Ofegat

Si m’ature a avaluar el resultat dels meus darrers projectes personals (des de fa un parell d’anys, posem per cas), les sensacions són contradictòries. D’una banda, cadascun d’ells per separat (la feina que encara faig a l’oficina, la carrera acabada, l’oposició, les coses que he llegit o escrit, el pis on finalment he aconseguit viure) no ha donat més fruit que una prescindible mediocritat. Però tan aviat com afegisc al meu judici “les circumstàncies” en què he hagut de fer, simultàniament o seguidetes, sense descans, totes eixes coses, m’empare en una certa autocompassió, em done palmadetes a l’esquena i em sent heroi per un quart d’hora. Dues matisacions, però: ja he dit ací no farà massa que entre aquestes contingències no he deixat a penes lloc per a una vida quotidiana més rica, ni per a la plena incorporació a la vida adulta (passar la granera, planxar camises, i altres territoris verges de la domesticitat). I en segon lloc, cal no oblidar-se’n ja, a estes edats, que “les circumstàncies” sempre hi són, si no unes seran altres, i que sempre estarà fora de lloc elucubrar com de bé ens aniria tot si no fos per les coses que no van...

Matricular-me del Màster Oficial que curse a la UOC ha estat tot un encert, no ho he dubtat durant aquests mesos de feina dura i a deshora. Però la idea original que m’ajudava a assumir aquest nou esforç era poder aprofitar bé la miqueta més de temps de què anava a disposar quan fóra professor de Secundària – i poder ser així, en un futur no massa llunyà, alguna cosa més que un professor, igual com he intentat tot aquest temps ser alguna cosa més que un simple treballador d’oficina. Les coses, de moment, no han anat del tot segons aquell guió. Continue arribant de l'oficina a ma casa a les huit cada nit, i el nus que em vaig fer ample aquest estiu, just després de les oposicions, ara m’ofega cada setmana més: terminis impossibles per al lliurament dels treballs, lectures apassionants mutilades per la necessitat d’escriure’n un comentari urgent, i un desànim creixent que espere que no puga amb mi en les poques setmanes que queden per a acabar el semestre i passar pàgina. I damunt, per pretensiós que puga sonar, un perfeccionisme més propi d’altra mena de tasques que les que jo mateix m’he obligat a fer enguany: una altra herència enverinada dels meus anys de matemàtic pur.

I el pitjor és que m’he sentit així abans, en massa ocasions. Jo que em pensava que canviaria el títol d’aquest bloc abans que passaren tres mesos – i ara dubte quan canviaré, ja no de títol, sinó de vida...

Blo(c/g) numèric

M'han comentat hui després de dinar que tenien un problema al teclat del portàtil: si premies algunes lletres et sortien uns números. Per a ells, que són la gent més de lletres que conec (en el millor dels sentits de l'expressió), això era poc menys que una catàstrofe. Per això m'alegre d'haver-los-la solucionada, encara que haja estat pel camí llarg.

Per a mi, en canvi, tot m'ha semblat una amarga metàfora: al capdavall, barrejar lletres i números és una estranya anomalia, potser resoluble només amb la victòria definitiva i total d'un dels exèrcits en disputa. En el meu cas, ja us dic jo qui guanyaria - per molt que en siguen només deu contra vint-i-set...

Setmana Literària (i II)

Sempre que faig una intervenció crítica en algun dels actes públics en què participe de figurant (taules rodones, conferències, i coses per l'estil) se'm queda un no-sé-què de mala consciència. La gent que només em conega per aquestes meues interrupcions del silenci posterior a la fatídica frase ("Ara cedim la paraula al públic...") no sé què deu pensar: potser que sóc un impertinent, un pesat o un cregut - estes coses passen, i és més fàcil conviure amb elles si només les sospites que si te les confirmen. Però si em conegueren d'alguna cosa més que de les meues preguntes a deshora sabrien que sóc tot el contrari d'un iconoclasta. En el meu cas concret se sumen una psicologia individual més o menys conservadora i la pertinença (menys voluntària encara que les inclinacions personals) a la generació menys rebel que ha vist créixer aquest país.

Oportunes o no, les coses que dic quan demane la paraula tenen en part aquest altre valor (o això em consola pensar): el de l'escassedat, donat que no hi ha massa gent de la meua edat que acudisca a aquesta mena d'actes locals. I lluny de criticar-los per això, els justifique: si són més joves que jo deuen estar estudiant a València; si són millors que jo, deuen estar estudiant o treballant a l'estranger. Si són funcionaris (per exemple professors de secundària, el gremi més representat en aquests cercles) potser estiguen encara destinats ben lluny de Gandia com per a acudir-hi. Si no són funcionaris, és probable que ni arriben a hora ni amb ganes d'acudir just després d'acabar la feina. Però per damunt de tot: si són gent normal de la meua edat deuen estar complint amb les mil i una obligacions que l'atzar i les circumstàncies m'han permès retardar en el temps - sense que em queden ja massa anys de marge. Entre els nostres deures cívics, l'exercici quotidià d'una paternitat responsable (per exemple) està per davant de les conferencietes i els recitals de poesia - sona cru, dit així, però és cert.

El tema de la taula d'ahir ("El valor dels clàssics") era una d'aquestes ocasions propícies per a la queixa desconsolada - temptació sovint irresistible per als nostres prohoms. Com si una ardent lamentació sobre les ruïnes de la catàstrofe ens fóra més profitosa als qui ens agrada escoltar-los que un judici més equilibrat, més amable, més constructiu. Algú dels participants es va saltar fins i tot el tòpic retòric amb què és habitual tranquil•litzar l'audiència present (allò de dir "ep! que les nostres malediccions no van per vosaltres, tots aquests vicis els tenen els qui són uns incultes ignorants i no han vingut a la xarrada"), i va optar per una provocació directa als assistents, derivant en ocasions en quelcom més proper a l'esperpent que al rigor acadèmic. La meua aportació crítica (la primera de la roda) va voler simplement matisar aquest catastrofisme - i he de dir en defensa pròpia que no va ser l'única en aquesta línia, altres s'hi sumaren després (Nèstor, Facund). Aquest partit de tennis entre la taula i el públic va allargar el debat fins a les dues hores de duració.

Tinga la raó qui la tinga en aquests debats espuris, la veritat és que trobaré a faltar la vida local de Gandia si m’envien a fer substitucions lluny de casa. És l’únic lloc que en tot aquest temps he sabut anomenar la meua ciutat – més que Burjassot, més que Barcelona, de bon tros. I en conseqüència, és on he pogut exercir quelcom semblant a la ciutadania. Ben aviat (51, 50, 49, 48...) tindré més temps per a mi, això segur – el dubte és si podré gaudir-lo on més voldria fer-ho.

Setmana Literària

És tota una ironia (Pitàgores em fa la mà des del seu cel sense cigrons) que el meu canvi de feina (i de vida, o almenys eixa era la idea) estiga marcat amb absoluta precisió per un compte enrere borratxo, irregular – el de la llista de substitucions per a professors de Matemàtiques. Tot apunta a què no em cridaran abans de Nadal – però tampoc crec que tarden massa en fer-ho després de passar Reis.

Per a preparar-me pel pitjor, he assumit que m’enviaran ben lluny (no sé, a passar l’hivern als Ports i l’estiu a Torrevella), i que durant almenys el que quede de curs hauré de deixar en suspens alguns quefers quotidians com moblar el meu pis, posar-me d’una vegada per totes una connexió ADSL, o assistir a algunes d’eixes conferències locals amb què duc quasi cinc anys omplint el meu temps lliure.

Amb aquestes expectatives (que no cal dir-ho, podrien millorar: avantatges d’assumir el worst case scenario) estic intentant apurar el que em queda assistint a tants actes com puc de la Setmana Literària de Gandia, que cada any culmina amb el lliurament dels premis literaris de la ciutat aquest divendres. Com en el cas de la Universitat d’Estiu, aquesta classe d’actes són una loteria: hom pot trobar-se presentacions i representacions magnífiques (com la que van fer ahir en memòria de Joan M. Monjo), però també, de tant en tant, hi ha el risc d’haver de suportar algun moderador immoderat estenent-se rapsòdicament en com es torrava les cigales Roís de Corella pel temps aquell en què fins i tot les cigales xarraven en decasíl·labs.

Ara hauré de donar fi a aquesta nota apressada per a arribar a temps de l’"Homenatge a la paraula" d’enguany, dedicat a Estellés, amb l’esperança que siga tan bo com tots els anys – una cosa increïble, no només et regalen el llibre sinó que fins i tot te’l llegeixen en veu alta: més foment de la literatura, impossible! Anem de pressa, doncs.

Aclariment

Durant una setmana, aproximadament del 16 al 25 de Novembre realitzaré una activitat d'observació participant (és a dir, de lectura i comentari) al voltant de l'entorn dels blogs, com a part de l'assignatura Metodologies qualitatives per a la recerca social del Màster Oficial en Societat de la Informació i el Coneixement de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya).

Per raons metodològiques, no puc donar més detalls sobre la finalitat d'aquesta activitat de recerca (a banda de dir que és molt breu i puntual, una simple pràctica). Però em veig obligat a deixar clar que la meua participació (comentari) en altres blogs durant aquest període es fa des del marc d'aquesta investigació, i a donar l'oportunitat als autors o responsables d'altres espais a sol·licitar quedar-ne exclosos si així ho desitgen, mitjançant un comentari a aquesta nota, o per correu electrònic a la meua adreça de la universitat (e m o r a n t @ u o c . e d u).

Si l'enllaç a aquesta anotació ha estat el primer contacte que heu tingut amb aquesta meua pàgina personal, vos convide a explorar la resta d'entrades punxant en el títol del blog - així comprovareu com aquest missatge, per la finalitat acadèmica a què respon, és l'excepció i no la regla en el to general del meu espai.

La gent del nord, tan noble, fredament familiar

Dilluns, un dia dur. Són les huit i mitja de la nit, i la veritat és que ni Josep ni jo hauríem d'estar encara en l'oficina. Ell intenta endreçar el departament a eixes hores perquè és quan els nostres clients han deixat ja de trucar per telèfon (sempre reclamant més i més coses per a quan més prompte millor). Jo també m’he quedat fent algun esforç extra, en l'intent de traspassar la meua feina a altres companys en les millors condicions possibles, per a quan arribe el moment (ja pròxim, encara que fa mesos que ho dic) de deixar l'oficina i convertir-me en professor substitut de Matemàtiques.

Un cop desistisc dels meus maldecaps del dia i arreplegue les meues coses per a marxar a casa, passe pel despatx de Josep, i el distrac breument de les seues tasques per a llegir-li un poema que intuïsc que li farà gràcia, considerant la seua afició a les paraules més "nostres", d'ací, valencianes. Ell és català de Vimbodí, va estudiar i treballar a Barcelona, però és casat ací a Gandia, on ja fa anys que viu, treballa, ha sembrat llavor (és pare de Sara i Santi), i exerceix activament (frenèticament, en ocasions) allò que anomenem ciutadania. Enamorat com és tant del seu lloc d'origen com del d'adopció, el poema el fa recordar i comentar-me l'Assaig de càntic en el temple d'Espriu. Tot seguit, ens entretenim parlant de com Catalunya és el “nord enllà” de tants valencians (dels qui es queden, dels qui marxen, dels qui tornen). Fem tots dos una paràfrasi prosaica de La pell del brau i dediquem els últims moments, abans d'abandonar el nostre diari odi contra el pa, a consolar-nos parlant de les coses que que compartim: tarannà moderat, anhel de bellesa i convivència, i també alguns desenganys professionals.

De la meua lectura personal dels versos de Maite han brollat unes quantes idees de les meues, de les que fa un temps que vaig anotant pels marges: “rebel·lia continguda en la innocència de la forma”, “ontologia de les coses xicotetes” - pensaments de vegades tan quadriculats que si en ressegueixes la vora et fas un tall al dit. Però he fet el vot recent (que no tardaré en trencar) de mirar més de prop, de tocar, de tastar el que visc cada dia – encara que siga en eixa oficina sense crepuscles d'on tant m'està costant fugir. I per això, contra el costum, vos conte ací l'anècdota i deixe les meues idees per a l'oblit que potser mereixen. Vos copie també el poema que li vaig llegir dilluns a Josep, en l’estranya intimitat dels despatxos a deshora.


XIII

Vindrà aquell vent del nord que neteja esperits
disfressat de captaire mentre feia dissabte.
Oh com m'agradaria el ferm posat dels altres,
dels que vénen del nord amb els tòpics als ulls.

Sort en tenim, dels versos, tant els uns com els altres,
si més no, hi reconec una mateixa veu
que estripa esgarra estreny escorça arrel i soca.
Tant de bo ens entenguem amb poemes sobrers.

Però feu encenalls de la lleu borrumballa;
feu miralls dels espills i esquerdes dels badalls
i escombreu la granera que dins del forn escombra:
tant de bo que baixàreu de la torre d'ivori.

Nosaltres, obsedits ofegats per la sènia,
orientats cap al nord, tot sovint remuguem;
hi ha un punt de l'horitzó que no perdem de petja
és llum a la caverna, la vostra fam de mots.

Si veniu a sopar pels camps de les cireres,
sotrac febrer de flor, agresta pau morisca,
aprendreu a voler, que estimar és debades
(la gent del nord, tan noble, fredament familiar).

Maite Insa, El poema és sobrer (2007), Bromera Poesia nº74


[Val, val, ja no escric més dels poemes de la meua cunyada... És que em passa com amb les paelles de la meua sogra: dir que m'agraden molt és poca cosa més que una obligada cortesia, però si m'escudelle dues cullerades més i repetisc, la sinceritat del judici esdevé ja inqüestionable...]

Darrera aquesta porta visc

He estat alternant, aquests darrers dies, la lectura d’un dietari i d’un llibre de versos – ja tindré temps de recomanar-los, tots dos. Però a més de recordar-me el plaer de la bona literatura (amb què tan infreqüentment em delecte), m’han fet saltar una alarma més material i prosaica. M’han posat de nou damunt la taula una anomalia a què duc ja massa temps arrelant-me: el lent i imperceptible sacrifici que he fet de tot allò que anomenem vida quotidiana. La cervesa i el cafè en bona companyia, el territori a penes explorat de la cuina saborosa, la quietud de la passejada pels racons més pròxims... Tot i que la canvie de tant en tant, sempre he tingut (i en tinc encara més, de reserva) alguna suposada meta superior que fer servir d’excusa per a arraconar tots aquests petits detalls, aquesta vivència dels objectes de què he prescindit insensatament.

Encara més: potser sóc parcialment responsable d’haver-li encomanat aquesta lògica del sacrifici a Marta, si bé en aquest sentit el que en mi és sempre extrem, en ella pot haver resultat una saludable ordenació de les metes personals – o això preferisc creure. El més curiós és que mai no he apuntat aquestes pèrdues en el meu recompte personal dels dies. Cada volta que em dic: “el dia que tinga temps faré...” mai acabe la frase amb cap d’aquestes intranscendències que són la saba de la vida. Fins el moment present, no les havia posades al guió, pendent de filmar, de la vida diferida. Ho faig ara: encara que només sàpiga dir-ho mig filosòficament, sense el lirisme i l’amor per la paraula amb què ha sabut fer-ho Maite, em toca ja viure i confegir la meua personal ontologia de les coses xicotetes. Perquè, al capdavall, diferir és menys covard que renunciar.

Dia de difunts

L'agradable conversa de sobretaula a la Plana amb Marta i Juli se m'ha allargat més del previst, i no he pogut visitar enguany el cementeri del meu poble, a la partida de l'Antigor. El que abans era per a mi una rutina anual indefugible, és des de fa pocs anys una visita intermitent, massa sotmesa als atzars de la feina, els compromisos, la desgana. No passa res, tampoc hi ha pressa: els "meus" no es mouran d'allà, certament. Però hi ha quelcom d'humà, de profund, de dolorós també en l'aturada respectuosa davant alguns nínxols recents, que no m'hauria d'estalviar en aquesta ocasió marcada. La vida era ben pobra per a les generacions que l'aprengueren com un vall de llàgrimes, com un pròleg miserable. Però ara, la vida del nostre temps comporta una subtil però efectiva ocultació de la mort que ens les fa, a totes dues, menys misterioses i belles.

He compensat la meua absència del cementeri visitant un lloc que n'és frontera pròxima: la casa dels meus avis paterns. En companyia de ma tia Pura, encara lúcida i activa, però tan resignada com ha viscut sempre, els avis travessen una zona de penombra on la memòria i la imaginació es barregen i anul·len, i la decrepitud de cos i ment anticipa el que per a tots és inevitable - però per a ells potser serà gairebé recompensa. De vegades, quan aplique a la seua situació la mateixa lògica que em guia en la meua pròpia vida, pose en un plat de la balança els instants de lucidesa, d'alegria, de dignitat que els queden per viure - i en l'altre, els esforços i sofriments que els seus fills hauran acumulat el dia que Déu se'ls enduga. ¿Quin és el resultat d'aquesta mesura, d'aquesta comparació racional de les tantes que intente fer a totes hores? Ben senzill: l'aniquilació del meu utilitarisme, i la certesa que un dia o altre la meua balança deixarà de ser-me útil. Llavors, els pesos de la vida i la mort recauran sobre mi, sense que siguen possibles ni el càlcul, ni la fugida.