Lectures i comentaris

Duc més novel•les llegides en 2009 que cap altre any des de la meua adolescència. En part, perquè he rebut alguns encàrrecs i suggeriments: aquest estiu vaig haver de recomanar uns pocs llibres en el magazine estival de Gandia Televisió, i quan haja llegit el meu pròxim llibre i n’haja fet un article crític hauré completat tres col•laboracions a la revista Caràcters. I en part, també, perquè crec estar pausadament redimint aquell meu pecat original que em duu a veure el món vaporitzat, elevat de forma sobtada a les més pures abstraccions (i per això sovint tan estèrils, tan magres). La narrativa no té prohibit l’accés a aquests àmbits de la idea, però ha d’arribar-hi lentament, destil•lant amb cura i sensibilitat els fets d’una vida fingida, inventada, sí, però més pròxima i tangible com major siga l’habilitat del narrador.

Continue essent home de poques pàgines, però vaig aprenent a assaborir-les cada vegada més subtilment, amb una profunditat que, probablement, només resulta accessible a qui ha fet de l’estudi l’avantsala de la lectura. Un corol•lari d’aquest procés de maduració lectora deu ser que poc a poc he aprés a explicar perquè no m’agraden les coses que no m’agraden: tan poc dogmàtic com sóc en aquestes qüestions de gust, aquests criteris negatius no haurien de ferir ningú les poques voltes que m’atrevisc a explicitar-los. Algun dia hauria de penjar ací un decàleg (incomplet, segurament, inferior al la rodonesa numèrica dels deu preceptes) que he posat en pràctica de forma tàcita quan he hagut de fer els meus articles crítics: una espècie de “Guia ràpida de com evitar el ridícul per a comentaristes de llibres principiants”. El ridícul és encara, per a mi, el concepte clau al voltant del qual bastir una pràctica personal de la crítica literària: intentaré explicar-me amb exemples molt genèrics.

Lloar un autor sense argumentar és fer el ridícul, perquè un lector perspicaç pot entendre que estàs fent la pilota de la manera fàcil, còmoda. Exposar defectes d’una obra sense explicitar des de quina perspectiva són jutjats com a defectes és també d’una presumptuositat rebutjable, considerant que els criteris, si és que els té, del comentarista “junior” estan lluny de ser amplament coneguts per qui llegeix els seus articles. I cometre errors, no de “doxa”, de gust, de perspectiva, sinó errors “objectius”: d’ortografia, d’ús de l’idioma, de coneixements de cultura general, és el ridícul més absolut. Vull pensar, per a la meua tranquil•litat, que tinc dret a una certa quota d’errades ortogràfiques en un lloc com aquest, que no és més que el recipient de les meues manies i defectes: però quan el text que escric ha d’aparéixer en una publicació especialitzada, no he de tacar un prestigi de què no sóc partícip. En les meues col•laboracions he d’usar la llengua (lèxic, sintaxi) acuradament, dignament, però sense la pretensió, que estaria fora de lloc, d’embafar ni impressionar ningú: una altra temptació de principiant, que cal evitar. I hi ha els errors per manca de precaució o cultura, que són comprensibles en el lector comú però que requereixen un puntet més d’atenció per part de qui escriu críticament. Hui m’he trobat un article crític que situa repetidament l’acció d’una novel•la a l’Imperi Mongol, quan de fet del que parla és de l’Índia del segle XVI i l’imperi, per tant, és el “Mogol” (sense “n” al mig, tot i que hi ha una relació clara, etimològica, entre un i l’altre): uns pocs segles i uns quants milers de quilòmetres de distància. No és res que impedisca fer una avaluació literària del llibre: però els qui com jo tenim una cultura més “genèrica” que no específicament literària faríem bé d’evitar estes confusions – ja ens hauran de perdonar algunes altres.

Avui, vespra de Tots Sants, he acabat de llegir un llibre sobre el qual no he de fer cap comentari crític: “La mort a Venècia”, de Thomas Mann. M’ha semblat un exquisit tractat d’estètica, una filigrana d’estil narratiu, una exploració delicada, digníssima, dels abismes de la naturalesa humana, un recordatori de la facilitat amb què tot l’embalum de restriccions i conceptes de què la civilització ens revesteix pot cedir a l’instint, a una pulsió entre l’amor i la mort, al salvatge que tothom duu dins. El més disciplinat, clàssic, i respectable dels artistes sucumbeix a una passió irracional, a un desig sublimat en el sentit més purament freudià: la cruesa del sexe soterrada sota el llenguatge de les perfeccions estètiques. No hi ha millor escenari per a aquesta degeneració que una ciutat de Venècia que, a més de mostrar tot el seu esplendor orientalitzant i el seu fascinant romanticisme, veu arribar una epidèmia, una plaga simbòlica i mítica com la que assotà Tebes regida per Èdip, l’heroi degenerat, l’innocent incestuós. El protagonista, l’escriptor Gustav von Aschenbach, acabarà cedint fatalment a la plaga, o a l’amor vers Tadzio, l’adolescent que l’obsessiona; la seua mort a la vora d’una platja veneciana representa l’ensorrament de tot un edifici intel•lectual, de sensibilitats domesticades, causat per un terratrèmol al nivell dels seus fonaments, de la seua (i nostra) animalitat indefugible.

És una sort no haver de fer comentaris crítics de llibres com “La mort a Venècia”, més enllà d’unes poques frases a l’atzar com les que he amuntegat abans, en el meu diari personal. Perquè un últim punt de tot el que he dit més amunt sobre el ridícul és una necessitat, una norma d’etiqueta literària que no resulta còmode traspassar: la que exigeix, per a les grans obres, grans comentaristes. Enfrontar-se a les cimeres de l’art és una cura d’humilitat que els petits crítics, els iniciats recents, no mereixem ni necessitem: podem practicar-la en el nostre temps lliure, innocents i juganers, però sense que la seriositat de la tasca ens pose en evidència. Són altres coses, les que la nostra llengua i el nostre país demanen de nosaltres: anem fent-les, mentrestant.

Música de merda, pixum i sofre

[ Hui he fet un post de protesta, d’eixos que tan bé li ixen a Urbà Lozano però que a mi se m’allarguen més que el final d’”El senyor dels anells”... ]

Ahir, després de la setmana més dura del que portem de curs (amb exàmens que corregir i un grapat d’avaluacions preliminars) vaig arribar a ma casa al voltant de les sis de la vesprada i em vaig gitar: sé que no són hores de fer la migdiada, però jo no era ja persona, no podia amb la meua ànima. Els tres cafès que havia pres al llarg del dia van fer que em costara agafar la son, però quan ja ho havia aconseguit, em va despertar la vibració rítmica i monòtona de les parets del meu edifici: tenim, entre els veïns, un melòman d’after-hours, un especialista en música màquina. Crec que és algú de les primeres plantes de la meua pròpia escala, però igual dóna: jo visc bastant separat, en el quart pis, i les parets de paper de fumar de l’edifici em fan arribar no tant els arabescos melòdics de les típiques cantants-go-go de discoteca, però sí el fonament, contundent i greu, el xim-pum-xim-pum inflexible del “techno” menys sofisticat. Ho dic sense petulància ni hipocresia: jo també acostumava a dissoldre’m amb les masses, de jove, en la tediosa i obsessiva atmosfera musical de les discoteques valencianes; però el “bakalao” a segons quins llocs i a quines hores, traeix tot el que pot tindre de social i esdevé un instrument de tortura per als qui habitem les 78 cel•les d’aquest rusc de ciment.

Un cop em vaig convèncer que seria impossible continuar dormint a eixes hores i amb aquella compulsiva cançó de bressol, vaig creure, ingènuament, que era el moment d’encarar-se a alguns problemes de la comunitat que em tenien mosca. No només el del soroll, sinó un encara més desagradable: la guerra bàrbara que sembla haver-se declarat fa poc entre els amos de gossos que els deixen pixar i cagar en les zones comunes de la finca, i el veí anònim que ha decidit venjar-se unilateralment, escampant sofre per tots els racons del passadís d’accés a les escales. No sé què és menys higiènic i estètic, si els cagallons de gos que un troba de tant en tant o la polseta groga que ara es veu a tothora (i sobre la qual ja m’han contat que ha caigut algun xiquet de vora un any que passejava corrents per allà sense que els pares pogueren aturar-lo). Una comunitat modèlica, la nostra, com podeu comprovar: a Déu pose per testimoni que algun dia tindrem un bungalow, com a mínim, amb un veí veterinari i l’altre violinista, i no aquesta tropa de “maquinorros” i males bèsties.

Doncs bé, em vaig armar de valor i vaig començar a redactar una educadíssima carta oberta als meus veïns, amb la intenció de penjar-la de les portes (o dels ascensors) de les distintes escales. No volia ser contundent, per no ofendre ningú, i això em duia a explicar els perquès d’açò i d’allò, demanant les coses per favor i pel bé de tots: per això em va quedar tot un pèl massa llarg. Un cop escrit i revisat el text, el vaig traduir automàticament al castellà i el vaig revisar amb cura: perquè ja sabeu, els qui no són d’ací i no ho entenen, es que en este pueblo como manda el Bloc todo es en valenciano, me parece una falta de respeto que siendo tantos habléis en valenciano porque algunos no lo entienden, que cómo se nota que en el colegio de Almoines os han catalanizado desde pequeños... Cap problema: dues columnes de text, una en el valencià en què acostumeu a llegir-me, l’altra en el castellà més polit que hom pot trobar a l’est de la Font de la Figuera. Torne a revisar-ho tot, assenyale en negreta les coses importants, per a la gent que llegeix en diagonal (una precaució que no prenc quan penge coses ací al blog), i ho imprimisc.

I en el moment en què veig el foli davant meu, tan pulcrament escrit i imprés, tan ple de bones intencions i raons, tan considerat amb els defectes i manies del proïsme, me n’adone del meu error, de l’enorme paradoxa de què he estat víctima. No dubte que molts dels meus veïns llegirien la nota si se la trobaren a l’escala: concretament, tots els que no necessiten llegir-la per a estar d’acord, secretament, tàcitament, amb tot el seguit de pràctiques que anomenem “bona educació”. Però els qui es relaxen d’un dia dur de feina martiritzant-nos amb la música al màxim, els qui deixen pixar i cagar al gos a la porta de casa o els qui no tenen més pensaments que fer patir als animalets (que no tenen culpa dels amos que els han tocat), no estan per a reflexions, ni literatures, ni hòsties. Si veieren la nota penjada, evitarien llegir-la per si resulta ser un altre pagament, l’ordre del dia d’una altra reunió amb l’administrador, o pitjor encara, algun paper de l’Ajuntament que els recorde l’amarga realitat de què no viuen a Gandia, melic del món, seu del poder militar i espiritual, far de les civilitzacions, sinó en aquest poble obscur i perifèric, voltat d’horts de tarongers que no són dignes ni d’un cagalló dels seus gossos.

En resum: que no he penjat la nota, ni crec que torne a perdre mai el temps escrivint res per l’estil. La lletra, per a qui la sap llegir i l’agraeix – çò és, vosaltres, el meu públic tan escàs com pacient. La pròxima vegada intentaré tractar temes més elevats: allò de ser més breu ja m’he cansat de prometre-ho...

De amicitia

He parlat fa uns minuts per telèfon amb un amic dels meus anys universitaris que des de fa unes quantes setmanes ha caigut en una depressió de les de veritat. Pren dosis de medicació que serien pur verí per a un cervell sa, fa visites regulars a un psicòleg (ja duu anys fent-les, eixa és la veritat) i els seus símptomes físics són immediatament visibles per a qualsevol que compartisca amb ell una estona: tremolor, mans suades, una tendència instintiva a estirar-se al llit o al sofà per a calmar-se una miqueta, un desànim perenne i un pessimisme immune a tota evidència...

Viu relativament lluny de mi, i per tant veure'ns exigeix pràcticament que un dels dos faça nit en casa de l'altre. Això minva la freqüència dels encontres, però els enriqueix amb una qualitat, intimitat i transparència que són difícils de cultivar entre les nostres (almenys les meues) coneixences de l'edat adulta. En la telefonada de hui no he sabut dir-li res més que la classe de tòpics que un amic està obligat a dir (i a suportar, a l'altra banda de la línia) en estes situacions: que tinga paciència, que no se senta culpable, que pot estar segur i confiat de sí mateix, que té les portes obertes de ma casa... No he afegit res a allò que ell mateix podria arribar a concloure racionalment en la frenètica centrifugació de pensaments de què és esclau: però com a amic em toca repetir-li ritualment tot aquest rosari d'obvietats que la malaltia ha soterrat. Rese a Déu per a no haver de passar mai per això: sé que, arribat el moment de ser jo qui patira, les mateixes bones paraules que jo dic no tindrien el menor efecte sobre mi...

Hem passat, al llarg dels anys, grans moments junts, el meu amic i jo: no hem esquivat preocupacions i tristeses, però en circumstàncies normals sabem riure'ns de nosaltres mateixos i del món sencer si cal (ja he explicat alguna volta als meus lectors que sóc, de cos present, bastant menys seriós que el que suggereixen les meues homilies digitals). Hui, en canvi, he estat incapaç d'arrapar-li cap somriure fins al final de la conversa, quan arribada l'hora del comiat afectuós li he dit eixes noves paraules màgiques que arrenquen rialles allà on són escoltades: "te quiero un huevo", "lo nuestro es muy bonito", "amiguito del alma"... Ja ho veieu: el cas Gürtel fa parlar (i escriure) de política gairebé a tothom aquests dies, però als esperits sensibles com el meu ens transporta al camp semàntic de l'amistat.

Analítics i continentals

T’ho resumisc breument: a l’esquerra del mapa
hi ha els qui ajuden la mosca a eixir de la botella.

Al costat de la dreta hi ha els altres, que amb la mà
segellen l’obertura i amb un dit ritualment
percudeixen el vidre polit on s’emmirallen
pensant: “aquest sóc jo, una ànima reclosa
en una ofegadora, delirant transparència,
insecte intranscendent, caprici d’un absurd
totpoderós absent que em tortura i se’n riu”.

Lamente haver de ser qui et diga que no tens
gaire temps per pensar: si dubtes, ja has triat.

Broma filosòfica dedicada a Tobies Grimaltos (que és dels "analítics"), escrita fa ja mesos i inexplicablement oblidada en un calaix. De tan simples com són, em fa vergonya explicar els versos. A més, els bons poetes no es rebaixen a fer-ho, això... :-)))

Gustav i jo

Punxeu (si voleu) més avall per a escoltar la banda sonora d’aquesta anotació, sense dubte més valuosa que les batalletes que jo conte:



Quan tenia divuit anys jo encara feia el COU a Gandia, però visitava València cada setmana per a anar al Conservatori (i frustrar així definitivament les meues esperances musicals). Aprofitant alguna d’aquestes escapades setmanals vaig adquirir la meua col•lecció completa de les simfonies de Gustav Mahler. No sé exactament de quina tenda es tractava (un “Corte Inglés”, molt probablement), però quan em vaig adreçar a la caixa per a pagar una integral dirigida per Sir Georg Solti, una venedora a qui semblava preocupar-li alguna cosa més que passar els codis de barres per l’escàner em va preguntar per quin motiu havia triat eixa versió, o si ja en tenia alguna altra. Sorprès per l’interés, li vaig dir que no, i que no sabia dir-li exactament perquè l’havia triada – no puc recordar cap altre criteri, en aquella època, que no fos la ràtio entre el preu en pessetes i el número de CDs: justament per això comprava col•leccions senceres, perquè eixien més a compte i em permetien aprofitar millor els diners que els meus pares sacrificaven als meus vicis. Doncs bé, la venedora em va acompanyar fins a posar-me en les mans la col•lecció integral de simfonies dirigida per Rafael Kubelik, i em va dir que l’agafara, que era millor que la meua primera elecció. Per a bé o per a mal, li vaig fer cas, i prompte farà quinze anys que la de Kubelik esdevingué la “meua” versió de Mahler, la que escoltava en les meues vesprades infinites al Col•legi Major, i la que, amb menys freqüència he posat al meu cotxe durant els darrers anys. Segur que hi ha interpretacions distintes o millors, i sé tan bé com vosaltres que el pressupost ja no és cap restricció per a tastar almenys altres perspectives orquestrals: ho tinc apuntat i provaré de fer-ho un dia.

Quasi des que la vaig escoltar per primera vegada m’ha fascinat l’amplitud de recursos de la música de Mahler: la facilitat i l'elegància amb què la música transita entre les regions de l’esperit, fent sonar ara una marxa fúnebre, ara una cançó quasi infantil dins d'un mateix moviment, o l’atreviment amb què es combinen les melodies i harmonies més anguloses amb passatges d’una simplicitat que posa els pèls de punta, de tan directa com arriba a l’oient. Durant anys Mahler va ser per a mi una frontera musical que no em vaig atrevir a ultrapassar, com si el segle XX musical només m’atrevira a mirar-lo des del balcó mig ruïnós de la tonalitat clàssica. He fet alguns intents tímids d’anar més enllà, de créixer musicalment, i els he comentat en alguna ocasió ací i al blog musical de Guillem, però en Mahler (i en Wagner) acaba la música que conec i és meua, i comença una aventura fascinant però que reprenc massa intermitentment.

Fa anys que em ronda pel cap la idea de dedicar-li a Mahler una de les meues “xerrades musicals” al meu Col•legi Major: es tracta més aviat d’audicions comentades, que cada cop faig amb més vergonya perquè entre els estudiants que simulen prestar-me atenció hi ha músics millor formats del que jo he arribat a estar mai. El problema per a intentar “explicar” alguna cosa sobre Mahler (siga en una d’aquestes xarrades privades i en confiança, siga per escrit ací mateix) és que la seua música es desplega en de moviments de simfonia generalment llarguíssims, estructuralment més complexos del que jo mateix m’atreviria a desballestar analíticament, i que escoltats a les hores a què celebrem eixes xarrades (a partir de les 22h, després del sopar) provocarien més somnolència entre l’escàs públic que una sincera passió pel romanticisme tardà. Una llàstima: tot això que em quedaré sense aprendre, per no tenir ocasió d’haver de contar.

Ben probablement la peça més coneguda de Mahler siga el moviment lent (el quart) de la seua Cinquena Simfonia, l’”Adagietto”, tot i que no tinc clar si la seua fama fou causa o efecte del fet de ser usada insistentment com a banda sonora de la pel•lícula “Morte a Venezia” (sinopsi: un senyor que va a Venècia i allà es mor). Jo, per a no insistir en aquest "superhit" mahlerià, he triat fer-vos escoltar un altre fragment, el moviment lent de la Sisena Simfonia (si no heu premut el “play” al principi encara esteu a temps: no sé qui la dirigeix i fins i tot sospite que està "retallada"). Divendres passat l’escoltàvem al meu cotxe Marta i jo, quan anàvem de camí a una presentació poètica de la qual ella i Juli han parlat als seus blogs (de la relació de Mahler amb la poesia xinesa ja parlarem un altre dia, si de cas). Marta em va dir que aquesta peça de Mahler li sonava molt “cinematogràfica”, i no crec que anés desencaminada, en el següent sentit: fins on jo entenc d'aquestes coses, devem justament a homes com Mahler (Wagner, Bruckner) la classe de textures orquestrals amb què s’embolcallen les millors (bé, i les pitjors) pel•lícules d’avui dia. Per ambició, per la seua profunditat musical, personal i filosòfica, la música de Mahler és molt més que una simple banda sonora: però m’ha acompanyat durant molts anys de la meua vida, i n’és ja una part, o una partitura, gens original però insubstituïble.