Maths

Si hi ha alguna matèria adient per a ser impartida en anglés a Secundària (potser més en els cursos de Batxillerat que en la ESO) són les matemàtiques. La dificultat de l’assignatura té poc a veure amb les paraules, el vocabulari, la correcta expressió verbal d’alguns conceptes: per a allò que els és més propi, les matemàtiques disposen ja del seu idioma particular. L’ús de l’anglès pot convertir la més fàcil de les assignatures en quelcom impossible per a un alumne normal: però les matemàtiques només serien un poc més complicades del que ja resulten en la llengua pròpia. Per a que la iniciativa funcionara bastaria que el professor tingués una mínima competència oral en anglés, i que els alumnes pogueren triar voluntàriament rebre l’assignatura en anglés o en valencià o castellà: seria un desgavell privar algú de rebre una adequada formació matemàtica per l’estrany capritx d’impartir-la obligadament en un idioma estranger.

Però una idea com aquesta és poca cosa més que una utopia. Requereix una flexibilitat en el funcionament dels centres educatius que, en cas d’existir, hauria d’aplicar-se a metes més immediates, de supervivència més que de superació. Ens obligaria a conviure amb un fet un tant pertorbador: els alumnes que triaren voluntàriament fer una assignatura en anglès ben probablement foren millors estudiants que els qui no s’atreviren a fer-ho, introduint així una classe de discriminació (de selecció positiva) que per algun motiu tolerem menys que la que es dona cada dia amb els alumnes estrangers, amb dificultats, o senzillament “molestos”. I traçaria una altra divisòria entre els professors capaços d’impartir una assignatura en anglès i els qui no ho són (una divisòria que és acceptada i valorada de forma natural en altres col·lectius professionals però no crec que ho fos entre el cos docent).

Personalment, comence a estar un poc fart que les meues idees i expectatives sobre el sistema educatiu a què espere incorporar-me aviat siguen només això: quimeres, abstraccions sense cap experiència amb què recolzar-les, o abandonar-les. Paciència. Però hi ha quelcom que em sembla més alarmant que això: i és la sensació que qui decideix sobre aquestes grans qüestions no està més prop que jo de viure-les, d’entendre les conseqüències de les seues decisions.

Freud

Aquesta mateixa setmana, en arribar per a dinar a casa dels meus pares, em vaig trobar damunt la taula de l’entrada el primer exemplar d’un d’aquests col·leccionables de llibres que ixen de tant en tant. Era el primer volum de les obres completes de Sigmund Freud. Ma mare l’havia vist en un quiosc a Gandia, i va pensar: “al meu fill que ha estudiat Humanitats li agradarà aquesta col·lecció”, i va comprar el primer número d’aquesta sèrie sobre psicoanàlisi.

És ben probable que l’única cosa que ma mare sàpiga de Freud siga el nom i poc més: però per algun motiu probablement relacionat amb la generació a què pertany, el té (i amb justícia) en una llista de referència cultural que li féu sospitar que el tema m’interessaria. La punta de l’iceberg d’una època intel·lectual és justament això: uns pocs noms que tothom recorda, i que només uns pocs coneixen amb més profunditat. Li vaig explicar a ma mare que això de la psicoanàlisi, com el marxisme, eren coses de quan ella era jove (“sí, sí, Marx era molt important, era comunista”, va confirmar), però que ara havien passat de moda, que la gent ara tenia altres idees - encara que no vaig saber donar-li un nom equivalent que fera el pes de gegants com Marx o Freud.

De la barreja d’alliberament i d’error que componen el marxisme, o la psicoanàlisi, no puc deixar de pensar que n’hem consumit ja la nostra dosi d’alliberament – i que ara és quan tastem ja només el regust de l’error, d’aquella ingenuïtat sense la qual no naixen les idees lluminoses. Li ho vaig llegir a Enric Sòria en una nota del seu darrer dietari, a propòsit de Freud: deia més o menys que ara som lliures de nou per a equivocar-nos d’una altra forma, a la nostra manera.

Per exemple, les interpretacions freudianes de dos relats mítics com els d’Èdip Rei, o el de la comissió del pecat original per Adam i Eva són inevitablement de caire sexual – allò més adient per a una època en què el sexe era tabú. Hem crescut amb aquestes interpretacions implícites, i només passat un temps, una generació sencera, se’ns fa més fàcil canviar d’òptica, recórrer camins nous dins les nostres grans narracions. La d’Èdip, o la del Gènesi poden ser llegides ara com a lliçons sobre el risc (i la importància tràgica) de buscar la veritat, el coneixement – ben propi de la nostra absència de veritats. Si aquests errors nostres estan a l’alçada dels de qui ens ha precedit, no som nosaltres els qui hem de decidir-ho.

Lliure

És el primer cop que entre a Internet (i concretament a aquest espai blogger) des del meu recentment instal·lat sistema Linux, la versió d'Ubuntu que ens ha enviat la UOC a casa juntament amb una pila d'apunts. Hi ha hagut alguns danys col·laterals (gent que ha fet puré el seu ordinador per instal·lar impulsivament Linux esborrant tot el que tenia a Windows...), però en general la iniciativa de la UOC és bona: m'he marcat com a objectiu usar Linux i programari lliure almenys pel que fa a les meues tasques universitàries.

La primera bona notícia és que l'entorn Blogger m'apareix automàticament en català - i un corrector ortogràfic que no recorde haver fet res per instal·lar m'està assenyalant cada error que faig. Ni tan sols em corregeix eixes xicotetes "valencianades" a què no renunciaré mai: pense que és un detall per la seua part, no vos pareix? Bonicos!

Fa massa dies que tinc un parell de notes a mitges - algun dia les completaré i les penjaré ací. De moment em basta amb sobreviure a la meua sobredosi de feina des que he tornat de vacances. I ben prompte (demà mateix, crec) començaran les classes a la Universitat: em trauran temps, d'una banda, però m'obligaran a escriure, de l'altra. Aquest ha estat el leiv-motiv de la meua vida universitària recent: fer obligadament el que m'encantaria ser capaç de fer de forma autònoma i disciplinada. Sona estrany, potser - però ha funcionat.

Perfil

[ Com que no sé si algun dia el canviaré, i per a que quede constància, penge en aquesta nota el perfil que he improvisat aquesta mateixa vesprada, i que servirà per a "identificar-me" tant ací a Blogger com dins el Campus Virtual de la UOC (fa temps que vaig esborrar el que tenia allà perquè havia quedat completament obsolet, i no en tinc). ]

El meu nom és Emili, tinc 29 anys i sóc d'Almoines (prop de Gandia, la Safor).

Sóc llicenciat en Matemàtiques (UV, 1996-2000) i en Humanitats (UOC, 2002-2006), i en breu començaré un Màster Oficial sobre la Societat de la Informació i el Coneixement a la UOC.

He treballat durant set anys (2000-2007) en el terreny de la Investigació de Mercats (a mig camí entre l'Estadística, la Informàtica, el Màrketing i les Ciències Socials) en dues empreses distintes. Però després d'haver aprovat sense plaça unes oposicions a Secundària aquest mateix estiu a València, espere incorporar-me com a professor substitut de Matemàtiques al llarg del curs que ara comença.

No llegisc massa, però escolte bona cosa d'audiollibres. M'agrada vore pel·lis d'acció en el cine (més que eixos romanços que em duu a vore Marta). No escolte massa música (i damunt és la mateixa des de fa deu anys) i gairebé he deixat de tocar el piano. A penes faig esport i menge bastant malament. Així que un dels pocs hàbits que jutge virtuós (per moderat) és el d'escriure en el meu blog, que vos convide a visitar per a més detalls.

Catequesi

En què consisteix el nostre cristianisme, ara?

Bàsicament, en que les preguntes que tots ens fem sobre el món, els altres, i nosaltres mateixos, continuen essent, dalt o baix, les del catecisme. La gran diferència és que hi hem esborrat les respostes: ara ens queda un espai en blanc sota cada epígraf que som lliures d’emplenar de forma personal. O de deixar buit.

Quin perill corre el nostre cristianisme, doncs?

El risc que se’ns esborren les preguntes abans d’aprendre a fer-ne de millors. El nostre error pot ser el de no llegar a les pròximes generacions ni tan sols una tradició contra la qual revoltar-se, una herència que els serà suficientment senzilla de rebutjar com per a no estalviar-los anticipadament la tria.