La classe i els premis

Des de fa un temps escric tan poc i tan malament que, per vergonya, hauria de passar-me al twitter dels collons. No és cap broma, miraré d'entendre com funciona.

* * *

Una casualitat (un company està de baixa i no han enviat encara cap substitut) em va permetre donar una classe de Matemàtiques en el 2on de Batxillerat "de Ciències" del meu institut. Tal i com els vaig dir als alumnes just després de presentar-me, no xafava una classe d'aquest nivell des que jo mateix el vaig cursar ara fa quinze anys - i possiblement tardaré un grapat d'anys en tornar a fer-ho. L'experiència em va ajudar a recordar per què vaig estudiar Matemàtiques: no he fet mai res més difícil, i alhora, no he fet mai res tan bé com jugar a barrejar números i lletres, polir conceptes i resoldre problemes. Alguna cosa d'aquesta passió per la claredat i l'ordre crec que vaig aconseguir transmetre als meus alumnes per un dia. Tot és més fàcil quan davant hom té els millors alumnes de la secundària, el resultat d'una lenta (i dolorosa, per a molts) destil·lació: copien en silenci, els preocupa aprovar l'assignatura, saben de què se'ls parla... Però fins i tot en les millors condicions no és immediat ser el millor professor: cal ser extremadament clar, no accelerar-se parlant ni repetir-se en excés, ni contradir-se, cal saber preguntar i respondre i fer bona lletra - "explicar bé", n'hem dit sempre. Sempre he cregut tenir eixes virtuts a l'hora de comunicar idees complicades, mètodes precisos - el que no tinc tan clar és si habilitats tan refinades em són útils en els meus cursos d'ESO, o si per contra arriben a ser contraproduents. En el meu 2on d'ESO, per exemple, no sé qui desespera més de les meues "explicacions", si els bons alumnes, que les troben tedioses i innecessàries, o els roïns, que viuen torturats per la meua insistència en què intenten entendre alguna cosa...

* * *

Un debat, interessant en algunes ocasions, arquetípic i pueril en altres, va tenir lloc fa uns dies al blog (magnífic, cal dir-ho) de Xavier Aliaga: ací l'entrada (breu) i els comentaris (molts). Justament per no ser poeta (i per tant, no experimentar directament la frustració que pot arribar a generar) crec tenir una visió més completa, mesurada, "sistemàtica" de la roda de premis i publicacions que regeix la creació i difusió de poesia en català. Podria exposar-la, sense donar els pocs noms que sé i des de la perspectiva de qui, com a no-participant, no se li poden adjudicar els prejudicis del conformisme (propi dels qui guanyen) o del ressentiment (dels qui se senten "maleïts" per l'establishment poètic, si és que això existeix). Però em caldria un temps que no tinc. En breu, i per si el temps no arriba mai, el de premis de poesia és un sistema que:
1) Té pocs participants, i per tant està molt sotmés a criteris de tipus personal (coneixença, familiaritat - de tota classe, positiva, negativa...).
2) Està regit per criteris molt subjectius (no parle de la classe de discussió oberta i convergent pròpia de les ciències humanes i socials, no: ni hermenèutica ni hòsties, en poesia regna el subjectivisme més salvatge, per a estupefacció dels qui vivim tan pendents de les qüestions de mètode).
3) Comparteix molt poca informació "confiable" amb els participants (hom podria presentar-se a deu premis i no saber si ha quedat segon en tots o si no li han llegit l'obra en cap jurat, a menys que conega algú i per tant tornem al punt 1 anterior).
4) Es desplega en un termini de temps molt llarg, que arriba a condicionar els ritmes de creació dels qui hi participen. (Exemple pràctic: l'any 2010 vaig llegir un poemari inèdit que havia estat escrit el 2009 i que espere que siga premiat al llarg de l'any 2011 i per tant publicat durant el 2012; si la cosa va com ha d'anar, en 2013, a l'any d'haver eixit, serà quasi introbable a les llibreries).
Aquestes característiques i alguna altra que m'he deixat ajuden a fer del sistema quelcom imperfecte, en el millor dels casos, i a alimentar teories conspiratòries de tota classe de les quals algunes tenen el seu punt de solidesa (hi ha casos impresentables de deshonestedat i mal ús de fons públics) i altres són simples rabietes d'aspirants a poeta. Havent dit això, crec que el "sistema" ofereix als "lectors" (una minoria quasi íntima que en bona part coincideix amb la dels creadors-participants en la roda) millors productes que els vehicles alternatius de què tant ens agrada parlar des de la blogosfera, i això ens hauria de fer més suportables les seues arbitrarietats i inconsistències. Però ja he dit que no és el moment, aquest, d'allargar-se: torneu al debat que us he enllaçat si vos va la marxa...

Sonata nocturna

I. Allegro

Sobretot des que van acabar les vacances de Nadal la meua experiència com a pare s'ha anat fent més rica, més intensa, i més exigent: Emili cada dia espera més, comunica més, riu més - plora més fort, també. D'una banda, l'alegria de la paternitat és quasi inefable: com a molt puc associar-li, per les seues connotacions més profundes, més allunyades dels plaers menors, vulgars, l'adjectiu de "beatífica". De l'altra banda, la tasca d'encarregar-me del xiquet algunes vesprades m'està resultant físicament esgotadora, fins al punt d'haver alterat hàbits com ara el d'escriure ací amb una mínima regularitat. En altres paraules: ni em seria fàcil escriure sobre les meues vesprades amb Emili defugint els extrems de l'estupidesa i el tòpic, ni dispose del temps per a intentar-ho. Ja en tindré, algun dia.

II. Scherzo

Hui, d'excursió per la València medieval amb alumnes de 2on d'ESO. Al deambulatori de la Catedral, torns per a fer-se fotos amb el mòbil davant d'una capella amb Crist en la creu o del braç incorrupte de Sant Vicent Màrtir. Algun(e)s alumnes posaven seductorament, altres feien la V de victòria alçant dos dits... No m'ha semblat irritant o irrespectuós (no hi havia maldat en el gest, ni voluntat expressa de provocar o transgredir - ni sabrien pronunciar eixa paraula, les criatures): m'ha resultat, senzillament, incomprensible. Com si per a aquestes coses, en els darrers vint anys n'hagueren passat cinc-cents.

III. Adagio

Una de les notes mig redactades que esperaven ser completades i publicades ací era la que explicava com i perquè, des de feia mesos, estava enfeinat en un objectiu ben immediat i prosaic: preparar les oposicions per a una segona especialitat de secundària - una meta que, en cas de superar-la, podia acostar a casa el meu destí com a docent. Des que fa no massa dies es va sospitar primer i confirmar després que no es convocarien oposicions docents aquest any 2011 (excepte en unes poques especialitats), la nota en qüestió ha quedat condemnada als llimbs (superpoblats, diria jo) d'allò que no serà mai publicat o llegit. I jo he quedat, alhora, frustrat i alliberat: després de sis mesos llegint (dir "escoltant" seria més precís) monografies sobre, posem per cas, l'Edat Mitjana peninsular, la Revolució Industrial o la història de l'extinta URSS, veig que aquesta feina no em lluirà gens, almenys enguany. És una llàstima, perquè he acumulat moltes hores de tasca intel·lectual seriosa i compromesa, un intent sincer de demostrar que podria, arribat el cas, explicar alguna cosa més que Matemàtiques a l'aula. Tanmateix, la perspectiva que ja no em cal passar els pròxims cinc mesos destil·lant el que ja sabia o el que he aprés en forma de "tema" (çò és, d'exposició oral, cronometrada, sintètica, vomitòria) em fa sentir lleuger, absolt, ara: benvingut siga el que he aprés, ara puc tornar a dedicar-me a altres coses. A les mateixes de sempre, probablement, però sense metes, més calmadament.

IV. Presto

Com he comentat, les condicions de la meua vida cultural han quedat momentàniament alterades en un sentit curiós: allà on abans aconseguia escriure freqüentment durant mesos d'açò i d'allò sense que es fes evident la meua pobra collita de lectures, ara no tinc ocasió de fer la glossa que mereixerien algunes excursions recents, llibresques o audiovisuals. En les darreres setmanes s'han quedat sense comentari "Raspall", el darrer llibre de Juli Capilla (buscaré el moment, abans que s'esgote la fugaç oportunitat que se'ls atorga als llibres de poesia en valencià) i "Local Hero", la novel·la "no-juvenil" ("per a adults" queda ambigu...) del meu company d'institut Lluís Miret (a qui caldria continuar "pressionant" benèvolament per a que òbriga un blog: com a economista i escriptor, em sembla un dels personatges "centàurics" més valuosos de la Safor). He rellegit, com em vaig prometre fa mesos, la primera part del Faust de Jaume Ortolà (en paral·lel amb la seua versió d'"El príncep d'Homburg" que he hagut de ressenyar): el millor que puc dir d'aquesta traducció al català d'una obra que ignorava (i de la qual em queda la segona part per descobrir) és que hauria de tenir tota la dècada recentment estrenada per a comentar-la, perquè és un clàssic amb recorregut, una versió sòlida, contemporània, no sé si dir "generacional" de l'obra de Goethe. He llegit l'antologia bilingüe (polonés-català) que Josep Antoni Ysern ha fet del poeta Tadeusz Rozewic (no sé posar-hi els accents...) que he de discutir el més aviat possible al club de lectura del Patio. He "aconseguit" (ah, deliciós eufemisme!) i vist versions magnífiques de "Les noces de Fígaro" de Mozart i "Tristany i Isolda" de Wagner (que havia escoltat bona cosa al llarg dels anys però que mai no havia vist completa). He tastat (de nou en alguns casos, i el gust continua sent aspre) Webern, Boulez, Ligeti, Stockhausen - però torne constantment a Mahler, de qui hauria d'aprofitar l'aniversari per a conéixer millor els seus Lieder. I no hagueren sobrat unes paraules per a "Broadwalk Empire", que és el darrer exemple de com les sèries han fet de la televisió l'escenari natural de la gran narrativa del nostre temps.

Aquest catàleg apressat s'assembla més a una kafkiana enumeració de mèrits pseudointel·lectuals que a la forma en què m'agrada escriure: amb molt de gust preferisc exposar una idea simple, clara, ni banal ni críptica, que esquitxar els meus textos de referències improcedents. Un dels triomfs de l'era Google és justament l'absoluta devaluació de les manifestacions escrites de la pedanteria: abans almenys servien per a demostrar un mínim contacte (sovint estèril) amb la cultura, ara són ja pura habilitat mecanogràfica. Si he volgut deixar registre de bona part del que han estat les darreres setmanes és perquè tinc mala consciència de no haver escrit tant com voldria. I perquè, arribat el moment, caldrà recordar que vaig sacrificar algunes coses pel meu fill, sí - però tampoc tantes. Si faig les coses bé, m'ho sabrà perdonar.

La vida celestial

La reincorporació de Marta al treball, un cop esgotada la seua llicència per maternitat, ha acabat per fer del tot miquetes allò que no fa massa encara agrupàvem sota la suggeridora etiqueta de "temps lliure". Per obligacions de Marta que ara no venen al cas, algunes vesprades de la setmana Emili es queda sol amb mi des que acabem de dinar fins l'hora del bany. El xiquet és bastant més "independent" (per a triar-se joguets, incorporar-se, desplaçar-se pam a pam...) ara als sis mesos del que ho era fa tres o quatre setmanes, de forma que no reclama la meua atenció constant; però, de la mateixa manera, fa impossible la meua constància en cap altra activitat. Només quan arriba la nit el temps torna a ser meu, però a aquestes hores arravatades a la son se'ls aplica ja la llei dels rendiments decreixents: el cansament, i en massa ocasions la son resultant d'haver-me gitat també tard la nit anterior les fan estèrils i queden sacrificades a banalitats diverses: programes d'esports, alguna telesèrie, navegacions superficials...

Si escric tot això és més amb voluntat de registre que de lamentació: primer, perquè a la pròpia Marta o als meus pares i sogres els ha "tocat" encara una quota major de criatura. I segon, i més important, perquè les estones que passe amb el meu fill no només fragmenten el temps que podria dedicar a altres quefers, sinó que tenen l'efecte benèfic de relativitzar per complet la resta de les meues obsessions, aficions i metes: tot empal·lideix, tot queda eclipsat pel menut de la casa. Cada instant en què Emili riu perquè estic amb ell o en què aconseguisc que deixe de plorar il·lumina hores senceres. Recorde com Zaratustra pretenia intensificar cada moment desitjant el seu retorn cíclic, la seua repetició sense final. La meua eternitat, tanmateix, és una altra, i quan ocasionalment Emili em venç amb un fulgor de tendresa, d'alegria profundíssima, no desitge que aquesta dolça derrota es faça perpètua: com a molt, que el meu propi fill puga sentir-la amb els seus fills un dia llunyà, quan el temps irreversible haja operat els seus efectes.

Tot el que vos conte més amunt ajuda a explicar perquè ha hagut de passar mig mes per a penjar la primera nota d'aquest any 2011. I no començaríem l'any bé del tot sense recordar-vos, des del principi, que enguany celebrem el centenari de la mort de Gustav Mahler (1860-1911), un músic intens, brillant, genial, complex, turmentat i tendríssim que m'ha acompanyat des de l'adolescència. No sense un punt macabre, descregut, irònic, la seua quarta simfonia acaba amb una cançoneta amable, quasi pueril, que detalla les delícies, sensorials en bona mesura, de la vida celestial (ací text alemany i traducció al castellà, ací la traducció al català que ha fet Guillem Calaforra a la seua pàgina personal). Cent anys després, la vida i el món no deixen de donar-nos motius per a retornar al Mahler més tràgic, més desesperat, més obscur: però hi haurà ocasió millor per a visitar eixos abismes. De moment, vos enllace una adaptació de Das himmlische Leben per a un grup de solistes enregistrada al Palau de la Música de València fa un any (ací i ací versions amb més pedigrí).