Atzar i geografia

Anticipació, entre còmica i ressentida, del meu debut com a professor itinerant de Matemàtiques. És també la meua estrena poètica - i estigueu tranquils, que si tot va com ha d'anar, serà també el meu comiat: amb tanta brossa que hi ha per arrencar...

Reunits en pitagòrica harmonia
en la per sempre puta
ciutat de Torrevella
(deixalla de concurs, cruel ironia!)
excrescència eixuta,
frontera socarrada de paella,
proclame el primer dia
d'aquesta romeria substituta
que, no havent començat, ja us tinc mania.

A tots sense exclusió:
autòctons, immigrants,
ineptes o brillants,
vos faré rosegar cada equació,
traçar amb sang les tangents i secants,
perbocar derivades
i arrencar-vos del cap arrels quadrades.

I per què no hi haja malentesos
amb l'odi tan injust
que m'inspireu, al llarg d'aquests pocs mesos
avise a la bestreta:
vos suspendré al meu gust
pels més petits errors que cometreu.

(Dit tot això, demane una llibreta
i veig per on aneu.)


e. m.

10 comentaris:

Vent d Cabylia ha dit...

Un poc més i te n'ixes del mapa...

Emili Morant ha dit...

Sí, la tria geogràfica no és casual. La veritat és que li tinc un cert terror als extrems nord i sud del país com a destinació provisional: m'obligarien a buscar-me un allotjament no per a tot el curs, sinó per al temps (incert) que puga durar la substitució. Per a un curs sencer potser seria una altra història, podria montar-me millor la vida.

Puc anar i vindre des de ma casa cada dia a qualsevol lloc (o això crec) que estiga entre València i Benidorm. Però ara no puc restringir-me a cap província, i el dia que puga fer-ho tampoc serà massa útil, vivint com visc prop de la "frontera provincial" (que troba la seua justificació en el xoc de civilitzacions que es produeix entre Oliva i Pego... :-)))

En qualsevol cas, si tinc la mala fortuna de passar unes setmanes en Torrevella o en Vinaròs, faré el possible per a que no ho paguen els meus alumnes - els de hui són versos per a conjurar eixa circumstància. I per a riure'm de les meues pors i manies.

Ricard ha dit...

Sort en el debut.

Espere que els teus alumnes no investiguen per la xarxa i troben aquest post... si les matemàtiques ja fan por, imagina trobar-se amb una declaració d'intencions així ;)

Emili Morant ha dit...

Ricard, tal i com estem de nivell de comprensió lectora en els informes internacionals, crec que els únics alumnes "del futur" que es pararan a llegir aquest blog si el busquen, i que el trobaran mínimament interessant seran suficientment bons com per a no preocupar-se massa pel seu terrorífic professor de Matemàtiques...

I si alguna volta veieu que el text del post desapareix, ja sabeu a quina bellíssima ciutat meridional m'hauran destinat. Tindre un blog de forma obertament "identificada" té desavantatges, certament, però de moment crec que compensen...

Rosa ha dit...

Hola Emili. m'alegre molt que t'hagen cridat ja. Un poc lluny, però és el que té la docència.
Ara, espere que no faces al peu de la lletra el que dius al poema, quina por ser alumnat teu.
Jo encara estic esperant, acabe de vore la borsa i estic la 17. A mi em queda esperar un poc més.

Sort i ja ens ho contaràs.

Emili Morant ha dit...

No, Rosa, tranquil·la: no m'han cridat encara, estic el 34. El poema només era un malson premonitori que vaig tindre l'altre dia... :-)))

Marta ha dit...

Cada volta que rellig el poema em torne a partir de riure. Ha ha!! Certament, si estiguera en camí de ser alumna teua, el que tindria seria "la risa de la muerte" :-))

Emili Morant ha dit...

No, si encara serà que l'única forma en què sóc capaç de treure a la llum el meu humor més pervers serà fent rimes, que és una forma tolerada, refinada fins i tot, de vehemència... Però tranquil·la, només puga tornaré a la correcció política de la prosa.

Ja hi haurà moment d'explicar, sense bromes, un detall important. La major part dels professors (a qualsevol nivell) d'una matèria van ser, en el seu dia, bons alumnes (o almenys implicats, interessats) de l'assignatura en qüestió: això els pot dur a creure que, en el fons, el que expliquen no és tan difícil i els seus alumnes haurien d'entendre-ho només amb què posaren un mínim interès. No és això el que jo pense, al menys de la meua matèria: la considere una meta difícil, i una de les meues responsabilitats potser siga transmetre això mateix, que fer bé algunes coses no és quelcom que s'ha de donar per suposat, sinó que és un repte a què gent com jo (i molts altres) ha hagut de dedicar els seus millors esforços, i on el fracàs i l'error són sempre una possibilitat. No crec que aquest reconeixement signifique sembrar el terror a les aules - si és el cas, és que vivim en una societat malalta.

Però com dic sempre, les meues opinions sobre el món de l'educació tenen, en aquests moments, el mateix valor que les de qui ha passat la seua vida estudiant pedagogia: cap. Sense experiència real, empírica, de la docència no passen de ser simples prejudicis.

VK ha dit...

Molt bo, però, després d'escoltar el poema, els teus alumnes no et preguntaren si eres el nou professor d'anglés?

I no et preocupes, jo ja porte uns quants anys batallant entre alumnes de 15 i 16 anys i l'única cosa que he tret en clar és que l'Educació en general no existeix, allò de debó real són els educadors i els educands i la forma com hi interactuen, la resta bajanades empíriques.

LEs guerres no les guanyen els generals (aquests només les poden perdre)sinó els soldats a peu de trinxera.

Salutacions des d'Algemesí. La Ribera

Emili Morant ha dit...

Molt bo això de confondre'm amb el professor d'anglès: però espere que quan em criden a la trinxera no siga tan lluny (de moment continue en la reserva...). Si els meus alumnes poden distingir el deix propi dels qui habitem el senyoriu d'Ausiàs Marc de la llengua de Shakespeare, ja serà bona senyal que no m'han enviat tan lluny.