Manifest mural

(Tornem a la prosa, que és més sofrida...)

La veritat és que no puc dir que no haja escrit esta setmana. Els darrers dies he deixat comentaris, més extensos del que recomana una certa cortesia, en uns quants dels blogs que teniu llistats ací a l'esquerra: algun apunt al vol sobre literatura (Urbà, Jordi), sobre el determinisme filosòfic (Tobies), sobre l'arrelament i la fugida a través de la música (Guillem al "Patio"), i sobre el propi vici d'escriure (al blog de Vicent Baydal, pare pedaç de la blogosfera valenciana). La de participar en aquesta gran conversa mural, la de sentir-se generós per tan poca cosa com deixar unes paraules, és una de les més grans satisfaccions que ofereix aquesta xarxa nostra de companyonia i resistència. És cert que aquests comentaris no s'afegeixen al còmput d'entrades de cada mes que podeu llegir en l'índex del blog: però sumen en quelcom més important, efímer en el detall però sòlid en el conjunt, que és aquesta eclosió coral, aquest testimoni del nostre temps, del nostre país.

Caldrà deixar passar els anys per a saber què quedarà de tot açò. La majoria dels qui hem triat perdre el temps en aquestes lletres de batalla deixarem de fer-ho algun dia, com tants ho han deixat ja. La d'haver participat serà una batalleta més de les que formen el patrimoni sentimental de la nostra generació (en un sentit ben poc estricte del terme), com les que els qui tenen més anys i han vist més món conten de la postguerra o de la transició. Uns quants dels qui abandonen es dedicaran, amb més temps, habilitats i coneixences, als quefers de cada dia: la política local, l'ensenyament, la vida cultural. En la mesura en què la comunicació (escrita, visual, igual dóna) continue colonitzant cada àmbit del que queda d'existència quotidiana, aquestes capacitats adquirides seran sens dubte un avantatge amb què recolzar les nostres millors causes.

Uns pocs dels qui ara omplen de tant en tant la blogosfera amb els seus textos continuaran escrivint sempre: potser ja no blogs, sinó llibres de versos, assaigs, novel·les. Vull pensar que l'hàbit els farà escriure cada cop millor, i que sabran representar dignament tot un moviment de què se sabran supervivents. Faran xarrades pel país, si hi ha encara país i s'hi fan encara xarrades, i els anirem a veure pensant que fa deu, vint anys que els coneixem: potser ens recorden el nom d'algun enllaç, d'algun comentari, potser ens pregunten perquè no escrivim ja.

Sovint aquests exercicis de futurologia no són sinó el refugi dels qui com jo vivim, pensem, escrivim massa lentament. Sabeu bé que no acostume a parlar de l'actualitat, i això té a veure més amb la meua lentitud de reflexos que amb cap classe de desdeny pel que és diari, fugaç. Però hi ha un parell de xicotets projectes personals, constantment diferits, que tenen aquest manifest mural del nostre temps com a objecte, i no només com a recipient. Com que córrec el risc de no dur-los mai a terme, faria bé de descriure-vos-els: així me'ls podreu recriminar d'ací deu anys, si l'atzar us duu prop meu a donar conferències i saludar vells amics.

El primer dels projectes seria el d'abandonar les meues anotacions personals en sentit estricte per a dedicar tot el meu temps blogger a fer comentaris en casa d'altres. Però per a fer una tal cosa necessite alguna cosa més que temps: una connexió a Internet com la que encara no tinc a ma casa. Arribat el moment, podria decidir prendre'm una bona temporada de vacances, pelegrinant de casa en casa, i glossant allà amb paraules amables les notes dels qui em siguen amfitrions.

El segon dels projectes, més ambiciós i per això més improbable, també comportaria abandonar aquest diari de publicació immediata per a deixar fixat, en el paper de tota la vida, la classe d'experiències, ingenuïtats i savieses que he compartit durant els meus anys a la blogosfera. Sembla un contrasentit, potser: però la meua creença de què entre tots estem fent alguna cosa gran exigeix, també, alguna forma de síntesi que estiga a l'altura del nostre esforç col·lectiu. Els meus dubtes sobre si jo seria capaç d'aconseguir-ho fan improbable que ho intente: per això continue confiant-me encara a les certeses de la publicació immediata, al plaer recurrent de qui allibera i exorcitza les seues quimeres només prement aquest botó color taronja...

Sis coses sense importància...

En resposta a una doble petició (Urbà i Vicent), ací teniu les "Sis coses sense importància que em fan feliç". Les he escrites en vers perquè sí (se'm va ocórrer mentre feia la llista), i de passada, per a celebrar la concessió, aquesta nit, del premi de poesia Ausiàs Marc de Gandia. Assistiré a la cerimònia a vore si sóc el guanyador: ni tan sols m'he presentat, però això no hauria de ser un impediment (en plena recessió que estem no haurien de ser tan estrictes amb aquestes coses dels premis...)


Sis feliços detalls m’estalvien la crisi
i em refunden la fe fent fallir el descrèdit:
escoltar un quartet fullejant un llibrot
(violins, violons i exercicis resolts), (1)

donar crits animant sense treva l’equip
i queixar-me de l’àrbitre quan no tinc la raó, (2)
malparlar dels absents sobretot si ho mereixen
(i si no, dóna igual: valoreu la intenció...), (3)

recordar el meu nom als avis que s’apaguen
i esperar sense angoixes la vellesa dels pares, (4)
compartir el sofà que encara no hem comprat

on demà ens dansaran somrient-nos els fills, (5)
i estimar, humilment, els pocs mots que conec
escrivint un sonet innocent als amics. (6)

El vaixell de Genseric

[Número 9 de la revista "Espai del llibre", Gener 2008]

“El vaixell de Genseric” és el títol del dietari amb què Ferran Garcia-Oliver va obtenir el XXVII Premi Carles Rahola d'assaig l'any 2006. La llegenda que dóna nom al llibre conta que el rei vàndal Genseric, després de saquejar la Roma dels darrers dies de l'Imperi, va omplir de tants tresors el seu vaixell que es va enfonsar, per l'excés de càrrega, tan aviat com va arribar a mar oberta. Aquest relat és la metàfora que tria l'autor per a caracteritzar el conjunt aquests texts, confegits entre els mesos d'abril dels anys 2004 i 2005. I certament, sense ser l'únic vector d'interpretació possible d'una col•lecció tan plural d'anotacions, la mirada que l'obra projecta sobre el món actual està envernissada d'un lleu pessimisme tardoral, madur i lúcid, que no per tòpic resulta menys legítim. És una actitud que convida a admirar els tresors que ens ofereix la civilització als qui en som passatgers, i alhora ens alerta del rumb insensat que pren aquesta nau comuna.

Bona part dels desencisos (i de les alegries, també) de què Garcia-Oliver ens parla són propis de l'edat i del lloc: d'un temps, d'un país. Lluny de l'apassionament del columnista, empresonat per les estretors de la immediatesa, el tempo propi d'aquest dietari sense dates és el del relleu de les generacions. Passat, present, futur: la nostàlgia i l'èpica dels dies de la transició, les decepcions i els dubtes del moment actual, i les llavors de l'esperança, representada ací per les filles de l'autor, que inspiren algunes notes breus i tendres. La condició d'historiador de Garcia-Oliver fa encara més polit el trànsit que ens duu de l'anècdota de cada dia a l'exploració de la natura humana forjada al llarg dels segles, passant com hem dit ja per la memòria de les dècades viscudes. Així, la superior perspectiva històrica des de la qual l'autor judica un fet, un record, una lectura, esdevé la demostració eficaç de la utilitat ja no acadèmica, sinó quotidiana, de la Història com a eina per a la comprensió del present. I del dietari com a complement de la tasca historiogràfica.

Però si l'assaig fa ús d'aquest bagatge vivencial i intel•lectual és per a reivindicar-se com a literatura: el dietari no és ni acta notarial dels fets ni foc d'artifici de la idea pura, sinó que es desplaça lliurement entre aquests extrems a lloms de la paraula, precisa i evocadora, analítica i sensual. Llevat de quan l'autor es deté davant la natura i s'hi abandona a una descripció intensa i personal, la llengua emprada és fluida i sense afectació, sovint graciosa en la narració de l'anècdota, sempre eficaç quan traça un argument. Garcia-Oliver aprofita les llibertats del gènere sense caure-hi en els paranys: els temes que tracta són ben diversos, però un cop en tria un i l'enceta, l'arrodoneix sense extraviar-se en vagues associacions d'idees ni cites pretensioses i supèrflues. I no és que el llibre estiga exempt de referències literàries, sinó al contrari: un bon grapat d'entrades comenten o es recolzen en la vida i l'obra d'altres escriptors, des de l'admiració i coneixença que l'autor té dels nostres clàssics, fins a l'amistat que l'uneix als que li són propers i contemporanis.

A més de les ja citades, són moltes les qüestions que emergeixen repetidament en les pàgines d'aquest assaig: la memòria d'un passat rural no tan llunyà front a l'actual depredació del territori, la desintegració de les solidaritats col•lectives, estampes i reflexions al voltant de la vida universitària (des de la cordialitat dels consells de redacció fins a la preocupant davallada dels coneixements generals de l'alumnat), el precari paper del país i la llengua en l'escenari europeu, i les eternes guerres i calamitats de la natura que esguiten el món i sotraguen la consciència. Uns ingredients ben triats i cuits a foc lent, des de la serenitat que potser només dóna l'experiència i l'ambició, de sobres reeixida, de fer bona literatura.

Veredictes i judicis

Veig el llistat de guanyadors dels premis literaris d'Alzira, i m'alegra trobar-me allà Juli Capilla, periodista i ex-blogger, frontennista líric, mariner de cap de setmana, protagonista de múltiples aventures que no seré jo qui conte ara, i pràcticament cunyat meu a falta de posar en ordre els meus papers amb la germana de la seua esposa, cosa que faré tan aviat com tinga ocasió. Si aquest blog encara és un blog el dia que el seu llibre siga ja un llibre, en parlarem com hem fet sempre, estigueu segurs.

Veig el llistat de guanyadors dels premis literaris d'Alzira i quan comprove que el premi de divulgació científica ha quedat desert i que tenia una dotació ben sucosa (18.000 euros) em lamente profundament, nostàlgicament, perquè ara que potser hagués estat capaç de divulgar-la no em queda ni un bri de ciència que posar en lletra. Continuaré pelegrinant, doncs, per les pissarres d'aquest país: això sí que és escriptura efímera, i no la d'Internet...

* * * * * * * *

Fa més o menys un any el mateix Juli em va proposar quelcom que jo no havia fet mai ni m'hagués sentit amb cor de fer sense que ell m'animara: la ressenya d'un llibre per a una publicació literària. De la tasca del crític literari, com (per exemple) de la d'arquitecte, o la que jo he fet tants anys a l'oficina, sempre he pensat que està inspirada en un mètode, en una saviesa acumulada que no és ni més ni menys que una sofisticació, potent i acurada, del sentit comú i del sentit estètic més o menys elemental amb què cadascú s'acosta al món. Bona part d'aquest mètode sap ocultar-se a sí mateix: així, les coses ben fetes (les cases, els estudis de mercat, les ressenyes) sovint amaguen llur complexitat, la dosi de treball i experiència que demanen per a la seua correcta realització. Aquesta aparent senzillesa, en el cas específic del judici literari (més que en l'arquitectura o en la meua ex-feina d'estadístic), és tota una invitació a l'intrusisme i la mediocritat. És fàcil llegir quelcom a la premsa o a la xarxa i cedir a la temptació de creure que un mateix podria fer-ho millor: descriure, explicar, jutjar una obra, un fet, un pensament. Aquesta pretensió (com tantes altres) és un dels pecats fundacionals de la blogosfera: i, en realitat, aquesta tendència a l'opinió lleugera no és tan greu si hom no transfereix l'absència de filtres de què gaudim ací a l'àmbit on qui publica i qui llegeix han d'exigir uns mínims, unes garanties.

Doncs bé: confesse que em vaig sentir un complet intrús quan, ara fa un any, vaig haver d'escriure sobre "El vaixell de Genseric", de Ferran Garcia-Oliver. Així li ho vaig fer saber a Juli, a qui vaig demanar que em fes de filtre i que m'evités el ridícul: no volia que fos un llibre (magnífic, d'altra banda) i l'autor que tants esforços li havia dedicat qui pagara la meua "novatada". No em vaig adreçar al dietari de l'escriptor de Beniopa amb més armes que una lectura atenta i una certa empatia, i he de dir que, amb independència del resultat, el procés fou una de les experiències de lectura (i d'escriptura) més interessants que havia gaudit en molt de temps. Copiaré i podreu llegir la meua ressenya (aparegué al ja penúltim número d'"Espai del llibre") en la meua pròxima anotació, però avui volia compartir aquelles sensacions de fa un any, de qui entra en un territori desconegut amb totes les precaucions que la missió mereix. El dia que em puga traure de damunt les obligacions acadèmiques de que sóc encara hostatge, espere poder repetir de tant en tant aquesta forma responsable però riquíssima d'ocupar-se d'aquests vells amics nostres, els llibres.

Scripta manent

Què és fer un llibre? Escriure una pàgina digna de ser llegida cada mes durant deu anys. Així vist, l'únic que ens separa de l'eternitat és la impaciència.

Premis blocs Comarques Centrals

No conec els membres de la revista digital "El Penjoll" més enllà del que els he pogut llegir els darrers dies, però la seua iniciativa de fer un concurs/premi per als blogs de les Comarques Centrals Valencianes és de la classe d'idees que jo mateix havia tingut en alguna ocasió però mai m'havia atrevit a proposar. Ells sembla que en són uns quants i s'ho han pres amb ganes, així que estic segur que l'únic que cal per a que la cosa funcione és que inscriviu els vostres blogs (o els que més vos agrade llegir) en el concurs. Jo inscriuré el meu tan aviat com decidisca en quina de les distintes categories l'he de col·locar. Per si podeu ajudar-me a triar, o per si us animeu a participar, són les següents:

a) NOTÍCIES I INFORMACIÓ
b) LITERATURA
c) POLÍTICA
d) EDUCACIÓ
e) ART I AUDIOVISUAL
f) ESPORTS
g) ASSOCIACIONS SOCIOCULTURALS
h) HUMOR
i) MISCEL·LÀNIA

La "butlleta d'inscripció" la trobareu punxant en el "banner" que trobareu ací mateix, a la dreta del meu blog, just damunt de l'arxiu d'entrades anteriors: heu de deixar un comentari al post que jo enllace indicant el blog que voleu proposar, la categoria, etc. Allà trobareu les instruccions detallades.

Més que els premis, que sempre estan molt bé sobretot per a qui se'ls guanya, el més interessant de la iniciativa podria ser la promoció i animació de la blogosfera en valencià més pròxima. "Editar" (electrònicament, sense que calguen diners pel mig) un PDF, o una pàgina especial amb algunes entrades dels qui participen, o dels finalistes, o de qui el jurat crega oportú podria servir per a començar amb bon peu l'any blogaire de 2009. No he llegit que els organitzadors tinguen en ment cap recull d'aquesta classe (i no parle d'editar res en paper, com el llibre de la Catosfera en què vaig participar l'any passat, sinó de quelcom "online"), però podria servir per a que més gent puga sentir que hi participa i guanya: ells, la gent d'El Penjoll, que són els qui ho mouen, sabran com fer-s'ho. De moment només volia dir-los que endavant i moltes gràcies.

Democràcia triomfant

En el meu joc preferit d’ordinador (gairebé és l’únic que tinc: “Civilization IV”, per a qui us agraden aquestes coses) apareix, cada cop que hom descobreix un avanç en una tècnica de construcció, una cita d’Aristòtil que diu: “No és dels amics, sinó dels enemics, de qui aprenem a construir les nostres defenses”. No sé si aquesta és la forma més freak (o menys pedant, si ho preferiu) de citar Aristòtil que s’heu trobat mai, però no és de videojocs del que vull escriure ara. Ben bé podria ocórrer que la major feblesa de la democràcia, com a sistema d’elecció i funcionament polítics, fóra l’absència, en el dia a dia de la discussió política, d’enemics respectables a qui fer front: ens qüestionem tan escassament els seus fonaments que no ens adonaríem de si l’edifici té o no alguna escletxa fins el dia que se’ns caigués damunt.

No ajuda en res per a plantejar aquesta classe de discussions el fet que la democràcia tinga, per a cadascú, un significat distint únicament associat a la classe de connotacions positives que individualment decideix atribuir-li: així, paradoxalment, el consens absolut sobre les múltiples bondats del nom de la cosa (“democràcia”) amaga sota la catifa les discrepàncies que tots tindríem sobre la cosa (i no sobre el nom) i sobre les seues suposades bondats (que ho serien només per a uns, i no per a altres, encara que fos perquè algunes d’eixes característiques són inicialment autocontradictòries, si no són acuradament considerades).

Tampoc ajuda el fet que els enemics arquetípics a què s’oposa el sistema són caricatures més o menys grolleres, models per a fer comparacions insultants: sí, certament Hitler, Stalin o Bin Laden són antagonistes de primera fila de la forma de govern per la que creiem regir-nos. Però hom no sap mai si la cita recurrent (en tertúlies i articles) d’aquestes encarnacions de Satanàs no serveix per a fer-nos oblidar altres enemics més grisos, però més reals, d’allò que anomenem, en grec, “govern del poble”: els fluxos transnacionals de capital, els interessos dels mitjans de masses, i l’estupidesa qui sap si heretada o adquirida dels diversos actors i espectadors de la comèdia política. Un repàs al funcionament de les oblidades “democràcies populars” de la Guerra Freda i les seues contrapartides capitalistes (aquelles dictadures “amigues” de les llibertats occidentals) potser advertiria millor d’uns quants d’aquests riscs de la democràcia; però sempre és més efectista citar exemples sagnants dels nostres anys trenta i quaranta que d’altres pàgines recents de la història que requereixen d’una més subtil lectura.

Tota la disquisició anterior no pretenia ser sinó la introducció per a un comentari sobre les recentíssimes eleccions americanes, que tothom no deixa d’assenyalar retòricament com un “triomf de la democràcia”, i una lliçó dels EUA a la resta del món (incloent-hi la vella Europa). No acabe de veure clar en quina mesura l’elecció d’Obama és un triomf del sistema en major mesura que ho fou la reelecció de Bush fa quatre anys, o l’aclaparadora victòria electoral dels actuals dirigents valencians. De fet, la circumstància de què el sistema “triomfe” algunes vegades, mentre que d’altres simplement “triomfe” algun dels candidats, hauria d’abocar-nos a un qüestionament constant de les virtuts eternes de la democràcia. Probablement, la més rellevant d’aquestes virtuts del sistema no és que siga perfecte, sinó que és perfectible: però sembla que només ens agrade recordar-ho quan no “triomfen” els “nostres” candidats. Aquesta asimetria, aquesta forma partisana de fer “teoria política” de butxaca, serveix per a omplir periòdics, però per a poca cosa més.

Per si heu arribat a dubtar-ho, deixaré clar que participe, amb tanta ingenuïtat i “bonisme” de què sóc ja capaç, de l’entusiasme general per la victòria d’Obama: jo, que sóc home de números, enquestes i probabilitats, vaig passar una nit en vetlla seguint l’”espectacle de la democràcia” per la CNN internacional, i vaig gaudir amb emoció del desenllaç final, discursos inclosos (són els avantatges de treballar només de nit i poder dormir de matí). Però si he d’extreure alguna conclusió per al “sistema” d’aquesta batalla no és tant la victòria d’Obama sinó la categoria política del seu contrincant: el “sistema”, en aquest cas, donava per a triar entre dues alternatives digníssimes. El discurs d’acceptació de la derrota de McCain, que vaig poder seguir en directe abans del de la victòria d’Obama, em va colpir: tot el que tingué d’escenificació, de litúrgia, no em va traure de sobre la sensació reconfortant que “el pitjor que hagués pogut passar” no hagués estat, en cap cas, una catàstrofe. Puc estar equivocat en el meu judici sobre McCain (potser no tinga ja mai ocasió de corregir-lo), però puc mantenir la meua tesi independentment d’aquest cas concret. Eixa minimització del risc, aquesta capacitat de control sobre el “worst case scenario”, sí que la puc comptar com un triomf del “sistema”: això de què “el poble no s’equivoca” és un tòpic ben fals, i tota precaució és poca per a evitar les greus conseqüències d’aquests errors populars, que són de tan difícil rectificació. Tant de bo pogués apropar-me a algunes eleccions més pròximes, més casolanes, amb les mateixes garanties.

Nulla dies sine linea?

L'aforisme no és l'antídot per a la cultura del zapping: estalviem-nos una línia cada dia, i potser escriurem algun paràgraf de profit al final de la setmana.

Un error familiar

Fa setmanes que em creix la sospita d’haver relliscat una altra volta en un error ja vell, tan recurrent i arrelat en mi que participa, des de l’origen, del perquè del títol d’aquestes anotacions. Després d’un despreocupat i merescut parèntesi estival, aquest mes d’octubre he sentit de nou que tinc entre mans més feines, més obligacions de les que raonablement podria fer bé sense angoixes. I les tinc perquè vull: les meues no són (encara) les responsabilitats indefugibles de qui té una família que sostenir. No puc incloure la meua tasca docent entre aquestes tasques acumulades: al cap i a la fi, tothom en té una, de feina, amb maldecaps associats que hem de donar per descomptats. Però els estudis de Màster, el treball d’innovació pedagògica en què participe (perdoneu-me la correcció política: ja tindrem ocasió per als sarcasmes), alguna col•laboració ocasional amb la meua “anterior” feina i la necessitat de continuar estudiant els meus temes d’oposicions saturen el meu temps “lliure” a uns quants mesos vista.

No entraré en cap detall sobre aquestes dedicacions a temps parcial (ja sóc massa indulgent amb mi mateix per enumerar-les tan sovint), però encara puc aprofitar l’avinentesa per a retornar a un dels meus temes preferits: la perillosa ambivalència de les nostres millors capacitats. Per posar-me d’exemple, diré que la d’organitzar-me el temps lliure podria estar entre les meues habilitats adquirides més valuoses: allà on altres es queixarien de no tindre temps per a res jo tinc temps de queixar-me (ho he fet en el paràgraf anterior) i de fer quatre o cinc coses més. El problema ve quan assumisc, irresponsablement i equivocada, que puc ordenar sempre perfectament bé el temps fins l’últim segon: arribats a aquest punt, ha aparegut una obligació on en principi hi havia només una oportunitat interessant. La satisfacció de la productivitat personal dóna pas a l’angoixa de l’esbarjo, i cada projecte puntual que ja no té cabuda en la meua agenda atapeïda i irreal queda programat per a un “més endavant” imprecís i també sobredimensionat: aquest “ja veurem” que tan rarament arriba, és la vida diferida.

El poc que queda en mi de moralista es recolza en aquesta convicció elemental: l’abús de les nostres virtuts és un enemic potencial difícil de combatre, i les apel•lacions clàssiques a la moderació i a l’autoconeixement reapareixen en la meua visió pràctica del món com a corol•laris d’aquest primer risc, d’aquesta prevenció contra el millor de nosaltres mateixos. Només podrien salvar-nos ja els vicis que no tenim: practiquem-los moderadament, doncs.