RC - Prejudicis

Fa mesos, quan vaig començar a pensar que el meu futur professional ja no era un futur, sinó un present perpetu, em vaig plantejar el que tanta gent m’havia animat a fer en ocasions anteriors: “Oposita!”, “Fes-te funcionari!”. Cobrar de l’Estat, el premi més cobejat de tot un país sencer.

Quan m’ho deien, abans, sempre responia que el simple intent de ser funcionari em pareixia una renúncia innecessària: no m’apetia gens passar a fer cada dia, cada any, la mateixa feina que milers de funcionaris més. Em repel•lia, en certa manera, un entorn en què els mèrits i capacitats solen obtindre escassa recompensa, i la deixadesa pròpia o aliena no acostuma a rebre cap classe de sanció correctora.

En aquesta equació entre les meues ambicions i la tediosa certesa del funcionariat, allò que ha canviat en els darrers mesos són les primeres, que no han deixat de minvar ni un sol instant, fent canviar el signe de la comparació. Poc a poc he vist com algunes capacitats i esforços no em rendeixen molt més que la simple i grisa antiguitat: m’he fet major, que no millor, en aquesta oficina. Tot ha anat massa poc a poc – he deixat de ser ambiciós, i potser he tardat massa en adonar-me’n. Com a resultat d’aquesta progressiva acomodació, ara ja no m’importaria gens ser funcionari, sinó tot el contrari: fer la meua feina bé, i prou – i oblidar-me de tot el que podria fer i no he trobat l’oportunitat de mostrar. La renúncia que això em suposava ja no és tanta, sinó una espècie d’alliberament.

Ho intentaré tan aviat com puga, no patiu per això. El que se’m fa estrany és que aquest intent no ha anat acompanyat d’una nova consideració d’aquest paper social del funcionari que em fera més fàcil adaptar-m’hi, que em deixés la consciència més tranquil•la, si voleu dir-ho així. Els meus prejudicis vers la institució del funcionariat continuen vigents: una categoria uniforme on hi ha gent que no fa un brot sense que se li note a l’horari ni a la nòmina, i gent que ben a gust faria el doble del que li pertoca només amb què se li compensara mínimament la voluntat (i que de vegades ho fa malgrat eixa manca d’incentius). I el que és pitjor: no és cap il•lusió de canviar aquest estat de coses el que em mou a intentar incorporar-m’hi, sinó una explícita renúncia, un raonament egoista que em diu “Ramon, tu pots fer-ho igual de bé amb menys esforç...”. Si atenem només a aquest sentiment, no meresc aprovar eixes oposicions que estic preparant, potser – i de vegades, una cosa que m’anima a seguir és saber que els altres, en el fons, no ho mereixen molt més.

[Potser no ho he explicat massa bé. Però allò important era deixar-ho escrit, qui sap per a quan: si no, acabaré pensant, al llegir-me ací, que l’únic que feia fora de l’oficina era mirar la tele... ]

[Entrada original ací]

RC - Horaris

Els grans herois de l’oficina són sovint els grans covards de sa casa. Tothom tria un heroisme de la seua talla.

No és el meu cas, almenys no encara. La meua batalla d’unes hores contra les altres no la perd ni la feina, ni la vida – sinó la son, aquest tercer que fa d’àrbitre, les separa i encadena. Si em contaren les hores despert, compliria els anys cada deu mesos...

[Entrada original ací]

RC - Indiscrecions

Fonts diverses m’han informat repetidament que és un idiota irrecuperable. Però fins ara he tingut la mala sort de coincidir amb ell només en ocasions on hi acudeix gent encara més estúpida, privant-me d’assaborir íntimament eixos trets i actituds que fan que no hi haja dos idiotes iguals. Amb tanta competència i de tant nivell, el pobre queda deslluït – hauré de donar-li la seua pròpia oportunitat.

I fins ací puc escriure, que si sóc més indiscret em nomenaran president del Reial Madrid – sense eleccions, ni res, total per al que serveixen després...
Un bloc per a Ramón (jo no, l’altre, el Calderón), que l’home necessita sincerar-se, però ja!

* * * * *

De passada: això de la intimitat és una cosa ben relativa. En un extrem, la intimitat per a Julián Muñoz només comença quan entra a la dutxa – i tot i així, un cop dins la presó tothom acaba baixant la guàrdia més prompte o més tard. Però per a la gent que de veres sap separar el que és de domini públic del que és absolutament privat, els gestos més irrellevants poden significar autèntiques obertures al món, actes generosos de complicitat. Una frase amable d’un doctor esquerp. La serventa de Vermeer soltant-se el pèl per a posar. Els calcetins de colors d’una desconeguda – no diré “calces”, perquè per als de “dalt” eixa mateixa paraula cobreix parts del cos que estan més amunt que per als de “baix”, i ja tenim disputes suficients entre catalans i valencians com per a afegir-ne de noves.

Arribarà un moment en què ja només la gent discreta aconseguirà sorprendre’ns.

[Entrada original ací]

RC - Llarg termini

Quan les respostes relatives al llarg termini se'ns presenten dubtoses, o contradictòries, és important adoptar un parell de mesures. La primera, és assegurar-nos que no prenem decisions precipitades: les nostres fermes conviccions de hui demà poden ser les nostres grans vergonyes de demà. La segona: intentar que eixa indefinició de les nostres vides a mesos, anys vista, no ens amargue els hores i dies immediats. L’entreteniment, en qualsevol de les seues formes, és una bona forma d’alliberar-nos momentàniament d’eixos greus pensaments que, al capdavall, no tardaran en tornar malgrat els nostres esforços per bandejar-los.

Una forma addictiva d’entreteniment a què m’he lliurat amb indulgència aquests dies ha estat veure els capítols de "House" que no havia vist mai abans a la televisió, perquè quan els van emetre encara no m’hi havia enganxat – els he aconseguit ja-sabeu-tots-com-sense-pagar, què li hem de fer! (He de dir que també tinc altres vicis – però em queda vergonya suficient per a no confessar-los obertament.) Dos, tres, cinc capítols seguits amb el puto-amo-del-diagnòstic, i les meues obsessions sobre el calendari d’accions futures s’esvaeixen durant hores. Però no del tot. Perquè en el fons, si alguna cosa vaig aprenent de veure House és que, en ocasions, no decidir encara no deixa de ser una de tantes decisions possibles, sovint la més arriscada – sobretot quan el temps corre i és del futur més immediat del que hom ha de preocupar-se.

Però la sèrie em recorda més coses encara: som un sac d’ossos, vísceres, líquids fastigosos i un cervell com un gran cagalló blanc i enrotllat. Som el bombo del sorteig de la mort, que roda i roda fins que surt una bola, no sabem quan, ni amb quin número – però que ens toca segur: els tenim tots comprats. A llarg termini, ens rosegaran els cucs. Si ni tan sols la tele m’estalvia segons quins pensaments, és que no hi ha remei...


[Entrada original ací]

RC - En pràctiques

Per a que la subordinació dels mitjans de comunicació espanyols a l'aparell repressor de l'Estat no vos transmeta una idea esbiaixada i falsa de les veritables intencions d'ETA en el seu atemptat a Barajas de fa ja uns dies, he copiat ací baix un fragment clarificador del comunicat original de la banda armada, tal qual, sense les habituals traduccions malèvoles i tendencioses que tendeixen a amagar la lògica interna de les accions de la banda. Quan el sistema sencer conspira contra les aspiracions de llibertat i democràcia d'un poble, és important no deixar-se cegar per la propaganda de les institucions oficials, i entendre cada argument en el context de la lluita per l'alliberament nacional en què s'emmarquen.

[Nota 2008: fins ací arribava l'entradeta de l'article en la seua publicació original a Vilaweb]

Vaja, doncs no m'ha eixit massa brillant, la veritat. És que estic practicant una miqueta l'apologia del terrorisme per a poder caure bé en alguns cercles selectes, i per si algun dia m'he de guanyar un plus fent de comentarista polític progressista i ample de mires. Sí, sí, d'eixos que diuen que la barrera electoral valenciana del 5% és una barbaritat antidemocràtica, però fer volar els aeroports (amb gent dins, quina pena, tu!) és que clar, has de tenir en compte que açò i allò, nogensmenys tot i així ben mirat tanmateix no és tan simple... Potser la retòrica em queda un poc artificial i desapassionada - però enteneu-me, no és fàcil, necessite un poc més de pràctica. Hi ha cursets on-line, o és suficient llegir de tant en tant alguna selecció de blocs incendiaris?

[Entrada original ací]

RC - Assaigs

Com al 90% dels bloggers en català, a mi també m’han regalat els Assaigs de Montaigne aquest Nadal. La identificació és sorprenentment acurada, i funciona en tots dos sentits: més d’un dels qui no tenien encara un blog, l’han obert inspirats poc després de rebre i fullejar aquest regal exquisit.

Però de fer-li una ullada a llegir-lo va un bon tros. Hi ha els optimistes, que han començat a llegir-lo pel principi – valents! Hi ha els pessimistes, que han començat a llegir per allò de “Filosofar és preparar-se per a morir” – glups! I per últim, estem els realistes, que hem començat a llegir cautelosament: buscant a l’índex i començant pels capítols més curts – curtíssims, alguns. Així que, en total, duc llegides unes cinc pàgines plenes de llatinades i coses mig curioses, mig banals: tot plegat una lectura un tant erràtica, com ho està essent tot últimament. Em cal posar-me ordre – i de passada, em cal un ordinador nou, o si no és nou almenys que funcione.

[Entrada original ací]

RC - A crits

Qui diu que la gent jove no veu les notícies? Ahir mateix, en un partit de futbol d’alguna categoria remota, un adolescent irat cridava: “T’haurien de penjar com a Saddam, fill de puta!” (i algú altre matisava cruelment: “...dels ouets!”). No m’estranya que el pobre àrbitre avisara la Guàrdia Civil en el descans, i que intentara compensar els seus errors inicials amb més errors, ara en favor de l’altre equip. En això, el futbol és com la vida: l’última esperança de contenir els nostres vicis sempre la trobarem en algun vici de signe contrari.

[ De passada: si el que volien a Iraq era propiciar la consolidació de la democràcia, deurien haver guillotinat jacobinament Saddam, i no haver-lo penjat com si fos un miserable camperol medieval. El Terror ja el tenen instaurat, només els falta un puntet de sofisticació... ]

[Entrada original ací]

RC - Any nou

Un dels meus pocs propòsits d'any nou era escriure més. Doncs comencem bé: ni tinc ordinador, ni probablement tindria temps per a usar-lo si el meu vell i estimat aparell no estigués en coma irreversible...

Però creieu-me: tot i la nostra dependència recent de la micro-informàtica, el que més m'està fotent és que m'he quedat sense aigua calenta des de fa uns dies. No he deixat de dutxar-me per això (brrrr, quina forma de començar el dia!) - però m'estic deixant una barbeta de quatre o cinc dies que en altre temps hagués considerat intolerable. Ja veieu: estem ja en l'any nou, però la meua rebel·lia continua mesurant-se en mil·límetres. El fred no només conserva: es veu que et fa conservador, també.

[Entrada original ací]