Freud

Aquesta mateixa setmana, en arribar per a dinar a casa dels meus pares, em vaig trobar damunt la taula de l’entrada el primer exemplar d’un d’aquests col·leccionables de llibres que ixen de tant en tant. Era el primer volum de les obres completes de Sigmund Freud. Ma mare l’havia vist en un quiosc a Gandia, i va pensar: “al meu fill que ha estudiat Humanitats li agradarà aquesta col·lecció”, i va comprar el primer número d’aquesta sèrie sobre psicoanàlisi.

És ben probable que l’única cosa que ma mare sàpiga de Freud siga el nom i poc més: però per algun motiu probablement relacionat amb la generació a què pertany, el té (i amb justícia) en una llista de referència cultural que li féu sospitar que el tema m’interessaria. La punta de l’iceberg d’una època intel·lectual és justament això: uns pocs noms que tothom recorda, i que només uns pocs coneixen amb més profunditat. Li vaig explicar a ma mare que això de la psicoanàlisi, com el marxisme, eren coses de quan ella era jove (“sí, sí, Marx era molt important, era comunista”, va confirmar), però que ara havien passat de moda, que la gent ara tenia altres idees - encara que no vaig saber donar-li un nom equivalent que fera el pes de gegants com Marx o Freud.

De la barreja d’alliberament i d’error que componen el marxisme, o la psicoanàlisi, no puc deixar de pensar que n’hem consumit ja la nostra dosi d’alliberament – i que ara és quan tastem ja només el regust de l’error, d’aquella ingenuïtat sense la qual no naixen les idees lluminoses. Li ho vaig llegir a Enric Sòria en una nota del seu darrer dietari, a propòsit de Freud: deia més o menys que ara som lliures de nou per a equivocar-nos d’una altra forma, a la nostra manera.

Per exemple, les interpretacions freudianes de dos relats mítics com els d’Èdip Rei, o el de la comissió del pecat original per Adam i Eva són inevitablement de caire sexual – allò més adient per a una època en què el sexe era tabú. Hem crescut amb aquestes interpretacions implícites, i només passat un temps, una generació sencera, se’ns fa més fàcil canviar d’òptica, recórrer camins nous dins les nostres grans narracions. La d’Èdip, o la del Gènesi poden ser llegides ara com a lliçons sobre el risc (i la importància tràgica) de buscar la veritat, el coneixement – ben propi de la nostra absència de veritats. Si aquests errors nostres estan a l’alçada dels de qui ens ha precedit, no som nosaltres els qui hem de decidir-ho.