La classe i els premis

Des de fa un temps escric tan poc i tan malament que, per vergonya, hauria de passar-me al twitter dels collons. No és cap broma, miraré d'entendre com funciona.

* * *

Una casualitat (un company està de baixa i no han enviat encara cap substitut) em va permetre donar una classe de Matemàtiques en el 2on de Batxillerat "de Ciències" del meu institut. Tal i com els vaig dir als alumnes just després de presentar-me, no xafava una classe d'aquest nivell des que jo mateix el vaig cursar ara fa quinze anys - i possiblement tardaré un grapat d'anys en tornar a fer-ho. L'experiència em va ajudar a recordar per què vaig estudiar Matemàtiques: no he fet mai res més difícil, i alhora, no he fet mai res tan bé com jugar a barrejar números i lletres, polir conceptes i resoldre problemes. Alguna cosa d'aquesta passió per la claredat i l'ordre crec que vaig aconseguir transmetre als meus alumnes per un dia. Tot és més fàcil quan davant hom té els millors alumnes de la secundària, el resultat d'una lenta (i dolorosa, per a molts) destil·lació: copien en silenci, els preocupa aprovar l'assignatura, saben de què se'ls parla... Però fins i tot en les millors condicions no és immediat ser el millor professor: cal ser extremadament clar, no accelerar-se parlant ni repetir-se en excés, ni contradir-se, cal saber preguntar i respondre i fer bona lletra - "explicar bé", n'hem dit sempre. Sempre he cregut tenir eixes virtuts a l'hora de comunicar idees complicades, mètodes precisos - el que no tinc tan clar és si habilitats tan refinades em són útils en els meus cursos d'ESO, o si per contra arriben a ser contraproduents. En el meu 2on d'ESO, per exemple, no sé qui desespera més de les meues "explicacions", si els bons alumnes, que les troben tedioses i innecessàries, o els roïns, que viuen torturats per la meua insistència en què intenten entendre alguna cosa...

* * *

Un debat, interessant en algunes ocasions, arquetípic i pueril en altres, va tenir lloc fa uns dies al blog (magnífic, cal dir-ho) de Xavier Aliaga: ací l'entrada (breu) i els comentaris (molts). Justament per no ser poeta (i per tant, no experimentar directament la frustració que pot arribar a generar) crec tenir una visió més completa, mesurada, "sistemàtica" de la roda de premis i publicacions que regeix la creació i difusió de poesia en català. Podria exposar-la, sense donar els pocs noms que sé i des de la perspectiva de qui, com a no-participant, no se li poden adjudicar els prejudicis del conformisme (propi dels qui guanyen) o del ressentiment (dels qui se senten "maleïts" per l'establishment poètic, si és que això existeix). Però em caldria un temps que no tinc. En breu, i per si el temps no arriba mai, el de premis de poesia és un sistema que:
1) Té pocs participants, i per tant està molt sotmés a criteris de tipus personal (coneixença, familiaritat - de tota classe, positiva, negativa...).
2) Està regit per criteris molt subjectius (no parle de la classe de discussió oberta i convergent pròpia de les ciències humanes i socials, no: ni hermenèutica ni hòsties, en poesia regna el subjectivisme més salvatge, per a estupefacció dels qui vivim tan pendents de les qüestions de mètode).
3) Comparteix molt poca informació "confiable" amb els participants (hom podria presentar-se a deu premis i no saber si ha quedat segon en tots o si no li han llegit l'obra en cap jurat, a menys que conega algú i per tant tornem al punt 1 anterior).
4) Es desplega en un termini de temps molt llarg, que arriba a condicionar els ritmes de creació dels qui hi participen. (Exemple pràctic: l'any 2010 vaig llegir un poemari inèdit que havia estat escrit el 2009 i que espere que siga premiat al llarg de l'any 2011 i per tant publicat durant el 2012; si la cosa va com ha d'anar, en 2013, a l'any d'haver eixit, serà quasi introbable a les llibreries).
Aquestes característiques i alguna altra que m'he deixat ajuden a fer del sistema quelcom imperfecte, en el millor dels casos, i a alimentar teories conspiratòries de tota classe de les quals algunes tenen el seu punt de solidesa (hi ha casos impresentables de deshonestedat i mal ús de fons públics) i altres són simples rabietes d'aspirants a poeta. Havent dit això, crec que el "sistema" ofereix als "lectors" (una minoria quasi íntima que en bona part coincideix amb la dels creadors-participants en la roda) millors productes que els vehicles alternatius de què tant ens agrada parlar des de la blogosfera, i això ens hauria de fer més suportables les seues arbitrarietats i inconsistències. Però ja he dit que no és el moment, aquest, d'allargar-se: torneu al debat que us he enllaçat si vos va la marxa...

5 comentaris:

Clidice ha dit...

Una visió "externa" que se suma a la riquesa del debat.

Príncep de les milotxes ha dit...

Tampoc no es comentà res que no sabérem Emili; vindràs el 19 a l'Alcúdia de Crespins?

Jesús Párraga ha dit...

"ni hermenèutica ni hòsties, en poesia regna el subjectivisme més salvatge"

No estic totalment d'acord amb aquesta afirmació, tot i que la seua contundència té qualitats poètiques: sí alguna cosa té la poesía és la seua aspiració a la literalitat (compte que no dic "literarietat", que això és una altra cosa). Aquest subjetivisme és un graó ímfim de la crítica literària que es mou entre la lloança desmesurada i el menyspreu injust. Trobe que qualsevol "amateur" ha de passar d'aquest moment ultrasubjetiu i donar raons. És ací on entra el mètode, els criteris, les formes. Potser una poesia massa subjetiva, personal, íntima haja contaminat la pròpia crítica que s'ha fet subjetiva, personal, íntima... és a dir no-crítica.

Emili Morant ha dit...

Príncep: em pilles en "offside", buscaré què és això de l'Alcúdia, que ara no caic (alguna trobada penjollosa, imagine).

Jesús: l'afirmació amb què no estàs d'acord pretenia ser més "descriptiva" (i això d'una manera potser molt lleugera, poc acadèmica o fonamentada) més que no pas "normativa". Sóc el primer sorprés, i mosquejat en ocasions, de l'arbitrarietat absoluta amb què s'emeten alguns judicis crítics, especialment en el terreny poètic - i tanmateix, ací mateix dec cometre jo errors iguals de tant en tant, parlant de llibres d'amics i coneguts... En les ocasions puntuals en què llegisc poesia em considere un lector honest i benèvol, que fa l'esforç d'acostar-se al text, fer-lo meu, buscar els punts de tangència amb la meua vida o les meues preocupacions... i de tant en tant naufrague per complet, no sóc capaç de connectar mínimament. I altres queden encisats pel que a mi em deixa ja no indiferent, sinó frustrat, decebut. Però millor continuem parlant de poesia en un altre moment, a una altra hora.

dytudtyujdytdgh ha dit...

夫妻做愛a片直播
免費a片下載無碼
線上免費試看短片a片
免費a片AV女優
免費無碼a片
a片免費試看
免費a片下載
色女a片群
情色a片
免費a片