Sonata nocturna

I. Allegro

Sobretot des que van acabar les vacances de Nadal la meua experiència com a pare s'ha anat fent més rica, més intensa, i més exigent: Emili cada dia espera més, comunica més, riu més - plora més fort, també. D'una banda, l'alegria de la paternitat és quasi inefable: com a molt puc associar-li, per les seues connotacions més profundes, més allunyades dels plaers menors, vulgars, l'adjectiu de "beatífica". De l'altra banda, la tasca d'encarregar-me del xiquet algunes vesprades m'està resultant físicament esgotadora, fins al punt d'haver alterat hàbits com ara el d'escriure ací amb una mínima regularitat. En altres paraules: ni em seria fàcil escriure sobre les meues vesprades amb Emili defugint els extrems de l'estupidesa i el tòpic, ni dispose del temps per a intentar-ho. Ja en tindré, algun dia.

II. Scherzo

Hui, d'excursió per la València medieval amb alumnes de 2on d'ESO. Al deambulatori de la Catedral, torns per a fer-se fotos amb el mòbil davant d'una capella amb Crist en la creu o del braç incorrupte de Sant Vicent Màrtir. Algun(e)s alumnes posaven seductorament, altres feien la V de victòria alçant dos dits... No m'ha semblat irritant o irrespectuós (no hi havia maldat en el gest, ni voluntat expressa de provocar o transgredir - ni sabrien pronunciar eixa paraula, les criatures): m'ha resultat, senzillament, incomprensible. Com si per a aquestes coses, en els darrers vint anys n'hagueren passat cinc-cents.

III. Adagio

Una de les notes mig redactades que esperaven ser completades i publicades ací era la que explicava com i perquè, des de feia mesos, estava enfeinat en un objectiu ben immediat i prosaic: preparar les oposicions per a una segona especialitat de secundària - una meta que, en cas de superar-la, podia acostar a casa el meu destí com a docent. Des que fa no massa dies es va sospitar primer i confirmar després que no es convocarien oposicions docents aquest any 2011 (excepte en unes poques especialitats), la nota en qüestió ha quedat condemnada als llimbs (superpoblats, diria jo) d'allò que no serà mai publicat o llegit. I jo he quedat, alhora, frustrat i alliberat: després de sis mesos llegint (dir "escoltant" seria més precís) monografies sobre, posem per cas, l'Edat Mitjana peninsular, la Revolució Industrial o la història de l'extinta URSS, veig que aquesta feina no em lluirà gens, almenys enguany. És una llàstima, perquè he acumulat moltes hores de tasca intel·lectual seriosa i compromesa, un intent sincer de demostrar que podria, arribat el cas, explicar alguna cosa més que Matemàtiques a l'aula. Tanmateix, la perspectiva que ja no em cal passar els pròxims cinc mesos destil·lant el que ja sabia o el que he aprés en forma de "tema" (çò és, d'exposició oral, cronometrada, sintètica, vomitòria) em fa sentir lleuger, absolt, ara: benvingut siga el que he aprés, ara puc tornar a dedicar-me a altres coses. A les mateixes de sempre, probablement, però sense metes, més calmadament.

IV. Presto

Com he comentat, les condicions de la meua vida cultural han quedat momentàniament alterades en un sentit curiós: allà on abans aconseguia escriure freqüentment durant mesos d'açò i d'allò sense que es fes evident la meua pobra collita de lectures, ara no tinc ocasió de fer la glossa que mereixerien algunes excursions recents, llibresques o audiovisuals. En les darreres setmanes s'han quedat sense comentari "Raspall", el darrer llibre de Juli Capilla (buscaré el moment, abans que s'esgote la fugaç oportunitat que se'ls atorga als llibres de poesia en valencià) i "Local Hero", la novel·la "no-juvenil" ("per a adults" queda ambigu...) del meu company d'institut Lluís Miret (a qui caldria continuar "pressionant" benèvolament per a que òbriga un blog: com a economista i escriptor, em sembla un dels personatges "centàurics" més valuosos de la Safor). He rellegit, com em vaig prometre fa mesos, la primera part del Faust de Jaume Ortolà (en paral·lel amb la seua versió d'"El príncep d'Homburg" que he hagut de ressenyar): el millor que puc dir d'aquesta traducció al català d'una obra que ignorava (i de la qual em queda la segona part per descobrir) és que hauria de tenir tota la dècada recentment estrenada per a comentar-la, perquè és un clàssic amb recorregut, una versió sòlida, contemporània, no sé si dir "generacional" de l'obra de Goethe. He llegit l'antologia bilingüe (polonés-català) que Josep Antoni Ysern ha fet del poeta Tadeusz Rozewic (no sé posar-hi els accents...) que he de discutir el més aviat possible al club de lectura del Patio. He "aconseguit" (ah, deliciós eufemisme!) i vist versions magnífiques de "Les noces de Fígaro" de Mozart i "Tristany i Isolda" de Wagner (que havia escoltat bona cosa al llarg dels anys però que mai no havia vist completa). He tastat (de nou en alguns casos, i el gust continua sent aspre) Webern, Boulez, Ligeti, Stockhausen - però torne constantment a Mahler, de qui hauria d'aprofitar l'aniversari per a conéixer millor els seus Lieder. I no hagueren sobrat unes paraules per a "Broadwalk Empire", que és el darrer exemple de com les sèries han fet de la televisió l'escenari natural de la gran narrativa del nostre temps.

Aquest catàleg apressat s'assembla més a una kafkiana enumeració de mèrits pseudointel·lectuals que a la forma en què m'agrada escriure: amb molt de gust preferisc exposar una idea simple, clara, ni banal ni críptica, que esquitxar els meus textos de referències improcedents. Un dels triomfs de l'era Google és justament l'absoluta devaluació de les manifestacions escrites de la pedanteria: abans almenys servien per a demostrar un mínim contacte (sovint estèril) amb la cultura, ara són ja pura habilitat mecanogràfica. Si he volgut deixar registre de bona part del que han estat les darreres setmanes és perquè tinc mala consciència de no haver escrit tant com voldria. I perquè, arribat el moment, caldrà recordar que vaig sacrificar algunes coses pel meu fill, sí - però tampoc tantes. Si faig les coses bé, m'ho sabrà perdonar.

3 comentaris:

Görgörita ha dit...

Emili que soy Marta la de clase ^.^

Me ha gustado tu blogger y he visitado tu canal de You Tube. ¡Qué interesante profesor! No sabía que tocaras el piano, busqué como me dijiste tu nombre el Goggle, bueno pues eso, que te comento. Haber si me respondes, ¡te veo el lunes!

Emili Morant ha dit...

Hola, Marta, i benvinguda. Aquest blog ha tingut èpoques millors, últimament escric poc i malament - i fins i tot quan crec que ho he fet bé no sé si el que he dit li interessava a algú.

Guarda't, si vols, l'adreça del blog per al teu "consum personal", però no per a "traficar": em provoca un cert "terror" que els meus alumnes (així, en general, no ho dic per tu) entren al blog. Ho entendràs fàcilment si penses quines preocupacions (o intencions) tenen la major part dels teus 24 companys de classe. Bé: com no hi ha a penes fotos, només m'he de preocupar dels qui saben llegir (i això em deixa més tranquil...). Ens veiem.

Görgörita ha dit...

Vale, no se lo pasaré a nadie tranquilo, ¡soy de fiar! Aunque vamos, no pones nada malo de tus alumnos, me hizo gracia la parte de la excursión, te parece que hayan pasado siglos desde que tu eras pequeño, es verdad, los niños de hoy en día estamos más revolucionados supongo, y vamos... a lo mejor antes era mejor y todo. Y tranquilo, los de clase conociéndoles no se pararán a leer ningún texto en valenciano que se les cruce por el camino será como traducir un texto en japonés al español... espero que no te importe que yo te conteste en español... Bueno voy a seguir tu blogger si no te importa. ¡Adiós!