Jornada de reflexió

Lectors del futur (si n'hi ha, de futur, clar): escric açò un dia abans de les eleccions generals de 2011, durant aquesta estranya i obsoleta convenció que és el "dia de reflexió". Jo l'he feta ja, la meua reflexió, i per tant he volgut, deliberadament, que una de les meues escasses entrades obertament polítiques coincidira amb aquesta data estúpidament reservada al silenci.

Rubalcaba (del PSOE, per si el lector del futur no el coneix o no el recorda) ha estat un bon candidat. Valent, perquè sabia que la seua missió consistia només a gestionar la dignitat de la derrota. Didàctic, no sé si per a contrastar amb el rival, perquè sabia com de difícil ho tenia per a convèncer o perquè, amb tot perdut, s'ha conformat amb "avisar" del que ens vindrà (merescudament) per votar PP. No sé quin paper té previst jugar en la periòdica reinvenció del Partit Socialista que haurà de tenir lloc els pròxims mesos, però els seus haurien de saber agrair-li en suport i en confiança allò que molta gent d'esquerres no li agrairà amb el seu vot demà.

Rajoy (PP) em sembla el polític de primera fila més competent, més digne del partit que representa (el mateix podria dir de Rubalcaba). Potser tolera en excés els exabruptes dels extremistes que l'envolten i li fan la feina bruta; però en política, saber delegar la feina bruta és una virtut que, per exemple, Aznar no va voler practicar en la fase "imperial" del seu govern. La seua proverbial indecisió, que algun opinador de dretes que no recorde va comparar desacomplexadament amb la de Franco ("haga usted como yo..."), és una arma ambivalent: fa impossible l'error de precipitació, però probable l'error contrari, el de deixar crèixer els problemes fins que són insolubles. No sé si és un consol que Rajoy compartisca aquest tret de caràcter, a més de la ideologia, amb qui mana realment en Europa, que és Merkel: benvingudes siguen estes coincidències si en traguem algun profit. L'altre gran poder d'Europa (o l'únic!) que és el Mercat, és més impacient, més passional: tanmateix, temperar eixes fogositats serà la tasca del ministre d'Economia, probablement un tecnòcrata (com ho han estat quasi tots estos anys sense que li donàrem massa importància: algú recorda Solbes?).

Fins i tot per als qui no el votarem, la victòria de Rajoy ofereix possibilitats "interessants". En primer lloc, significarà fer allò que l'alcalde de Gandia ha anomenat fa poc "el tres en ratlla", és a dir: un mateix partit (PP) governarà l'Estat, quasi totes les autonomies i la majoria dels ajuntaments. Això hauria de facilitat la reordenació (desduplicació, control pressupostari, delimitació de competències etc.) de les administracions públiques: amb partits distints en nivells de poder distints, sabem que això és poc menys que impossible, i que queda ràpidament assimilat a la pura i simple revenja política. Si Rajoy posa un mínim ordre en aquesta nostra gran casa de putes, serà tot un avanç. Si no, serà una oportunitat perduda per a molt de temps, perquè aquestes grans hegemonies, per sort, no solen durar. En segon lloc, Rajoy es veurà immediatament legitimat per a retallar allà on calga, sense haver de patir per les conseqüències electorals a curt termini: a tres anys i mig de les següents eleccions municipals i autonòmiques, el que ens espera és una espècie de "suspensió provisional de la democràcia", que li dóna molt de marge per a fer alguns sacrificis necessaris (o per a ensorrar completament l'estat de benestar, si ho fa malament). Respecte d'aquests suposats avantatges de tenir un govern liberal-conservador (!) el problema és, com sempre en política, el preu a pagar: quants crims es cometran en nom de l'austeritat? Ens sobrarà temps per a fer la llista.

Almenys a la meua circumscripció electoral (València), bona part de l'interés de l'escrutini de demà està en saber si Compromís obté o no representació al Congrés dels Diputats. La propaganda del partit (que he hagut de sofrir directament al Twitter, perquè simptomàticament, la meitat del meus "seguits" són militants o quasi) dóna per fet l'èxit i posa el dubte en quants representats traurà. Fan bé de simular optimisme, això significa que comencen a entendre les regles del joc (çò és: que no hi ha cap ni una). Però jo, que no estic obligat a participar de la propaganda, consideraré un èxit estratosfèric que aconseguisquen un sol diputat (Joan Baldoví, en aquest cas). No tant pel paper negociador que tindrà al Congrés en favor dels valencians, que serà quasi nul, sinó per la relativa presència mediàtica que això li pot proporcionar i per contribuir a la veritable batalla psicològica que el valencianisme està guanyant els darrers anys: oblidar-se'n, definitivament, de la seua marginalitat electoral, guarir-se de la síndrome del 5%, el terror (justificat per l'experiència) a la barrera de la no-representació en les Corts Valencianes. Hauria de bastar només amb què la putrefacció dels socialistes valencians prosseguira lentament per a que "l'altra esquerra" valenciana deixe tan arrere el 5% com per a considerar-la no una amenaça, sinó una protecció respecte d'alternatives més minoritàries. I perquè no dir-ho: d'advertència davant la temptació constant d'escindir-se sectàriament; hom no ha suportat dècades d'autocompassió per a morir sobtadament d'èxit (recordem la "primera" coalició Compromís). No sé quants anys durarà la majoria absoluta del PP al País Valencià, però sí sé que el dia després que acabe el valencianisme tastarà, com en un ritual iniciàtic, el seu primer mos de poder autonòmic. Un diputat al Congrés demà i més d'un començarà a salivar...

Tinc una sospita que faré bé de posar ací per escrit, encara que siga per a contrastar-la en el futur, a mig termini. Els temps que ens esperen seran un parèntesi, una pausa, en el funcionament "procedimental" de la democràcia: ja ho estem comprovant en Europa, on poques decisions rellevants estan prenent-se per votacions de cap classe, i a Espanya no es pot dir del tot que les de demà siguen unes "eleccions" generals a l'ús. No fa massa proclamàvem que la democràcia no és només votar: doncs bé, ara fins i tot la rellevància del vot queda en segon pla. Tanmateix, i qui sap si per reacció contra aquest estat de coses "ademocràtic", podria estar acostant-se el temps d'una altra política, menys maniquea, millor armada argumentalment, més interessant de seguir que el tenístic "i tu més" a què ens hem aconstumat. Això encara seria un consol: que l'abstinència democràtica ens duguera a reprendre-li el gust a opinar, participar, somiar. Si m'equivoque en els pronòstics, i en quin sentit, podrem continuar discutint-ho ací mateix.

3 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

Salut, Emili! Als blogs d'altres amics i amigues només tinc el costum de comentar-hi amb intenció polèmica. No m'agraden gens els comentaris que comencen amb "estic totalment d'acord amb tu". Tanmateix en resulta molt difícil (BRRRR!!!) estar en desacord amb tu, fins i tot en postures properes a l'acceptació d'aquest periode extraordinàriament ben definit com "ademocràtic".
Sí que vull comentar una mica la qüestió de Compromís. Pense que l'èxit d'aquesta formació a les autonòmiques i municipals recents, que a mi em va sorprendre força, va ser una flamarada prou fugaç. No sóc massa bo en això de la profecia electoral pero trobe que, a bou passat és més fàcil, molts dels vots de Compromís al País Valencià fugien del PSOE d'Alarte (conec prou casos personalment) i fins i tot del PP de Camps (conec algun cas anecdòtic però no necessàriament únic. Vull dir que en unes eleccions nacionals (o generals, si vols), i més en aquestes, els motius per a fidelitzar el vot a Compromís no són massa evidents, més enllà del entusiasme dels seus militants i simpatitzants. Pense que no hi haurà representant de Compromís al Congrés, com pense també que la desafecció al PSOE o al PP se n'anirà ara cap a UPyD. Ja vorem, va dir un cego.
Salut, Emili i Família, si més no que no ens falte salut!
:)

Jesús Párraga ha dit...

(Emili, comptant amb el teu permís, li he enllaçat el teu article al Facebook de l'amic Enric Senabre, un company molt assenyat que trobe ja ha passat alguna volta pel teu blog)

Emili Morant ha dit...

Tranquil, Jesús: enllaça el blog on tu vullgues (he llegit la "porra electoral" d'Enric, tan completa que crec que és impossible que puga encertar tantes coses alhora).

Sé que coincidim en moltes coses, i no per una (sempre lloable) voluntat de buscar la coincidència, sinó perquè mira, coincidim i ja està. L'estat de la nostra "cultura democràtica" és tan precari que ens podem permetre tres anys per a repensar-la, per a plantejar qüestions que són bàsiques en les democràcies més madures del món (les anglosaxones, per exemple) i que nosaltres hem obviat durant trenta-cinc anys. Com per exemple, la noció que els diners públics brollen d'una font inesgotable que ha de ser exprimida en favor dels qui més ho necessiten (i ara és quan cada interlocutor deixa clar que ELL és qui més ho necessita).

Rajoy no és un "tecnòcrata" plogut del cel, serà un president legítim del qual la crítica més gran que podem fer a hores d'ara és una crítica "boomerang": no ha dit ni mu del que pensa fer perquè sap perfectament que no ens agradarà escoltar-ho, i això diu més de "nosaltres" (del país que vota sense voler saber) que d'ell, que és un home que sap perfectament què li convé.

La del Congrés dels Diputats no és, a hores d'ara, la guerra de Compromís, en això estem d'acord. Però si obté representació l'èxit és absolut, i li servirà de plataforma per a la seua consolidació en la política autonòmica. Què quedaria de la base electoral de Compromís davant una hipotètica resurrecció del PSPV? Una gran incògnita que demà (quasi hui) no és encara el moment de respondre. Tinc els teus dubtes, i no m'atrevisc a pronunciar-me rotundament per un motiu: visc en una comarca en què la base electoral de Compromís és solidíssima, i difícilment puc extrapolar a com pensa i vota la gent de l'"altra esquerra" en altres llocs.

Del partit de Rosa Díez diré només dues coses: la primera que no m'agrada gens eixa proposta eclèctica, populista (i nacionalista d'aquell nacionalisme inefable que és l'espanyol), i la segona que no em preocupa el més mínim perquè, com en el cas d'Esquerra Unida, la llei electoral conspira justament contra la creació d'eixa classe d'alternatives. Compromís no sé si es consolidarà, però UPyD, ja pot fer editorials PedroJ que difícilment igualarà en importància electoral la classe de "simpaties" que ha guanyat entre certs sectors de la societat. Caurà millor o pitjor, però no arreplegarà més que les sobres dels grans partits.

Però abandonem ja els pronòstics, sobretot quan tenen un vol tan curt com els que podríem fer avui... Serà una nit electoral tranquil·la però suggeridora, segur.