Gustav i jo

Punxeu (si voleu) més avall per a escoltar la banda sonora d’aquesta anotació, sense dubte més valuosa que les batalletes que jo conte:



Quan tenia divuit anys jo encara feia el COU a Gandia, però visitava València cada setmana per a anar al Conservatori (i frustrar així definitivament les meues esperances musicals). Aprofitant alguna d’aquestes escapades setmanals vaig adquirir la meua col•lecció completa de les simfonies de Gustav Mahler. No sé exactament de quina tenda es tractava (un “Corte Inglés”, molt probablement), però quan em vaig adreçar a la caixa per a pagar una integral dirigida per Sir Georg Solti, una venedora a qui semblava preocupar-li alguna cosa més que passar els codis de barres per l’escàner em va preguntar per quin motiu havia triat eixa versió, o si ja en tenia alguna altra. Sorprès per l’interés, li vaig dir que no, i que no sabia dir-li exactament perquè l’havia triada – no puc recordar cap altre criteri, en aquella època, que no fos la ràtio entre el preu en pessetes i el número de CDs: justament per això comprava col•leccions senceres, perquè eixien més a compte i em permetien aprofitar millor els diners que els meus pares sacrificaven als meus vicis. Doncs bé, la venedora em va acompanyar fins a posar-me en les mans la col•lecció integral de simfonies dirigida per Rafael Kubelik, i em va dir que l’agafara, que era millor que la meua primera elecció. Per a bé o per a mal, li vaig fer cas, i prompte farà quinze anys que la de Kubelik esdevingué la “meua” versió de Mahler, la que escoltava en les meues vesprades infinites al Col•legi Major, i la que, amb menys freqüència he posat al meu cotxe durant els darrers anys. Segur que hi ha interpretacions distintes o millors, i sé tan bé com vosaltres que el pressupost ja no és cap restricció per a tastar almenys altres perspectives orquestrals: ho tinc apuntat i provaré de fer-ho un dia.

Quasi des que la vaig escoltar per primera vegada m’ha fascinat l’amplitud de recursos de la música de Mahler: la facilitat i l'elegància amb què la música transita entre les regions de l’esperit, fent sonar ara una marxa fúnebre, ara una cançó quasi infantil dins d'un mateix moviment, o l’atreviment amb què es combinen les melodies i harmonies més anguloses amb passatges d’una simplicitat que posa els pèls de punta, de tan directa com arriba a l’oient. Durant anys Mahler va ser per a mi una frontera musical que no em vaig atrevir a ultrapassar, com si el segle XX musical només m’atrevira a mirar-lo des del balcó mig ruïnós de la tonalitat clàssica. He fet alguns intents tímids d’anar més enllà, de créixer musicalment, i els he comentat en alguna ocasió ací i al blog musical de Guillem, però en Mahler (i en Wagner) acaba la música que conec i és meua, i comença una aventura fascinant però que reprenc massa intermitentment.

Fa anys que em ronda pel cap la idea de dedicar-li a Mahler una de les meues “xerrades musicals” al meu Col•legi Major: es tracta més aviat d’audicions comentades, que cada cop faig amb més vergonya perquè entre els estudiants que simulen prestar-me atenció hi ha músics millor formats del que jo he arribat a estar mai. El problema per a intentar “explicar” alguna cosa sobre Mahler (siga en una d’aquestes xarrades privades i en confiança, siga per escrit ací mateix) és que la seua música es desplega en de moviments de simfonia generalment llarguíssims, estructuralment més complexos del que jo mateix m’atreviria a desballestar analíticament, i que escoltats a les hores a què celebrem eixes xarrades (a partir de les 22h, després del sopar) provocarien més somnolència entre l’escàs públic que una sincera passió pel romanticisme tardà. Una llàstima: tot això que em quedaré sense aprendre, per no tenir ocasió d’haver de contar.

Ben probablement la peça més coneguda de Mahler siga el moviment lent (el quart) de la seua Cinquena Simfonia, l’”Adagietto”, tot i que no tinc clar si la seua fama fou causa o efecte del fet de ser usada insistentment com a banda sonora de la pel•lícula “Morte a Venezia” (sinopsi: un senyor que va a Venècia i allà es mor). Jo, per a no insistir en aquest "superhit" mahlerià, he triat fer-vos escoltar un altre fragment, el moviment lent de la Sisena Simfonia (si no heu premut el “play” al principi encara esteu a temps: no sé qui la dirigeix i fins i tot sospite que està "retallada"). Divendres passat l’escoltàvem al meu cotxe Marta i jo, quan anàvem de camí a una presentació poètica de la qual ella i Juli han parlat als seus blogs (de la relació de Mahler amb la poesia xinesa ja parlarem un altre dia, si de cas). Marta em va dir que aquesta peça de Mahler li sonava molt “cinematogràfica”, i no crec que anés desencaminada, en el següent sentit: fins on jo entenc d'aquestes coses, devem justament a homes com Mahler (Wagner, Bruckner) la classe de textures orquestrals amb què s’embolcallen les millors (bé, i les pitjors) pel•lícules d’avui dia. Per ambició, per la seua profunditat musical, personal i filosòfica, la música de Mahler és molt més que una simple banda sonora: però m’ha acompanyat durant molts anys de la meua vida, i n’és ja una part, o una partitura, gens original però insubstituïble.

1 comentaris:

guillem ha dit...

Efectivament, Emili, la "banda sonora" que has posat està mutilada; pel tempo diria que pot ser un Bernstein o un Tennstedt, però això és pura especulació gratuïta.
En algun moment he escrit que la música de Mahler (que tant menyspreava Celibidache) es confon amb el meu propi discurs interior, en un isomorfisme sorprenent. Jo no el considere "música de cine" gens ni mica. Deia Adorno que la característica de Mahler consisteix a construir obres sublims amb materials vulgars (marxes militars, melodies sentimentals, Ländler d'allò més bast, etc.). Una mica de raó sí que tenia. Una vegada em va dir l'Enric Sòria que hi ha kitsch tan apujat de to, tan kitsch, que ultrapassa aquesta categoria i passa a ser sublim, i un dels exemples era Mahler. Tampoc no està gens malament, com a descripció.
És impressionant la quantitat de gent que ens vam "formar" mahlerianament a través de la integral de Kubelík, el gran Kubelík, la primera gravació completa que assolí una certa popularitat entre els melòmans i la crítica. Una de les raons era, certament, el preu modest d'aquelles gravacions; l'altra era la fabulosa orquestra que emprava; i també, per descomptat, les interpretacions, que en algunes simfonies (primera, tercera, quinta, novena) arribava a ser d'antologia. Kubelík-Mahler m'han acompanyat sempre, fins ara mateix. Cert, hi ha els Barbirolli, Abbado, Boulez, i tants altres, però Kubelík queda per a sempre. Era txec, i això me l'ha fet sempre simpàtic. I talle, que amb Mahler m'enrotlle, i amb Kubelík ni te digo.