Manifest mural

(Tornem a la prosa, que és més sofrida...)

La veritat és que no puc dir que no haja escrit esta setmana. Els darrers dies he deixat comentaris, més extensos del que recomana una certa cortesia, en uns quants dels blogs que teniu llistats ací a l'esquerra: algun apunt al vol sobre literatura (Urbà, Jordi), sobre el determinisme filosòfic (Tobies), sobre l'arrelament i la fugida a través de la música (Guillem al "Patio"), i sobre el propi vici d'escriure (al blog de Vicent Baydal, pare pedaç de la blogosfera valenciana). La de participar en aquesta gran conversa mural, la de sentir-se generós per tan poca cosa com deixar unes paraules, és una de les més grans satisfaccions que ofereix aquesta xarxa nostra de companyonia i resistència. És cert que aquests comentaris no s'afegeixen al còmput d'entrades de cada mes que podeu llegir en l'índex del blog: però sumen en quelcom més important, efímer en el detall però sòlid en el conjunt, que és aquesta eclosió coral, aquest testimoni del nostre temps, del nostre país.

Caldrà deixar passar els anys per a saber què quedarà de tot açò. La majoria dels qui hem triat perdre el temps en aquestes lletres de batalla deixarem de fer-ho algun dia, com tants ho han deixat ja. La d'haver participat serà una batalleta més de les que formen el patrimoni sentimental de la nostra generació (en un sentit ben poc estricte del terme), com les que els qui tenen més anys i han vist més món conten de la postguerra o de la transició. Uns quants dels qui abandonen es dedicaran, amb més temps, habilitats i coneixences, als quefers de cada dia: la política local, l'ensenyament, la vida cultural. En la mesura en què la comunicació (escrita, visual, igual dóna) continue colonitzant cada àmbit del que queda d'existència quotidiana, aquestes capacitats adquirides seran sens dubte un avantatge amb què recolzar les nostres millors causes.

Uns pocs dels qui ara omplen de tant en tant la blogosfera amb els seus textos continuaran escrivint sempre: potser ja no blogs, sinó llibres de versos, assaigs, novel·les. Vull pensar que l'hàbit els farà escriure cada cop millor, i que sabran representar dignament tot un moviment de què se sabran supervivents. Faran xarrades pel país, si hi ha encara país i s'hi fan encara xarrades, i els anirem a veure pensant que fa deu, vint anys que els coneixem: potser ens recorden el nom d'algun enllaç, d'algun comentari, potser ens pregunten perquè no escrivim ja.

Sovint aquests exercicis de futurologia no són sinó el refugi dels qui com jo vivim, pensem, escrivim massa lentament. Sabeu bé que no acostume a parlar de l'actualitat, i això té a veure més amb la meua lentitud de reflexos que amb cap classe de desdeny pel que és diari, fugaç. Però hi ha un parell de xicotets projectes personals, constantment diferits, que tenen aquest manifest mural del nostre temps com a objecte, i no només com a recipient. Com que córrec el risc de no dur-los mai a terme, faria bé de descriure-vos-els: així me'ls podreu recriminar d'ací deu anys, si l'atzar us duu prop meu a donar conferències i saludar vells amics.

El primer dels projectes seria el d'abandonar les meues anotacions personals en sentit estricte per a dedicar tot el meu temps blogger a fer comentaris en casa d'altres. Però per a fer una tal cosa necessite alguna cosa més que temps: una connexió a Internet com la que encara no tinc a ma casa. Arribat el moment, podria decidir prendre'm una bona temporada de vacances, pelegrinant de casa en casa, i glossant allà amb paraules amables les notes dels qui em siguen amfitrions.

El segon dels projectes, més ambiciós i per això més improbable, també comportaria abandonar aquest diari de publicació immediata per a deixar fixat, en el paper de tota la vida, la classe d'experiències, ingenuïtats i savieses que he compartit durant els meus anys a la blogosfera. Sembla un contrasentit, potser: però la meua creença de què entre tots estem fent alguna cosa gran exigeix, també, alguna forma de síntesi que estiga a l'altura del nostre esforç col·lectiu. Els meus dubtes sobre si jo seria capaç d'aconseguir-ho fan improbable que ho intente: per això continue confiant-me encara a les certeses de la publicació immediata, al plaer recurrent de qui allibera i exorcitza les seues quimeres només prement aquest botó color taronja...

3 comentaris:

guillem ha dit...

Per egoisme o interès personal done suport al primer dels projectes que esmentes, i per egoisme i responsabilitat ciutadana i literària done suport també al segon. O, si vols: m'agrada el primer com a participant d'aquesta contaminació textual universal internàutica, i m'agrada el segon com a lector de bona literatura. Ves esmolant les eines del treball literari, que quan entraràs en el text de paper tindràs clientela fidel. I haurà valgut la pena.

Vista Parcial ha dit...

Després del que ha dit Guillem, poc puc afegir. Només sumar-me a l'encoratjament i fer manifesta la meua certesa que (si és) serà així com ell diu.

Emili Morant ha dit...

Agraïsc les vostres paraules, Guillem i Tobies, i modestament les prendré en consideració. Ahir mateix a la nit em mig lamentava d'haver improvisat i penjat aquesta nota, perquè significava caure de nou en un pecat blogaire recurrent, el de parlar circularment (reflexivament, sí) de la pròpia activitat. No dic que aquest exercici no puga ser productiu: però és quelcom a què els qui publiquem periòdicament arribem sovint per la via equivocada, no des de la serenitat de qui té coses a dir sinó des d'una certa angoixa de continuar present, actiu, visible.

Recentment m'ha tocat estudiar acadèmicament la xarxa, la societat de la informació, la interrelació entre tècnica i societat, etc. El resultat de tot plegat ha estat contradictori, en un sentit curiós. D'una banda, crec haver-me convertit en un lector competent de la classe de material intel·lectual que generen, irrefrenablement, les ciències socials: d'aquesta classe de lectures hom aprèn a ordenar intuïcions i millorar la precisió del mapa que fem servir per orientar-nos en un món complex. Però d'altra banda, la necessitat periòdica de posar per escrit les meues "reflexions" (pràctiques, comentaris, debats avaluables, etc.) en el mateix llenguatge i amb el mateix sentit (més o menys fingit) del mètode m'ha resultat tediosa i exasperant. Lectures que podrien haver-me esperonat a deixar alguna anotació interessant al blog han hagut de passar, durant els darrers mesos, pel filtre de la valoració acadèmica. Com que d'aquesta experiència he conclòs que no intentaré doctorar-me, una de les formes de redempció que he imaginat per a aquestes meues inquietuds virtuals podria ser no la de fer-ne un "estudi", sinó "donar testimoni" (perdoneu-me la beateria) d'aquest fenòmen de què he estat observador participant, en un sentit relaxat i ampli. No sabria concretar quina forma podria prendre aquesta iniciativa, però el més coherent seria que el to, l'estil i l'actitud foren els mateixos que he aprés i practicat entre els camarades de la blogosfera.

(Osti, és als altres, no a mi mateix, a qui pretenia deixar comentaris infumables...)