La Fira de l'Any Borja

Ja queda menys per a la Fira de Gandia, que tots els anys se celebra al voltant de la festivitat de Sant Francesc de Borja (3 d'Octubre), patró de la ciutat i no-sé-quin-duc de Gandia (sí, ja sé que és el quart dels ducs Borja, però no sé ben bé com es computen Alfons el Vell i els altres ducs anteriors a la reversió del ducat a la corona: la Viquipèdia no m'ha estat de massa ajuda en això). Com que tot l'any Gandia ha estat celebrant el cinqué centenari del naixement de l'insigne jesuïta, imagine que aquests dies de festa la ciutat continuarà en la mateixa línia dels mesos anteriors: llençar el burro per la finestra com si s'acabara el món. Una cosa és certa: s'acaba la legislatura, i per tant imagine que ni la crisi ni la (miserable, hipòcrita, desvergonyida) renúncia de la Generalitat a participar econòmicament dels actes del centenari hauran reprimit els programadors de la Fira 2010. Per als qui no heu visitat mai la Fira i Festes, o almenys no els últims anys, aquest pot ser un bon any per a fer-ho: ací teniu el programa. Marta i jo segur que durem el petit Emili.

Me n'adone de com han passat de ràpid els mesos i em lamente, un tant retòricament, de no haver participat enguany de la vida de la ciutat tant com en anys anteriors: em faig major, tinc més responsabilitats (i un puntet de desgana), no he treballat a Gandia fins que hem iniciat el nou curs... He de dir que hagués estat difícil acudir a tot, amb tant de "tinglao" que s'ha organitzat. Els pretextos més esbojarrats han servit per a fer de "Borja" un epítet, una marca suposadament de "classe" que s'ha afegit pràcticament a qualsevol iniciativa: s'anuncia el creuer dels Borja fins a Roma (crec recordar que el sant hi va anar pelegrinant), els festivals de música pop-rock són en honor a Sant Borja (que practicava formes de mortificació igualment intenses), una vida del sant guanya el premi de narrativa de la ciutat (ja ho vam comentar en el seu dia)... L'excusa del centenari era magnífica, sense dubte: el personatge bé mereix un any de celebracions. Però ha estat també un any d'excessos, que potser no s'adiuen del tot ni amb els temps que vivim ni, probablement, amb allò més destacat del personatge: que sent noble i ric, va bescanviar una plaent existència material per una vida de militància en la santedat. No sé si exagere ara la meua vena "contrarreformista", però una lectura més "beata" de la vida de Francesc de Borja potser no ens hagués resultat del tot anacrònica.

Esperaré a final d'any per a fer-ne un balanç més complet. El lloc per a fer-ho potser no siga aquest blog (que també) sinó la meua (ja habitual) col·laboració satírica en un llibret de falla. En un atac de megalomania literària, m'he imaginat a mi mateix repetint, paròdicament, el viatge de Dant, el pelegrí, i trobant-me Sant Francesc (de Borja, no el d'Assís) en el Paradís. Imaginem l'escena, així, al vol: el Sant reconeix el meu parlar de la Safor i interromp els seus exercicis ignasians per a preguntar-me què és de la seua ciutat cinc segles després que el veié nàixer, i aquesta petició és l'excusa per a malparlar, a dues veus, de la nostra modesta, estimada i petita Florència. Si m'arribe a convèncer que el resultat no és menys divertit que pedant (i això serà tan difícil com en l'edició passada o l'anterior), potser ho intente per a les falles del pròxim any. De moment, però, tinc altres feines...

Primeres impressions

Tinc un parell de motius per a no dedicar l'espai de les meues anotacions a la la situació general del nostre sistema educatiu. El primer és que bona part dels meus escassos lectors són docents ells mateixos, i per tant coneixen directament i des de fa més temps que jo qualsevol de les situacions que jo podria descriure ací maldestrament. El segon motiu per a estalviar-vos les meues opinions és més subtil, i alhora més inquietant per a qui sàpiga llegir entre línies: l'administració pública (la de l'ensenyament com qualsevol altra) és un engranatge opac i hostil, a mig camí entre les preocupacions diàries dels qui som funcionaris i les lluites polítiques més cruels i descarades. Mai se sap si un bon dia, d'ací sis mesos o tres anys, algú desconegut ha de decidir algun aspecte vital de la meua recentment estrenada carrera docent (vital per a mi: per al buròcrata, purament rutinari) sense més informació rellevant sobre la meua persona que la que li puga proporcionar una ràpida cerca al Google. Davant aquesta possibilitat, un cautelós silenci és la forma més convenient de no buscar-me problemes que em puguen passar factura. On he dit "convenient" podeu llegir també "còmoda", "passiva" o "covarda": no sóc alié a les conseqüències (morals, de consciència) que té la meua internalització d'aquesta "llei del silenci". Els paral·lelismes entre els laberints burocràtics de la nostra democràcia i la història (recent però eclipsada) del "socialisme real" a l'est d'Europa són ben suggeridors: però tal i com acabe d'explicar, aquest no és el moment ni el lloc d'investigar-los.

Per tot plegat no he dit encara res del meu inici de curs a l'IES Tirant lo Blanc de Gandia. A falta de conéixer millor els meus alumnes (hui ha sigut el primer dia), l'únic sobre què podria opinar és sobre el "sistema", els recursos de què disposem, la forma en què ens veiem obligats a aprofitar-los... A mesura que el curs avance, les preocupacions "sistemàtiques" aniran cedint davant la quotidianitat de la feina de mestre: un centenar d'alumnes amb cara i ulls, amb nom i cognoms, contra els quals no tinc el dret d'exposar cap excusa global, cap argument sistèmic per a desertar de les meues responsabilitats. De moment, no puc saber quina és la primera impressió que s'han endut de mi els meus alumnes. Si ho he fet bé, hauran cregut que sóc una miqueta més sever, seriós o dur del que en realitat sóc: una de les primeres coses que els he comunicat, és la primera data d'examen (quasi immediata, abans de la vaga general i de la Fira i Festes de Gandia). Aquesta urgència és del tot benintencionada: necessite saber, quant abans millor, qui em necessita més i per a què. Però no em preocuparia gens que els alumnes la malinterpretaren: al capdavall, el camí que duu de ser percebut com un ogre a ser simplement, un bon professor, és més fàcil de recórrer que el que comença amb manifestacions efusives de bonrotllisme i confiança-que-te-cagas. Un xai amb pell de llop els durà més temps d'esquilar.

Concert inaugural: enguany, a duo

No sé si recordeu que fa exactament un any vaig penjar el meu patètic humil Concert inaugural del curs blogger 09-10. Moltes coses han canviat en un any: centrant-nos en el terreny musical, les diferències són que ara tinc un piano millor i un nou deixeble (o víctima) de les meues inquietuds (o frustracions) musicals. Emili va fer dos mesos fa dos dies, i tot i que és encara massa menut per a gairebé qualsevol cosa que hom intente ensenyar-li, m'agrada aprofitar els breus periodes (potser un quart d'hora, dues o tres ocasions al llarg del dia) en què està actiu i animat per a cantar, ballar o tocar amb ell els pocs instruments que tenim a casa.

Anomenar "música" el resultat o l'objecte de les nostres aventures seria oblidar que la música requereix "l'ordenació dels sons en el temps", quelcom que està lluny de l'abast de cap xiquet de dos mesos (i de molts adults, puc afegir): la de "soroll" és una categoria més adient. L'únic que intente en les nostres sessions sonores és que Emili "entenga" (filòsofs analítics: absteniu-vos de corregir-me o matisar-me) que hi ha una relació causa-efecte entre l'acció, el moviment humans i dels instruments, i el so-soroll-música: ço és, que perceba, tan aviat com li resulte possible, que la música és una activitat humana, personal, i no sols el resultat automàtic de prémer botons en un reproductor. D'acord amb aquesta idea li he restringit, de moment, l'audició sistemàtica i repetitiva de música ("clàssica" o d'un altre tipus): si creguera que només de veure o escoltar passivament el meu fill adquirira alguna classe d'habilitat, sensibilitat o d'intel·ligència, no l'exposaria a les genialitats de Mozart - sinó a les de Messi, que són més rendibles.