Lector dispers

He d’agrair-li a Montaigne que la seua escriptura siga tan desordenada com la meua lectura: això m’ha permès anar assaborint-lo aquest estiu d’una forma més plena del que hom hagués aconseguit, posem per cas, obrint “El Quijote” a l’atzar de tant en tant i llegint-lo durant vint minuts. Eixa meua indisciplina ha restringit la meua lectura directa dels clàssics a unes poques obres de teatre, durant els últims anys.

Vaig intentar canviar aquest plantejament fa pocs dies: l’”Apologia de Raimon Sibiuda” ocupa la meitat del volum II dels Assaigs, i encara que siga només per l’extensió crec que és el més cèlebre de tots (és l’únic de què coneixia el títol individual abans de tenir Montaigne a casa). Vaig voler fer-ne una lectura convencional, ordenada i completa, però unes poques pàgines em bastaren per a comprovar que la relació entre el títol de l’assaig i els seus continguts sinuosos era tan lleugera com és habitual en els capítols més breus del llibre. Tornaré, doncs, a confiar en l’atzar. O a rellegir el capítol sobre els caníbals, que és deliciós (entre altres coses, perquè sí parla dels caníbals, però d’aquella manera: un mos a la cama per ací, una llatinada per allà...).

La passivitat

De les poques setmanes que han passat des que ha començat el meu estiu (és a dir, des del dia que em vaig examinar) el més acurat que puc dir és que han estat bastant improductives des del punt de vista personal. De les mil coses que sempre pensem que podrem fer quan arriba l’estiu, n’he fet ben poques – les estrictament relacionades amb l’esplai i el descans més passiu. Estic començant a acumular una espècie de culpa per no haver llegit més, no haver escrit ací o estudiat, no haver fet més esport. I per haver jugat massa a matar marcians amb l’ordinador – sí, sí, tots tenim debilitats...

Però immediatament després de sentir-me així recorde un xicotet detall: no estic de vacances, encara no les he començades! He continuat treballant tots els dies de l’estiu que no eren festa, durant la meua jornada intensiva i generalment un poc també per les vesprades. Eixa culpa no és doncs la de qui desaprofita els pocs dies de l’any que té lliures – sinó la de qui ha recuperat, encara que siga provisionalment, la distinció bàsica entre les obligacions i les diversions, el negoci i l’oci. La culpa persisteix, malgrat tot – i ben mirat, em fa de garantia que ben aviat començaré de nou l’activitat quasi compulsiva: el meu temps lliure, fora de la feina (siga quina siga) tornarà a regir-se per metes, terminis, expectatives i mesures d’èxit i fracàs. L’únic que espere és que les metes siguen distintes – només així podré seguir fent els mateixos esforços.

[ I de passada: hui he tornat a xafar una llibreria després de mesos. Al·leluia! ]

Ulysses

Tota tradició literària té fragments ja deslluïts de tant brillar. Com els versos llegits i estudiats a l'escola o a l'institut, que acaben recordant-se no com una herència valuosa, sinó com una espècie de joc infantil - i són per tant més objecte per a la nostàlgia que per a la nostra admiració adulta. Se m'ocorren ara les "Rimas" de Becquer en castellà, i uns quants versos cèlebres en valencià amb què acabe topant en cada boda civil a què em conviden - Estellés en comptes de Sant Pau, l'estranya mutació d'una litúrgia.

Així, al lector madur (encara que en el meu cas ho diga per l'edat, més que pel costum) se li presenten dos camins possibles després de la inevitable profanació dels fragments més populars de la seua literatura. Un és traspassar la superfície i perdre's per les carreteres secundàries de la pròpia tradició. I l'alternativa és descobrir les grans fites, per sort encara verges per a nosaltres, de les "altres" literatures. Ja tindré ocasió de dir com de lluny (i de prop!) em duu de tant en tant el primer camí. Però pel que fa al segon, hui he volgut afegir a aquesta nota uns versos que he conegut recentment, seguint un curs d'estètica i teoria literària en format MP3 ("From Plato to Postmodernism", del professor Louis Markos). Es tracta del final de l'"Ulysses" de Tennyson (poeta anglés del segle XIX), tota una invitació a l'aventura, a esgotar les possibilitats i experiències de la vida fins i tot en la vellesa.

Certament, sóc home de poques aventures: la meua intensitat és una altra, més semblant a la del jove Telèmac que espera el seu torn per a regnar i honora la llei i els déus, que de l'ardent ancià que encara desitja veure créixer la seua fama gegantina. Però m'agradaria poder dir, com aquest Ulises, "I am a part of all that I have met" - i gaudir d'aquesta glòria domèstica que és el sentiment de pertinença.


"Ulysses" - Alfred Tennyson (1809-1892) - final

[...] Come, my friends,
'T is not too late to seek a newer world.
Push off, and sitting well in order smite
The sounding furrows; for my purpose holds
To sail beyond the sunset, and the baths
Of all the western stars, until I die.
It may be that the gulfs will wash us down:
It may be we shall touch the Happy Isles,
And see the great Achilles, whom we knew.
Tho' much is taken, much abides; and tho'
We are not now that strength which in old days
Moved earth and heaven, that which we are, we are;
One equal temper of heroic hearts,
Made weak by time and fate, but strong in will
To strive, to seek, to find, and not to yield.