En paper

Justament ara que tant hem parlat de dietaris i blogs, de la web i del paper, i de llibres sobre blogs, he retrobat la versió impresa del meu primer blog "seriós": s'allotjava en aquesta mateixa adreça, sospite que tenia principalment dues lectores (una i l'altra), va durar exactament un any entre els mesos de Juliol del 2005 i el 2006, i va anar canviant de títol de tant en tant. "La vida diferida" és ja el meu tercer projecte blog - i aquesta vegada no només no tinc cap intenció de tancar-lo quan faça un any, sinó que estic temptat d'incorporar, cap enrere, les notes dels dos anteriors posant les dates originals de publicació. Per a curiosos, i com a prova (innecessària, d'altra banda) que he estat "ací" des de fa bastant de temps - el meu perfil a Blogger és de 2003...

La lectura de les meues anotacions dos anys després em recorda un de tants motius pels quals m'agrada tindre un blog: la secreta esperança que, dintre d'un temps, anys o dècades, el que hauré deixat escrit serà per a mi el més valuós tresor de la memòria - més enllà de l'escassa qualitat objectiva que puguen tindre aquelles o aquestes mateixes elucubracions i testimonis. Per exemple, el dia que vulga traçar els orígens del meu tan predicat utilitarisme, podré retornar a la darrera pàgina dels papers que ara tinc entre mans, la primera entrada amb data 12 de Juliol de 2005, i llegir allà:

La bondat natural de l'home

Hom pot jutjar la gent - i a sí mateix - per les seues bones intencions, o per les conseqüències dels seus actes. Llevat d'excepcions inexplicables, aquests dos veredictes paral·lels només coincideixen quan tant les intencions com els resultats són terribles.

No és massa original ni profund (ni cert, tampoc: la meua consideració vers les propietats salutíferes dels aforismes ha descendit molt en aquests dos anys), però d'ací mig segle potser als meus descendents els farà gràcia, si encara entenen l'idioma...

Blogs al Casal

La d’avui dilluns és una anotació una miqueta arreu d’aquestes que estic temptat d’escriure sense punts ni comes ni majúscules ni res perquè l’escric així al vol com quan xarre i xarre sense parar però no ho faré perquè a estes alçades qui creu que amb això es fa el modern i l’original és simplement un caspós i un despistat. Avui dia, el més semblant que puc concebre a l’avantguarda és ben simple: escriure a Internet amb tanta claredat, perspicàcia i elegància com es fa als llibres, però aprofitant les possibilitats d’interacció que ens ofereix l’hipertext. Tal i com diu Juli Capilla a la seua última nota, hi ha autors que ho aconsegueixen de sobres. I com podeu comprovar durant aquests dies a la pàgina de Toni Ibàñez, el tema de les relacions entre l’escriptura a la xarxa i la literatura, el periodisme, la comunicació política, etc. no només dona de sí bones reflexions, sinó també molts moments de companyonia i bon rotllo com els que semblen haver gaudit aquests dies a Granollers. Ja els ho he dit en un comentari: enveja, tot el que els tinc és enveja.

Ja ens arribarà l’hora de poder anar a catosferes d’aquestes (sé d’alguns que podrien anar en família i tot: l’altre dia un camarada d’açò dels blogs em confessava que el seu fill de cinc anys mantenia una espècie de dietari en paper que convenia no publicar on-line perquè calia polir una miqueta l’estil i els continguts eren un tant íntims i incendiaris...) Jo mateix he fet alguna de les activitats pràctiques del meu Màster a la UOC al voltant de la comunitat o subxarxa de bloggers més pròxima, la dels valencians que escriuen en català (amb perdó). Si aquesta recerca va a més pel que fa a ambició i resultats ja us ho faré saber.

Però mentrestant hui dilluns tindrem un primer tast del fenomen blog ací a Gandia (no recorde que hagen fet mai cap altre acte amb aquesta temàtica en la densa agenda cultural de la ciutat). A les 20:00h, en un acte organitzat per Infosafor en el Casal Jaume I de Gandia els polítics Enric Morera (responsable màxim del Bloc Nacionalista Valencià) i José Manuel Orengo (alcalde socialista de Gandia) parlaran de la seua experiència a la blogosfera – i d’unes quantes coses més, supose, que per a això estem en campanya. Tot i no ser assidu dels blogs polítics (com he comentat no fa massa dies), em veig en l’obligació de fer publicitat de l’acte, i d’assistir com a públic, aprofitant aquesta inesperada pròrroga de vida cultural a la ciutat de què estic gaudint. I com sempre, si no parla ningú més potser faça alguna pregunta i tot. Impertinent...

I tranquils: la pròxima anotació d’aquest blog tornarà a ser de les normals (de les incomprensibles, vull dir). I sense enllaços i tot això, que és una feinada posar-los i després no els punxa ningú...

Anotacions al paràgraf 293

És fàcil arribar a pensar que els altres ens són completament opacs pel que fa a la seua vida interior: en les seues creences, en els seus sentiments vers nosaltres, en el seu estat d'ànim. Algú pot ben bé contar-nos com és el menjador de sa casa: si té un sofà roig, una televisió plana, una taula quadrada de color blanc amb quadre cadires al voltant. Encara que no ens l'ensenye, sabem com és un sofà i podem imaginar-lo de qualsevol color, hem vist moltes altres taules, cadires, televisors - i només amb una miqueta de paciència i fent les preguntes corresponents sabríem reconstruir el menjador de sa casa amb relativa precisió. No només això: més endavant, podríem fer-li una visita a sa casa per a saber com de desviades estaven les nostres expectatives respecte de com és realment l'estança descrita - i així fer-nos una idea de en què ens hem quedat curts imaginant, i en què hem encertat o ens hem equivocat.

Però pel que fa als sentiments d'altres persones, ni la descripció acurada és del tot possible ni molt menys la percepció directa. I no parle de la deliberada ocultació que tots fem d'alguna part major o menor del que sentim - sinó de la manifesta insuficiència de la paraula per a bastir ponts entre les persones en allò que se'ns presenta com a fonamental en les nostres vides: si som o no feliços, si fem feliços els altres, si estimem i si ens sentim estimats. Morirem sense saber què hi ha a la ment (a l’ànima si ho preferiu) de la persona que ens diu que ens estima: sabem que, com nosaltres, tothom té quelcom dins una capsa que anomena “escarabat” (o “amor”, o “solitud”, o “angoixa”) – però l’únic que veurem és l’interior de la nostra capsa. És una suposició comuna creure que tothom té el mateix dins de la capsa: però aquesta no és només una generalització abusiva a partir del nostre propi cas, sinó que podem trobar-la fàcilment a l’arrel de molts dels nostres petits drames de la incomprensió. “No sents el mateix per mi que jo per tu” és una frase del “Diario de Patrícia” o de tragicomèdia romàntica que, examinada maliciosament, ens duu a preguntar-nos sobre la difícil traducció a l’idioma comú dels nostres sentiments més quotidians. I sobre les conseqüències que sobre la nostra vida bona tenen eixes traduccions defectuoses.

Si vaig entendre bé Wittgenstein (II) quan ens el feren estudiar a la carrera d’Humanitats, la seua tesi filosòfica ve a dir: no és del tot cert que “estimar” siga un “concepte”, una “idea” (de les que apareixen als còmics sortint del cap dins un núvol) molt personal que mai podrem comparar amb la "idea" que d'aquesta paraula té la gent del nostre voltant. Al contrari: hem après a que ens diguen que ens estimen i a respondre amb les mateixes paraules, i hem acabat associant aquestes expressions amb la classe d’actes de companyia, d’il·lusió i de passió que hem compartit amb altres membres de la nostra comunitat de parla. Hem crescut parlant dels nostres escarabats amb tothom, fins a convertir en quelcom irrellevant el fet de si el que els altres tenen dins la capsa s’assembla molt o no al que suposadament tenim nosaltres. Un de tants avantatges d’aquesta classe de pensaments sobre el llenguatge és que no ens deixen sols enfront del món, sinó que fan més estret l’abisme que ens separa dels altres: si no hi arribem del tot mitjançant el pont de la paraula, ja només ens quedarà donar un xicotet salt de fe, fer un profund exercici d’empatia. Certament morirem sense saber què hi ha a la ment de la persona que ens diu que ens estima – però ens és del tot igual mentre tinguem l’oportunitat d’escoltar-ho fins l’últim dels nostres dies.

Paràgraf 293

Si de mi mateix dic, que només sé què significa la paraula “dolor” a partir del meu propi cas, ¿no ho he de dir també dels altres, això? Però, ¿i com puc generalitzar un dels casos d’una manera tan irresponsable?

Bé, cadascú em diu de si mateix, que només sap què és dolor a partir de si mateix! – Suposem que cadascú tingués una capsa, que a dins hi hagués quelcom que anomenem “escarabat”. Ningú no pot mirar mai dins la capsa d’un altre; i cadascú diu que només sap què és un escarabat, gràcies a mirar el seu escarabat. – En aquest cas, podria molt ben ser que cadascú tingués una cosa diferent a la seva capsa. Fins i tot seria imaginable que aquesta cosa anés canviant constantment. – Però ¿i si la paraula “escarabat” d’aquesta gent tingués, amb tot, algun ús? – Si el tingués, no seria pas el de designar una cosa. La cosa que hi ha a la capsa, no hi pertany de cap manera al joc de llenguatge, ni tan solament com un quelcom, perquè la capsa també podria ser buida. – No, amb aquesta cosa de la capsa es poden “reduir fraccions”; sigui el que sigui, es compensa.

És a dir, quan la gramàtica de l’expressió d’una sensació es construeix segons el model “objecte i designació”, llavors l’objecte queda exclòs de la consideració com a irrellevant.


Ludwig Wittgenstein, Investigacions Filosòfiques, paràgraf 293. Traducció i edició a cura de Josep M. Terricabras (publicació original pòstuma 1953, traducció 1997 dins Ed. 62, “Universitària”, nº3) La negreta és meua.

Ciències i lletres

Vinc d’una família de tradició “numèrica”: mon pare i el seu germà són matemàtics, jo també, i els meus dos germans (i una cosina) estudien informàtica, que al capdavall és una variant pràctica de la ciència de les xifres. En aquestes disciplines, la frontera entre fer les coses bé i malament, o entre que quelcom funcione o no funcione, és generalment bastant clara – i fins i tot quan no ho és tant, la classe de criteris amb què hom pot avaluar un resultat són més objectius, més tècnics, que en altres àrees professionals. Això és un malson per als qui fan les coses malament, als mals matemàtics, informàtics o enginyers – o dit amb una miqueta més de crueltat, amb els qui per uns o altres motius no arriben a ser-ho mai. Però també és una defensa natural contra l’intrusisme professional. L’última de les meues preocupacions és que un historiador o un enginyer industrial pretenguen dedicar-se a les matemàtiques: si saben fer-ho, els admiraré encara més que a moltes persones amb qui compartisc titulació acadèmica; si fracassen, edulcoraré la seua inèpcia amb un toc del meu saborós sarcasme. Però mai no em caldrà jutjar-los pel títol ni preguntar-me “aquests què són?”: llurs habilitats els delataran.

Però per circumstàncies de la vida, he acabat (bé, no del tot: em queden uns quants tràmits per aclarir, formalitats de parròquia...) unint-me a una família on la tradició, o al menys les tendències recents són ben distintes. Marta i companyia són gent de lletres, per a qui els llibres han estat des de sempre no només un complement cultural (o una decoració), sinó tota una vocació, quelcom a què dedicar les seues millors intencions i esforços. Això ha inclòs des de sempre, el plaer de la lectura (que jo, “de ciències”, he confós massa sovint amb l’estudi sistemàtic) i amb l’edat el gust per l’estudi, la crítica, l’escriptura i una feina més o menys relacionada amb la paraula – com la meua ho està amb els números.

És temptador jutjar aquesta dedicació a la llengua i la literatura en les seues variants com a més atractiva, més elevada, menys freda i pràctica que la tasca de qui fa taules de números, o explica com sumar fraccions. Però aquesta apreciació és injusta, entre altres motius, per contrast amb el que he dit més amunt: les tasques a què es dedica l’home de lletres són més públiques, semblen més fàcilment opinables, subjectes a judicis més subtils, més febles i més personals que la inqüestionada eficiència del químic o l’empleat de banca. En part, semblen més “criticables” senzillament perquè ho són, en realitat – a cada classe de saber li pertoca el seu mètode, les seues certeses. Però d’aquesta aparença se’n pot arribar a fer abús, i els abismes que separen el científic de la plebs esdevenen en aquest cas una confusió, una absència de criteri que no pot deixar de resultar enutjosa i angoixant per a qui ha dedicat el millor de la seua vida a aquesta classe de saviesa més profunda, sí, però líquida i intangible.

Davant aquesta situació, hi ha diverses respostes – i no tindré espai per a exposar-les totes, ni les més adients, considerant que per sort no sóc un dels afectats per aquesta classe d’arbitrarietats. Una de tantes, al meu parer equivocada, és la “titolitis”: conec advocats amb més sensibilitat i perspicàcia per a gaudir i jutjar un poema o una postura filosòfica que molts dels qui han dedicat cinc (o sis, o set...) anys de la seua vida justament a aprendre a aquestes coses. Una altra, probablement més fructífera, siga el cultiu de l’excel•lència dins del propi cercle dels humanistes: ells, que per formació i costum saben distingir millor que la gent comuna el que és seriós i fonamentat del que és una simple caricatura dels propis prejudicis, farien bé d’assenyalar el seu territori si no amb fronteres, sí amb traces de prestigi, de reconeixement mutu. Alguna cosa em fa pensar que no sempre ho aconsegueixen: i si d’aquesta actitud de reconeixement el que en deriva són les capelletes, les enveges i més confusió encara de la que genera el públic, em veig temptat a pensar que el gremi no pateix més malalties que les que ell mateix s’encomana.

(Vaja, no era açò del que volia parlar, sinó respondre, en certa manera, a dues notes recents d’Urbà i de Visékimé sobre crítics literaris i professors de valencià. Però mira, m’ha traït l’afany d’abstracció i generalització...)

Blogs i política

Escric massa últimament: tranquils, se’m passarà. Aquesta espècie de “temporada alta” que va començar a mitjans de novembre no durarà moltes setmanes més – després em tocarà retornar a eixa reposada intimitat dels teoremes que tan difícil em seria de compartir amb paraules (si algú tingués interès en compartir-la, clar). No pense abandonar (ni molt menys tancar) el blog quan arribe la primavera, però potser sí que faça més ús del copia-i-pega o l’autoplagi.


Les meues incursions en el terreny de la política (fins i tot en els ambients més personals, menys públics que aquest blog) tenen ahora la virtut de ser bastant tímides, cautes i el defecte de ser massa críptiques i rebuscades – el meu (pen)últim post és un exemple del muntó d’això que dic. Per aquesta combinació de factors no em resulta difícil evitar la classe de conflictes a què tan freqüentment duu la política, que com a activitat quasi pot definir-se com la professionalització del mal rotllo.

Una altra cosa que m’ajuda a viure tranquil és el meu criteri de no enllaçar blogs de caràcter estrictament polític. Si en alguna ocasió he expressat una certa queixa per la relativa escassedat de blogs geogràficament pròxims (o, per dir-ho més en positiu, les ganes que sempre tinc de trobar gent nova i propera que diu coses i que paga la pena animar per a que continue dient-les) ho he fet obviant la quantitat de blogs sobre política, o de persones o col·lectius implicats en política que proliferen (i cada cop més) al voltant de Gandia. En són molts, i cada dia més: algun dia en faré un breu inventari per a curiosos (no sé si a la Ribera o altres llocs passa el mateix).

Però les visites silencioses que hi faig de tant en tant a aquests espais polítics, passant com de puntetes, em fan pensar que no és l’ambient que busque a la blogosfera. Si en alguna ocasió he dit que això de tindre un blog és com oferir una tassa cafè a qui passe per casa, contar-li una història i deixar-lo xarrar si vol, els blogs polítics són com una discoteca lluminosa i animada, però on si tens una mica de mala sort et trobes algú passat d’alcohol i drogues que et fot una hòstia perquè sí... Voleu milions de visites i comentaris? Fàcil: malparleu de l’alcalde del poble, de l’oposició, o de tots alhora. Preferiu la companyonia i la cordialitat de qui parla de llibres, dels fills o de les telesèries? Doncs endavant: en som pocs però ben avinguts.

Un home simpàtic

La fe que ens pot quedar ja en la política, en el joc polític, té sovint menys a veure amb les possibilitats que ens ofereix per a la victòria “dels nostres” que en la forma en què ens permet digerir i acceptar una derrota. No volem victòries que siguen humiliants per als qui no pensen com nosaltres – ni que cap poder abuse dels qui no l’hem recolzat. És sobretot quan hom perd que acceptar les regles esdevé una virtut cívica.

Ja arribarà el moment (si no és que ja ha passat) de pensar si algun dels nostres polítics més pròxims no s’han pres massa seriosament aquesta purificadora penitència de la derrota fins a convertir-se en addictes, fins a fer-nos creure que guanyar no els importa gens ni miqueta. Però hui el que porten els diaris és una altra cosa. Per a molts dels qui, com jo, no l’haguérem votat mai, Gallardón representa la classe de polític que ens pot fer digerible una derrota: per les seues idees i formes, i per la insistència amb què es referia a una actitud oberta i tolerant que, en el fons, la gent d’esquerres no tenim cap interès en monopolitzar. Representa algú amb qui poder discrepar i confiar alhora, i en la roda democràtica de la substitució dels grans partits en el poder, era l’hipotètic pròxim president del govern que molta gent d’esquerres hagués signat acceptar (això sí, sense presses, que encara és jove, té temps per davant...).

Els meus dubtes comencen quan m’ature a pensar si a “ells” els convé o no haver-se desfet de Gallardón dos mesos abans de les eleccions. El que per a nosaltres és amplitud de mires per a ells pot resultar una perillosa dissidència, i un simple càlcul electoral pot haver-los demostrat (ho ignore, és una hipòtesi que en tot cas hauran verificat internament) que la simpatia dels qui no els voten no se suma als resultats positius que obtenen a les urnes. En això potser tenen raó. Però aquesta classe de simpaties, de confiances, se sumen després, quan als ciutadans ens toca reconèixer qui ens governa amb una legitimitat que vaja una miqueta més enllà de l’àmbit d’allò estrictament legal. Mentre el sistema continue immune a aquesta classe de desenganys dels qui hi participem, estem venuts: no ens deixen, llavors, per a la pròxima contesa, més alternativa que guanyar.

Bones notícies i mala salut

La de dijous passat fou la primera nit que vaig estar lliure d'obligacions acadèmiques, després d'un intens final de semestre que ha donat fruits interessants (que guardaré al rebost de les idees per a compartir-los ací més endavant, quan el segon semestre del Màster i l'oposició de Matemàtiques consumisquen el temps que ara dedique a generar aquestes notes). Així, al tornar de l'oficina al pis em va animar que Veí em trucara al mòbil convidant-me a passar per sa casa per a comentar-me un tema important. Vaig acudir tot seguit, mig sospitant de què es tractava, Veí em va oferir una cervesa, i quan em va conduir al menjador on jo esperava que em lliurés una invitació per a la seua boda amb Veïna, o almenys que em donés una data per a reservar en l'agenda, va obrir un àlbum roig de fotos per la primera pàgina i em deixà glaçat d'alegria. Una ecografia. Un/a Veïnet/a per al pròxim estiu. Ja tinc ganes de veure Veïna amb la panxeta (bé, no en tindrà tanta encara): ella estava treballant quan el futur pare em donà la notícia, i no l'he poguda visitar durant el cap de setmana pels motius que conte tot seguit. Tinc mesos per davant, encara.

No vaig fer més que beure aigua quan vaig tornar de casa els Veïns, pensant: “sí que està forta la Coronita, sí, com m'ha rascat la gola”. Doncs no, no era la Coronita, sinó la grip o alguna altra variant del constipat que passe més o menys tots els anys per estes dates. Encara vaig treballar divendres (a mig gas, i amb una veuassa de Louis Armstrong que encara sorprèn més les telefonistes que creuen que Emili és un nom de xica), però ja per la vesprada em vaig instal·lar al pis per a no eixir en tres dies. Com ja he dit més amunt, no tenia tasques immediates amb què complir, així que he covat la malaltia mirant, un rere altre, tota la primera temporada de la sèrie “24” - que m'hagués agradat encara més que la segona de no haver comés l'error de veure-les en l'ordre invers, jo que sóc tan remirat per a aquestes coses. Jo al llit, les cames tremolant-me si em movia, i Jack Bauer sense dormir, corrents amunt i avall enfrontant-se alhora a les forces del mal i a la facció despistada de les forces del bé: americanades, sí, però molt ben fetes i a muntó entretingudes.

A més de la meua lluita en dos fronts contra la malaltia i el terrorisme internacional he tingut unes poques estones més lúcides, més profitoses. He acabat finalment “L'home manuscrit”, que és una magnífica novel·la, o millor: un conte ben original i imaginatiu allargat a base d'incloure altres contes, una història molt ben escrita que es recaragola a sí mateixa al voltant de l'escriptura (i de la rescriptura) com a fenomen, un llibre llibresc que diria que em recorda Borges si tingués la desvergonya de dir que he llegit Borges sense haver-ho fet mai... I en un desafiament que superava les meues capacitats del moment (però que reprendré tan prompte com puga), Juli em va fer arribar (via Marta) el que crec que és l'últim número de “L'Espill”, amb el subtítol “Pensar en català avui”. En la meua primera exploració de les seues pàgines he trobat una espècie d'autobiografia filosòfica d'en Josep Maria Terricabras (en què lloa insistentment Wittgenstein i fa una reivindicació, ben necessària al meu parer, de la seua actitud filosòfica), un interessant repàs per la prosa d'idees en català a càrrec de Guillem Calaforra (que rellegiré per a extreure'n el suc i ampliar la llista de lectures pendents) i algun altre article (que no identificaré) que si he de jutjar-lo per la claredat amb què expressa el seu fil general de pensament, he de concloure que algú s'ha confós en l'ordre de les pàgines a l'hora de maquetar...

Aquest ha estat el meu cap de setmana, tan llarg com la meua malaltia (he tornat hui dimarts a l’oficina – que no a classe, ja he dit que els meus versets pedagògics eren això, només versets). No acostume a fer relats d’aquesta classe, del tipus “què m’ha passat hui”, tot i que crec que aquesta (i no tant les temptacions de pretesa profunditat a què tan sovint cedim) és una de les finalitats més legítimes d’aquest espai lliure i públic que compartim. Ho faré més sovint mentre tinga temps i salut.

Atzar i geografia

Anticipació, entre còmica i ressentida, del meu debut com a professor itinerant de Matemàtiques. És també la meua estrena poètica - i estigueu tranquils, que si tot va com ha d'anar, serà també el meu comiat: amb tanta brossa que hi ha per arrencar...

Reunits en pitagòrica harmonia
en la per sempre puta
ciutat de Torrevella
(deixalla de concurs, cruel ironia!)
excrescència eixuta,
frontera socarrada de paella,
proclame el primer dia
d'aquesta romeria substituta
que, no havent començat, ja us tinc mania.

A tots sense exclusió:
autòctons, immigrants,
ineptes o brillants,
vos faré rosegar cada equació,
traçar amb sang les tangents i secants,
perbocar derivades
i arrencar-vos del cap arrels quadrades.

I per què no hi haja malentesos
amb l'odi tan injust
que m'inspireu, al llarg d'aquests pocs mesos
avise a la bestreta:
vos suspendré al meu gust
pels més petits errors que cometreu.

(Dit tot això, demane una llibreta
i veig per on aneu.)


e. m.

Metàfores

Una metàfora és com un camí obert pel llenguatge, per a recórrer i guiar-nos pel món. Hi ha metàfores xicotetes, que ens menen líricament a llocs amagats i recòndits, com són la nostra pròpia vida interior, o la del proïsme. Altres, en canvi, són metàfores ambicioses, potents, com un pont sobre un abisme, com les revoltes que porten dalt d’un mirador elevat. Només aquestes visions poden proporcionar-nos una il·lusió de totalitat que és inassolible mitjançant la simple acumulació d’experiències (a la manera de les formigues), o la teorització científica (a la manera de les abelles). Seguint amb la clàssica analogia animal que devem a Francis Bacon (el pintor no, l’altre), la construcció d’aquestes grans metàfores és tasca d’aranyes, que extreuen de sí mateixes una idea directora i l’estenen fins a cobrir el món sencer amb la seua xarxa conceptual, més feble i tènue que la dels sistemes i les arquitectures d’altres temps, però sovint més apegalosa i enrevessada.

Però ho he dit més amunt: il·lusió de totalitat – i una il·lusió que hauria de ser conscient del seu caràcter parcial. En ocasions hom s’encega amb la bellesa o les ramificacions múltiples d’una metàfora i oblida justament que ho és: l’explota més enllà de les seues possibilitats estètiques o filosòfiques, ignorant que és només això, un camí. I cap camí passa per tots els racons possibles del pensament o la vida, per molt embolicat que vulguem traçar-lo.

He tingut aquesta inevitable intuïció de l’exhauriment d’una idea brillant durant aquests passats dies de Nadal: la reiterada liquiditat que Bauman predica del món contemporani, i la profusió d’esferes, bombolles, globus i escuma amb què Sloterdijk vol encabir-lo no saben evitar propagar-se més enllà dels seus límits raonables, fins a esdevenir una injusta caricatura de sí mateixes. En la nostra època de veritats vaporoses, allò important és saber parar a temps una metàfora.

Davant aquesta classe d’excessos, només puc imaginar, així al vol, tres solucions possibles. La primera és l’actitud modesta i restringida de qui posa fites des de l’inici a l’abast de les seues especulacions: sense aquest gest previ d’humilitat (que ben sovint no es reconeix en les acusacions de supèrbia de què és objecte l’activitat científica i rigorosa), la tasca del bioquímic o de l’estudiós del dret processal no podrien lluir mai la rotunditat a què aspiren en llurs conclusions. La segona opció és la vocació de fragment: front a l’ambició dantesca i total del pelegrí, l’exercici quotidià d’excursionisme que alguns fem de tant en tant en blogs com aquest, i altres fan en periòdics, llibres o revistes. La tercera possibilitat és continuar creant grans narratives del món a la manera de les nostres aranyes, però més contingudament, amb un major sentit de la limitació i un major respecte pels àmbits de la realitat que no se sotmeten amb a una idea directriu sense forçar-los en extrem. Però alguna cosa em fa pensar que l’enorme dosi de brillantor i de supèrbia que demana aquesta última tasca exclou metodològicament eixa classe de reserves.

Matisar eixos conjunts des de les nostres perspectives puntuals esdevé, doncs, la responsabilitat individual dels qui els rebem i ens aturem a intentar comprendre’ls. Adaptar-los al nostre entorn, a la nostra realitat immediata, local, també és un compromís indefugible – a què sembla que he renunciat massa lleugerament, pel to cínic que traspua la meua última (bé, ja penúltima) anotació...

El silenci del sofista de províncies

Hui, en una agradable conversa de sobretaula, un amic em confessava la seua desil•lusió davant l'absència de veus noves i crítiques a la premsa local i comarcal. Li he respost, en primer lloc, que exagerava - hui l’havia notat un pèl massa afectat d’eixe desagradable símptoma de l’esperit crític que és el pessimisme. I de passada, com a mesura preventiva per si el que pretenia era animar-me a donar el “gran salt endavant”, li he recitat la personal adaptació que he fet del credo de Gòrgies relativa a les meues opinions públiques.

Primer: ni m'apetix, ni m'atreu, ni em sent capaç d'escriure res a la premsa local sobre cap tema que tinga el més mínim interés social.
Segon: en l’hipotètic cas que escriguera, tinc la convicció que no em llegiria ningú.
I tercer: si em llegira algú, estic segur que m’interpretaria malament.

Ja ho veig: per això tens un blog i escrius el que et dóna la gana”, m’ha dit. I encerta: cada volta que escric no em pregunte massa a qui li pot interessar, però mantinc la precaució d’intentar no ofendre ningú – és a dir, els oposats exactes dels dos criteris amb què algú sol adreçar-se a l’arena de l’opinió pública. No és falsa modèstia: en el fons, una actitud com la meua no està basada només en una escassa apreciació del valor social de les coses que podria dir – sinó també en la poca fe que tinc respecte a la justa mesura amb què serien escoltades i jutjades.

(I ara és quan hauria de dir: “Ep! Això darrer no ho dic per vosaltres, sinó per tots els altres, els qui no em llegeixen...” :-)))

La vida anticipada

Intencions per a l’any nou? Pel que fa al terreny professional, poca cosa: per a començar, em queden poques setmanes (o això és el que fa mesos que crec) d’una feina d’oficina que vaig decidir abandonar fa segles (en conseqüència, no és secret ni sorpresa el fet que ja no em motiva gens ni miqueta). Després vindran dues ocupacions bastant inconseqüents, al menys a curt termini: faré de professor substitut de Matemàtiques durant els últims mesos del curs, i probablement prepararé unes oposicions a Secundària en què no tinc la menor opció de millorar la meua situació docent. I a partir de Juliol, una coda triomfant, un final d’any allargassat i apoteòsic: l’atur! És com per a agafar el currículum, ensenyar-li’l a algú (sí, però a qui?) i preguntar-li: “què he fet malament?” (Ep! És una pregunta retòrica: per favor, els qui sabeu tan bé com jo què és el que he fet malament, no ho escrigueu als comentaris...)

El que em consola pel que fa a aquesta part de la meua vida és la certesa que els mals de què proteste són els propis de la meua generació (una paraula que cada volta faig servir més sovint, com si hi hagués ja una altra de nova empenyent per darrere), i dels quals m’he mantingut privilegiadament immune durant molts anys – per molt que puga creure que aquesta immunitat era merescuda. Ni el 2008, ni probablement el 2009 ningú (adult, s’entén) amb qui treballe tindrà ni temps, ni l’oportunitat, ni la curiositat de saber com de bé o mal faré les coses. És el món de l’inrevés: aquesta situació tan pròpia dels inicis de la vida professional de la majoria de la gent contrasta amb el que he viscut i conegut durant bona part de la meua experiència anterior. En el moment precís (la trentena que aviat compliré) en què altres comencen a guanyar-se un nom, una habilitat adquirida i reconeguda, a mi el que m’espera és justament llençar tot això al fem i començar una trista travessia pel desert de la mediocritat. La certesa que ni tan sols m’hauré de preocupar per la possibilitat de fer les coses malament potser seria un consol per a algú altre: per a mi, no és més que un mal símptoma de l’escàs marge amb què podré jugar.

Afortunadament, hi ha alguna cosa més que feina en el meu futur immediat. I és en el terreny d’allò personal, en tot el que no està condicionat per quina feina faça i quan i on i per quant, on les meues expectatives són magnífiques, optimistes, il·lusionants. Aquest quadern que tinc el plaer (i la desvergonya) de compartir amb vosaltres és un de tants petits detalls que sumen un home feliç: tinc dotze mesos per davant per a parlar de tots els altres.