Concert inaugural: enguany, a duo

No sé si recordeu que fa exactament un any vaig penjar el meu patètic humil Concert inaugural del curs blogger 09-10. Moltes coses han canviat en un any: centrant-nos en el terreny musical, les diferències són que ara tinc un piano millor i un nou deixeble (o víctima) de les meues inquietuds (o frustracions) musicals. Emili va fer dos mesos fa dos dies, i tot i que és encara massa menut per a gairebé qualsevol cosa que hom intente ensenyar-li, m'agrada aprofitar els breus periodes (potser un quart d'hora, dues o tres ocasions al llarg del dia) en què està actiu i animat per a cantar, ballar o tocar amb ell els pocs instruments que tenim a casa.

Anomenar "música" el resultat o l'objecte de les nostres aventures seria oblidar que la música requereix "l'ordenació dels sons en el temps", quelcom que està lluny de l'abast de cap xiquet de dos mesos (i de molts adults, puc afegir): la de "soroll" és una categoria més adient. L'únic que intente en les nostres sessions sonores és que Emili "entenga" (filòsofs analítics: absteniu-vos de corregir-me o matisar-me) que hi ha una relació causa-efecte entre l'acció, el moviment humans i dels instruments, i el so-soroll-música: ço és, que perceba, tan aviat com li resulte possible, que la música és una activitat humana, personal, i no sols el resultat automàtic de prémer botons en un reproductor. D'acord amb aquesta idea li he restringit, de moment, l'audició sistemàtica i repetitiva de música ("clàssica" o d'un altre tipus): si creguera que només de veure o escoltar passivament el meu fill adquirira alguna classe d'habilitat, sensibilitat o d'intel·ligència, no l'exposaria a les genialitats de Mozart - sinó a les de Messi, que són més rendibles.