Crònica personal de la Festa Estellés

La primera Festa Estellés a Gandia, celebrada divendres passat i a la qual vam poder acudir gairebé contra pronòstic, va ser tot un èxit. He de dir, tanmateix, que si hagués d'apostar si es repetirà tots els anys fins que acabe el segle o si aquesta serà l'última i única edició, no sabria en què posar els meus diners. I no perquè el potencial de la celebració no siga enorme, sinó per una qüestió d'agenda: a Gandia no convé o no hi ha costum d'organitzar pràcticament res abans d'acabar la Fira a principis d'octubre, i l'efecte secundari de tot plegat és que aquest mes queda atapeït d'actes, molts d'ells de significació semblant al de la Festa Estellés (em venen al cap, com a excepció, els actes que la Guàrdia Civil dedica el dia 12 a la seua patrona - que també és la de tots). Havent dit això, he de felicitar els organitzadors i animar-los per a què perseveren en la iniciativa: els cicles de la política, sempre canviants, podrien despoblar algun dia les setmanes pròximes a la Fira - i arribat eixe moment, aquesta classe de reivindicacions esdevindrien encara més necessàries del que ho són ara. Tant si és l'última festa o només la primera de cent, he volgut deixar-vos ací una xicoteta crònica, que té un valor familiar afegit: si d'ací vint anys el nostre fill s'apunta a aquests tinglaos, sempre podrà dir que fou l'assistent més jove a la primera Festa Estellés quan tenia poc més de tres mesos. Demane disculpes al públic si les passejades amunt i avall amb el nostre mamonet ploró van destorbar l'acte: ja ho he dit ací fa poc, bressolar un fill és fer país.

L'acte estava estructurat com Déu mana: unes quantes lectures, tan diverses en to i tema com ho són els llibres sagrats del Poeta; alguns càntics també sacres entonats per Andreu Valor, de qui he de dir que va cantar bé de sobres com per fer-me superar el meu particular prejudici vers els cantautors; una homilia sociolingüística a càrrec de Ferran Suay, tot i que altres participants van intercalar també les seues reflexions; i finalment, un àpat comunal, en què vam poder gaudir (eucarísticament, que diria aquell) del bon menjar del restaurant Santanjordi i de la millor companyia. Tot i que no sabria concretar quant de temps va durar l'acte, els organitzadors farien bé de no allargar cap de les seues parts en pròximes edicions (amb l'excepció evident del sopar, és clar): és bonic veure eixir tanta gent a llegir, però convertir un acte equilibrat com el de divendres passat en un marató recital seria matar d'èxit la celebració, amb les millors intencions. Només entrar ja em va preguntar Jordi Puig: "I tu, què llegiràs?": enguany res, l'any que ve, si cal, ja buscaré alguna cosa o em disfressaré de pimentó torrat.

Les possibilitats que ofereix la poesia d'Estellés per a articular un acte d'aquest tipus són immenses: és un poeta popularíssim, que guanya llegit en veu alta i del qual ens sonen moltes peces. Hi ha els versos patriòtics, indefugibles, els més adients per tancar l'acte - l'aspecte ritual, de nou, importantíssim. Hi ha la poesia eròtica: mai s'havia sentit dir tantes obscenitats als jardins del Fomento de Agricultura, Industria y Comercio de Gandia. I hi ha també la referència a un món fascinant, ja extingit, definitivament mitològic per als qui només podem ja enyorar-lo ingènuament: fins i tot en un dels racons més cool d'aquesta ciutat (de províncies, però ciutat) que és Gandia, hom escolta Estellés i desitja tornar a ser "de poble" d'una manera en què ja no aconseguiríem fer-ho. No coneixia el fragment de "Coral romput" que va llegir magistralment Ferran Garcia-Oliver, èpic, colossal: Beniferri, els grills que no he matat, la mort... La comparació (injustíssima!) amb un recital qualsevol de versos dels poetes d'ara resulta demolidora, fins i tot si hom creu, com jo, que a alguna de les lectures de la festa els va faltar una "indicació metronòmica", per a donar-li ritme i no fer Adagio uns versos que, ben sovint, demanen com a mínim Allegretto.

Per si de cas algú llegeix aquesta crònica d'ací uns pocs anys (la gent ho fa, això: ho jure per Google Analytics), caldria subratllar una coincidència temporal que ara, de tan evident, podríem obviar, però què potser no tardarà en oblidar-se. Aquesta primera festa s'ha celebrat mentre el famosíssim i polèmic "Creuer dels Borja" feia el camí de tornada des de Roma, amb més d'un miler de saforencs a bord: estic segur que es va parlar de l'assumpte durant el sopar a totes les taules, com se'n va parlar a la premsa al llarg de tota la setmana. Resulta temptador, i massa senzill, traçar una caricatura polaritzada de tots dos actes: les autoritats, la cultura "oficial" de la ciutat i un fum de persones més viatgen a Roma veure el Papa; els resistents, el poble insubornable, resten a la ciutat llegint versos i fent un sopar popular. La caricatura és falsa: l'aventura borgiana és part d'una cultura oficial necessària, que és molt més digna a Gandia que a tants altres llocs, per molt que enguany els seus ideòlegs o programadors hagen pogut abusar dels esteroides a l'hora de donar-li múscul. I el "poble insubornable" no respon del tot a la imatge arquetípica que voldria reflectir de sí mateix: "hi ha algú ací que no siga mestre?", preguntà retòricament i irònica un company de taula (mestre també ell, com nosaltres). El sopar era més exquisit que no popular, i el propi protagonista espiritual de l'acte, el poeta Estellés, no tardarà més d'un mes en ser homenatjat a Gandia mateix, ara ja "oficialment" en el transcurs de la Setmana Literària de la ciutat. Així, la frontera que separa allò "oficial" i "no oficial" en el món cultural local sembla afortunadament porosa, flexible. Fins i tot saludable: és impossible saber si d'ací uns pocs mesos, després de les eleccions, uns i altres hauran de salpar en el mateix vaixell, contra corrent; mentrestant, per si de cas, convé que alguns no perden l'hàbit de remar.

Festa Estellés

Els blogs són una magnífica ferramenta per a promocionar activitats i iniciatives culturals, locals o no: tal com jo mateix explicava al meu Treball Final de Màster (del qual tinc pendent des de fa uns mesos penjar-lo d'algun lloc i compartir les conclusions amb vosaltres), els blogs proporcionen notorietat, complicitat i suport a un grup, minoritari però actiu i qualitativament important, de persones implicades en la nostra vida cultural pública. Si jo mateix no faig més aquesta tasca de difusió és, en ocasions, perquè em despiste i se'm passen les dates: ja no estic tan "al dia" com abans de la vida cultural de Gandia, m'entere de tot a deshora... Però el motiu principal per a no fer ací massa pauses publicitàries és que, gràcies a les estadístiques de la pàgina, sé que em llegeix molt poca gent i no necessàriament tots ells són "pròxims" (geogràficament) als esdeveniments que podria anunciar. Dubte molt que algú s'entere només per mi de cap acte de què no tinga notícia per altres mitjans: aquest blog, des d'eixa perspectiva, és com una agència de notícies solipsista i ondoyante. És el que hi ha, sorry.

Tanmateix, de tant en tant apetix anunciar actes - fins i tot ara que, amb el xiquet, se'ns fa més difícil que mai assistir. Demà divendres 15 per la nit se celebra a Gandia la Festa Estellés, que fins on he pogut llegir a la pàgina de l'organització és un tinglao-poètico-musical ("varietés" per a intel·lectuals, que diria aquell) en què es commemora el naixement del poeta. Bé, eixa és la idea amb què no-sé-quants pobles ho van celebrar a principis de setembre: a Gandia, on l'estiu (amb bon criteri) no s'acaba fins després de la Fira, han decidit fer-ho més tard i sembla que han sofisticat una miqueta més l'acte i el menú. Marta, Emili i jo tindrem difícil anar a sentir poemes, i més difícil encara quedar-nos a sopar (ep! si voleu anar heu de reservar), i és una llàstima. Entre altres coses perquè últimament és difícil trobar alguna cosa a Gandia en què el protagonista NO siga Sant Francesc de Borja: si l'Ajuntament s'entera d'aquesta profanació de l'agenda cultural potser envie la policia a dissoldre l'acte...

País íntim

Avui, que és Nou d'Octubre, Emili fa tres mesos. Ara dorm, al meu costat, després d'haver-lo esgronsat amb el peu durant una estona en la seua hamaca: se li va quedant poc a poc menuda, no sé què farem per a adormir-lo d'ací uns pocs mesos. Marta descansa encara: les seues nits són intermitents, així que bé mereix allargar-les una miqueta els pocs matins que puc ocupar-me de la criatura. No cal despertar-los, no hi ha pressa: no farem cap celebració especial, serà només un altre dissabte. Ni tan sols estan els avis: uns han anat a Barcelona, com fan sovint; els altres a València, a posar a punt el pis dels meus germans de cara al nou curs (Maria l'abandona perquè ja treballa a Gandia, Joan encara seguirà uns pocs anys més). No he tingut mai costum d'acudir a les celebracions públiques pròpies d'aquesta o cap altra efemèride, i ara el petit Emili em serveix d'excusa perfecta per a continuar sense fer-ho: gaudirem d'una festa tranquil·la, doncs.


El món, que ens és incomprensible en la seua complexitat immensa, ens ha convidat des de l'inici dels temps a contemplar-lo a través d'alguna classe de filtre que l'ordene, el simplifique, ens el descloga: recordeu Campoamor... Algunes d'aquestes lents distorsionants són compartides, generalment de forma benigna i consoladora, però ocasionalment amb efectes desastrosos: la ideologia, la religió, la nació. Altres, no obstant, són privades, lligades a una experiència personal concreta que s'escampa fins tenyir totes les vivències d'un mateix to, ombrívol, brillant o neutre: una desgràcia personal, una meta obsessiva, un colp favorable de fortuna, etc. ens canvien a nosaltres i alhora, canvien la forma aparent del món i el judici que en fem.

Escèptic com he sigut sempre respecte dels grans discursos (no ara que sóc major: sempre), mai m'he vist seduït completament per una interpretació global del món: ideologies, n'he rebutjat moltes; pàtries, en tinc més d'una al repertori; de religió, me'n deu quedar mitja (i done gràcies: tal com va el món, ja és un tresor). Ni tan sols la meua activitat educativa s'ha vist mai inspirada per la classe d'idealismes amb què tan naturalment s'associa (i mantinc l'esperança que la meua al·lèrgia a tota doctrina pedagògica em farà cada dia millor professor). Ben mirat, en tot aquest catàleg de descrèdits i mitges creences no sóc altra cosa que un home del meu temps: no sé si més sofisticat que la mitjana, però ben comú, al capdavall.

Tanmateix, sí que hi ha una experiència personal que m'ha posat el món en ordre: la de ser pare. De tan ambigua, complexa i ramificada com és la paternitat, pot bé servir com a idea directriu, com a prioritat vital des de la qual jutjar cada acte de la vida. Totes les nostres quimeres de com fer del món un lloc millor, genèricament, es tornen angoixosament concretes quan hi ha xiquets a casa. Cada projecte que abans era només individual, cada xicotet acte quotidià ara té un públic atent i impressionable, davant el qual els nostres defectes i virtuts es magnifiquen. Cada espurna de bellesa de les que adés buscàvem amb esforç en l'art o en la natura ara queda eclipsada per un somriure espontani, pel gest maldestre d'un infant. Ni l'amor, ni la mort, ni la vida poden ja ser imaginades sense que el pensament travesse aquest nou centre de tot que són els fills. La paradoxa, que m'aterroritza de tant en tant, és que aquesta centralitat del fill, fins i tot sincerament assumida, no és cap garantia de fer les coses millor: en el cementeri de les bones intencions, un bon grapat corresponen a pares amatents i esforçats - però fallits, en última instància. De moment, amb tres mesos, el xiquet és, inevitablement, quasi un monopoli de sa mare, i no hi ha forma encara de fer fugir aquestes pors, aquests fantasmes. Però arribada l'hora, em tocarà fer de pare, i llavors cap pseudo-teoria, cap bona voluntat floridament redactada em redimirà dels mil errors que puc cometre.


Emili ha despertat: m'agafa la mà i se la intenta posar a la boca. Com que de tant en tant ho aconsegueix, m'he hagut de fer les mans ben netes per a que puga usar el meu dit gros de xupló (si ara que tot és geniva ja fa mal a voltes, quan tinga dents no sé si m'atreviré a posar-li els dits). Escric, poc a poc, amb l'altra mà, per si us ho preguntàveu: quan Emili se n'adone que de la meua mà esquerra no traurà gens d'aliment hauré de fer alçar sa mare, que és l'única que té el remei universal per a aquestes inquietuds de criatura. Llavors quedaré lliure de nou per a retocar paraules, ací i allà, i publicar aquesta anotació d'un matí de festa: la crònica dels fets del nostre país íntim.

[ Passeu un bon Nou d'Octubre, i un bon pont de la Hispanitat, els qui en tingueu. No és el meu cas: l'Ajuntament de Gandia, en l'apoteosi de la seua obsessió borgiana, ha preferit fer festa, puntualment, el dijous 28 d'octubre, també sense pont, per a celebrar el centenari del naixement de Sant Borja amb una exactitud digna de millors causes. Ja ho sabeu, xiquets: dilluns, a classe! ]