Setmana Literària (i II)

Sempre que faig una intervenció crítica en algun dels actes públics en què participe de figurant (taules rodones, conferències, i coses per l'estil) se'm queda un no-sé-què de mala consciència. La gent que només em conega per aquestes meues interrupcions del silenci posterior a la fatídica frase ("Ara cedim la paraula al públic...") no sé què deu pensar: potser que sóc un impertinent, un pesat o un cregut - estes coses passen, i és més fàcil conviure amb elles si només les sospites que si te les confirmen. Però si em conegueren d'alguna cosa més que de les meues preguntes a deshora sabrien que sóc tot el contrari d'un iconoclasta. En el meu cas concret se sumen una psicologia individual més o menys conservadora i la pertinença (menys voluntària encara que les inclinacions personals) a la generació menys rebel que ha vist créixer aquest país.

Oportunes o no, les coses que dic quan demane la paraula tenen en part aquest altre valor (o això em consola pensar): el de l'escassedat, donat que no hi ha massa gent de la meua edat que acudisca a aquesta mena d'actes locals. I lluny de criticar-los per això, els justifique: si són més joves que jo deuen estar estudiant a València; si són millors que jo, deuen estar estudiant o treballant a l'estranger. Si són funcionaris (per exemple professors de secundària, el gremi més representat en aquests cercles) potser estiguen encara destinats ben lluny de Gandia com per a acudir-hi. Si no són funcionaris, és probable que ni arriben a hora ni amb ganes d'acudir just després d'acabar la feina. Però per damunt de tot: si són gent normal de la meua edat deuen estar complint amb les mil i una obligacions que l'atzar i les circumstàncies m'han permès retardar en el temps - sense que em queden ja massa anys de marge. Entre els nostres deures cívics, l'exercici quotidià d'una paternitat responsable (per exemple) està per davant de les conferencietes i els recitals de poesia - sona cru, dit així, però és cert.

El tema de la taula d'ahir ("El valor dels clàssics") era una d'aquestes ocasions propícies per a la queixa desconsolada - temptació sovint irresistible per als nostres prohoms. Com si una ardent lamentació sobre les ruïnes de la catàstrofe ens fóra més profitosa als qui ens agrada escoltar-los que un judici més equilibrat, més amable, més constructiu. Algú dels participants es va saltar fins i tot el tòpic retòric amb què és habitual tranquil•litzar l'audiència present (allò de dir "ep! que les nostres malediccions no van per vosaltres, tots aquests vicis els tenen els qui són uns incultes ignorants i no han vingut a la xarrada"), i va optar per una provocació directa als assistents, derivant en ocasions en quelcom més proper a l'esperpent que al rigor acadèmic. La meua aportació crítica (la primera de la roda) va voler simplement matisar aquest catastrofisme - i he de dir en defensa pròpia que no va ser l'única en aquesta línia, altres s'hi sumaren després (Nèstor, Facund). Aquest partit de tennis entre la taula i el públic va allargar el debat fins a les dues hores de duració.

Tinga la raó qui la tinga en aquests debats espuris, la veritat és que trobaré a faltar la vida local de Gandia si m’envien a fer substitucions lluny de casa. És l’únic lloc que en tot aquest temps he sabut anomenar la meua ciutat – més que Burjassot, més que Barcelona, de bon tros. I en conseqüència, és on he pogut exercir quelcom semblant a la ciutadania. Ben aviat (51, 50, 49, 48...) tindré més temps per a mi, això segur – el dubte és si podré gaudir-lo on més voldria fer-ho.