Un piano al menjador

La de "ser pare" és una categoria buida, almenys inicialment. Milions d'anys d'evolució han proveït d'una base biològica més o menys sòlida, interpretable però indefugible, a les relacions entre una mare i les seues criatures; però els pares han quedat en una situació bastant més lliure i justament per això, en alguns aspectes puntuals, més incòmoda. En cosa de dies (hores?), si tot va com ha d'anar, tindré a casa una criatura per a qui, en allò essencial, seré una figura supèrflua, almenys durant uns mesos. No cal que m'ho dieu, que ja ho sé: hauré de netejar merdes, canviar bolquers i altres tasques d'un valor simbòlic equivalent. Però fer de "pare", en un sentit tradicional, cultural, arquetípic o com vulgueu dir-li, no toca encara: ensenyar, tindre expectatives, jutjar, premiar o castigar... tot això haurà d'esperar una miqueta. I quan toque, hi haurà infinites formes de fer-ho: res no hi ha escrit sobre aquest tema en el llibre de la natura.

Des d'aquesta espera, des de la meua perifèrica posició de partida respecte de Marta i el petit Emili, no he sabut triar una millor forma de projectar-me als mesos que m'esperen immediatament que a través del meu amor per la música. No hi ha cap altre material simbòlic més valuós que puga compartir amb el meu fill quan nasca: més enllà d'una afectivitat primària i de tenir cura de la seua salut, en poques coses més podré fer de pare que compartint amb ell a música de la meua (de la nostra) vida. Per això vaig voler que, entre els mil i un accessoris amb que calia omplir el nostre pis abans del naixement d'Emili hi hagués un piano, com hi ha un piano a casa dels meus pares i també a casa dels pares de Marta; per a que fóra una miqueta més la nostra casa desitjada, imaginada.

És ben probable que tot açò no siguen altra cosa que manies, quimeres de pare: la realitat, més grisa o més frenètica, se les endurà per davant com una riuada. Però mentrestant, ací el tenim, el piano, i la seua simple presència i les il·lusions que m'ha despertat m'han dut a tornar a tocar-lo i estudiar, intermitentment, peces que fa deu, quinze anys, que no intentava. Els resultats són encara molt pobres, i no sé si deixaran de ser-ho algun dia. Però si el meu fill arriba a temps de veure'm intentant-ho, haurà pagat la pena.

* * *

Com a anècdota final, diré que per a decidir-me per quin piano comprar vaig haver de documentar-me per la xarxa, de totes les maneres possibles: és tan gran el ventall de possibilitats, en preu i qualitat, en el terreny dels pianos digitals (sí: s'engeguen a la llum i es poden tocar amb auriculars, sense molestar el veïnat) que tota informació és bona. Buscant pels codis dels distints models a Youtube vaig trobar gent que pujava els seus vídeos tocant, i fils de comentaris en què la gent discutia sobre el funcionament, preguntava el preu, comparava entre models, etc. Gràcies a això vaig poder fer una bona compra: em vaig decidir per un dels models més barats (un Yamaha YDP-140 de 700 euros, irrisori en comparació amb un piano de paret tradicional), i he quedat d'allò més content. Fins al punt de decidir-me a penjar el meu propi video mostrant com sona l'instrument i fent uns pocs comentaris en anglés en la descripció del vídeo, per si algú hi arriba fent cerques. He fet un parell d'intents, però no me n'he sortit del tot: quan no m'ha fallat una cosa ha fallat una altra, ho hauré d'intentar amb una bona càmera o en algun altre format. Si teniu curiositat o sabeu d'algú que es plantege comprar un piano, recomaneu-li que mire uns quants vídeos abans: ací vos enllace els meus, feu clic en els vídeos suggerits i en veureu d'altres.




Nòmada

Fa just una setmana vaig elaborar i enviar telemàticament el meu llistat de destins preferents per a l'any que ve: una experiència nova, no sé si millor o pitjor, que substitueix els histèrics i massius "actes d'adjudicacions" que se celebraven cada estiu a València. En un revelador tercer lloc, després dels dos instituts més pròxims a ma casa (i no només en distància física: hi treballen mon pare i la meua cunyada) vaig situar el que ha estat el meu centre durant el curs, l'IES Enric Valor de Pego, davant d'altres centres geogràficament més pròxims. No ho vaig triar així només per allò de "más vale malo conocido...": he estat molt a gust amb els companys i alumnes de Pego, he intentat implicar-me en la vida del centre (en la mesura raonable en què pot fer-ho un professor "de pas", com jo) i crec haver completat el millor any de la meua curta carrera docent. Això darrer no era un repte tan difícil, certament: és el meu primer any complet de setembre a setembre (fa un any que vaig obtenir plaça de funcionari), he sigut tutor per primera vegada, he pogut tenir sota control els nivells que havia d'impartir... Per tot plegat, i sabedor (perquè hi estic ben informat, ja ho he dit) que les meues primeres dues opcions eren més difícils d'aconseguir que la tercera, confiava en repetir curs a Pego l'any que ve.

Però no serà possible: una davallada en nombre d'alumnes per ací, un retall pressupostari de l'administració educativa per allà, la plaça que he ocupat enguany ha desaparegut per al pròxim curs, de forma que ja sé que no podré tornar. Justament per eixe motiu he volgut fer hui, abans que se m'oblide o que altres quefers (imminents, ja sabeu) m'inunden les idees, aquesta anotació senzilla, mig de comiat, mig d'agraïment, que ben a gust hagués preferit publicar dintre d'un any o de dos. Una llàstima, però la vida continua.

Com que bona part dels meus escassos lectors sou mestres vosaltres mateixos, no seré jo qui vos descobrisca el nomadisme del professor, sobretot durant els primers anys de vida docent. De fet, si he de ser honest, m'he sentit privilegiat per haver tingut només tres destins durant els meus primers tres cursos, dos d'ells ben pròxims (Elx, Gandia, Pego). Però no és només de quilòmetres que parle: hi ha també el sentiment d'inconstància, de desarrelament, de sentir-se esborrat de la llista cada estiu o ser "el nou" cada mes de setembre. No acostume a exterioritzar aquests sentiments, i no està entre les meues habilitats la de mantenir vius els contactes, les relacions, després dels canvis: però tot això, que podria suggerir tebiesa o indolència per la meua part, potser no siga més que un mecanisme defensiu a què he acabat acomodant-me. La veritat, per dins, és una altra. La veritat és que desitjaria poder saludar l'any que ve pels passadissos els meus alumnes d'enguany, compartir l'hora de l'esplai amb els mateixos companys, que la gent pogués saber qui sóc d'ací tres mesos com han acabat coneixent-me durant tot el curs.

No sé encara on estaré, però en qualsevol cas la pròxima tardor retornaré, sense ganes, al meu cíclic anonimat docent. Paradoxalment, la xarxa, que és un suport arquetípicament intangible, continuarà oferint-me una oportunitat per a la permanència, per a una certa continuïtat més enllà dels estrets cercles de la família i els amics. I per si algú dubta del valor d'aquesta presència, o de la classe de consol que pot oferir la més modesta de les escriptures, acabaré aquesta notació citant-ne una altra, de fa més de dos anys: al capdavall, com ja sabien els antics, que compartien el meu terror a la història i al canvi, repetir-se és ancorar-se, tornar és ser, allò constant és allò sagrat...

[Febrer 2008, últims dies a l'empresa]
La feina que he fet durant cinc anys (és més digne recordar-la en conjunt que per la desesperació amb què l’estic vivint aquestes darreres setmanes) ha sobrepassat la seua data de caducitat, i és qüestió de temps i atzar que acabe també en el femer de l’oblit. I a partir d’ara passaran uns quants anys abans que puga ancorar-me mínimament com a professor, i gaudir d’una certa reputació (encara que siga roïn: tota pedra fa paret), d’alguna espècie de reconeixement professional – que, d’altra banda, no crec que m’haja faltat des que vaig xafar una oficina pocs dies després d’acabar Matemàtiques. [...]
Justament aquestes anotacions que ací acumule són, o seran dintre d’uns mesos, una de les poques traces fermes i estables que hauré anat deixant pels camins i carreteres que em queden per recórrer: des de l’oficina a l’aula i a l’atur i torna a començar. Aquest blog, a priori un projecte tan secundari respecte a altres quefers, i no del tot relacionat amb les coses que he fet sempre, no tardarà en ser l’única mostra tangible, compartible i mínimament pública, de qui és i què fa la persona que l’escriu. Potser algun dia de Setembre d’algun any futur podré entrar a una aula i dir: “Seré el vostre professor durant tot aquest curs: alguns em coneixeu d’oïdes, altres ja m’heu tingut en anys anteriors”, impartir les meues classes i fer-me un cafè en el mateix bar amb més o menys la mateixa companyia. No crec que em faça falta mantenir un blog, arribat eixe moment. Però mentrestant, ja em va bé mirar-me sovint en aquest espill: serà l’únic que em mostrarà si tinc la mateixa cara. Mentres no m’ofegue en tanta lletra, no m’importa que em digueu narcisista...

La revolució imminent

El mateix que afirmà Tocqueville de la seua societat en 1848 ho puc dir jo de la meua vida present: estic vivint i dormint plàcidament sobre el cràter d'un volcà, sense adonar-me que en un grapat de dies (deu? quinze? vint?) tot al meu voltant es girarà cul per amunt i res del que faig ara i duc anys fent, res del que m'importa i omple els meus dies podrà continuar la seua inèrcia. Emili pot nàixer en qualsevol moment, i la meua allargassada vida d'adolescent acabarà violentament i irreversible.

I tanmateix, puc passar hores senceres sense pensar-hi: ara posant i corregint exàmens, ara redactant el meu Treball Final de Màster (abans se'n deia "tesina doctoral", a aquesta peça retòrica que serà meu epitafi acadèmic), ara envernissant una prestatgeria... El dia passa de feina en feina i de sobte, en la calma nocturna del nostre cau humil, pose la mà sobre el ventre de Marta i allà emergeix: el Destí que truca a la porta... a patades! El caos de cables i aparells que inunda el menjador, les muntanyes de CDs, les partitures de quartet de corda, la pila de llibres que fullege intermitentment... Aquest paisatge juvenil, que he habitat íntimament des de fa quinze anys, serà ocupat per un invasor benigne i implacable. Marta, en la seua infinita comprensió, ha tolerat aquesta pròrroga de la meua independència, de les meues excentricitats i desídies; però quan arribe Emili, aquest acollidor desordre serà ja impossible.

La meua nostàlgia ja sabeu que és arquetípica, sí, però és sincera. El millor de mi, des de fa uns quants anys, és l'eco ja fluix però subtil, estilitzat, de l'adolescent que vaig ser: intel·ligent, mordaç, immodest, prometedor. El tro que farà el meu fill en nàixer apagarà definitivament aquest eco i esdevindré ja només quelcom més comú i més gran alhora: seré pare. I eixa serà, durant un temps, l'última de les meues certeses.

Poeta inèdit (4/4)

IV (i final)

Cavil•lacions meues a banda, he de respondre-li (sincerament: recordem-ho) al nostre jove poeta. Li dic que “m’agraden” els seus versos i li explique perquè, però alhora em veig obligat a suggerir, a sospitar que podria no ser fàcil convèncer altres, justament pel que té el seu material de distingit, d’inusual. I això és rellevant en la mesura que, sense convèncer altres, tindrà barrat el pas per a arribar “als seus”, als qui com jo agrairem la seua forma de fer, la rítmica serenor d’allò que, certament, no pot ser ja nou, però tampoc pot ja caducar. Li caldrà potser tant de temps per a trobar un públic (que això és publicar, ni més ni menys) com el que ha necessitat per a crear, per a buscar la paraula exacta, la rima desitjada: difícilment s’estalviarà “no guanyar” alguns premis, mentrestant. No té alternatives a la paciència, certament: qualsevol altre camí que l’obligués a cridar els seus versos, a convertir-los en proclama, trairia la seua obra en allò que té de més essencial, de valuós. Alguna cosa em fa pensar que no li hauré dit res que no sabés ja: però si ajude a refermar allò en què creu, haurà pagat la pena intentar explicar-me.

Jo no faig versos, el meu costum és un altre. Opine, divague, raone, confesse, dubte, done fe... i això en prosa. Des que vaig començar a fer-ho, el meu espai d’expressió ha estat aquest: un quadern digital i públic, que amb el temps ha passat de tenir dues lectores a tenir-ne dues dotzenes. He dubtat, en ocasions, si m’hagués convingut intentar quelcom distint: deixar madurar allò que escric com ho ha deixat madurar el nostre amic poeta, i buscar, per camins semblants als dels poetes, la forma de compartir cabòries amb més gent, amb el prestigi encara associat (i merescut, crec) d’un llibre, qui sap si d’un premi (si és que el llorer d’un concurs no és ja un “sine qua non” de la publicació impresa). No ho he fet, i continue escrivint ací. Primer perquè el mitjà, el blog, és més amable amb les meues divagacions que amb la bona poesia, que perd bona part del seu misteri en aquesta interfície prosaica, apressada, fugaç. I segon perquè he crescut escrivint per a un públic mínim, simbòlic, familiar: bescanviar-lo per la promesa futura de tenir una “obra”, de fer un “llibre”, suposa el risc terrorífic, paralitzant, que no em llegisca ja ningú, o pitjor, d’abandonar l’escriptura. Allà on he recomanat al nostre poeta inèdit que tinga paciència i que persevere fins ser publicat, jo mateix he optat per la resignada covardia de qui publica sempre, de manera immediata i incondicional. Tanmateix, té els seus avantatges, aquesta publicitat sense esforços: com que espere continuar “fent blog” el dia esperat que el nostre inèdit deixe de ser-ho, podré aprofitar per a fer-li una propaganda menys obscura i acompanyar els meus elogis d’alguna petita mostra que puga justificar-los. Tot arribarà.