Primeres impressions

Tinc un parell de motius per a no dedicar l'espai de les meues anotacions a la la situació general del nostre sistema educatiu. El primer és que bona part dels meus escassos lectors són docents ells mateixos, i per tant coneixen directament i des de fa més temps que jo qualsevol de les situacions que jo podria descriure ací maldestrament. El segon motiu per a estalviar-vos les meues opinions és més subtil, i alhora més inquietant per a qui sàpiga llegir entre línies: l'administració pública (la de l'ensenyament com qualsevol altra) és un engranatge opac i hostil, a mig camí entre les preocupacions diàries dels qui som funcionaris i les lluites polítiques més cruels i descarades. Mai se sap si un bon dia, d'ací sis mesos o tres anys, algú desconegut ha de decidir algun aspecte vital de la meua recentment estrenada carrera docent (vital per a mi: per al buròcrata, purament rutinari) sense més informació rellevant sobre la meua persona que la que li puga proporcionar una ràpida cerca al Google. Davant aquesta possibilitat, un cautelós silenci és la forma més convenient de no buscar-me problemes que em puguen passar factura. On he dit "convenient" podeu llegir també "còmoda", "passiva" o "covarda": no sóc alié a les conseqüències (morals, de consciència) que té la meua internalització d'aquesta "llei del silenci". Els paral·lelismes entre els laberints burocràtics de la nostra democràcia i la història (recent però eclipsada) del "socialisme real" a l'est d'Europa són ben suggeridors: però tal i com acabe d'explicar, aquest no és el moment ni el lloc d'investigar-los.

Per tot plegat no he dit encara res del meu inici de curs a l'IES Tirant lo Blanc de Gandia. A falta de conéixer millor els meus alumnes (hui ha sigut el primer dia), l'únic sobre què podria opinar és sobre el "sistema", els recursos de què disposem, la forma en què ens veiem obligats a aprofitar-los... A mesura que el curs avance, les preocupacions "sistemàtiques" aniran cedint davant la quotidianitat de la feina de mestre: un centenar d'alumnes amb cara i ulls, amb nom i cognoms, contra els quals no tinc el dret d'exposar cap excusa global, cap argument sistèmic per a desertar de les meues responsabilitats. De moment, no puc saber quina és la primera impressió que s'han endut de mi els meus alumnes. Si ho he fet bé, hauran cregut que sóc una miqueta més sever, seriós o dur del que en realitat sóc: una de les primeres coses que els he comunicat, és la primera data d'examen (quasi immediata, abans de la vaga general i de la Fira i Festes de Gandia). Aquesta urgència és del tot benintencionada: necessite saber, quant abans millor, qui em necessita més i per a què. Però no em preocuparia gens que els alumnes la malinterpretaren: al capdavall, el camí que duu de ser percebut com un ogre a ser simplement, un bon professor, és més fàcil de recórrer que el que comença amb manifestacions efusives de bonrotllisme i confiança-que-te-cagas. Un xai amb pell de llop els durà més temps d'esquilar.