Lector dispers

He d’agrair-li a Montaigne que la seua escriptura siga tan desordenada com la meua lectura: això m’ha permès anar assaborint-lo aquest estiu d’una forma més plena del que hom hagués aconseguit, posem per cas, obrint “El Quijote” a l’atzar de tant en tant i llegint-lo durant vint minuts. Eixa meua indisciplina ha restringit la meua lectura directa dels clàssics a unes poques obres de teatre, durant els últims anys.

Vaig intentar canviar aquest plantejament fa pocs dies: l’”Apologia de Raimon Sibiuda” ocupa la meitat del volum II dels Assaigs, i encara que siga només per l’extensió crec que és el més cèlebre de tots (és l’únic de què coneixia el títol individual abans de tenir Montaigne a casa). Vaig voler fer-ne una lectura convencional, ordenada i completa, però unes poques pàgines em bastaren per a comprovar que la relació entre el títol de l’assaig i els seus continguts sinuosos era tan lleugera com és habitual en els capítols més breus del llibre. Tornaré, doncs, a confiar en l’atzar. O a rellegir el capítol sobre els caníbals, que és deliciós (entre altres coses, perquè sí parla dels caníbals, però d’aquella manera: un mos a la cama per ací, una llatinada per allà...).