La passivitat

De les poques setmanes que han passat des que ha començat el meu estiu (és a dir, des del dia que em vaig examinar) el més acurat que puc dir és que han estat bastant improductives des del punt de vista personal. De les mil coses que sempre pensem que podrem fer quan arriba l’estiu, n’he fet ben poques – les estrictament relacionades amb l’esplai i el descans més passiu. Estic començant a acumular una espècie de culpa per no haver llegit més, no haver escrit ací o estudiat, no haver fet més esport. I per haver jugat massa a matar marcians amb l’ordinador – sí, sí, tots tenim debilitats...

Però immediatament després de sentir-me així recorde un xicotet detall: no estic de vacances, encara no les he començades! He continuat treballant tots els dies de l’estiu que no eren festa, durant la meua jornada intensiva i generalment un poc també per les vesprades. Eixa culpa no és doncs la de qui desaprofita els pocs dies de l’any que té lliures – sinó la de qui ha recuperat, encara que siga provisionalment, la distinció bàsica entre les obligacions i les diversions, el negoci i l’oci. La culpa persisteix, malgrat tot – i ben mirat, em fa de garantia que ben aviat començaré de nou l’activitat quasi compulsiva: el meu temps lliure, fora de la feina (siga quina siga) tornarà a regir-se per metes, terminis, expectatives i mesures d’èxit i fracàs. L’únic que espere és que les metes siguen distintes – només així podré seguir fent els mateixos esforços.

[ I de passada: hui he tornat a xafar una llibreria després de mesos. Al·leluia! ]