindre anys suficients per a escriure sobre ma tia, i per a que eixa descripció futura no siga mai la que he hagut de fer més amunt sobre l’estat lamentable dels meus avis. Però hui només comentaré una mania personal de ma tia, una curiosa obsessió que ha tingut sempre i que els anys no l’han ajudat a superar: no li agrada eixir en les fotografies, ni en els vídeos. És probable que la majoria d’imatges en què apareix ma tia en els àlbums familiars siguen de lluny, improvisades i desprevingudes, o si són de prop, fugint de la càmera o cobrint-se la cara amb les mans. Immergits com estem en l’era digital, abocats frenèticament a acumular experiències en tots els apèndixs electrònics de què fem ús, l’única manera que tindrem de recordar fidelment ma tia Pura serà, senzillament, la de tota la vida: un fràgil circuit de sinapsis, un segment polifònic del nostre flux de consciència. Eixa memòria morirà amb nosaltres: i així, segurament, és com havia de ser.

Afortunadament, els avis Jesús i Conxa no han tingut mai eixes manies de la tia. Els tinc en mil i una fotografies, des que jo tenia uns pocs dies fins que vaig tenir vint-i-pocs anys; els tinc en vídeos, jugant amb mi de xicotet, xarrant amb ells de major. Si els meus fills (que encara no tinc) em pregunten algun dia com eren els meus avis, podré mostrar-los proves d’una vitalitat, d’una salut, i d’una estima que no podrien endevinar mai si arriben a conèixer-los vius, com viuen ara. Amb bon criteri per part de mon pare i dels oncles, els avis ja fa temps que no ixen en les fotos i vídeos: el que ara passen no mereix ser recordat més que com l’ombra, potser massa allargassada, de tot el que han viscut i fet abans. Eixa deliberada absència en la memòria digital que guardarem dels seus darrers anys és el que m’ha fet sentir obligat a escriure sobre el seu present obscur. La brillantor del que foren, queda en la imatge; la bogeria i l’oblit que són ara només podien ser dignificades mitjançant la paraula. Ho he intentat, almenys.

Presentació "Idees i paraules"

Si ho havia deixat caure en més d'una ocasió recent, aquesta anotació ja és decididament publicitària: vos convide a vindre demà, divendres dia 20 de Febrer, a la presentació del llibre "Idees i paraules" del professor de filosofia (i camarada bloguer) Tobies Grimaltos, que tindrà lloc en el Casal Jaume I de Gandia a les 20h. Si d'una banda el llibre i l'autor mereixen la vostra presència, de l'altra el presentador agraïrà la vostra indulgència: sóc jo mateix, no ho he fet mai abans, i el més semblant que acostume a fer a aquestes intervencions públiques és ensenyar les regles de derivació als meus alumnes nocturns...

Si els qui em llegiu esteu més prop de València que de Gandia, hui mateix (dijous 19) teniu allà una altra presentació del llibre - Tobies ho explica a la seua darrera entrada.

Mentrestant, vos copie a continuació la recensió que he fet del llibre per al proper número de la revista Espai del Llibre: els límits d'extensió marcats per a aquesta col·laboració serveixen per a poca cosa més que per a obrir boca, però el que segueix és tot el que vaig saber comprimir en 1.500 caràcters (i passant-me'n!). Divendres hi haurà més espai, més temps i més coses a dir.

"Idees i paraules" és un recull de textos breus que despleguen els records, reflexions i opinions de Tobies Grimaltos, professor de filosofia de la Universitat de València. Malgrat aquesta dedicació professional de l'autor i el subtítol explícit del volum ("Una filosofia de la vida quotidiana") no estem davant d'un llibre de filosofia, sinó d'un assaig personal. Aquest filòsof analític explora la seua realitat interior i circumdant no tant des de la perspectiva de seua dedicació universitària com des de la convivència textual de l'argument i el dubte amb l'anècdota, la nostàlgia, la ficció i la confessió.

Però tot i no tractar-se d'un treball acadèmic, són evidents les petjades que hi deixa la disciplina analítica de l'autor en l'estil, els referents culturals i vitals, i la pròpia declaració d'intencions que els acompanya (al pròleg i al capítol "Per què escric?"). Una d'aquestes metes explícites és l'assoliment d'una prosa clara, lliure de les pedantesques pretensions que el propi Grimaltos denuncia d'altres autors i corrents. Una altra és fer compatible una concepció no relativista ("tradicional", a hores d'ara) de la veritat amb una actitud personal escèptica, que defuig l'empobridora solidificació de les pròpies conviccions i prejudicis. Aquests objectius no esgoten les propostes del llibre (que inclou reflexions ètiques, identitàries, lingüístiques, etc.), però ens permeten jutjar-lo d'acord amb els seus propis paràmetres i concloure que el recull satisfà de sobres les expectatives que genera.

Matèria perillosa

Com que enguany he fet de professor nocturn, he bandejat provisionalment la classe de reflexions sobre la totalitat del Sistema (amb majúscula) educatiu que em bullien al cap a finals del curs passat, tres mesos després del meu (recentment commemorat) debut. Aquestes generalitats sobre l'ensenyament apareixen, de tant en tant, en les meues sobretaules, en què professors i mestres solem formar una curiosa majoria, però he deixat per a més avant la seua plasmació en lletra, no tant en forma de llei sinó de dubte, de sospita - ben sovint de sospita al voltant de la llei. L'institut nocturn no és sinó un apèndix, una perifèria (valuosa, necessària) del rovell de l'ou escolar: com que tornaré a xafar aquell nucli (l'ESO!) més aviat o més tard, i aleshores les grans qüestions se'm faran inevitables, no tinc per què atacar-les ara precipitadament.

Mentrestant, una de les conseqüències de la meua nocturnitat docent és la d'haver d'impartir només les Matemàtiques de cursos superiors: primer i segon de Batxillerat (els antics 3er i COU, per a entendre'ns). Això em posa en contacte diari amb la matèria més complicada de les que jo mateix vaig cursar en eixa etapa, i de la qual nasqué una vocació i una formació que em permeten viure encara de renda, intel·lectualment parlant. Ser conscient de la categoria del repte dels meus alumnes fa créixer la meua responsabilitat, magnifica els meus errors (tan freqüents!), em motiva la major part dels dies i em consola els pocs que em veig superat, impotent. Les meues variades inclinacions (anomenem-les "humanístiques") no han alterat la màxima consideració que la meua matèria i la seua docència mereixen entre tantes de les coses que hom pot aprendre i ensenyar. Pocs prestigis més merescuts que el que li pertoca al bon professor de Matemàtiques: un reconeixement menys brillant que altres, però més sòlid.

Malgrat tot, les meues nits són encara lluny del gaudi d'estes glòries mundanes. Més aviat són el relat d'una fugida: la de qui sap, també, com d'inhumana i perillosa és la meua matèria en les mans inhàbils d'un mestre roïn, confòs, o simplement inexpert. Si aquesta por em fa millor professor, la donaré per bona.

[Advertència gremial: esborraré sense miraments els comentaris (si n'hi ha) amb referències explícites a professors de Matemàtiques roïns, vius o morts, de qualsevol contrada i nivell. Es diu el pecat, però no el pecador, que vos conec... ]

Ara farà un any

Hui penjaré versos, però podeu estar tranquils: no tenen res a veure amb el Dia dels Enamorats (que Marta i jo celebrarem en una xocolatada a Xàtiva amb els amics d'El Penjoll), sinó amb una altra efemèride més personal. El pròxim divendres 20 de febrer, (que recordeu, tenim la presentació del llibre de Tobies Grimaltos a les 20h al Casal Jaume I de Gandia) farà un any que sóc professor de secundària. Teniu ací la meua nota d'aquell dia.

Pocs dies després d'aquell meu debut vaig intentar expressar, en versos poc seriosos, les sensacions de la meua primera hora de classe de Matemàtiques a Elx amb un llenguatge mig màgic, mig religiós, en què la figura del professor oscil·lava entre el paper de sacerdot i el de víctima d'uns adolescents indomables. No vaig penjar llavors aquells versos perquè els vaig jutjar prescindibles, millorables. Els penge hui, sense haver-los ni tan sols retocat, justament per aquells mateixos motius: gravem en pedra el que és sublim, riguem plegats del que no ho és.


Elx, 20 de Febrer

Barracons encaixats en un hort de palmeres:
escenari escollit d'un ritual iniciàtic.
L'innocent substitut s'aproxima a l'altar
que li està reservat, i allà sent la remor
dels botxins que enraonen com caldrà plaure els déus.

Retallat contra el fons d'un pur blanc de pissarra,
l'elegit es defensa. Ni les bones paraules,
ni el recitat amable dels noms dels qui l'assetgen,
ni el punyal ple de tinta amb què encara no és destre,
ni la tímida màgia de xifres que intenta:
res no sembla calmar la bruta set de sang
dels qui esperen l'instant d'acabar amb la víctima.

El moment ja ha arribat. La fanfàrria puntual
s'afegeix al soroll de cadires i llibres:
un èxode frenètic els allunya del temple.
Queda sol, sa i estalvi, l'innocent substitut:
ara sap de quin culte esdevé sacerdot.
Quan surt i veu de nou el sol entre palmeres
dóna gràcies, i marxa al següent sacrifici.

Mètode i fantasia

Bastir un mètode, una forma racional i personal alhora de fer nostra la fracció del món que no és decididament absurda, s'assembla molt a construir, pacientment, des de l'interior, la pròpia presó. Un cop acabada, un cop tancats a dintre, tot allò exterior se'ns apareix filtrat per una trama cartesiana de barrots: cada cosa de les que veiem té un lloc, un sentit, un perquè.

Tanmateix, hi ha moltes coses que no veiem, així tancats: aquesta és la renúncia, potser inconscient, dels qui s'acomoden a la cadena perpètua de llur disciplina. Feta la feina, s'asseuen a completar com si fos un palau el que no hauria de ser sinó la primera estació d'un trajecte. Si no poden ampliar la cel·la, els bastarà fer més petit el món.

Sospitant d'aquests esforços i perills hi ha els qui no arriben mai a completar, o a iniciar tan sols, l'assoliment del propi mètode. Hi ha en ells més covardia que no pas astúcia: llur llibertat és devaluada, immaculada, infantil. Els fan ganyotes als de dins, i se'n riuen: creuen que el món ha quedat definitivament delimitat per les reixes que ells han triat estalviar-se.

Però s'equivoquen. No perceben entre ells els herois, els fugitius, els vertaderament lliures: els qui esperaren a escapar fins després d'haver completat la seua tasca primera, els qui fugiren no abans que "fugir" tingués el seu sentit complet. Ells fan seus alhora la paciència dels captius i la lleugeresa dels errants: vagaregen pel dubte amb unes poques certeses al sarró, fan preguntes allà on van, donen respostes allà on tornen. En són ben pocs, dissolts entre la massa, però la justifiquen, secretament la guien.

El meu no és un relat, sinó una fantasia. No és testimoni del qui és ja lliure: sinó el somni de qui encara fa solcs en la paret i compta els dies.

(Text "inspirat", si val l'expressió, per un comentari meu al blog d'Álvaro)

Oratòria imperfecta

Dijous passat vaig conéixer, finalment, Guillem Calaforra: m'havia convidat fa setmanes a participar en una sessió de l'assignatura del Màster que imparteix a la Universitat de València, i vaig acudir desvanit. El "meu" tema era la blogosfera, i les noves formes d'escriptura (de recepció, de filtre, de promoció) que la xarxa ens oferia. Em va intimidar un poc haver de parlar de les nostres petites dèries electròniques, de les nostres ciberutopies de província, després que Guillem hagués fet un recorregut (ràpid, per exigències del temari) que passava per Montaigne, Pla, Fuster, i els nostres assagistes i crítics actuals. Però encara en vaig traure profit: escoltar la resta de les sessions d'aquest dijous em donà la primera visió de conjunt que he rebut mai d'un "gènere" pel qual sent una afinitat més instintiva que no informada, conscient. Vaig tornar a casa encantat amb l'experiència, amb ganes de llegir molt més i de continuar escrivint poc a poc.

La participació en el Màster em va recordar la forma apressada, imprecisa, atrotinada, en què explique en veu alta algunes de les meues idees sobre la cultura. La meua feina, generalment (i no només des que sóc professor de Matemàtiques) sol consistir en fer entendre algunes idees tècnicament complexes: la redundància, la lentitud, i sovint la més pedestre analogia són recursos legítims, que m'esforce per dominar cada dia més. En canvi, si hom ha de parlar de la Passió Segons Sant Mateu, o de les fantasies i prejudicis al voltant de la literatura electrònica, són altres les qualitats oratòries que ha de saber desplegar: correcció i varietat lèxiques, metàfores i cites, una graciosa i natural evolució del discurs, i qui sap si alguna dosi d'humor i d'ironia. Dir que estes darreres virtuts estan lluny del meu abast potser fóra d'una improcedent falsa modèstia: simplement ocorre que tinc escasses ocasions de practicar-les, i sempre ho faig "contra el rellotge", amb la sensació d'estar furtant-li el temps a la meua audiència. Si sospite que escric millor que parle deu ser per això: gràcies a l'hàbit i el temps de relectura i revisió que acostume a dedicar a aquestes i altres anotacions.

Intentaré tenir presents les meues limitacions com a orador en la meua pròxima cita cultural pública, que és fer d'amfitrió i de presentador de Tobies Grimaltos i el seu llibre ("Idees i paraules") el pròxim dia 20 de Febrer, divendres, al Casal Jaume I de Gandia. Ordenaré millor les meues anotacions esquemàtiques, i escriuré alguna que altra frase per a recolzar-me, per a no extraviar-me en el discurs. Ja vos faré més "propaganda" els pròxims dies, del llibre de Tobies i de la presentació que en farem: aquestes encarnacions d'allò que és quotidianament virtual i distant mereixen ser adequadament anunciades, celebrades, compartides.

Lletra petita

Recorde perfectament quin fou el primer audiollibre que vaig escoltar en anglés. El seu títol era "Foundations of Western Civilization", i era un recorregut històric, en 48 lliçons de mitja hora, des de l'aparició de les ciutats a Mesopotàmia i Egipte fins l'era dels descobriments i la Reforma a finals de l'Edat Mitjana. En aquell moment jo no tenia costum d'escoltar res en anglés que no estigués subtitolat, i el meu "mètode" consistia a repetir l'audició de cada capítol abans de passar al següent, per a poder aclarir algunes paraules i copsar millor el context.

No puc dir que un curs d'abast tan general afegís massa coses al que havia hagut d'estudiar (i aleshores continuava estudiant) a la carrera d'Humanitats, però servia per a fer memòria, per a posar al dia el "mapa general" d'idees i esdeveniments que tan important crec que és per a orientar-se culturalment. Ara que cada detall és tan fàcilment accessible a la xarxa, no devem oblidar la importància i l'esforç d'anys i anys que demana aconseguir una correcta visió cultural de conjunt. Llicenciar-me en Humanitats m'ajudà en eixe propòsit, i els audiollibres que he continuat escoltant durant els darrers cinc anys m'han permés actualitzar-lo, aprofundir-lo.

Fa un parell de dies vaig adquirir per Internet el meu últim audiollibre (n'he escoltat molts, però n'he comprat només uns pocs jo mateix) de la mateixa productora de "càtedros ianquis" (Guillem dixit) que aquell primer (The Teaching Company). El títol és "Peloponnesian War", i és una sèrie de 18 hores sobre el gran conflicte entre Atenes, Esparta i els seus aliats durant el darrer terç del segle V a.C. No l'he acabat, encara, però el to general del curs és magnífic, com el de tants altres que he escoltat de la mateixa productora (fins i tot del mateix professor). No obstant això, no és de Tucídides ni de Pèricles de qui vull parlar per a acabar aquesta nota: les meues reflexions personals sobre el lloc i el paper de la cultura clàssica mereixen un text a part, que hauria d'escriure algun dia. Hui em limitaré a la comparació amb aquella audició primera sobre els fonaments de la civilització occidental: allà on fa cinc anys m'obsedia tenir clar allò bàsic, el marc general, ara he aprés poc a poc a gaudir del detall, a recrear-me en l'episodi, en l'estudi de cas. Allà (i aleshores) el que tocava era posar dates, referències, seqüències lògiques de fets; ara hi ha un senyor americà declamant l'oració fúnebre que Tucídides posa en boca de Pèricles (el "Yes we can" de la gran era del marbre...).

Tenia vint-i-cinc anys, aleshores, i em sentia massa major i massa cansat per a començar a formar-me com un home cult, com un humanista encara que fos de tercera, com un home de lletra petita: la comparació amb la meua llavors recentment abandonada trajectòria "científica" era desencoratjadora. Ara que en tinc quasi trenta-un sé que aquest neguit, aquesta sensació d'incompletitud, aquesta ànsia potser infantil, m'acompanyarà a la tomba. Probablement faré ben poca cosa visible, o útil, amb els meus petits sabers dispersos. Però mai no podré negar que m'han canviat la vida; i això, en nits com aquesta, m'és motiu suficient per a l'alegria, per a la pau que proporciona complir amb les pròpies expectatives, i per a fer simulacres de vanitat com el que acabeu, pacientment, de llegir.

La impossible avantguarda

L'originalitat, si és una virtut (cosa que em fan dubtar sovint), està clarament sobrevalorada. En un món cada cop més ple de gent que creu tenir coses a dir, i que les diu desvergonyidament, la pretensió de dir quelcom de nou, trencador, inaudit, sorprenent, és tan legítima com ha estat sempre, però cada dia que passa més ingènua. Si encara subsisteixen aquests intents, simulacres de revolució, és perquè l’home és finit, el seu coneixement i memòria imperfectes: fa massa poc que trepitgem aquesta vall per a saber separar un crit novell d’un eco esmorteït.

El creador separa el món en dues regions: allò que ha estat ja dit i allò que no, i tot seguit creu desplaçar-ne la línia divisòria, conquerint un tros de silenci. L’home d’ordre separa el món en dues regions: allò que hem escoltat i recordat i allò que hem oblidat o que ignorem. El creador vol emigrar i eixamplar fronteres, l’home d’ordre posar carrers quadriculats i estacions de metro amb un mapa a l’entrada. No és més humil ni menys ingènua aquesta darrera pretensió de vèncer el caos: la qüestió, a hores d’ara, és esbrinar si ens és més necessària.

Mentrestant, i per si de cas els homes d'ordre fracassem en l'intent, vosaltres continueu creant.

El professor d'història, de Joan Francesc Mira

[Una nota llarga, massa llarga. Em prendré uns dies de vacances per a fer penitència. Però no li ho feu pagar al llibre, que és magnífic.]

He crescut alimentant un prejudici inconscient segons el qual hom llegeix, principalment, per a aprendre, i això ha tingut un parell de conseqüències sobre la meua aproximació a la literatura. La primera, negativa, és que he acabat per llegir bastant poc – no insistiré sobre aquest tema ja reiterat ací, per a evitar que aquesta simple constatació estadística sone a falsa modèstia. La segona conseqüència és ben positiva i engrescadora: quan hom ha fet com jo, equivocadament, de la lectura un exercici més o menys sacrificat de comprensió del món, d’ordenació d’idees i d’acumulació de coneixement, enfrontar-se a obres literàries riques, denses, suposadament complexes i exigents per al lector, esdevé un paradoxal alliberament, un petit esclat d’hedonisme intel•lectual. Això darrer és el que he experimentat llegint “El professor d’història” de Joan Francesc Mira: he gaudit surant, sense extraviar-me ni ofegar-me, sobre el dens corrent de consciència, d’experiències i pensaments del seu protagonista. He fet meu el món en descomposició del professor Manuel Salom amb una naturalitat potser només permesa per aquest meu biaix lector, i he compartit el seu estupor davant el món nou de trinca (i descompost ja d’origen) que veiem sorgir sobre les ruïnes del passat. Un plaer, el de la prosa de Mira, que no entenc perquè he esperat tant de temps a descobrir.

No tinc la menor formació en qüestions literàries, però si l’expressió “novel•la d’idees” té algun sentit, deu tractar-se d’un híbrid entre els fets i el pensament, entre una acció (ni trepidant ni hòsties) que té protagonistes de carn i ossos en un context versemblant, i una reflexió intel•lectual que ve inspirada pels mateixos fets, actors i situació. Podríem dir que és una novel•la que fa frontera amb l’assaig, si l’assaig no fos ell mateix un territori de frontera. Doncs bé: el llibre de Mira excel•leix en tots dos terrenys, el del relat i el de les idees. És la crònica, tendríssima i acurada, d’un any de transició en la vida d’un home que es jubila i té cura de la seua dona malalta, i alhora és la crítica demolidora del present que aquest mateix protagonista fa després d’haver dedicat tota una vida a comprendre’l, sense èxit aparent. Escrit per altres mans, o simplement amb altres protagonistes ficticis, aquest doble intent hagués acabat en una juxtaposició estèril: una trama amb excrescències ideològiques o un pamflet amb una tènue excusa argumental. No és el cas d’”El professor d’història”: els petits detalls de la quotidianitat del protagonista i les seues excursions per la Història Contemporània estan tan ben filats que aquests dos plans del llibre només poden ser separats per a fer-ne una anàlisi. Ho intentaré tot seguit, sense més intenció que explicar perquè m’ha agradat tant i animar-vos a llegir el llibre.

No es pot dir que la trama del llibre siga densa ni sorprenent, però la veritat és que a penes es parla, en les entrevistes i crítiques que he pogut llegir, del relat, dels fets, dels personatges: si fos pels titulars del que s’ha dit sobre el llibre, hom podria acabar pensant que el seu protagonista és l’arquitecte Calatrava. La sobtada revelació, la caiguda “paulina” del professor Salom a la porta de la seua facultat, dóna inici a una seqüència més o menys senzilla d’esdeveniments i a un desplegament dels personatges, sobretot del principal (i amb gran diferència respecte dels altres, secundaris). El propi professor és un home discret i desconcertat: basten uns pocs canvis (simples, però importants) en la seua vida per a disparar un vagareig constant sobre el món que l’envolta i la seua aparent inintel•ligibilitat. L’amor per la seua dona malalta està més ple de tendresa, de compassió, de gratitud, que no de romanticisme: és un sentiment madur i enriquit pels anys, que exigeix les paraules precises per a ser descrit sense excessos - i Mira sap trobar-les. Irene, l’esposa físicament impedida i condemnada a una mort ja pròxima, com a personatge representa bellesa, bondat, optimisme, alegria; com a idea, representa l’Antiguitat (és hel•lenista, com el propi Mira, que així aprofita el matrimoni protagonista per a desdoblar-se en home del seu temps i en amant del món clàssic). Però aquesta i la resta d’al•legories només poden funcionar si tenen per fonament personatges i situacions cisellats per la mà destra d’un bon narrador. Ja sé que darrere de la història i dels personatges hi ha el mite de Faust: però puc dir, en favor del llibre, que ha sobreviscut a la meua ignorància de la cèlebre obra de Goethe – sospite que els qui la coneguen gaudiran d’un nivell de lectura encara més ric.

Des del punt de vista intel•lectual, el professor Salom (i crec que en allò essencial podem identificar-lo amb el propi Mira) és un home modern, i això ve a voler dir, amb totes les precaucions amb què cal usar certs termes, que és un conservador. No un conservador “ideològic”, sinó un convençut militant en favor de la nostra continuïtat cultural amb la fecunda tradició occidental de què som part. És difícil expressar en un sentit polític aquesta posició personal de l’autor-protagonista, perquè curiosament aquesta tensió modernitat-postmodernitat no s’alinea fàcilment amb els dos eixos amb què solem interpretar la nostra realitat circumdant: l’eix clàssic dreta-esquerra i les nostres particulars qüestions identitàries. No és que no puguem sospitar que el professor siga un “valencianista d’esquerres”: però aquest tret del personatge-narrador apareix només secundàriament, defugint en tot moment la temptació pamfletària en què el cos tan sovint ens demana caure.

Hi ha una línia contínua, complexa i sinuosa, sí, però intel•ligible, que ens duu des de Grècia i Roma al Cristianisme, la Revolució Científica, la Il•lustració i l’Era Contemporània. Potser la nostra és la primera època en què tots aquests elements poden ser alineats en un mateix corrent aproximadament lineal. M’explique: només des de la nostra perspectiva allò que havien estat pols oposats en tensions històriques prèvies (Cristianisme i Antiguitat, religió i ciència, etc.) comparteixen una mateixa etiqueta (la de “tradició”) i una mateixa amenaça de ruïna, d’oblit simultani. És aquest risc, aquest bandejament de tantes coses heretades, aquest esnobisme frenètic, el que el professor Salom denuncia internament, el que el duu a interrogar-se si els seus esforços d’una vida sencera no han donat els fruits desitjats.

La consistència amb què s’exposa aquest conservadorisme és digna de lloança, i de cap de les maneres és un contrasentit que el divagant monòleg interior del professor avance en un caos aparent: les seues passejades intel•lectuals i vitals són atzaroses, sí, però la retícula de ciutat antiga sobre la que deixen petjada és d’una transparència cartesiana. Hi ha bona cosa de “logos” sota els paràgrafs esmunyedissos d’una vida interior tan rica: qualsevol confusió possible amb certes formes actuals de despetorranomància no és sinó un mal símptoma d’una confusió de fons. He llegit, en una crítica (no del tot positiva) del llibre: “És curiós que un professor que manifesta una desconfiança de pedra picada cap a la cultura contemporània s'expressi amb un estil que recorda l'avantguardisme més plumbi.” No puc estar d’acord, de cap manera. Els bons avantguardistes (Joyce, Schönberg, Picasso) són plenament moderns precisament perquè llurs ruptures foren el millor homenatge que podien fer a una tradició que coneixien profundament: per a nosaltres ja han esdevingut clàssics, una herència que cal reverenciar – i no crec que el professor Salom o Mira discreparen en allò essencial d’aquest judici. Els altres, els qui són novíssims abans de cap altra cosa, els qui capgiren qualsevol tradició perquè desvergonyidament la ignoren o no estan a l’alçada, els qui no s’han adonat que arriben cent anys tard per a ser avantguardistes, els qui prefereixen creure que estan inventant quan haurien d’estar aprenent...: eixa és la classe de “cultura contemporània” que ens convida emfàticament a ser conservadors.

Es pot no compartir la cosmovisió nostàlgica del professor, però aquest no seria, en cap cas, un argument contra la manera bellíssima en què ens ha estat transmesa. L’edat em fa impossible compartir la seua pensívola malenconia, però sí que puc fer meu el rebuig genèric a una postmodernitat que se’m fa massa sovint obscura i aliena. El meu coneixement de les nostres més preuades herències no està encara a l’altura del respecte que m’inspiren, però de moment puc sentir-me satisfet d’haver incorporat Mira com una baula pròxima, que m’ancora a la nostra única tradició possible.

La llei i la trampa

A l'hora que escric açò, i també a l'hora (demà al matí) que ho veureu publicat, no sé si sóc una persona activa, una persona aturada, ni quan ni on hauré de donar la meua pròxima classe de Matemàtiques. En realitat he tingut eixos dubtes, i la consegüent sensació de desànim, durant tot el Nadal. Però fins avui, aquesta estranya vespra del no-sé-què, havia preferit no parlar-ne.

Intentaré contar breument una història que podria ser ben llarga i rebuscada. El darrer dia de classe del primer trimestre se'm va comunicar, indirectament, que el professor a qui substituïsc pensava donar-se d'alta el primer dia de vacances i tornar-se a donar de baixa (més concretament: encetar un permís especial sense sou que ja té concedit) just després de les vacances. És a dir, que ell no pensava tornar a xafar l'institut, però que amb aquesta acrobàcia administrativa (més freqüent del que jo sospitava, pel que es veu) em deixava sense cobrar les vacances de Nadal, sense poder inscriure'm a l'atur durant aquests dies que en principi no sé si he estat treballant o no, i sense una possibilitat fàcil de continuar donant classe a l'institut on estava (ja que eixa discontinuïtat en la plaça farà que vaja a mans d'un altre substitut). Tot el que us he contat, i les distintes solucions i complicacions noves que puguen sorgir a partir d'ara mateix, són hipotètiques, només basades en el que m'han dit fonts versemblants: no he vist ni un sol paper que jo puga usar al meu favor (o que m'haja enviat ja a l'atur sense jo saber-ho encara).

No aprofitaré aquesta anècdota per jutjar ningú ni per treure conclusions d'una situació que està del tot en l'aire. Només volia cloure aquesta entrada reflexionant sobre un detall: quan més "garantista" (burocràticament estricte, procedimentat) és un sistema (i el d'assignació de vacants i substitucions suposadament ho és, com tants altres de l'administració pública), més eixampla la diferència entre fer trampa i no fer-ne. Situacions que cara a cara, de persona a persona, serien vergonyoses, injustificables, poden ser immaculadament posades en paper - i segellades i gràcies i que passe el següent. Situacions humanament comprensibles, com per exemple que jo pogués continuar donant classe a l'institut nocturn que està a dos quilòmetres de ma casa sense que hagueren de dur (i fotre) un altre substitut de vés a saber on a treballar fins les onze de la nit, depenen en última instància, de l'enginy amb què puguem batallar contra la burocràcia. No vaig a moralitzar, ara, deixem-nos d'hipocresia: només espere el dia que em toque fer la trampa a mi - i si poguera ser demà, seria fabulós.

Spleen - Epifania

La paraula de la setmana ha estat spleen: me l'ha feta descobrir (tot i que em "sonava" vagament) una crítica negativa d'un llibre que a mi, en canvi, m'ha semblat magnífic. Usem-la mesuradament, doncs.

Quan MMiP escrigué (o publicà) La fàbrica, els Reis Mags eren un mite esvaïnt-se, i l'industrialisme un gris present desmitificat. Jo no havia nascut: ho vaig fer poc més tard, i vaig créixer al temps que aquest mateix industrialisme tèxtil (la fàbrica de seda del meu poble) s'endinsava en les boires del record. El poble ple de dones amb davantals blaus, la sirena del canvi de torn que ens marcava els límits de les hores de joc... Ara ens toca a nosaltres mitificar: al capdavall, l'única alternativa és l'oblit del passat recent, i d'una herència mil·lenària.

EPIFANIA

El rei blanc
porta una barba de cotó.

El rei negre
porta una barba de carbó.

El rei ros
no porta barba.
Hi ha gent maliciosa que assegura
que és una noia.

Han arribat pel cantó del batan
amb l'uniforme empolsinat de borra
i ara es passegen dignament,
muntats en dòcils carretons mecànics.

Reparteixen
caps de color,
bitllots
i metxa:
matèria prima pel negoci.

Van a la seva perquè el temps, des d'ara,
també compta per a ells.
Els moderns sistemes de treball
no respecten els mites.

Tanmateix les dones encara surten
al cap de la màquina
i comenten la rara pervivència
del misteri.

Això sí: no hi ha estrella.

Miquel Martí i Pol, La fàbrica (1970-71) en Poesia completa (labutxaca, ed. 62)

Immensa minoria

Fa unes poques setmanes que dispose de connexió a Internet al pis, i una de les conseqüències més desagradables que ha tingut aquest canvi ha estat multiplicar la profunditat de les meues navegacions per blogs múltiples i diversos. No interpreteu "profunditat" en un sentit humanístic, emocional: només volia significar que, allà on abans, a la feina o a la casa dels pares, podia aventurar-me a seguir un enllaç i llegir una pàgina desconeguda, ara puc clicar a l'enllaç de l'enllaç de l'enllaç fins arribar al desconcert quasi físic que causa saber-se extraviat, insignificant, superflu entre superflus.

L'acumulació sense mesura ni final de les nostres variades mediocritats és l'únic que ens fa participar d'un èxit col•lectiu, encara que siga al preu d'aquest amarg descobriment, el de la pròpia intranscendència. Individualment, ni el que escrivim ni el que se'ns oblida escriure resulta especialment rellevant: som del tot prescindibles. Com a grup, en canvi, podríem ser la primera generació d'aquest país moribund que experimenta el neguit de la sobreabundància (de lletra, de cultura, o només de pretensions de lletra i cultura: això és secundari, ara). L'eclosió de la lletra com a correlat de l'eclosió, diversa i fecunda, de la vida: potser això siga el més normal del món, no ho sé. Però per a una cultura que aspira a la normalitat, podria resultar senzillament una fita històrica que no hauria de quedar oculta sota la perenne lamentació de les nostres dissorts polítiques.

Espere que aquesta consciència de l'ínfim paper que represente no em duga a deixar d'escriure ací. Però el que sí podria plantejar-me, com a propòsit d'any nou cada cop més urgent, és escriure menys - i millor, en conseqüència, si és que trobe la forma de fer-ho. Potser és el moment de reclamar una certa ecologia de la lletra, un crit d'alarma contra la seua superproducció suïcida. Escrits autorreferencials com aquest no són un bon exemple d'aquesta hipotètica actitud nova: preneu-los, doncs, com si foren "l'escala que s'ha de llençar un cop hom ja ha pujat" (i amb aquesta cita, enllacem amb la ja vella tradició de convidar-nos, mitjançant les paraules, a un moderat silenci).

Horaciana LI

aquest any miserable
mmviii d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent baydal, desterrat a florència o barcelona;
guillem calaforra, a valència
- diuen pel veïnat que escolta, de nit, música màquina,
i circula un tenebrós prestigi -;
urbà i tobies recorren llibreries,
jo escric i enyore burjassot
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, veu passar els bòlids.
no crema el que escrivim: només ho ignora,
ja té altres pantalles en què extraviar-se.

[dedicat, com no, a tots els blogaires que no cabien en esta breu paròdia, als qui desitge un feliç any (dos mil) nou]

Imparables

Són gent sospitosa i rebuscada, els poetes. Si algú de tan notable gremi em llegeix ha de saber que no ho dic per ell, és clar; però ben probablement coincidirà amb mi en què l’afirmació és certa de la majoria dels altres poetes. Això sembla el més semblant a un consens que pot donar-se entre els lírics de tota mena: no és un consens constructiu, certament, però sí divertit, i d’això intentaré parlar, despreocupadament.

Poc a poc, els llibres de Marta van confluint amb els meus per a formar una modesta biblioteca familiar. Curiosament, entre els llibres nous que trobe ara a la prestatgeria hi ha uns pocs que jo mateix li vaig regalar en el seu moment. En concret, he vist, fullejat, i llegit un d’ells: una antologia (ja vella, de 2004) d’un grup de poetes catalans contemporanis, que duu per títol el mateix d’aquesta nota.

He intentat reformar-me, completar-me amb el temps, però per a mi la porta d’entrada, la principal, a qualsevol estètica, continua essent la de la lògica: en un sentit ben ample, que inclou la consistència interna, l’adequació entre forma i contingut, entre les metes i els recursos emprats, etcètera. Digues-li a un intel•lectual de tercera que eixa és l’aproximació a l’art d’un matemàtic, i com a mínim esbossarà un somriure de superioritat desdenyosa (i això si no obri la boca per a inaugurar la catàstrofe). Digues-li, per contra, que és l’aproximació d’un músic, i ben prompte encetarà una rapsòdica lloança de Bach i una mel•líflua enyorança de les esferes del cosmos. És una sort no tindre intel•lectuals de tercera entre els meus escassos lectors: això explica, profèticament, la manca de comentaris en un i altre sentit, a aquesta nota.

Dic tot això per a justificar la perplexitat que m’ha causat l’antologia citada més amunt. L’obre un manifest titulat “Contra la insignificança” que bé podria haver-se encapçalat “Contra la intel•ligència”: una sorollosa declaració d’intencions escrita en un llenguatge tan gastat com vague, i amb una inspiració més pròxima a la paranoia que a la rebel•lia. Fins ací, nihil novo sub solem. El que em sobta no és tant aquest suposat programa estètic com la constatació, en les pàgines posteriors de l’antologia, que alguns dels poetes i versos triats en el volum no tenen la menor relació amb el pròleg funest que pretén englobar-los. En altres paraules, quant més contradictoris són amb les amenaces del principi, més dignes són de rebre una lectura atenta. Com que comence a sospitar que en el llibre aquesta incoherència és més la regla que l’excepció, el meu judici parcial, a falta de continuar fullejant les seues pàgines, és que l’antologia paga bastant la pena, tots i els malvats esforços dels antologats per arruïnar-la d’inici. Si tope amb algun poema que m’agrade especialment, l’empraré d’excusa per a fer una de les meues anotacions parapoètiques (o hauria de dir peripoètiques?). Però de moment, ja m’ha servit per a uns pocs paràgrafs sobre “estètica”, més abstractes, més propis de l’home de boira que sóc: quan camines un pam per damunt de terra, només xafes les merdes més grosses. Això sí que és tot un programa.

Bon Nadal

Enguany ha estat el meu primer any de mestre, i he volgut cloure’l recordant-vos aquest inspirador passatge d’infantesa (tot i que d’aquesta natural rebel•lia ara en diríem “adolescència”, “crisi de valors”, “descontrol paternal” o exageracions semblants):


Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se’n tornaven, el xiquet es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n’adonaren. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seua intel•ligència i de les seues respostes. (Lluc 2, 41-47)

Ben bé podria passar que tot allò que aquests dies representen i signifiquen fos un enorme error, un malentés gegantí que va solidificar en unes poques narracions mítiques i que els segles han sepultat sota pàgines i pàgines de pensaments, esperances i ràbia. Així les coses, Jesús de Natzaret seria, simplement, i només això: el més rellevant dels Pares Fundadors de la nostra humil civilització, la carn d’un símbol, els ossos d’una passió inútil. Als qui creieu una tal cosa, vos desitge el millor per a aquest Nadal i l’any vinent. Als qui, malgrat tot, persevereu en l’error, als qui compartiu amb mi aquesta vella i noble aposta pascaliana, aquesta fe nostra que es perd en els segles, no cal dir que també: que el desig de saviesa, amor i pau del jove Jesús vos acompanye tot el 2009.

[Imatge: "Jesús entre els doctors" de la Capella Scrovegni, Giotto di Bondone (1267-1337)]

Voteu abans de diumenge...

Aquesta nota (programada) no és sinó per a recordar que aquest mateix diumenge s'acaba el termini per a votar en els Premis blocs de les Comarques Centrals. En el "banner" d'ací a la dreta trobareu el llistat de participants, per a poder llegir-los si vos apetix: però no es despisteu i voteu abans del diumenge 21! En la pàgina d'El Penjoll trobareu els formularis de vot, i en aquesta entrada meua les indicacions que vaig donar en el seu dia de com funciona la cosa. Va, vinga, va...!

Just abans de laudes

Benignament sóc ara guiat
enllà del vell origen de les aigües,
on ja no sento la contínua font.
Quan els purs llavis reposin, cansats
de la vigília del tercer nocturn
començarà l'ocell la clarosa lloança.
Jo, que moro i sé
la solitud del mur i el caminant,
et demano que em recordis avui,
mentre te'n vas amb les sagrades hores.

"El caminant i el mur" (1954), Salvador Espriu (1913-1985)


A principis de Novembre vaig aconseguir escriure uns pocs paràgrafs que intentaven posar un poc de dignitat allà on difícilment hom podia trobar-la: en la vellesa cruel, boja i absurda dels meus avis paterns. Quan estava a punt de publicar-la, ma tia (germana de la meua àvia, que viu amb ella) va caure malalta: encara es recupera d'aquell esglai, i la nota, que feia referència al seu relatiu bon estat de salut, va quedar a l'instant obsoleta (i inèdita, en conseqüència).

Ahir va faltar, finalment, el pare de mon pare, i el que vaig escriure a Novembre ja no és sinó una anècdota oblidable, que hauria de quedar també soterrada entre els múltiples records d'una vida més llarga, més rica, més alegre i humana que la seua prolongada agonia. Potser algun dia penjaré aquell text, per a que no es perda, però allò més propi ara seria una elegia. Per si no trobe mai el temps o les paraules adients, he triat aquests versos d'Espriu amb què feia tants anys que no em topava. Aquesta és bona hora per a fer memòria.

Als mitjans

Per als qui mantenim un blog, això d’eixir als mitjans no ens hauria ni d’il•lusionar en excés ni tampoc fer-nos massa por: al cap i a la fi, pel fet de publicar i compartir manies, pensaments, imatges i causes a través d’aquest canal, som ja quotidianament mediàtics. La veritat, però és una altra, i a mi m’il•lusiona especialment (i en el cas de la ràdio, em feia un poquet de por abans de començar a gravar) aparéixer, a títol personal, i des d’esta setmana, com a “bloc destacat” de Vilaweb Gandia i en el programa “Protagonistas” de Punto Radio Gandia (en aquest cas per motius ben distints al del meu hàbit d’ajuntar lletres).

Vilaweb Gandia és un projecte ja veterà (duu més de cinc anys, encara en recorde els inicis, que vaig veure més o menys de prop) i ha anat sempre de la mà d’una persona compromesa i dedicada com Francesc Vila, que ha aprofitat la xarxa per a mantenir al màxim els seus vincles amb la comarca que estima (i que probablement enyora de tant en tant). No és cap casualitat que el títol del seu propi blog personal siga “Un saforenc a Barcelona”. Al País Valencià que tenim, que al primer que ens convida és a un decorós exili (nord enllà, si pot ser), la xarxa és un instrument fonamental d’integritat i supervivència: permet, entre moltes altres coses, mantenir els lligams amb els qui ens hem quedat (o hi hem tornat) i ens dóna corresponsalies i ambaixades fora d’aquest indret estimat que al capdavall no és sinó una obscura província, limitada i remota. El que ha fet i fa Francesc per aquesta comarca és alguna cosa més que “mantenir els lligams”: ha ajudat des de fa temps a crear-los, a alimentar aquest node local de què ara, humilment, tants podem sentir-nos part. La distància no és cap impediment per a que ell continue formant part de la comarca, ni per a que nosaltres puguem agrair-li-ho.

D’altra banda, Paco Apolinar, el conductor del programa “Protagonistas” de Punto Radio Gandia, ens va convidar a Paula Banyuls i a mi a participar de seu programa per a parlar de l’estalvi energètic. Els qui em llegiu sovint sabeu que l’activisme ambiental no està entre els meus temes més habituals (!), i jo mateix m’hagués sorprés si m’hagueren dit que el meu “debut” a la ràdio seria per a parlar de per què i com estalviar energia cadascú a sa casa. Però en qualitat de membre del Fòrum de Participació Ciutadana de l’Agenda 21 del meu poble vaig haver de participar fa uns pocs dies en una modesta xarrada sobre el tema (que en realitat va preparar Paula i jo vaig fer poc més que recitar un tant rapsòdicament), i d’ací va sorgir l’entrevista. A l’entrevistador li va interessar també que parlàrem del funcionament de l’Agenda 21 local i d’algun tema més genèric, i entre unes coses i altres li vam “okupar” vint minuts de programa, que podeu descarregar des de la seua pàgina web però que vos he enllaçat ací (via GoEar) per si voleu escoltar en línia. Aprofite per a agrair-li a Paco Apolinar l’interés i amabilitat amb què ens va tractar: podeu comprovar-ho vosaltres mateixos fent clic en el botó del “Play”...

"Plagis", d'Urbà Lozano

Feia temps que no ho passava tan bé amb un llibre entre les mans com aquesta setmana passada amb “Plagis”, del camarada blogaire Urbà Lozano. Un parell de persones de qui tinc el seny de fiar-me me l’havien recomanat privadament, però tot i així la novel•la ha superat les meues expectatives. Com que del llibre continuaré parlant més avall, tractem només breument de les expectatives. Un hàbit pervers quasi ha desterrat de la meua lectura la narrativa, en general: intente cada cop més endolcir amb assaigs i poemes les meues abominables lectures “acadèmiques” (he de comptar-hi també les Matemàtiques?). Però novel•les, ben poques: qui sap si tres o quatre cada any des que vaig fer Batxillerat. Ja sé quant m’estic perdent: no només tota una tradició narrativa pròpia i universal, sinó una forma d’adreçar-se al món que ben practicada no em resultaria menys enriquidora, menys apropiada, que la prosa reflexiva o el vers. Però la meua realitat és així de trista: no sé, ni aproximadament, quantes novel•les com “Plagis” es publiquen cada any en la meua llengua. Si en són moltes, sóc idiota de no llegir més que unes poques; si no en són tantes, puc sentir-me afortunat per com de bones són les que em cauen a les mans. Des d’aquesta meua manca de referents i d’autoritat és d’on naix l’apreciació personal de l’obra que compartisc amb vosaltres tot seguit.

D’una novel•la esperem (“exigim”, podeu dir si així ho preferiu) que siga quelcom més que una juxtaposició caòtica, atzarosa, de text (com ho són, per exemple, aquestes meues notes). Requerim estructura, ben sovint en forma d’una trama en què l’autor puga inserir tipus humans, circumstàncies, ambients; i en la mesura en què la trama i els tipus humans ho permeten, refractar una particular visió del món. A “Plagis” aquest element ordenador no és tant una successió complexa i inexplicada d’esdeveniments, sinó un acurat acoblament de les diverses circumstàncies personals dels protagonistes (biogràfiques algunes, altres pròpies del curt lapse de temps en què es desenvolupen els fets de l’obra). Immediatament a partir del segon capítol comença una ben travada sèrie de coincidències, gradualment presentades al llarg de la novel•la, que provoquen al lector ja no una acumulació tensa de fets pendents d’explicar, de resoldre, sinó un seguit de descobertes plaents i humoroses, intel•ligentment dosificades fins les darreres pàgines del llibre. Però aquest gaudi de la coincidència, del paral•lelisme i el creuament entre les vides dels protagonistes, resulta indestriable per al lector del seu correlat formal, del seu equivalent estilístic: el recurs també creixent, acumulatiu, a la repetició exacta d’expressions, de frases fetes, llatinades, tòpics i acrobàcies adjectives, aplicades cada cop a personatges i situacions distintes però convergents. Aquesta coherència entre les històries (semblants, coincidents) que se’ns conten i el material elemental compartit amb què són narrades hagués estat suficient per a sostenir el conjunt. Però encara hi ha més: el fet a partir del qual arrenca la trama, l’únic de què (encertadament) ens parla la contraportada, és la concessió d’un premi literari a una obra copiada, un plagi, de què el suposat autor no té notícia... Tot plegat és un exercici d’estructuració interna admirable, reeixit i completament transparent per al lector, que s’hi delecta.

La cura exhaustiva amb què les relacions entre els personatges de “Plagis” són travades exclou, d’entrada, que els hi apliquem cap criteri de versemblança, que destruiria (estúpidament) allò millor de la novel•la. Però fent abstracció de les seues calculades interaccions, tant els protagonistes com el món de què participen (el present de tots ells i el passat juvenil d’una part) són completament versemblants, i pròxims al lector en un sentit que depassa (d’una forma gens casual) allò estrictament geogràfic. El llibre està habitat per gent de quaranta anys com la que trobem entre nosaltres avui, i gent de vint anys com la que vivia entre nosaltres fa vint anys. A més de pel que fan durant els pocs dies que dura l’acció de la novel•la, els personatges són construïts a partir d’una mena de monòleg interior àgil, d’una aparença caòtica només en la mesura en què ha d’assemblar-se al flux constant d’allò que pensen i senten, i sobretot també del que recorden, d’allò viscut fa anys que explica i il•lumina els fets del present immediat. Evitant la classe de manierisme pretensiós de què s’arriba a ironitzar en el decurs del propi llibre, el desplegament successiu dels protagonistes d’aquesta història coral està fet amb molta habilitat i ofici, amb una naturalitat que l’autoimposada exigència de la repetició no fa sinó reforçar.

L’humor, la sensualitat, la intriga i el plaer del joc verbal que he gaudit gràcies a “Plagis” són manifestacions de la intel•ligència distintes a les que estic acostumat a buscar en la lletra impresa - i en part per això les trobe tan infreqüentment. El mateix anhel d’ordre, d’evasió formalista, que tan sovint em decanta per altres gèneres potser siga el que, paradoxalment, m’haja facilitat l’empatia amb aquesta lectura i els seus protagonistes. Però com que no em faltaran ocasions futures per a lamentar els meus vicis perennes, millor serà que aprofitem aquesta per a la celebració, i per a felicitar l’autor de l’obra, a qui encoratge, sense presses ni angoixa, a escriure’n una altra igual. I amb “igual” vull dir “igual de bona”, no “igual” de “la mateixa”... (compte amb aquestes coses, que ja ens sabem tots els seus trucs de plagiari... :-)

Llegiu i voteu!

Des de ja mateix podeu votar en la segona fase del Concurs de blogs de les Comarques Centrals: en l'entrada de hui d'El Penjoll ho expliquen clarament. Jo només volia fer-los "propaganda", i comentar alguna cosa sobre com funciona el concurs:

1) Si ho he entés bé, cada persona (adreça de correu) només pot votar una vegada: millor dit, una vegada per a la primera part del formulari de vot (unes quantes categories), i una altra vegada per a la segona part (la resta de categories). És a dir, no es tracta del típic concurs de "voteu-me, voteu-me tots els dies que el món s'acaba... click, click, click, click!", sinó quelcom més seriós - i en això, com que he treballat al sector de les enquestes i crec saber de què parle, puc dir que la tria dels organitzadors em sembla d'allò més encertada.

2) Podeu concloure d'això que no cal tindre pressa per votar (sempre que ho feu abans del dia 21, clar). Però si sabeu ja quins blogs mereixen el vostre suport, podeu anar a votar ja (ací formulari 1, ací formulari 2). Podeu clicar tants blogs com vulgueu per categoria: si en cliqueu uns pocs estareu premiant-los respecte a la resta i facilitant el seu accés a la final (i penseu-ho: si els cliqueu tots és com si no en votareu a cap... :-).

3) Personalment pense que més que guanyar uns o altres, allò important és que fem festa virtual i soroll entre tots: organitzadors, participants, lectors furtius i comentaristes polèmics... Per això vos recomane que "mediteu" una miqueta els vostres vots, i que aprofiteu aquests dies per a fer una passejada per les webs participants: des d'ara i fins que acabe la votació, l'enllaç de dalt a la dreta del meu blog us durà directament al llistat de participants per categories. Per si algú es despista amb tanta "meditació", he programat ja una entrada de blog per als últims dies de concurs que us recordarà que voteu d'una vegada si no ho heu fet ja.

4) De les vostres votacions no eixirà el guanyador, sinó els finalistes: un jurat triarà un guanyador per categoria i (crec) un guanyador absolut. Però tot això ja arribarà: de moment, està en les vostres mans conéixer un poc més la centresfera (¿?) i animar amb el vostre vot als qui ja hi participen i els que participaran.

Si per a fer més enrenou algú vol enllaçar aquesta entrada des del seu blog, o copiar o modificar part del que hi ha escrit, aprofitar els hipervincles, etc. no només té tot el dret sinó que li ho agraïsc a la bestreta. Au, a llegir! (als altres, de mi estareu ja farts...)

Televisió i pensament

El nostre pis, que provisionalment ocupe en solitari, és menut i encara no té a penes mobles. Això fa més prominent la presència central del televisor, aquest gran i elegant rectangle negre que ens ocupa espai, però encara més el temps. Ja he comentat en alguna altra ocasió com de fàcilment caic en l’acollidora passivitat de la butaca i el comandament. És cert que en algunes ocasions, depenent de l’estat d’ànim, del cansament acumulat que ens fa descartar altres alternatives, el que faig amb la tele és poc més que matar el temps sense sentit ni profit. Però això no és suficient per a condemnar l’aparell i el mitjà, com tan temptador resulta fer quan hom reflexiona per escrit sobre aquestes coses. Bona part de les meues hores diàries de televisió són plenes d’interés i intel•ligència: telesèries, programes d’humor, tertúlies polítiques i de tant en tant alguna pel•lícula. Una paraula de Buenafuente i la vostra ànima serà salva: abans d’anar a dormir podeu redimir-vos, en només deu minuts, de les estonetes estúpides que ací i allà heu consumit cara al televisor.

Aquesta meua complicitat amb el zapping em féu adreçar-me a l’article “Televisió i pensament” d’Enric Senabre (ací els seus articles a El Punt) que vaig trobar en el darrer número de L’Espill. Tinc més articles pendents de llegir de la revista (el propi Tobies en té un sobre “Filosofia i literatura” que tastaré quan acabe de llegir el seu llibre), però el dedicat a la televisió es va guanyar una relectura immediata i aquest comentari: a més d’estar tan ben escrit com és norma de la casa, tractava un tema que, a banda de resultar-me quotidià, convergia amb alguna de les meues recents inquietuds acadèmiques. És un tòpic, si, però un tòpic convenient el de remuntar una reflexió sobre els mitjans al llibre seté de la República, el que inclou l’episodi platònic de la caverna. Enric Senabre ho fa, però per a contraposar a la visió cristianoplatònica a una altra que es remunta als sofistes: així, front al punt de partida paradoxal segons el qual la imatge pot copiar, falsejar o substituir la realitat, tenim una visió més oberta en què les imatges, plurals i sovint discordants, el que fan és ajudar a construir eixa pròpia realitat de què parlem. Jo mateix, que crec ser un home encara modern, que el meu discurs més familiar és el del mètode i les meues grans preguntes són encara les kantianes, he de reconèixer que les perspectives que la postmodernitat (una mena d’afrancesament de la sofística) ha posat en joc sobre els mitjans superen, en capacitat crítica i utilitat pública, el típic refús intel•lectual a mesclar-se amb les masses i veure en els mitjans alguna cosa més que banalitat: ni els perills (seriosos) ni el potencial crític de la televisió mereixen aquesta classe de menyspreu.

No puc sinó coincidir amb l’autor de l’article en la necessitat de convertir els mitjans en objecte de la reflexió, i no en entrebancs per al pensament: la demonització de la imatge operada per Giovanni Sartori (a “Homo Videns”, una lectura que tinc recent) o altres aprofita alguns riscs (innegablement reals) de la nostra civilització mediàtica i els fa servir d’excusa per a un fals apocalipsi intel•lectual. Però aquesta perspectiva crítica sobre els mitjans difícilment pot ser autodidacta: la velocitat de les imatges i els reflexos que requereix la seua recepció crítica fan difícil que hom aprenga a separar el gra de la palla un cop ja ha arrelat perennement en el sofà. El lloc on educar “en mitjans” és, i no en pot haver altre, l’escola (ja vaig fer un comentari relacionat fa uns mesos). Crec, com Senabre, que la introducció de la tecnologia (en un sentit ampli) en el sistema educatiu s’ha fet sovint de forma equivocada. Potser no cal omplir de vídeos, o d’Internet i ordinadors les nostres aules: bastaria amb tractar críticament des de les aules els continguts i els artefactes amb què els nostres alumnes ja conviuen a bastament en el seu temps lliure. Algú els hauria d’explicar a classe com es fa un programa en directe, o en fals directe, com s’organitza un noticiari, com es fan els guions i els rodatges de les seues sèries preferides, com de falsa pot arribar a ser la telerrealitat, com s’inventa una polèmica absurda per a omplir de buidor la graella... No els cal aprendre tant a usar Internet, que a ells els resulta un entorn “natural” fins i tot quan no en són usuaris domèstics, sinó potser quins són els seus fonaments, les seues possibilitats, els seus riscs. L’educació no ha de desertar del seu camp de batalla tradicional i genuí, la paraula, el símbol: sabem que eixa lluita cada dia és més complicada. Però no hauríem de deixar que les nostres poques o moltes conquestes s’escolaren pel forat de l’analfabetisme mediàtic. No cal apagar cap pantalla per pensar: al capdavall, aquest mateix panell acolorat també és refugi amable de les nostres paraules...

Manifest mural

(Tornem a la prosa, que és més sofrida...)

La veritat és que no puc dir que no haja escrit esta setmana. Els darrers dies he deixat comentaris, més extensos del que recomana una certa cortesia, en uns quants dels blogs que teniu llistats ací a l'esquerra: algun apunt al vol sobre literatura (Urbà, Jordi), sobre el determinisme filosòfic (Tobies), sobre l'arrelament i la fugida a través de la música (Guillem al "Patio"), i sobre el propi vici d'escriure (al blog de Vicent Baydal, pare pedaç de la blogosfera valenciana). La de participar en aquesta gran conversa mural, la de sentir-se generós per tan poca cosa com deixar unes paraules, és una de les més grans satisfaccions que ofereix aquesta xarxa nostra de companyonia i resistència. És cert que aquests comentaris no s'afegeixen al còmput d'entrades de cada mes que podeu llegir en l'índex del blog: però sumen en quelcom més important, efímer en el detall però sòlid en el conjunt, que és aquesta eclosió coral, aquest testimoni del nostre temps, del nostre país.

Caldrà deixar passar els anys per a saber què quedarà de tot açò. La majoria dels qui hem triat perdre el temps en aquestes lletres de batalla deixarem de fer-ho algun dia, com tants ho han deixat ja. La d'haver participat serà una batalleta més de les que formen el patrimoni sentimental de la nostra generació (en un sentit ben poc estricte del terme), com les que els qui tenen més anys i han vist més món conten de la postguerra o de la transició. Uns quants dels qui abandonen es dedicaran, amb més temps, habilitats i coneixences, als quefers de cada dia: la política local, l'ensenyament, la vida cultural. En la mesura en què la comunicació (escrita, visual, igual dóna) continue colonitzant cada àmbit del que queda d'existència quotidiana, aquestes capacitats adquirides seran sens dubte un avantatge amb què recolzar les nostres millors causes.

Uns pocs dels qui ara omplen de tant en tant la blogosfera amb els seus textos continuaran escrivint sempre: potser ja no blogs, sinó llibres de versos, assaigs, novel·les. Vull pensar que l'hàbit els farà escriure cada cop millor, i que sabran representar dignament tot un moviment de què se sabran supervivents. Faran xarrades pel país, si hi ha encara país i s'hi fan encara xarrades, i els anirem a veure pensant que fa deu, vint anys que els coneixem: potser ens recorden el nom d'algun enllaç, d'algun comentari, potser ens pregunten perquè no escrivim ja.

Sovint aquests exercicis de futurologia no són sinó el refugi dels qui com jo vivim, pensem, escrivim massa lentament. Sabeu bé que no acostume a parlar de l'actualitat, i això té a veure més amb la meua lentitud de reflexos que amb cap classe de desdeny pel que és diari, fugaç. Però hi ha un parell de xicotets projectes personals, constantment diferits, que tenen aquest manifest mural del nostre temps com a objecte, i no només com a recipient. Com que córrec el risc de no dur-los mai a terme, faria bé de descriure-vos-els: així me'ls podreu recriminar d'ací deu anys, si l'atzar us duu prop meu a donar conferències i saludar vells amics.

El primer dels projectes seria el d'abandonar les meues anotacions personals en sentit estricte per a dedicar tot el meu temps blogger a fer comentaris en casa d'altres. Però per a fer una tal cosa necessite alguna cosa més que temps: una connexió a Internet com la que encara no tinc a ma casa. Arribat el moment, podria decidir prendre'm una bona temporada de vacances, pelegrinant de casa en casa, i glossant allà amb paraules amables les notes dels qui em siguen amfitrions.

El segon dels projectes, més ambiciós i per això més improbable, també comportaria abandonar aquest diari de publicació immediata per a deixar fixat, en el paper de tota la vida, la classe d'experiències, ingenuïtats i savieses que he compartit durant els meus anys a la blogosfera. Sembla un contrasentit, potser: però la meua creença de què entre tots estem fent alguna cosa gran exigeix, també, alguna forma de síntesi que estiga a l'altura del nostre esforç col·lectiu. Els meus dubtes sobre si jo seria capaç d'aconseguir-ho fan improbable que ho intente: per això continue confiant-me encara a les certeses de la publicació immediata, al plaer recurrent de qui allibera i exorcitza les seues quimeres només prement aquest botó color taronja...

Sis coses sense importància...

En resposta a una doble petició (Urbà i Vicent), ací teniu les "Sis coses sense importància que em fan feliç". Les he escrites en vers perquè sí (se'm va ocórrer mentre feia la llista), i de passada, per a celebrar la concessió, aquesta nit, del premi de poesia Ausiàs Marc de Gandia. Assistiré a la cerimònia a vore si sóc el guanyador: ni tan sols m'he presentat, però això no hauria de ser un impediment (en plena recessió que estem no haurien de ser tan estrictes amb aquestes coses dels premis...)


Sis feliços detalls m’estalvien la crisi
i em refunden la fe fent fallir el descrèdit:
escoltar un quartet fullejant un llibrot
(violins, violons i exercicis resolts), (1)

donar crits animant sense treva l’equip
i queixar-me de l’àrbitre quan no tinc la raó, (2)
malparlar dels absents sobretot si ho mereixen
(i si no, dóna igual: valoreu la intenció...), (3)

recordar el meu nom als avis que s’apaguen
i esperar sense angoixes la vellesa dels pares, (4)
compartir el sofà que encara no hem comprat

on demà ens dansaran somrient-nos els fills, (5)
i estimar, humilment, els pocs mots que conec
escrivint un sonet innocent als amics. (6)

El vaixell de Genseric

[Número 9 de la revista "Espai del llibre", Gener 2008]

“El vaixell de Genseric” és el títol del dietari amb què Ferran Garcia-Oliver va obtenir el XXVII Premi Carles Rahola d'assaig l'any 2006. La llegenda que dóna nom al llibre conta que el rei vàndal Genseric, després de saquejar la Roma dels darrers dies de l'Imperi, va omplir de tants tresors el seu vaixell que es va enfonsar, per l'excés de càrrega, tan aviat com va arribar a mar oberta. Aquest relat és la metàfora que tria l'autor per a caracteritzar el conjunt aquests texts, confegits entre els mesos d'abril dels anys 2004 i 2005. I certament, sense ser l'únic vector d'interpretació possible d'una col•lecció tan plural d'anotacions, la mirada que l'obra projecta sobre el món actual està envernissada d'un lleu pessimisme tardoral, madur i lúcid, que no per tòpic resulta menys legítim. És una actitud que convida a admirar els tresors que ens ofereix la civilització als qui en som passatgers, i alhora ens alerta del rumb insensat que pren aquesta nau comuna.

Bona part dels desencisos (i de les alegries, també) de què Garcia-Oliver ens parla són propis de l'edat i del lloc: d'un temps, d'un país. Lluny de l'apassionament del columnista, empresonat per les estretors de la immediatesa, el tempo propi d'aquest dietari sense dates és el del relleu de les generacions. Passat, present, futur: la nostàlgia i l'èpica dels dies de la transició, les decepcions i els dubtes del moment actual, i les llavors de l'esperança, representada ací per les filles de l'autor, que inspiren algunes notes breus i tendres. La condició d'historiador de Garcia-Oliver fa encara més polit el trànsit que ens duu de l'anècdota de cada dia a l'exploració de la natura humana forjada al llarg dels segles, passant com hem dit ja per la memòria de les dècades viscudes. Així, la superior perspectiva històrica des de la qual l'autor judica un fet, un record, una lectura, esdevé la demostració eficaç de la utilitat ja no acadèmica, sinó quotidiana, de la Història com a eina per a la comprensió del present. I del dietari com a complement de la tasca historiogràfica.

Però si l'assaig fa ús d'aquest bagatge vivencial i intel•lectual és per a reivindicar-se com a literatura: el dietari no és ni acta notarial dels fets ni foc d'artifici de la idea pura, sinó que es desplaça lliurement entre aquests extrems a lloms de la paraula, precisa i evocadora, analítica i sensual. Llevat de quan l'autor es deté davant la natura i s'hi abandona a una descripció intensa i personal, la llengua emprada és fluida i sense afectació, sovint graciosa en la narració de l'anècdota, sempre eficaç quan traça un argument. Garcia-Oliver aprofita les llibertats del gènere sense caure-hi en els paranys: els temes que tracta són ben diversos, però un cop en tria un i l'enceta, l'arrodoneix sense extraviar-se en vagues associacions d'idees ni cites pretensioses i supèrflues. I no és que el llibre estiga exempt de referències literàries, sinó al contrari: un bon grapat d'entrades comenten o es recolzen en la vida i l'obra d'altres escriptors, des de l'admiració i coneixença que l'autor té dels nostres clàssics, fins a l'amistat que l'uneix als que li són propers i contemporanis.

A més de les ja citades, són moltes les qüestions que emergeixen repetidament en les pàgines d'aquest assaig: la memòria d'un passat rural no tan llunyà front a l'actual depredació del territori, la desintegració de les solidaritats col•lectives, estampes i reflexions al voltant de la vida universitària (des de la cordialitat dels consells de redacció fins a la preocupant davallada dels coneixements generals de l'alumnat), el precari paper del país i la llengua en l'escenari europeu, i les eternes guerres i calamitats de la natura que esguiten el món i sotraguen la consciència. Uns ingredients ben triats i cuits a foc lent, des de la serenitat que potser només dóna l'experiència i l'ambició, de sobres reeixida, de fer bona literatura.

Veredictes i judicis

Veig el llistat de guanyadors dels premis literaris d'Alzira, i m'alegra trobar-me allà Juli Capilla, periodista i ex-blogger, frontennista líric, mariner de cap de setmana, protagonista de múltiples aventures que no seré jo qui conte ara, i pràcticament cunyat meu a falta de posar en ordre els meus papers amb la germana de la seua esposa, cosa que faré tan aviat com tinga ocasió. Si aquest blog encara és un blog el dia que el seu llibre siga ja un llibre, en parlarem com hem fet sempre, estigueu segurs.

Veig el llistat de guanyadors dels premis literaris d'Alzira i quan comprove que el premi de divulgació científica ha quedat desert i que tenia una dotació ben sucosa (18.000 euros) em lamente profundament, nostàlgicament, perquè ara que potser hagués estat capaç de divulgar-la no em queda ni un bri de ciència que posar en lletra. Continuaré pelegrinant, doncs, per les pissarres d'aquest país: això sí que és escriptura efímera, i no la d'Internet...

* * * * * * * *

Fa més o menys un any el mateix Juli em va proposar quelcom que jo no havia fet mai ni m'hagués sentit amb cor de fer sense que ell m'animara: la ressenya d'un llibre per a una publicació literària. De la tasca del crític literari, com (per exemple) de la d'arquitecte, o la que jo he fet tants anys a l'oficina, sempre he pensat que està inspirada en un mètode, en una saviesa acumulada que no és ni més ni menys que una sofisticació, potent i acurada, del sentit comú i del sentit estètic més o menys elemental amb què cadascú s'acosta al món. Bona part d'aquest mètode sap ocultar-se a sí mateix: així, les coses ben fetes (les cases, els estudis de mercat, les ressenyes) sovint amaguen llur complexitat, la dosi de treball i experiència que demanen per a la seua correcta realització. Aquesta aparent senzillesa, en el cas específic del judici literari (més que en l'arquitectura o en la meua ex-feina d'estadístic), és tota una invitació a l'intrusisme i la mediocritat. És fàcil llegir quelcom a la premsa o a la xarxa i cedir a la temptació de creure que un mateix podria fer-ho millor: descriure, explicar, jutjar una obra, un fet, un pensament. Aquesta pretensió (com tantes altres) és un dels pecats fundacionals de la blogosfera: i, en realitat, aquesta tendència a l'opinió lleugera no és tan greu si hom no transfereix l'absència de filtres de què gaudim ací a l'àmbit on qui publica i qui llegeix han d'exigir uns mínims, unes garanties.

Doncs bé: confesse que em vaig sentir un complet intrús quan, ara fa un any, vaig haver d'escriure sobre "El vaixell de Genseric", de Ferran Garcia-Oliver. Així li ho vaig fer saber a Juli, a qui vaig demanar que em fes de filtre i que m'evités el ridícul: no volia que fos un llibre (magnífic, d'altra banda) i l'autor que tants esforços li havia dedicat qui pagara la meua "novatada". No em vaig adreçar al dietari de l'escriptor de Beniopa amb més armes que una lectura atenta i una certa empatia, i he de dir que, amb independència del resultat, el procés fou una de les experiències de lectura (i d'escriptura) més interessants que havia gaudit en molt de temps. Copiaré i podreu llegir la meua ressenya (aparegué al ja penúltim número d'"Espai del llibre") en la meua pròxima anotació, però avui volia compartir aquelles sensacions de fa un any, de qui entra en un territori desconegut amb totes les precaucions que la missió mereix. El dia que em puga traure de damunt les obligacions acadèmiques de que sóc encara hostatge, espere poder repetir de tant en tant aquesta forma responsable però riquíssima d'ocupar-se d'aquests vells amics nostres, els llibres.

Scripta manent

Què és fer un llibre? Escriure una pàgina digna de ser llegida cada mes durant deu anys. Així vist, l'únic que ens separa de l'eternitat és la impaciència.

Premis blocs Comarques Centrals

No conec els membres de la revista digital "El Penjoll" més enllà del que els he pogut llegir els darrers dies, però la seua iniciativa de fer un concurs/premi per als blogs de les Comarques Centrals Valencianes és de la classe d'idees que jo mateix havia tingut en alguna ocasió però mai m'havia atrevit a proposar. Ells sembla que en són uns quants i s'ho han pres amb ganes, així que estic segur que l'únic que cal per a que la cosa funcione és que inscriviu els vostres blogs (o els que més vos agrade llegir) en el concurs. Jo inscriuré el meu tan aviat com decidisca en quina de les distintes categories l'he de col·locar. Per si podeu ajudar-me a triar, o per si us animeu a participar, són les següents:

a) NOTÍCIES I INFORMACIÓ
b) LITERATURA
c) POLÍTICA
d) EDUCACIÓ
e) ART I AUDIOVISUAL
f) ESPORTS
g) ASSOCIACIONS SOCIOCULTURALS
h) HUMOR
i) MISCEL·LÀNIA

La "butlleta d'inscripció" la trobareu punxant en el "banner" que trobareu ací mateix, a la dreta del meu blog, just damunt de l'arxiu d'entrades anteriors: heu de deixar un comentari al post que jo enllace indicant el blog que voleu proposar, la categoria, etc. Allà trobareu les instruccions detallades.

Més que els premis, que sempre estan molt bé sobretot per a qui se'ls guanya, el més interessant de la iniciativa podria ser la promoció i animació de la blogosfera en valencià més pròxima. "Editar" (electrònicament, sense que calguen diners pel mig) un PDF, o una pàgina especial amb algunes entrades dels qui participen, o dels finalistes, o de qui el jurat crega oportú podria servir per a començar amb bon peu l'any blogaire de 2009. No he llegit que els organitzadors tinguen en ment cap recull d'aquesta classe (i no parle d'editar res en paper, com el llibre de la Catosfera en què vaig participar l'any passat, sinó de quelcom "online"), però podria servir per a que més gent puga sentir que hi participa i guanya: ells, la gent d'El Penjoll, que són els qui ho mouen, sabran com fer-s'ho. De moment només volia dir-los que endavant i moltes gràcies.