Imprevistos

De fa uns anys cap ací, he acabat identificant com a sinònims l’èxit, el mètode i la rutina: cada cosa que crec fer bé és fruit d’una fragmentació sistemàtica dels grans objectius i d’una planificació a petita escala de les tasques. I no parle de l’oficina, on sóc bastant més caòtic, sinó de la meua vida personal, del meu dia a dia. Si tingués talent per a contar-ho bé, resultaria còmic: mesure el temps per mitges hores perquè 30 minuts és el que dura cada capítol dels meus audiollibres preferits, trie les meues lectures (o fins i tot els meus temes d’oposició) en funció dels minuts que queden per a que comencen les meues telesèries preferides, i pose el despertador per a exactament sis hores després de quan em gite.

Hui tot anava segons les previsions. Em quedaven tres pàgines denses (Times a 10 punts i sense marges) d’una lectura lúcida i tenebrosa de Horkheimer i Adorno sobre la indústria cultural quan he sentit rebombori per l’escala del meu pis. He suposat que la llum d’obra (encara!) havia jugat una mala passada a part del veïnat i he continuat llegint sabedor que poca cosa podria fer per ells. Just quan he acabat, m’he posat l’abric i he marxat cap a casa dels meus pares (on tinc connexió a Internet i on estic ara) a buscar al Google més informació sobre algun dels meus assaigs finals de semestre, amb l’esperança que algú altre haja llegit directament Bauman o Sloterdijk i puga subministrar-me alguna píndola d’erudició postmoderna. I baixant l’escala és quan he trobat que uns veïns intentaven traure de l’ascensor quatre persones que s’havien quedat entre el primer i el segon.

Després d’algunes provatures frustrades amb la mecànica de l’aparell, ens hem decidit a cridar al 112 demanant ajuda, hem trobat finalment el número de l’empresa d’ascensors, hem tornat a cridar al 112 per a anul•lar l’emergència, i hem esperat a que un tècnic prement uns pocs botons rescatara els quatre adolescents (que qui sap si han estat els causants de la fallida de l’aparell: ni tancats en dos metres quadrats han callat ni han deixat de moure’s dins aquella cabina fràgilment suspesa).

En total, dues mitges hores perdudes en una bona obra, sí, però que representa el pitjor dels fantasmes quotidians a què pot enfrontar-se l’home del cronòmetre: els imprevistos. Tot el que visc i el que faig se sustenta sobre una hipòtesi no només dèbil, sinó rotundament falsa: que tot està previst i tot funciona, que les rodes del cotxe mai no punxen, els ascensors no fallen, els pisos nous no tenen humitats i que totes les nits de nou a onze, després de l’oficina, tindré ànims i humor suficients com per a mastegar la “Dialèctica de la Il•lustració” o els axiomes de la geometria. Potser per a altres el trànsit a la vida adulta coincidisca amb una assumpció madura de les seues responsabilitats, però per a mi (que sempre he estat un bon xic de parròquia, sensat i complidor) consistirà en quelcom més ridícul: acceptar la sorpresa i l’imprevist com parts naturals de la nostra vida. Ho intentaré gradualment – i si no, algun dia, uns plors d’infant a mitjanit acabaran servint-me de tractament de xoc...

(Al final, no sols no he buscat res de Bauman, sinó que ara de camí de tornada cap al pis em caurà damunt tot el pes de la modernitat líquida – i jo sense paraigües...)

Bones festes

El Nadal és l'aniversari d'una revolta que ha oblidat que ho és, que ha mort d'èxit - i l'èxit, en les revoltes, sempre és l'instant immediatament previ a la traïció. El Nadal és un símbol bell i tendre, sovint soterrat per la icona, per l'allau d'icones que ens fan sentir perseguits de tot menys d'aquesta pau que se'ns predica. Però malgrat tot, continuem celebrant-lo, i paga la pena esperar cada any aquesta reedició de l’esperança fundacional de la nostra era.

Altres anys he inclòs en les meues felicitacions de Nadal algun fragment de l’escriptura (de Mateu o Lluc, que són els qui narren el naixement de Jesús). Enguany he preferit copiar aquest xicotet tros d’evangeli de puny en alt, descregut i escèptic, però ple de compromís i lucidesa. No sé què hi ha d'excusa per a la sàtira i que hi ha d'afany sincer de rebel·lia en les referències al cristianisme de Pere Quart: qui sap, potser hi ha les dues coses, i també totes les altres que un lector atent sàpiga fer brollar. Ja he parlat no fa massa d’aquesta necessària creativitat en la recepció de tot allò que hem heretat dels segles, dels avis, dels pares. Creieu o creeu, m’és igual – però passeu-ho bé aquests dies de fred, fe, família i fartera.


Bones festes

POETA PRIMER

Els àngels: "Glòria a Déu en les altures
i aquí baix, a la terra, pau als homes
de bona voluntat!" (Música d'arpes)

Llurs pares van pel món sense moneda.
Neixen de pas en un racó del porxo;
fugen, com tu o com jo, de l'amenaça.
Llur minyonia és mansa, sense joia.
Viuen del furt com els ocells campestres
(o algun patrici esnob se'ls posa a taula);
paguen l'impost a base de prodigis,
prediquen la llei nova, es fan malveure
dels mestres, com dels rics i dels gendarmes
(de res no els val guarir, tornar la vida!);
parents i amics els han girat l'esquena
i a mitja edat acaben a la forca
a semblança dels lladres homicides.

Definitivament els àngels callen.
Hi ha bona voluntat en els agònics,
la pau només es troba en les dormides,
potser entre megalòmans lluu la glòria.
Aquí baix fins els Déus són infeliços!

POETA SEGON

Però la carn un dia ressuscita,
com la del Crist: és una fe forçosa!
Llavors començaran les "bones festes";
serà el Nadal, serà l'Any Nou, perennes!
Mentrestant fes el mort, passa com puguis.
L'espera és breu al capdavall. Silenci.

POETA PRIMER

Un matí de Nadal, quan era jove...



Pere Quart (1899-1986), "Vacances Pagades", llibre guanyador de la primera edició del premi de poesia Ausiàs Marc de Gandia (1959) - Els llibres de l'Óssa Menor, 198, Proa.

Sibil·la

Tots els rojos més rojos de Gandia fan cua, religiosament, per a accedir al Teatre Serrano. Allà, una veu clara i profunda que neix de l'obscuritat de la platea els canta una amarga veritat - que, tot siga dit, els assistents ja saben o sospiten: aniran a l'infern sense escapatòria.

Tot i l'anunci, el cant acaba i és rebut amb un aplaudiment magnífic, digne de l'ocasió. Qui sap, potser un cop allà baix, algun Virgili comarcal els faça d'animador cultural, i els monte conferències, taules rodones concèntriques i còniques, i visites turístiques per a examinar quina especial classe d'eternal dany han merescut els nostres impagables prohoms. (Sant Joan de Ribera fueteja Joan Fuster tots els dijous de set a huit i mitja...)

Potser allà, fins i tot, s'agafe la TV3, que com tothom sap és l'estigma amb què una part de l'audiència valenciana fa manifesta la seua predestinació - negativa, és clar. Però per si de cas, i mentre seguim xafant aquesta vall humida i no la de Josafat, farem bé de continuar celebrant aquest nostre Nadal civil manifestant-nos contra el tancament de TV3 el pròxim dissabte a les 19:00h en la plaça de l'Ajuntament de Gandia.

I vos ho diu un que encara aspira al Purgatori...

Catosfera meridional

Aquest migdia, en una de les meues passejades per la blogosfera més pròxima (bé, per pròxima podeu entendre la llista d’enllaços que teniu ací a l’esquerra i que em fa sovint de guia de navegació) he trobat en el blog de Toni Ibàñez el mapa on es representen geogràficament els participants en una espècie d’antologia de futura aparició en paper de la catosfera (“catetosfera”, en diu amb ironia, en Subal Quinina – també enllaçat ací a l’esquerra...). I he comprovat amb horror que la participació de valencians estava sota mínims: no més de quatre d’entre quasi cent, i algun d’ells localitzat com a valencià per error (a menys que el trasvassament de l’Ebre s’haja acabat fent d’amagatotis i ara el riu passe per Villena...)

Vistes les coses, m’he decidit a presentar un dels meus textos, encara que fos per a omplir el buit en aquest mapa que s’assemblava perillosament al d’audiències de TV3. La tria ha estat fàcil, perquè ni escric tant ací ni tots els textos són fàcils de traure del meu context personal, i perquè pocs d'ells poden ser posats en paper sense fer-me sentir culpable d’un crim ecològic... Així que m’he quedat amb la xicoteta crònica personal d’un concert al monestir de Simat que vaig fer el 27 de Juliol. No és cap obra mestra, però mira, és el que hi ha: per a molts dels qui fem servir aquest format, el blog, es tracta de poc més que d’un cementiri d’esborranys que mai passarem a net, i que si creguérem dignes del paper imprès ja buscaríem on publicar-los (que no és tan difícil, a menys que hom tinga la legítima aspiració de guanyar quatre duros amb el que escriu).

Dues hores després d’enviar el text triat, he rebut una amable resposta que m’indicava que ja estic inclòs al mapa de la catosfera, i que em convidava a posar un banner anunciant tant l’antologia com la trobada “presencial” de bloggers que es celebrarà en gener a Granollers. Com que el llibre d’estil d’aquest blog ens prohibeix als que hi col·laborem penjar imatges, no he posat eixe enllaç tan vistós – però almenys he volgut escriure aquesta nota per a animar a qui puga passar per ací a col·laborar amb la idea. Valencians i catalans (cosins germans, diuen) vivim malauradament desconnectats en molts àmbits de la vida cultural – però en la blogosfera no tenim cap excusa per a no estar enllaçats i representats com ens pertoca. Segur que teniu textos millors que el meu per a incloure en el llibre, així que envieu-los!

Il·lustració, identitat i ciència

[ Feia setmanes que no penjava del blog cap contribució meua als debats del Màster que curse a la UOC. Copie aquesta, que he escrit hui mateix, perquè és una de les més independents de context (lectures obligatòries, aportacions dels companys, etc.) que he fet per a l’assignatura “Introducció a la Societat de la Informació i el Coneixement”. A més, enllaça amb alguns dels meus temes preferits i sempre pendents, com la tradició (religiosa o idiomàtica) o el potencial emancipador de la ciència. ]

1) Si som “simplistes” (i ací ens veiem mig forçats a ser-ho), podem afirmar que entre els grans titulars del que anomenem Il•lustració no trobarem referències a la “identitat”. Les identificacions entre “llengua” i “poble” les devem ja als inicis del Romanticisme, i la idea que la història i la tradició són un component substancial del que suposa “ser humà” hagués espantat més d’un dels il•lustrats (que veien en les tradicions, especialment les religioses, una llosa irracional de què alliberar-se i no quelcom en què sostenir la nostra humanitat). És a dir: hi ha traces evidents de l’herència il•lustrada en els desigs (expressats per alguns companys al fòrum de l’assignatura) d’un govern transnacional que vetlle per la pau, el comerç just, i la felicitat de la humanitat. Però la identitat i la classe de seguretat que l’home contemporani cerca en l’entorn geogràfic, la tradició, la família, la fe, són les grans bandejades del projecte il•lustrat en les seues distintes versions pràctiques, com la jacobina o la marxista.

Per exemple, és des d’aquesta perspectiva marxista que Hobsbawm formula les seues tesis, en ocasions exagerades (i fins i tot sarcàstiques quan les escriu en els seus llibres), contra els nacionalismes contemporanis. És necessari concedir-los a il•lustrats i marxistes l’encert de posar èmfasi en l’erradicació de la pobresa, la ignorància i la superstició en vistes a la consecució d’una felicitat humana “global” (per dir-ho anacrònicament). Però avui dia cal reconèixer també entre aquestes “primeres necessitats” la d’aturar el ràpid esvaïment de moltes formes de tradició i arrelament. Aquestes herències contribueixen a la felicitat humana de forma més substancial i variada del que hagueren pensat en el segle XVIII: el fonamentalisme o el nacionalisme violent són, en part, reaccions extremes, productes derivats d’aquest ràpid desdibuixament de la identitat.

2) En l’arbre genealògic de les nostres “grans paraules”, sovint se cita equivocadament la Ciència com a filla de la Il•lustració, quan la realitat històrica és la contrària. Fou Voltaire qui presencià emocionat el soterrar multitudinari de Newton, i fou Kant qui començà la seua reconstrucció teòrica del món des de l’admiració pels científics que el precediren, per a ocupar-se després (cronològicament i lògicament) de les tradicionals grans preguntes de l’home sobre la llibertat i la bellesa. Als il•lustrats no els devem la ciència, però sí els pertoca el mèrit de reconèixer dos valors positius del desenvolupament científic: el d’alliberar les consciències del pes d’una tradició plena d’error i superstició, i la possible aplicació pràctica de la ciència en la millora de la vida de la humanitat.

No vull forçar en extrem el paral•lelisme, però nosaltres, en aquests inicis de segle XXI ens trobem també en una cruïlla històrica semblant: hem heretat (i veiem créixer encara) un desenvolupament tècnic i material sense precedents, però coneixem també els errors que una tradició ja de segles (que ara és la de la pròpia Il•lustració) ens ha fet cometre: l’exterminació humana mitjançant mètodes científics, la destrucció de la natura i en molts casos de la diversitat de les formes de vida en comunitat que poblen la terra. Matisar eixa pròpia herència de valors és la forma d’Il•lustració que ens toca practicar a nosaltres ara: i per a fer-ho no servirà de massa relativitzar o demonitzar el paper de la ciència i la tècnica, ni predicar cap retorn a la tribu, sinó pensar la contribució que la ciència i la identitat fan a la felicitat humana amb les mateixes ferramentes crítiques que hem heretat dels il•lustrats. En la mesura en què en aquesta assignatura hem reflexionat críticament sobre els avenços tècnics (com Internet) i el seu impacte en les nostres vides, crec modestament que estem complint amb aquest nou programa il•lustrat.

El cíclic retorn de les coses pures

Feia mesos que no em passava pel cap la idea, el desig – i fins fa pocs dies hagués jurat que no ho pensaria durant uns quants mesos més encara, potser anys. Però aquesta setmana se m’ha encès l’espurneta (serà el Nadal, o un propòsit per a l’any nou?) d’obrir de nou els meus llibres de Matemàtiques i dedicar una vesprada sencera, o almenys un parell de nits consecutives, a passejar per aquest meu jardí primigeni, i sentir-me de nou guardià de veritats immarcescibles, emperador dels eteris.

No sé què quedarà d’ací pocs dies d’aquesta bona voluntat – res, probablement. Ara que em veig encara fent horari d’oficina de sol a sol i rematant feines del primer semestre del Màster de la UOC, fins d’ací un mes o dos no puc pensar ni tan sols en tornar a visitar algun dels temes d’oposicions que ja vaig preparar per al Juny passat. Potser és just per no poder fer-ho que m’han vingut les ganes ara: tant de bo em fos antídot contra el desànim que em causen aquest prolongat final de cicle professional i les incerteses del meu futur pelegrinatge com a professor substitut.

Però el més gran obstacle per a tornar a estudiar Matemàtiques no té a veure amb la meua agenda, ni amb l’amor ja tardoral que encara m’inspira la matèria. És la injustícia i l’estupidesa del nou sistema d’accés a Secundària, que premia tan poc l’esforç i l’estudi que és tota una invitació a la desídia i la mediocritat. Han posat el llistó per a que els geperuts hi passen per sota, no per a que cap atleta el salte – i en conseqüència, acabarem criant tots més gepa que múscul, inclús els qui estan més predisposats a l’exercici. Ben mirat, si no tingués assumit que durant uns anys traure una plaça en la meua oposició serà missió quasi impossible, no parlaria de tornar a les Matemàtiques en termes tan idíl•lics com ho he fet més amunt: la pressió que sent és nul•la, no em jugue altra cosa que una certa dignitat científica, per dir-ho d’alguna forma. Però això només ja és molt per als qui mai no hem tingut altra cosa.

Litúrgia

La meua educació religiosa (que cada any que passa valore més, potser perquè poc a poc va difuminant-se en l’oblit) m'ha dut, en ocasions, a fer un ús fora de context d'algunes expressions apreses a la “doctrina”. Bé, matisem això de "fora de context": en un ambient impregnat de catolicisme, com el que es respirava ací fa cosa de trenta, cent, o cinc-cents anys, cap expressió referent a la doctrina o els costums de l'Església podia usar-se mai fora de context, perquè al capdavall el cristianisme era el nucli (o almenys un vernís dens i gruixut) de tota una visió del món, de la nostra cultura en el sentit més ample. Ara, per contra, l'extensió a altres usos d'alguna expressió o metàfora pròpies de la fe catòlica es veu frenada pel retrocés general de la nostra familiaritat amb eixa tradició: si em passa a mi, que encara me’n sent part, més encara ocorrerà amb qui l'ha abandonada per complet o qui no l'ha arribada a heretar directament.

La diferència entre els meus vint anys i els meus vint-i-cinc es podria il·lustrar, per exemple, en un detall com el següent: d'anar a missa dues voltes per setmana (els dimecres al Col·legi Major de Burjassot i els diumenges a la parròquia del meu poble), vaig passar a acudir a conferències i altres públics a Gandia més o menys amb la mateixa freqüència. És natural, doncs, que durant aquests anys de vida cívica haja acabat fent servir la paraula "litúrgia" per a encabir tota la sèrie de convencions rituals que regeixen cadascun d'aquests actes culturals o polítics. Res massa sofisticat, en principi: uns pocs minuts de retard de cortesia, una presentació amable, un torn programat d'intervencions, les preguntes del públic, i els mil i un detalls amb què pren forma cadascuna d'aquestes fases (les salutacions cordials, l'escenificació de les divergències, el lent degoteig de la gent que marxa per a arribar prompte a sopar... fins i tot el punt en què el moderador s’alça de la taula rodona quan li sona el mòbil comença a repetir-se d’una forma sospitosament cíclica...). També les trobades més subversives acaben per plegar-se a aquest esquema aproximat - i és en aquestes ocasions assenyalades per a la lluita, la queixa, i la resistència, en què el terme "litúrgia" pren un no-sé-què d'ironia que me'l fa encara més golós d’emprar.

Doncs bé: amb cada aplicació de termes religiosos a la nostra vida quotidiana, civil, el que fem és revertir un procés que es remunta en l’horitzó de la nostra era, quan les paraules del grec o del llatí van haver de nodrir d’estructura, de filosofia i de costum el missatge original i radical del cristianisme. Què es va perdre i que quedà de la bona notícia de Jesucrist després d’embolcallar-lo d’ontologia primer, i de poder terrenal després, és una altra història. Però sota la pàtina de dos mil·lenis de cristianisme retrobem l’origen civil o pagà d’algunes de les nostres expressions més beates. “Litúrgia”, per exemple, significa “treball per al poble”, i designava la classe de beneficències que els prohoms de l’antiga Grècia feien pels seus conciutadans: una de tantes era el finançament i producció de les obres de teatre per als festivals en honor a Dionís (i ha estat el meu recent interès per la tragèdia grega el que m’ha dut a trobar-me amb aquesta etimologia). Ampliar-ne ara el significat a l’esfera cívica, cultural, se’m presenta no només legítim, sinó quasi necessari: un exercici d’arqueologia creativa a què ens obliga la velocitat amb què s’esvaeixen totes les nostres tradicions.

Enfant terrible

La precocitat és d’aquesta classe de virtuts que és perillós lloar desmesuradament – al capdavall, és la que més temps ha de resistir la persistent oxidació causada pel costum, el desànim, o fins i tot el propi elogi. Potser hi ha un punt d’enveja en aquesta apreciació meua: tinc edat suficient com per a comprovar que cada any el món va omplint-se de gent més jove, més brillant, amb més futur. No és que no meresquen el nostre aplaudiment, però potser els convé, i ens convé a tots, que siga moderat, condicional - un dipòsit més que no una hipoteca.

Però hi ha alguna cosa més que enveja disfressada en aquesta cautela que ara recomane. Hi ha també l’experiència, sovint amarga però enriquidora. Hi ha l’estúpida tranquil•litat de saber que mai més tornaré a fer tan bé com abans cap de les coses en què vaig ser precoç. I hi ha, finalment, la certesa que per a mi és ja tard com per a arribar massa prompte enlloc, si no és a aquesta estranya nostàlgia d’allò que, ben probablement, no vaig ser mai.

[Sóc incorregiblement enrevessat: si el que jo volia era parlar de Fernando Alonso...]

L'imperialisme domèstic del televisor

Entre que estic quasi sempre sol i no m’he molestat encara en moblar-lo, havia aconseguit mig oblidar com de menut és el meu pis nou, on visc des de fa dos mesos. Per a recordar-me eixa mancança d’espai han bastat un parell de dies de tranquil·la convivència, i una agradable visita - la primera que rebíem, dels meus cunyats i nebots (són les paraules més serioses que he après a dir d’un temps ençà – bé, i també “sogres”...). Aquesta reduïda reunió familiar em va confirmar que sóc un amfitrió tan inepte com sospitava: vaig estar tot el dinar amb la sensació contínua que faltava alguna cosa a taula, i tan aviat com descobria quina era, Marta ja estava duent-la de la cuina... L’únic que em redimí de la meua incompetència va ser l’escurada de proporcions mítiques amb què em vaig enfrontar per la vesprada – i que vaig amenitzar com mereixia, amb quatre capítols d’audiollibre sobre l’Orestíada d’Èsquil.

Ja imaginava, quan vaig comprar el pis, que setanta metres quadrats no donarien per a massa (el meu sou tampoc donava per a molt més), però el que em faltava, i vaig acumulant poquet a poquet, era una vivència de l’espai compartible i de l’espai íntim, que és quelcom que no es mesura en metres quadrats. La primera nota que prenc d’aquests darrers dies té a veure amb la televisió, que per plana que puga arribar a ser (la meua no ho és, encara) no deixa d’ocupar una quota excessiva de l’espai d’un pis tan menut: el soroll que no deixa cap racó verge, la quasi inevitable configuració del menjador al voltant de la pantalla... Contra el que tòpicament sol afirmar-se, jo no sabria viure (bé, s’entén) sense televisió, i la idea de la parella o la família unides davant la caixa lluminosa no se’m presenta més alienant ni apocalíptica que les que hem heretat d’èpoques passades – la família unida pel càstig de la fam, la terra i la ignorància, o per la xicoteta dosi d’opressió domèstica, jeràrquicament administrada, que un fals enyor ens fa associar amb els “valors”, el “respecte”, i totes eixes coses. La televisió uneix, certament – però cal que aquesta classe d’unió no siga sagramental, obligatòria i contínua, i això no és immediat d’aconseguir quan les rialles o les explosions de cada sèrie o pel·lícula arriben a cada racó de casa.

El dia que tinga una televisió nova serà segurament (em conec, sóc dèbil) un caríssim prodigi tecnològic – i això explica que no puga posar-li encara data a aquesta inevitable adquisició. Però potser més que el tamany (secundari en un pis on és impossible veure la tele de massa lluny) hauré de mirar com de factible és escoltar-la amb un bon sistema d’auriculars. El resultat extrem de tot plegat pot acabar assemblant-se a una família silenciosa, com de somnàmbuls – sí, però capaç de resistir-se a l’imperi del televisor amb les seues pròpies armes.

La vida divertida

[ He pogut desfer-me finalment de les dues pràctiques que he retardat i acumulat durant la setmana sencera que ha transcorregut des de la seua data límit – i aquest mig alleujament no em lleva de damunt un sentiment de cansament, mediocritat i vergonya. No és açò el que m’animava a tornar a la universitat, certament – però d’aquest tema ja he parlat els últims dies, i no escric tant ací com per a permetre’m el luxe de repetir-me (i tanmateix, ho faig a tota hora...) ]


Per molt personal que siga l’escriptura, sempre hi ha diferències entre el blog i l’home, el text i l’autor. Això només podem constatar-ho reflexivament, respecte de nosaltres mateixos, i en part també respecte de les (sempre poques) persones de qui coneixem alhora la presència real i el registre hipertextual. En aquest sentit puc dir-los als curiosos, i sense entrar en més detalls, que Marta i Juli no són en la realitat massa distints del que un observador exterior podria inferir de la lectura dels seus blogs: una neo-hippie espontània i optimista, i un frontennista líric que igual tira de braç que de ploma. Això ja revela d'ells una adequació entre la persona, l’estil i els continguts de què jo mateix, sense anar més lluny, no podria presumir.

Una de les separacions radicals que em venen al cap ara entre l’Emili que viu i l’Emili que escriu és l’absència absoluta de sentit de l’humor en els textos que he anat acumulant ací al llarg d’aquests cinc mesos (i algunes altres notes anteriors ja dispersades). Res que faça pensar en el terror que despertava el meu sarcasme entre alguns dels meus companys universitaris (de la universitat de veres, no la d’ara, que és virtual), ni en la banqueta i micròfon amb peu que em regalaren els meus companys de feina a Barcelona per a impulsar la meua (mai iniciada) carrera de monologuista. En aquestes notes no hi ni traça de tot això: només algunes lamentacions repetitives, dissertacions massa serioses sobre xifres i lletres, i algunes poques anècdotes sense gràcia.

Aquesta seriositat excessiva és fruit de l’edat i del mitjà. En el món adult (a què em vaig incorporar de colp, quasi sense voler, tan aviat vaig xafar una oficina fa set anys i mig) he hagut de mesurar les meues paraules, els meus actes, més del que mai ho he fet en altres ambients – les relacions ja no estan regides per la intimitat i la complicitat pròpies de l’adolescència, sinó per una fràgil cordialitat que convé no forçar. En relació al mitjà, l’escriptura també posa fre al poc que en mi resta d’espontani: hi ha expressions que em salten al vol en una conversa (ben sovint destrellatades i bròfegues) que no hauria de permetre’m reproduir per escrit en un espai com aquest – que en principi podria visitar qualsevol i demana un cert decòrum. Ni tan sols un hipotètic anonimat a la xarxa aconseguiria alliberar-me d’aquesta classe de reserves: en aquest país tan petit en què vivim, un pseudònim només funciona de veres quan se’n fa un ús quasi tan moderat i restringit com el que hom faria amb el propi nom.

No és res de nou per a qui em llegisca que sé parlar de poques coses més a banda de mi mateix. El que potser no havia explicat, i resulta més greu encara, és com en el propi procés d'escriptura he acabat mutilant el que de més graciós té el meu personatge. L’”altre jo” seria, de lluny, més divertit: però l’intent de descriure’l quasi m’obligaria a endinsar-me en els territoris de la ficció - una aventura que per a altres seria art, per a mi una insensatesa...

Periòdic de diumenge

La primera cosa que puc trobar llegint el periòdic hui, és que un pot acabar fent-se independentista per degoteig - cada dia uns quants minuts, cada setmana unes hores perdudes en una andana o un embús. Parla'ls a la gent d'identitats i nacions, i descobriràs què són les teues paraules - l'ombra buida d'una substància. Però recorda'ls que perdre una hora cada dia és un crim silenciós, que el temps és la vida, i ben aviat demanaran alguna cosa millor. Algun polític se'n deuria adonar, que als catalans comença a no servir-los allò de "els altres són pitjor encara". I no em fot tant pels catalans com per mi mateix: per a bé o per a mal, continuem viatjant tots en el mateix tren, i falta ja ben poc per a la pròxima parada. Si ells sacsegen massa el seu vagó (i tenen tot el dret de fer-ho), podem acabar descarrilant tots.

El periòdic duu més coses, però. No queda gens clar de quina forma, però ETA ha assassinat un guàrdia civil (i el segon podria estar ja quasi mort, també). Vaig recolzar el govern quan va voler obrir la mà, i que tot isqués malament no em fa pensar que em vaig equivocar en l'actitud. El que li demane ara és més simple, més clar: que tanque el puny. Escolte en ocasions que hi ha causes per les quals cal vessar sang, i generalment no hi estic d'acord. Llevat dels dies com hui, en què veig vessar la sang equivocada. Però tranquils, que se'm passarà prompte: al capdavall, en una societat democràtica i lliure, hi ha un lloc per tothom - i el d'ells, particularment, és la presó.

Ofegat

Si m’ature a avaluar el resultat dels meus darrers projectes personals (des de fa un parell d’anys, posem per cas), les sensacions són contradictòries. D’una banda, cadascun d’ells per separat (la feina que encara faig a l’oficina, la carrera acabada, l’oposició, les coses que he llegit o escrit, el pis on finalment he aconseguit viure) no ha donat més fruit que una prescindible mediocritat. Però tan aviat com afegisc al meu judici “les circumstàncies” en què he hagut de fer, simultàniament o seguidetes, sense descans, totes eixes coses, m’empare en una certa autocompassió, em done palmadetes a l’esquena i em sent heroi per un quart d’hora. Dues matisacions, però: ja he dit ací no farà massa que entre aquestes contingències no he deixat a penes lloc per a una vida quotidiana més rica, ni per a la plena incorporació a la vida adulta (passar la granera, planxar camises, i altres territoris verges de la domesticitat). I en segon lloc, cal no oblidar-se’n ja, a estes edats, que “les circumstàncies” sempre hi són, si no unes seran altres, i que sempre estarà fora de lloc elucubrar com de bé ens aniria tot si no fos per les coses que no van...

Matricular-me del Màster Oficial que curse a la UOC ha estat tot un encert, no ho he dubtat durant aquests mesos de feina dura i a deshora. Però la idea original que m’ajudava a assumir aquest nou esforç era poder aprofitar bé la miqueta més de temps de què anava a disposar quan fóra professor de Secundària – i poder ser així, en un futur no massa llunyà, alguna cosa més que un professor, igual com he intentat tot aquest temps ser alguna cosa més que un simple treballador d’oficina. Les coses, de moment, no han anat del tot segons aquell guió. Continue arribant de l'oficina a ma casa a les huit cada nit, i el nus que em vaig fer ample aquest estiu, just després de les oposicions, ara m’ofega cada setmana més: terminis impossibles per al lliurament dels treballs, lectures apassionants mutilades per la necessitat d’escriure’n un comentari urgent, i un desànim creixent que espere que no puga amb mi en les poques setmanes que queden per a acabar el semestre i passar pàgina. I damunt, per pretensiós que puga sonar, un perfeccionisme més propi d’altra mena de tasques que les que jo mateix m’he obligat a fer enguany: una altra herència enverinada dels meus anys de matemàtic pur.

I el pitjor és que m’he sentit així abans, en massa ocasions. Jo que em pensava que canviaria el títol d’aquest bloc abans que passaren tres mesos – i ara dubte quan canviaré, ja no de títol, sinó de vida...

Blo(c/g) numèric

M'han comentat hui després de dinar que tenien un problema al teclat del portàtil: si premies algunes lletres et sortien uns números. Per a ells, que són la gent més de lletres que conec (en el millor dels sentits de l'expressió), això era poc menys que una catàstrofe. Per això m'alegre d'haver-los-la solucionada, encara que haja estat pel camí llarg.

Per a mi, en canvi, tot m'ha semblat una amarga metàfora: al capdavall, barrejar lletres i números és una estranya anomalia, potser resoluble només amb la victòria definitiva i total d'un dels exèrcits en disputa. En el meu cas, ja us dic jo qui guanyaria - per molt que en siguen només deu contra vint-i-set...

Setmana Literària (i II)

Sempre que faig una intervenció crítica en algun dels actes públics en què participe de figurant (taules rodones, conferències, i coses per l'estil) se'm queda un no-sé-què de mala consciència. La gent que només em conega per aquestes meues interrupcions del silenci posterior a la fatídica frase ("Ara cedim la paraula al públic...") no sé què deu pensar: potser que sóc un impertinent, un pesat o un cregut - estes coses passen, i és més fàcil conviure amb elles si només les sospites que si te les confirmen. Però si em conegueren d'alguna cosa més que de les meues preguntes a deshora sabrien que sóc tot el contrari d'un iconoclasta. En el meu cas concret se sumen una psicologia individual més o menys conservadora i la pertinença (menys voluntària encara que les inclinacions personals) a la generació menys rebel que ha vist créixer aquest país.

Oportunes o no, les coses que dic quan demane la paraula tenen en part aquest altre valor (o això em consola pensar): el de l'escassedat, donat que no hi ha massa gent de la meua edat que acudisca a aquesta mena d'actes locals. I lluny de criticar-los per això, els justifique: si són més joves que jo deuen estar estudiant a València; si són millors que jo, deuen estar estudiant o treballant a l'estranger. Si són funcionaris (per exemple professors de secundària, el gremi més representat en aquests cercles) potser estiguen encara destinats ben lluny de Gandia com per a acudir-hi. Si no són funcionaris, és probable que ni arriben a hora ni amb ganes d'acudir just després d'acabar la feina. Però per damunt de tot: si són gent normal de la meua edat deuen estar complint amb les mil i una obligacions que l'atzar i les circumstàncies m'han permès retardar en el temps - sense que em queden ja massa anys de marge. Entre els nostres deures cívics, l'exercici quotidià d'una paternitat responsable (per exemple) està per davant de les conferencietes i els recitals de poesia - sona cru, dit així, però és cert.

El tema de la taula d'ahir ("El valor dels clàssics") era una d'aquestes ocasions propícies per a la queixa desconsolada - temptació sovint irresistible per als nostres prohoms. Com si una ardent lamentació sobre les ruïnes de la catàstrofe ens fóra més profitosa als qui ens agrada escoltar-los que un judici més equilibrat, més amable, més constructiu. Algú dels participants es va saltar fins i tot el tòpic retòric amb què és habitual tranquil•litzar l'audiència present (allò de dir "ep! que les nostres malediccions no van per vosaltres, tots aquests vicis els tenen els qui són uns incultes ignorants i no han vingut a la xarrada"), i va optar per una provocació directa als assistents, derivant en ocasions en quelcom més proper a l'esperpent que al rigor acadèmic. La meua aportació crítica (la primera de la roda) va voler simplement matisar aquest catastrofisme - i he de dir en defensa pròpia que no va ser l'única en aquesta línia, altres s'hi sumaren després (Nèstor, Facund). Aquest partit de tennis entre la taula i el públic va allargar el debat fins a les dues hores de duració.

Tinga la raó qui la tinga en aquests debats espuris, la veritat és que trobaré a faltar la vida local de Gandia si m’envien a fer substitucions lluny de casa. És l’únic lloc que en tot aquest temps he sabut anomenar la meua ciutat – més que Burjassot, més que Barcelona, de bon tros. I en conseqüència, és on he pogut exercir quelcom semblant a la ciutadania. Ben aviat (51, 50, 49, 48...) tindré més temps per a mi, això segur – el dubte és si podré gaudir-lo on més voldria fer-ho.

Setmana Literària

És tota una ironia (Pitàgores em fa la mà des del seu cel sense cigrons) que el meu canvi de feina (i de vida, o almenys eixa era la idea) estiga marcat amb absoluta precisió per un compte enrere borratxo, irregular – el de la llista de substitucions per a professors de Matemàtiques. Tot apunta a què no em cridaran abans de Nadal – però tampoc crec que tarden massa en fer-ho després de passar Reis.

Per a preparar-me pel pitjor, he assumit que m’enviaran ben lluny (no sé, a passar l’hivern als Ports i l’estiu a Torrevella), i que durant almenys el que quede de curs hauré de deixar en suspens alguns quefers quotidians com moblar el meu pis, posar-me d’una vegada per totes una connexió ADSL, o assistir a algunes d’eixes conferències locals amb què duc quasi cinc anys omplint el meu temps lliure.

Amb aquestes expectatives (que no cal dir-ho, podrien millorar: avantatges d’assumir el worst case scenario) estic intentant apurar el que em queda assistint a tants actes com puc de la Setmana Literària de Gandia, que cada any culmina amb el lliurament dels premis literaris de la ciutat aquest divendres. Com en el cas de la Universitat d’Estiu, aquesta classe d’actes són una loteria: hom pot trobar-se presentacions i representacions magnífiques (com la que van fer ahir en memòria de Joan M. Monjo), però també, de tant en tant, hi ha el risc d’haver de suportar algun moderador immoderat estenent-se rapsòdicament en com es torrava les cigales Roís de Corella pel temps aquell en què fins i tot les cigales xarraven en decasíl·labs.

Ara hauré de donar fi a aquesta nota apressada per a arribar a temps de l’"Homenatge a la paraula" d’enguany, dedicat a Estellés, amb l’esperança que siga tan bo com tots els anys – una cosa increïble, no només et regalen el llibre sinó que fins i tot te’l llegeixen en veu alta: més foment de la literatura, impossible! Anem de pressa, doncs.

Aclariment

Durant una setmana, aproximadament del 16 al 25 de Novembre realitzaré una activitat d'observació participant (és a dir, de lectura i comentari) al voltant de l'entorn dels blogs, com a part de l'assignatura Metodologies qualitatives per a la recerca social del Màster Oficial en Societat de la Informació i el Coneixement de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya).

Per raons metodològiques, no puc donar més detalls sobre la finalitat d'aquesta activitat de recerca (a banda de dir que és molt breu i puntual, una simple pràctica). Però em veig obligat a deixar clar que la meua participació (comentari) en altres blogs durant aquest període es fa des del marc d'aquesta investigació, i a donar l'oportunitat als autors o responsables d'altres espais a sol·licitar quedar-ne exclosos si així ho desitgen, mitjançant un comentari a aquesta nota, o per correu electrònic a la meua adreça de la universitat (e m o r a n t @ u o c . e d u).

Si l'enllaç a aquesta anotació ha estat el primer contacte que heu tingut amb aquesta meua pàgina personal, vos convide a explorar la resta d'entrades punxant en el títol del blog - així comprovareu com aquest missatge, per la finalitat acadèmica a què respon, és l'excepció i no la regla en el to general del meu espai.

La gent del nord, tan noble, fredament familiar

Dilluns, un dia dur. Són les huit i mitja de la nit, i la veritat és que ni Josep ni jo hauríem d'estar encara en l'oficina. Ell intenta endreçar el departament a eixes hores perquè és quan els nostres clients han deixat ja de trucar per telèfon (sempre reclamant més i més coses per a quan més prompte millor). Jo també m’he quedat fent algun esforç extra, en l'intent de traspassar la meua feina a altres companys en les millors condicions possibles, per a quan arribe el moment (ja pròxim, encara que fa mesos que ho dic) de deixar l'oficina i convertir-me en professor substitut de Matemàtiques.

Un cop desistisc dels meus maldecaps del dia i arreplegue les meues coses per a marxar a casa, passe pel despatx de Josep, i el distrac breument de les seues tasques per a llegir-li un poema que intuïsc que li farà gràcia, considerant la seua afició a les paraules més "nostres", d'ací, valencianes. Ell és català de Vimbodí, va estudiar i treballar a Barcelona, però és casat ací a Gandia, on ja fa anys que viu, treballa, ha sembrat llavor (és pare de Sara i Santi), i exerceix activament (frenèticament, en ocasions) allò que anomenem ciutadania. Enamorat com és tant del seu lloc d'origen com del d'adopció, el poema el fa recordar i comentar-me l'Assaig de càntic en el temple d'Espriu. Tot seguit, ens entretenim parlant de com Catalunya és el “nord enllà” de tants valencians (dels qui es queden, dels qui marxen, dels qui tornen). Fem tots dos una paràfrasi prosaica de La pell del brau i dediquem els últims moments, abans d'abandonar el nostre diari odi contra el pa, a consolar-nos parlant de les coses que que compartim: tarannà moderat, anhel de bellesa i convivència, i també alguns desenganys professionals.

De la meua lectura personal dels versos de Maite han brollat unes quantes idees de les meues, de les que fa un temps que vaig anotant pels marges: “rebel·lia continguda en la innocència de la forma”, “ontologia de les coses xicotetes” - pensaments de vegades tan quadriculats que si en ressegueixes la vora et fas un tall al dit. Però he fet el vot recent (que no tardaré en trencar) de mirar més de prop, de tocar, de tastar el que visc cada dia – encara que siga en eixa oficina sense crepuscles d'on tant m'està costant fugir. I per això, contra el costum, vos conte ací l'anècdota i deixe les meues idees per a l'oblit que potser mereixen. Vos copie també el poema que li vaig llegir dilluns a Josep, en l’estranya intimitat dels despatxos a deshora.


XIII

Vindrà aquell vent del nord que neteja esperits
disfressat de captaire mentre feia dissabte.
Oh com m'agradaria el ferm posat dels altres,
dels que vénen del nord amb els tòpics als ulls.

Sort en tenim, dels versos, tant els uns com els altres,
si més no, hi reconec una mateixa veu
que estripa esgarra estreny escorça arrel i soca.
Tant de bo ens entenguem amb poemes sobrers.

Però feu encenalls de la lleu borrumballa;
feu miralls dels espills i esquerdes dels badalls
i escombreu la granera que dins del forn escombra:
tant de bo que baixàreu de la torre d'ivori.

Nosaltres, obsedits ofegats per la sènia,
orientats cap al nord, tot sovint remuguem;
hi ha un punt de l'horitzó que no perdem de petja
és llum a la caverna, la vostra fam de mots.

Si veniu a sopar pels camps de les cireres,
sotrac febrer de flor, agresta pau morisca,
aprendreu a voler, que estimar és debades
(la gent del nord, tan noble, fredament familiar).

Maite Insa, El poema és sobrer (2007), Bromera Poesia nº74


[Val, val, ja no escric més dels poemes de la meua cunyada... És que em passa com amb les paelles de la meua sogra: dir que m'agraden molt és poca cosa més que una obligada cortesia, però si m'escudelle dues cullerades més i repetisc, la sinceritat del judici esdevé ja inqüestionable...]

Darrera aquesta porta visc

He estat alternant, aquests darrers dies, la lectura d’un dietari i d’un llibre de versos – ja tindré temps de recomanar-los, tots dos. Però a més de recordar-me el plaer de la bona literatura (amb què tan infreqüentment em delecte), m’han fet saltar una alarma més material i prosaica. M’han posat de nou damunt la taula una anomalia a què duc ja massa temps arrelant-me: el lent i imperceptible sacrifici que he fet de tot allò que anomenem vida quotidiana. La cervesa i el cafè en bona companyia, el territori a penes explorat de la cuina saborosa, la quietud de la passejada pels racons més pròxims... Tot i que la canvie de tant en tant, sempre he tingut (i en tinc encara més, de reserva) alguna suposada meta superior que fer servir d’excusa per a arraconar tots aquests petits detalls, aquesta vivència dels objectes de què he prescindit insensatament.

Encara més: potser sóc parcialment responsable d’haver-li encomanat aquesta lògica del sacrifici a Marta, si bé en aquest sentit el que en mi és sempre extrem, en ella pot haver resultat una saludable ordenació de les metes personals – o això preferisc creure. El més curiós és que mai no he apuntat aquestes pèrdues en el meu recompte personal dels dies. Cada volta que em dic: “el dia que tinga temps faré...” mai acabe la frase amb cap d’aquestes intranscendències que són la saba de la vida. Fins el moment present, no les havia posades al guió, pendent de filmar, de la vida diferida. Ho faig ara: encara que només sàpiga dir-ho mig filosòficament, sense el lirisme i l’amor per la paraula amb què ha sabut fer-ho Maite, em toca ja viure i confegir la meua personal ontologia de les coses xicotetes. Perquè, al capdavall, diferir és menys covard que renunciar.

Dia de difunts

L'agradable conversa de sobretaula a la Plana amb Marta i Juli se m'ha allargat més del previst, i no he pogut visitar enguany el cementeri del meu poble, a la partida de l'Antigor. El que abans era per a mi una rutina anual indefugible, és des de fa pocs anys una visita intermitent, massa sotmesa als atzars de la feina, els compromisos, la desgana. No passa res, tampoc hi ha pressa: els "meus" no es mouran d'allà, certament. Però hi ha quelcom d'humà, de profund, de dolorós també en l'aturada respectuosa davant alguns nínxols recents, que no m'hauria d'estalviar en aquesta ocasió marcada. La vida era ben pobra per a les generacions que l'aprengueren com un vall de llàgrimes, com un pròleg miserable. Però ara, la vida del nostre temps comporta una subtil però efectiva ocultació de la mort que ens les fa, a totes dues, menys misterioses i belles.

He compensat la meua absència del cementeri visitant un lloc que n'és frontera pròxima: la casa dels meus avis paterns. En companyia de ma tia Pura, encara lúcida i activa, però tan resignada com ha viscut sempre, els avis travessen una zona de penombra on la memòria i la imaginació es barregen i anul·len, i la decrepitud de cos i ment anticipa el que per a tots és inevitable - però per a ells potser serà gairebé recompensa. De vegades, quan aplique a la seua situació la mateixa lògica que em guia en la meua pròpia vida, pose en un plat de la balança els instants de lucidesa, d'alegria, de dignitat que els queden per viure - i en l'altre, els esforços i sofriments que els seus fills hauran acumulat el dia que Déu se'ls enduga. ¿Quin és el resultat d'aquesta mesura, d'aquesta comparació racional de les tantes que intente fer a totes hores? Ben senzill: l'aniquilació del meu utilitarisme, i la certesa que un dia o altre la meua balança deixarà de ser-me útil. Llavors, els pesos de la vida i la mort recauran sobre mi, sense que siguen possibles ni el càlcul, ni la fugida.

Invenció (II)

No és gens descabdellat pensar que en el desenvolupament d’Internet més aviat o més tard ens trobarem amb una situació de rendiments socials decreixents: avenços successius i importants en les possibilitats tecnològiques de la xarxa seran rebuts amb més naturalitat i menys entusiasme pels seus usuaris.

Intentaré il•lustrar-ho amb exemples: la compressió de fitxers en MP3 (amb la consegüent facilitat per a la seua compartició) i la substitució del CD pel DVD o els mini-reproductors deuen haver multiplicat per cent la música a què podem accedir des de fa deu anys (més o menys il•legalment, això ara és irrellevant). Amb Internet, la TDT i la TV de pagament tenim accés a cent vegades més canals i programes que fa deu anys. Però el nostre temps, els nostres costums, gustos i capacitats tenen límits que la tecnologia comença a sobrepassar ja amb escreix: no podem escoltar més d’unes quantes hores diàries de música, no podem veure més d’un canal a la vegada, i centuplicant el número d’articles de la Wikipèdia no aconseguiríem reduir massa la ignorància i l’estupidesa del món.

Certament, Internet ens ha obert moltes portes tancades fins fa poc – però darrere les portes hi ha camins que es recorren ja no amb tecnologia, sinó amb intel•ligència, cultura, valors. No sé ben bé quan, però potser dintre de 10 o 20 anys pensar que encara estem inventant Internet serà tan estrany com pensar que ara continuem inventant el cotxe o la televisió: si Internet ha de significar alguna cosa en els nostres jocs de llenguatge, haurà de ser, estrictament, una tecnologia – i com a tal tindrà no una data de caducitat, però sí un moment d’estabilització. L’ús que en farem aleshores serà canviant – però més en resposta a l’evolució secular de les nostres visions del món que dels avenços tecnològics.

Invenció (I)

He aprofitat que estic off-line mentre escric estes línies per a confirmar en l’enciclopèdia Larousse (en paper) el matís diferenciador que ja sospitava entre els significats (o les connotacions, almenys) d’inventar i innovar. Inventar és “trobar la forma de fer una cosa nova o desconeguda”, innovar és “introduir novetats”: el primer terme remet a una creació ex novo, el segon a una adaptació o millora de quelcom ja existent. Però els camps semàntics tenen fronteres ben borroses, i per poc que ho pensem, el grau de sofisticació tecnològica del nostre temps fa de la figura de l’inventor solitari poc més que una icona romàntica: una invenció és, des d’aquesta perspectiva, una xicoteta innovació que ens encega pel seu èxit – i ens camufla sota la forma d’un gran salt les passes sigil•loses amb què ha esdevingut possible.

A finals del segle XVIII, Newton va esperar dècades per a publicar algunes de les genials troballes de la Física que féu durant els pocs mesos que passà al camp fugint d’una pesta. Fa un segle, el seu hereu (i destronador) Einstein no s’hagués pogut permetre un aïllament d’aquesta classe – Gabriel Jackson descriu a “Civilización y barbarie en la Europa del siglo XX” quina classe d’efectes pertorbadors tingué la Primera Guerra Mundial en la comunitat científica de l’època, que ja constituïa una xarxa internacional de competència i cooperació mig segle abans d’ARPANET. Quelcom semblant ocorregué en la primera de les revolucions industrials: aquesta classe de transmissió informal, oral de coneixements tècnics (encara més pròxims a l’artesania que a la ciència) fou indispensable per a acumular avenços en el terreny de l’aprofitament del vapor per a la producció i el transport (podeu trobar una descripció detallada a “1789-1948: La era de la revolución” d’Eric Hobsbawm, anàloga a la que Castells fa del desenvolupament de les tecnologies de la informació). Per petites que puguen haver estat en el passat aquestes xarxes de científics i artesans, la complexitat de llurs tasques feien de qualsevol invent un producte derivat de la interacció social.

Assenyalaré dues diferències entre aquests exemples i la classe d’innovació pròpia del nostre temps: la primera és d’escala, de magnitud de les elits creadores involucrades en el procés. Fa trenta anys, els primers participants al projecte ARPANET no eren més nombrosos que alguna altra comunitat de l’època dedicada a l’Arqueologia, o la Química, posem per cas. Però la quantitat d’informàtics i gent capacitada que participa actualment en la prova i millora d’aplicacions de programari lliure o projectes web és incomparablement superior. I la segona diferència rau en el ràpid interès que aquests avenços desperten ja no entre la minoria que els desenvolupa, sinó en la majoria de simples usuaris que els adopta o rebutja, proveint d’un feedback als creadors molt més massiu i ràpid del que tingueren en el seu temps el ferrocarril o l’automòbil, per exemple.

Una altra qüestió per a la que no tinc espai ací és la de com aquesta majoria de receptors de la innovació no només ha ajudat a donar-li forma i sentit, sinó que hi ha adaptat les seues formes de vida (si Internet no us fa el pes del tot, penseu en com ens ha canviat la vida el telèfon mòbil!). Es pot traçar un analogia amb com el món s’ha acabat adaptant al tren i al cotxe – el planeta fa ja dos-cents anys que està empetitint, i no només deu! Però aquesta és una forma d'obrir un tema nou, no de tancar el que he exposat...

Eine kleine nachtmusik

Amb dues mans faig meu el món: una duu posat el guant de ferro de la lògica – l’altra el caricia amb el tacte vellutat de la metàfora. Quan s’enfronten, el combat és desigual: tinc més de militar que de prestidigitador. En mi, la lògica sempre ha vençut la metàfora – i venç, encara.

Però potser no siga sempre així, i es capgire algun dia: no sé, potser quan siga pare, quan siga vell, o quan se’m rovelle el ferro amb què (no ho oblidem) m’he guanyat la vida des de ja fa un grapat d’anys. Renunciaré, llavors, a entendre el món per dominar-lo, i sabré millor compadir-lo, contar-ne les misèries sense l’ajut de xifres ni oracions subordinades. Un adjectiu, una mirada, el nom sense afegitons de les coses petites, seran suficients. Encara no és el moment: i per això faig Màsters Oficials, Estudis de Mercat, i Oposicions a Secundària, i Ja-Vorem-Què-Més-Faré quan aprenga a viure sense dormir... Però mantinc l’esperança que sense voler, un bon dia tot serà més simple – a pesar de mi mateix.

I llavors riuré de les obsessions amb què omplia de jove aquestes notes.

La paraula clara

No se’ns ha de fer estrany que la major part dels blogs en català que ens agrada llegir als aficionats a aquestes coses tinguen per tema recurrent la literatura: els llibres, els autors, els corrents literaris, la vida editorial... Qui més qui menys dels qui mantenen amb dignitat un espai com aquest deriva el seu vici públic de l’escriptura d’un altre vici més privat i més llargament conreat, com és el de llegir. Resulta tan natural, per tant, llegir un blogger en català parlant de les seues inquietuds lectores o crítiques, com sentir parlar de futbol en un bar a segons quines hores – salvant totes les distàncies entre Ronaldinho i Montaigne...

En el meu cas, no ha estat el fervor per la lectura el que m’ha dut a escriure, certament. La literatura ha estat, des de fa anys, la part més descuidada de la meua formació intel·lectual, la menys perseguida de les meues inclinacions humanístiques. Escriure ací per a posar ordre en les meues idees, o senzillament per a deixar constància d’un dubte, d’una inquietud, és més aviat la prolongació natural de l’ús professional que he fet de l’escriptura (de l’escriptura “electrònica”, a més) en els llocs on he treballat: informes tècnics, aclariments conceptuals, comunicacions a clients, etc. És cert que dedicava el meu temps lliure a estudiar Humanitats, sí: però les meues lectures rarament se n’eixien del manual universitari, i pel que fa a la vessant pràctica, evitava tant com m’era possible la realització de treballs escrits – sempre he preferit fer només exàmens, i tenia bons motius per a que fos així. El més semblant, doncs, a un ideal estètic a què aspiren aquestes notes és la claredat – i eixa hauria de ser una preocupació més pròpia de la pedagogia que no de la literatura (per necessària que en ocasions puga resultar).


[Aquesta nota probablement tenia un altre final previst quan la vaig encetar fa unes poques setmanes. Però l'inici del Màster a la UOC està essent frenètic: escric correus, en els fòrums i debats, pràctiques de pàgines i pàgines - i sempre el rellotge corre més que el comptador de paraules. He recordat perquè m'angoixa menys estudiar i examinar-me que haver d'escriure i enviar o publicar les meues idees (o ben sovint les d'algú altre). Però alguna experiència dec estar acumulant setmana rere setmana, qui sap si em costarà menys esforç escriure dintre d'uns mesos, i si hauré aprés a fer-ho millor. Si aconseguisc això, potser torne a tindre temps per a llegir, i tot...]

Revolucions

[Si no he escrit res ací des de fa molts dies, el motiu és ben simple: he escrit ja massa en altres llocs - als espais col·laboratius del meu Màster a la UOC, principalment. No vull omplir aquest blog amb els textos que escric allà - però sí que vull triar-ne algun de tant en tant, i penjar-lo com a mostra del que està ocupant la meua vida intel·lectual d'una forma fructífera, encara que perillosament exclusiva.

El que podeu llegir a continuació és un argument derivat del meu conservadurisme (gradualisme si ho preferiu), l'escepticisme amb què he volgut vacunar-me contra la utopia tecnològica (bé, com he fet gairebé respecte de qualsevol utopia), i d'aquesta espècie de pseudo-erudició pedant que m'acompanya des que tinc un títol oficial amb què poder justificar-la. La postura és prudent: entendre el nostre propi temps és una obligació, una responsabilitat per a la qual no necessitem una etiqueta que l'assenyale com a singular davant l'ample panorama de la història - perseguir descaradament eixa singularitat pot ser la nostra primera traïció als fets i la seua anàlisi. ]


Les revolucions són períodes de temps en què el ritme de canvi històric s'accelera, o canvia de rumb d'una forma relativament sobtada. La revolució neolítica, per exemple, tingué lloc al llarg de segles, mil·lenis: probablement no degué ser advertida com una tal revolució per les persones que la visqueren. Però en comparació amb el ritme de canvi "normal" (gradual, si ho preferiu) en la prehistòria humana, l'adopció de l'agricultura per algunes societats mereix assenyalar-se com un moment d'una especial densitat històrica.

Quant més ens acostem a la nostra època, la durada d'aquests segments de canvi històric accelerat ha anat fent-se commensurable amb els cicles i la llargària de la vida humana. Algú nascut a Manchester o a París en el darrer terç del segle XVIII, sí que hauria advertit com el seu món econòmic o polític circumdant canviava entre la seua infància i la seua maduresa. Fins eixa època, aproximadament, només les catàstrofes naturals, la pesta o la guerra podien provocar talls en el decurs històric que pogueren ser clarament percebuts com a tals pels seus protagonistes - i factors com aquests han continuat resultant cabdals també després.

Però un cop el potencial “tempo” del canvi històric ha convergit amb el de les nostres vides, ha trobat també el seu límit. Que la nostra forma de viure, interactuar socialment i comprendre el món canvie en l'espai de pocs anys, poques dècades, ja no és símptoma d'estar experimentant cap període revolucionari: aplicar indiscriminadament eixa etiqueta acabaria buidant-la de sentit.

Estic d'acord amb la tesi expressada als textos de Manuel Castells i Daniel Bell en què el motor principal dels canvis actuals en la vida socioeconòmica és el ràpid desenvolupament de la tecnologia, i això justifica l'ús d'adjectius com "informacional", "post-industrial", etc. aplicats al món què vivim - i estudiem. Però no considere aquesta transició entre "industrial" i "post-industrial" com a revolucionària en cap sentit qualitativament distint al dels canvis que les nostres formes de vida han experimentat d'un segle ençà. El ritme dels avenços tecnològics és brutal – però la seua velocitat d’adopció pel públic no ho és tant, i la forma en què aquesta adopció canvia substancialment els nostres costums i inèrcies ho és encara menys.

En resum, la imatge acumulativa del palimpsest, que fa servir Bell a la seua introducció, em resulta més adient per a descriure aquesta forma emergent de societat que no la d’esborrar tot l’anterior i començar de zero, que és la meta que ha inspirat els revolucionaris de tantes èpoques.

Corona de flames

1) Això de cremar fotos del Rei per a protestar del sistema vigent pot semblar-me una estupidesa, però no un delicte. Si hom comencés a tancar la gent a la presó per segons quina classe d’actes, els impostos que hauria de pagar la poca gent que quedaria fora se’ls farien més insuportables que la cadena perpètua.

2) Processar i amenaçar amb la presó la gent que crema fotos del rei és una altra estupidesa pitjor: no només és injusta i desproporcionada, sinó que eleva a una colla de rebels sense causa a una categoria, la de màrtirs, que potser desitgen, però no mereixen. L’error és més greu encara pel fet de que el cometen les institucions de l’Estat, i no grups que a penes representen ningú.

3) Amb la monarquia s’equivoquen de forma ben semblant tant els qui l’ataquen com els qui intenten defendre-la. Uns i altres la veuen com una part d’un engranatge legal del qual certament forma part – però una part poc funcional i fàcilment substituïble. La monarquia és, principalment, una qüestió d’imatge pública, de consens simbòlic (més o menys forçat, com quasi tots els “consensos”). Els qui la socarren en públic satisfan potser els seus instints polítics, però el resultat dels seus actes no afecta a aquest consens de la forma en què potser ells desitjarien. Aquest efecte, no obstant, es compensa gràcies als jutges i als polítics, que cometen el mateix error de signe contrari. La monarquia potser surt perdent en el balanç, però víctima dels seus defensors, no dels seus oponents.

4) Personalment, no mouré un sol dit per sostenir la monarquia – però tampoc per tombar-la. I crec que aquesta mateixa indiferència està suficientment estesa entre la gent de la meua generació com per a no haver de preocupar-me en excés pel seu present i futur: si ha de caure, caurà sense dificultat. Aquest és, malgrat tot, un país modern: i el nostre estatus democràtic depèn més del grau de llibertat amb què hom pot expressar el seu desacord amb el règim, que dels orígens i el paper d’una institució com la monarquia.

Esbós per a un mètode

[ Els dos paràgrafs següents, extrets d’una contribució meua a les tasques pròpies del Màster a la UOC, són una espècie de punt de partida metodològic personal. La meua forma híbrida de percebre (o millor encara, d’analitzar) el que puc saber del món és fruit d’una circumstància casual, i d’una necessitat: la de convertir la meua estranya barreja de ciències i lletres en un avantatge, i no en una esquizofrènia. Ben sovint la meua tria d’una espècie de terme mig en moltes qüestions i debats és una postura del tot conservadora i còmoda, quasi irreflexiva – però en aquest cas concret, és el resultat d’haver-ne explorat personalment els extrems. ]

En primer lloc: tot el que pot mesurar-se amb números, ha d’intentar mesurar-se acuradament. Però un coneixement, una visió qualitativa del món (una hipòtesi explicativa, un cert consens respecte al que s’ha de mesurar) són imprescindibles per a que els nostres números tinguen algun significat. Allò que anomenem “rigor” sol tindre més a veure amb les paraules, els conceptes emprats, que amb l’exactitud amb què es fan les sumes i divisions – això ja ho fan les màquines.

I en segon lloc: intentar mesurar quan el que s’ha de fer és observar, comprendre, viure, no és només cometre un error – és perdre una oportunitat.

Maths

Si hi ha alguna matèria adient per a ser impartida en anglés a Secundària (potser més en els cursos de Batxillerat que en la ESO) són les matemàtiques. La dificultat de l’assignatura té poc a veure amb les paraules, el vocabulari, la correcta expressió verbal d’alguns conceptes: per a allò que els és més propi, les matemàtiques disposen ja del seu idioma particular. L’ús de l’anglès pot convertir la més fàcil de les assignatures en quelcom impossible per a un alumne normal: però les matemàtiques només serien un poc més complicades del que ja resulten en la llengua pròpia. Per a que la iniciativa funcionara bastaria que el professor tingués una mínima competència oral en anglés, i que els alumnes pogueren triar voluntàriament rebre l’assignatura en anglés o en valencià o castellà: seria un desgavell privar algú de rebre una adequada formació matemàtica per l’estrany capritx d’impartir-la obligadament en un idioma estranger.

Però una idea com aquesta és poca cosa més que una utopia. Requereix una flexibilitat en el funcionament dels centres educatius que, en cas d’existir, hauria d’aplicar-se a metes més immediates, de supervivència més que de superació. Ens obligaria a conviure amb un fet un tant pertorbador: els alumnes que triaren voluntàriament fer una assignatura en anglès ben probablement foren millors estudiants que els qui no s’atreviren a fer-ho, introduint així una classe de discriminació (de selecció positiva) que per algun motiu tolerem menys que la que es dona cada dia amb els alumnes estrangers, amb dificultats, o senzillament “molestos”. I traçaria una altra divisòria entre els professors capaços d’impartir una assignatura en anglès i els qui no ho són (una divisòria que és acceptada i valorada de forma natural en altres col·lectius professionals però no crec que ho fos entre el cos docent).

Personalment, comence a estar un poc fart que les meues idees i expectatives sobre el sistema educatiu a què espere incorporar-me aviat siguen només això: quimeres, abstraccions sense cap experiència amb què recolzar-les, o abandonar-les. Paciència. Però hi ha quelcom que em sembla més alarmant que això: i és la sensació que qui decideix sobre aquestes grans qüestions no està més prop que jo de viure-les, d’entendre les conseqüències de les seues decisions.

Freud

Aquesta mateixa setmana, en arribar per a dinar a casa dels meus pares, em vaig trobar damunt la taula de l’entrada el primer exemplar d’un d’aquests col·leccionables de llibres que ixen de tant en tant. Era el primer volum de les obres completes de Sigmund Freud. Ma mare l’havia vist en un quiosc a Gandia, i va pensar: “al meu fill que ha estudiat Humanitats li agradarà aquesta col·lecció”, i va comprar el primer número d’aquesta sèrie sobre psicoanàlisi.

És ben probable que l’única cosa que ma mare sàpiga de Freud siga el nom i poc més: però per algun motiu probablement relacionat amb la generació a què pertany, el té (i amb justícia) en una llista de referència cultural que li féu sospitar que el tema m’interessaria. La punta de l’iceberg d’una època intel·lectual és justament això: uns pocs noms que tothom recorda, i que només uns pocs coneixen amb més profunditat. Li vaig explicar a ma mare que això de la psicoanàlisi, com el marxisme, eren coses de quan ella era jove (“sí, sí, Marx era molt important, era comunista”, va confirmar), però que ara havien passat de moda, que la gent ara tenia altres idees - encara que no vaig saber donar-li un nom equivalent que fera el pes de gegants com Marx o Freud.

De la barreja d’alliberament i d’error que componen el marxisme, o la psicoanàlisi, no puc deixar de pensar que n’hem consumit ja la nostra dosi d’alliberament – i que ara és quan tastem ja només el regust de l’error, d’aquella ingenuïtat sense la qual no naixen les idees lluminoses. Li ho vaig llegir a Enric Sòria en una nota del seu darrer dietari, a propòsit de Freud: deia més o menys que ara som lliures de nou per a equivocar-nos d’una altra forma, a la nostra manera.

Per exemple, les interpretacions freudianes de dos relats mítics com els d’Èdip Rei, o el de la comissió del pecat original per Adam i Eva són inevitablement de caire sexual – allò més adient per a una època en què el sexe era tabú. Hem crescut amb aquestes interpretacions implícites, i només passat un temps, una generació sencera, se’ns fa més fàcil canviar d’òptica, recórrer camins nous dins les nostres grans narracions. La d’Èdip, o la del Gènesi poden ser llegides ara com a lliçons sobre el risc (i la importància tràgica) de buscar la veritat, el coneixement – ben propi de la nostra absència de veritats. Si aquests errors nostres estan a l’alçada dels de qui ens ha precedit, no som nosaltres els qui hem de decidir-ho.

Lliure

És el primer cop que entre a Internet (i concretament a aquest espai blogger) des del meu recentment instal·lat sistema Linux, la versió d'Ubuntu que ens ha enviat la UOC a casa juntament amb una pila d'apunts. Hi ha hagut alguns danys col·laterals (gent que ha fet puré el seu ordinador per instal·lar impulsivament Linux esborrant tot el que tenia a Windows...), però en general la iniciativa de la UOC és bona: m'he marcat com a objectiu usar Linux i programari lliure almenys pel que fa a les meues tasques universitàries.

La primera bona notícia és que l'entorn Blogger m'apareix automàticament en català - i un corrector ortogràfic que no recorde haver fet res per instal·lar m'està assenyalant cada error que faig. Ni tan sols em corregeix eixes xicotetes "valencianades" a què no renunciaré mai: pense que és un detall per la seua part, no vos pareix? Bonicos!

Fa massa dies que tinc un parell de notes a mitges - algun dia les completaré i les penjaré ací. De moment em basta amb sobreviure a la meua sobredosi de feina des que he tornat de vacances. I ben prompte (demà mateix, crec) començaran les classes a la Universitat: em trauran temps, d'una banda, però m'obligaran a escriure, de l'altra. Aquest ha estat el leiv-motiv de la meua vida universitària recent: fer obligadament el que m'encantaria ser capaç de fer de forma autònoma i disciplinada. Sona estrany, potser - però ha funcionat.

Perfil

[ Com que no sé si algun dia el canviaré, i per a que quede constància, penge en aquesta nota el perfil que he improvisat aquesta mateixa vesprada, i que servirà per a "identificar-me" tant ací a Blogger com dins el Campus Virtual de la UOC (fa temps que vaig esborrar el que tenia allà perquè havia quedat completament obsolet, i no en tinc). ]

El meu nom és Emili, tinc 29 anys i sóc d'Almoines (prop de Gandia, la Safor).

Sóc llicenciat en Matemàtiques (UV, 1996-2000) i en Humanitats (UOC, 2002-2006), i en breu començaré un Màster Oficial sobre la Societat de la Informació i el Coneixement a la UOC.

He treballat durant set anys (2000-2007) en el terreny de la Investigació de Mercats (a mig camí entre l'Estadística, la Informàtica, el Màrketing i les Ciències Socials) en dues empreses distintes. Però després d'haver aprovat sense plaça unes oposicions a Secundària aquest mateix estiu a València, espere incorporar-me com a professor substitut de Matemàtiques al llarg del curs que ara comença.

No llegisc massa, però escolte bona cosa d'audiollibres. M'agrada vore pel·lis d'acció en el cine (més que eixos romanços que em duu a vore Marta). No escolte massa música (i damunt és la mateixa des de fa deu anys) i gairebé he deixat de tocar el piano. A penes faig esport i menge bastant malament. Així que un dels pocs hàbits que jutge virtuós (per moderat) és el d'escriure en el meu blog, que vos convide a visitar per a més detalls.

Catequesi

En què consisteix el nostre cristianisme, ara?

Bàsicament, en que les preguntes que tots ens fem sobre el món, els altres, i nosaltres mateixos, continuen essent, dalt o baix, les del catecisme. La gran diferència és que hi hem esborrat les respostes: ara ens queda un espai en blanc sota cada epígraf que som lliures d’emplenar de forma personal. O de deixar buit.

Quin perill corre el nostre cristianisme, doncs?

El risc que se’ns esborren les preguntes abans d’aprendre a fer-ne de millors. El nostre error pot ser el de no llegar a les pròximes generacions ni tan sols una tradició contra la qual revoltar-se, una herència que els serà suficientment senzilla de rebutjar com per a no estalviar-los anticipadament la tria.

Lector dispers

He d’agrair-li a Montaigne que la seua escriptura siga tan desordenada com la meua lectura: això m’ha permès anar assaborint-lo aquest estiu d’una forma més plena del que hom hagués aconseguit, posem per cas, obrint “El Quijote” a l’atzar de tant en tant i llegint-lo durant vint minuts. Eixa meua indisciplina ha restringit la meua lectura directa dels clàssics a unes poques obres de teatre, durant els últims anys.

Vaig intentar canviar aquest plantejament fa pocs dies: l’”Apologia de Raimon Sibiuda” ocupa la meitat del volum II dels Assaigs, i encara que siga només per l’extensió crec que és el més cèlebre de tots (és l’únic de què coneixia el títol individual abans de tenir Montaigne a casa). Vaig voler fer-ne una lectura convencional, ordenada i completa, però unes poques pàgines em bastaren per a comprovar que la relació entre el títol de l’assaig i els seus continguts sinuosos era tan lleugera com és habitual en els capítols més breus del llibre. Tornaré, doncs, a confiar en l’atzar. O a rellegir el capítol sobre els caníbals, que és deliciós (entre altres coses, perquè sí parla dels caníbals, però d’aquella manera: un mos a la cama per ací, una llatinada per allà...).

La passivitat

De les poques setmanes que han passat des que ha començat el meu estiu (és a dir, des del dia que em vaig examinar) el més acurat que puc dir és que han estat bastant improductives des del punt de vista personal. De les mil coses que sempre pensem que podrem fer quan arriba l’estiu, n’he fet ben poques – les estrictament relacionades amb l’esplai i el descans més passiu. Estic començant a acumular una espècie de culpa per no haver llegit més, no haver escrit ací o estudiat, no haver fet més esport. I per haver jugat massa a matar marcians amb l’ordinador – sí, sí, tots tenim debilitats...

Però immediatament després de sentir-me així recorde un xicotet detall: no estic de vacances, encara no les he començades! He continuat treballant tots els dies de l’estiu que no eren festa, durant la meua jornada intensiva i generalment un poc també per les vesprades. Eixa culpa no és doncs la de qui desaprofita els pocs dies de l’any que té lliures – sinó la de qui ha recuperat, encara que siga provisionalment, la distinció bàsica entre les obligacions i les diversions, el negoci i l’oci. La culpa persisteix, malgrat tot – i ben mirat, em fa de garantia que ben aviat començaré de nou l’activitat quasi compulsiva: el meu temps lliure, fora de la feina (siga quina siga) tornarà a regir-se per metes, terminis, expectatives i mesures d’èxit i fracàs. L’únic que espere és que les metes siguen distintes – només així podré seguir fent els mateixos esforços.

[ I de passada: hui he tornat a xafar una llibreria després de mesos. Al·leluia! ]

Ulysses

Tota tradició literària té fragments ja deslluïts de tant brillar. Com els versos llegits i estudiats a l'escola o a l'institut, que acaben recordant-se no com una herència valuosa, sinó com una espècie de joc infantil - i són per tant més objecte per a la nostàlgia que per a la nostra admiració adulta. Se m'ocorren ara les "Rimas" de Becquer en castellà, i uns quants versos cèlebres en valencià amb què acabe topant en cada boda civil a què em conviden - Estellés en comptes de Sant Pau, l'estranya mutació d'una litúrgia.

Així, al lector madur (encara que en el meu cas ho diga per l'edat, més que pel costum) se li presenten dos camins possibles després de la inevitable profanació dels fragments més populars de la seua literatura. Un és traspassar la superfície i perdre's per les carreteres secundàries de la pròpia tradició. I l'alternativa és descobrir les grans fites, per sort encara verges per a nosaltres, de les "altres" literatures. Ja tindré ocasió de dir com de lluny (i de prop!) em duu de tant en tant el primer camí. Però pel que fa al segon, hui he volgut afegir a aquesta nota uns versos que he conegut recentment, seguint un curs d'estètica i teoria literària en format MP3 ("From Plato to Postmodernism", del professor Louis Markos). Es tracta del final de l'"Ulysses" de Tennyson (poeta anglés del segle XIX), tota una invitació a l'aventura, a esgotar les possibilitats i experiències de la vida fins i tot en la vellesa.

Certament, sóc home de poques aventures: la meua intensitat és una altra, més semblant a la del jove Telèmac que espera el seu torn per a regnar i honora la llei i els déus, que de l'ardent ancià que encara desitja veure créixer la seua fama gegantina. Però m'agradaria poder dir, com aquest Ulises, "I am a part of all that I have met" - i gaudir d'aquesta glòria domèstica que és el sentiment de pertinença.


"Ulysses" - Alfred Tennyson (1809-1892) - final

[...] Come, my friends,
'T is not too late to seek a newer world.
Push off, and sitting well in order smite
The sounding furrows; for my purpose holds
To sail beyond the sunset, and the baths
Of all the western stars, until I die.
It may be that the gulfs will wash us down:
It may be we shall touch the Happy Isles,
And see the great Achilles, whom we knew.
Tho' much is taken, much abides; and tho'
We are not now that strength which in old days
Moved earth and heaven, that which we are, we are;
One equal temper of heroic hearts,
Made weak by time and fate, but strong in will
To strive, to seek, to find, and not to yield.

Romanticisme

La meua aversió pel romanticisme té escletxes, punts febles en les seues defenses. La majoria estan relacionades amb la música, la més sublim de les arts per als romàntics (judici en què em veig obligat a reconèixer-los l’encert). A principis d'esta setmana Marta i jo vam acudir a una sessió nocturna de música per a piano, en l'església del Monestir de Simat, envoltada de ruïnes valuosíssimes i de camps de tarongers que ben aviat seran també objecte d’interès per a l'arqueologia. Certament, símbol de la identitat valenciana: taronges, música, ganes de lluir a colp de talonari. I ruïnes.

L'intèrpret, un andalús molt simpàtic a qui Marta havia entrevistat a la tele aquell mateix matí, era magnífic, i el programa resultava d'allò més atractiu i accessible: quatre impromptus de Schubert, i algunes peces de Chopin que tot i tractar-se d'obres aparentment menors, vaig poder escoltar com mai havia fet abans en els meus CDs - un piano Steinway sonant en directe a pocs metres de mi, l'entorn, la circumstància...

Durant el parell d'hores que vam estar a Simat em vaig sentir envaït per la nostàlgia de la que fou primera en la sèrie de les meues renúncies: jo mateix havia tocat un dels impromptus (op. 90, n. 4) de Schubert en alguna audició d'estudiants en què vaig participar. No sabia, quan vaig deixar el piano fa uns deu anys, que després vindrien unes quantes ruptures més - la meua estranya mania d'abandonar de forma un tant radical activitats a què m'he lliurat durant anys, que m'han omplert, que he arribat a saber fer raonablement bé. Però tot i la costum de la fugida, em dol encara recordar els meus dits àgils sobre el teclat - i saber-me incapaç de tocar així ara, potser mai més.

El concert inclogué també una peça contundent i vistosa de Falla, que em va recordar quelcom menys sentimental però més bàsic: el piano, romanticismes a banda, continua essent un instrument de percussió - la sublimació, la pitagorització d'un instint. És l'edat: la visió estètica del món potser va esmolant-se, però els dits ja no acompanyen.

Censura

Cada cop que comprove que el efecte de l’aplicació de la censura és més d’amplificador que no de sordina, acostume a interpretar-ho com a símptoma de què vivim en una societat civilitzada i lliure. Els jutges li han fet a “El Jueves” la millor operació de màrketing de la seua història recent – i dubte que la pròpia monarquia s’haja implicat en un error d’imatge de tal magnitud.

Tanmateix, el problema veritable sempre seran les formes més subtils, més dissimulades, de control de la informació. Ara que aparentment res ja no és ocult, només un just terme mig entre la credulitat i la paranoia ens pot orientar. Que el que se’ns mostra és una realitat mutilada, és segur – però no es sempre evident en quina direcció ha estat més sagnant el tall.

Vida universitària

Exactament un any després d’haver-me llicenciat en Humanitats, des d’aquesta setmana torne a ser alumne d’una universitat – precisament de la mateixa que m’ha permès estudiar de forma continuada tots aquests anys, la UOC. Això vol dir que tot just havent deixat enrere (amb un èxit relatiu) una meta aproximadament acadèmica fa una setmana, ja tinc una nova fita futura en què tancar els temaris, les pràctiques i les obligacions del pròxim semestre (pels volts de desembre i gener em tocarà fer els assaigs finals de cada assignatura).

Sembla de bojos, però crec que no ho és tant: no hi ha cap relació entre el que m’ha obsessionat fins fa pocs dies i el que ben aviat començarà a absorbir-me el temps lliure i les energies. Això és el que em provoca una necessària discontinuïtat intel·lectual, forçada però sana, entre la meua primavera matemàtica i un estiu i tardor més humanístics: no sé si hagués aconseguit aquesta desconnexió radical de no haver-me embarcat en aquest Màster.

Vull pensar que el manteniment d’aquest meu nou blog no només serà compatible amb les meues responsabilitats acadèmiques, sinó que pot resultar fins i tot complementari. Si alguna setmana no tinc altra cosa que penjar que alguna acrobàcia filosòfica sobre la dissolució de la identitat en les hiperxarxes metastàtiques, doncs mira: millor això que no res, faré copia-i-pega sense miraments de les meues pràctiques d’alguna assignatura. Científic de dia, postmodern de nit: Jekyll i Hyde. És el més semblant a una aventura que arribe a concebre per a la vida diferida que ara encete.

Aprenentatge significatiu

La metàfora germinal de tota bona pedagogia és la del burro i la safanòria. L’excés insuportable de correcció política que regna en la matèria pot fer que aquesta veritat nuclear se’ns presente ofensiva i degradant. Però si tant ens irrita aquesta comparació, ni tan sols ens aturarem a considerar de quina altra forma es pot fer anar un burro. Eixa és la llavor de tota mala pedagogia: negar-nos a posar-li una safanòria davant al burro perquè no volem enganyar-lo, i veure poc després com finalment algú altre acaba fent-lo anar donant-li pals.

Queda dit, mentre espere la trucada de la meua germana, que està a l’altra banda de la porta d’on el tribunal fa les seues últimes deliberacions.

Final de trajecte

Fa ja molts mesos, quan vaig començar a repassar i a treure-li la pols a les meues Matemàtiques per a preparar aquestes proves que acabaré demà, vaig pensar que l’esforç que em separava d’unes mínimes garanties d’èxit era immens. “Intentar-ho”, “provar”, etcètera, són una cosa: hom sempre pot confiar en la sort i en no haver perdut certes gràcies personals per a eixir ben parat de situacions inusuals. Però quan l’objectiu esdevé tan simple i rotund com “no fallar”, les variables aleatòries que s’han de controlar passen a ser moltes més. A més, no hi ha lloc per a la brillantor en els plantejaments quan la meta és tan modesta com un simple “aprovat”, sinó només per a una certa ètica del sacrifici, una forma humil i silenciosa d’heroisme, un instint racionalitzat de supervivència. He sentit molta més por que no il·lusió durant tots aquests mesos – i aquesta sensació ha resultat ser una motivació efectiva, però cruel.

No em vaig equivocar respecte de les meues previsions: m’ha costat molt arribar fins on estic ara. Però el que he tardat més temps en assumir, fins que ho he pogut experimentar directament les últimes setmanes, és que el meu intent no només era exigent en termes intel·lectuals, d’esforç i constància personal, sinó que era una aventura estranya, exòtica, en què no he deixat de trobar-me sorpreses fins l’última hora (i encara queda un dia). El que he fet tot aquest temps ha estat una veritable “marcianada”: hi ha mil i una coses que ignore encara del món a què pretenc incorporar-me, i aquesta ignorància és potencialment més catastròfica del que els meus encerts poden arribar a compensar. En un any he après coses bastant difícils, potser inaccessibles per a molta de la gent amb qui “competisc” per un lloc a les llistes, però que difícilment em seran de cap utilitat en aquesta oposició, ni enguany ni en anys vinents. I per contra, el que per a molts aspirants són experiències i evidències del dia a dia, per a mi són buits que honestament no he pogut omplir fullejant els meus llibres.

Conveniències legítimes

Ben sovint, “vocació” és el nom pretensiós que algunes persones fan servir per a referir-se a l’única cosa que saben fer bé. En aquests casos, la restricció que fan, implícitament, de l’amplitud de les potencialitats humanes és llur defensa contra un fet pertorbador: l’existència dels “altres”, gent que pot elegir, que farà bé unes coses o unes altres depenent només de quina siga la seua tria, de la seua conveniència en un moment donat. L’especialització i el costum atrinxerats contra el talent: és en batalles com aquesta quan el meu liberalisme surt a la superfície, i pren partit. No cal dir quin.

Bon vent

Ahir mateix van acabar dues de les poques distraccions que han sobreviscut als meus sacrificis de final de campanya: la 32ª edició de la Copa Amèrica i la tercera temporada de “House”. Espere sincerament que totes dues tornen: crec que és segur que House tindrà una nova temporada, i bastant probable que Bertarelli i Rita prolonguen el seu idil·li mariner – després d’haver guanyat aquesta final màgica i increïble, l’únic que explicaria que aquests mercenaris (al servei dels) suïssos marxaren de València seria llur instint irreprimible vers la traïció (si no ho creieu, aneu a Nova Zelanda i pregunteu...). Aquests dos finals simultanis són tot un senyal, un indici de canvi de cicle: la vida diferida ja s’acosta, la puc percebre, olorar, quasi tocar amb els dits.

És clar que aquesta tampoc haurà estat la meua darrera temporada com a opositor: però justament per ser la primera, i en les condicions un tant salvatges en què me l’he plantejada, serà irrepetible. Encara hauré de prorrogar durant uns dies més el meu ritme de treball de tots aquests mesos: la meua segona prova és dijous 12, i això vol dir que tornaré a quedar-me adormit davant d’un llibre de batxillerat (!) unes quantes vesprades més entre setmana, i continuaré sense eixir de l’apartament durant els pròxims (els últims!) dissabte i diumenge. Però tot arriba, poquet a poquet, i només una catàstrofe podria aturar els canvis imminents. Aquestes notes a la xarxa intentaran ser la meua crònica tranquil·la, intermitent i pedant.

RC - Dates marcades a foc

"I tu que feies el 25 d'Abril de 2007?"

Signar l'escriptura (i com no, assumir la hipoteca) del pis que m'he comprat en l'indret precís del món on vull morir-me (sense presses, això sí). És el més semblant al patriotisme que m'ha permès la meua butxaca.

I com imaginareu, aquesta nota és també el més semblant a l'èpica o la lírica que m'ha passat pel cap en unes quantes setmanes... Passeu un bon 25 d'Abril, i agafeu forces.

[Entrada original ací]

RC - Estratègia i tàctica

A mesura que s’acosta el dia en què m’hauré d’examinar, quasi clandestinament, de les meues oposicions a professor de secundària, me n’adone de dues coses.

La primera, que potser em vaig equivocar. Que quan vaig encetar aquest camí potser no confiava en arribar massa lluny: era una possibilitat, una alternativa, un per-si-de-cas. Doncs no, no ha estat això. Ha estat un any sencer de la meua vida: de la meua vida de veres, de la que em queda quan isc d’una feina a jornada completa. He perseverat amb una tossudesa que potser no esperava. He dut el sacrifici del present per un futur millor a un extrem que deixa de ser racional. Amb independència del resultat, l’aposta potser ha estat un error. Si tinc èxit, podré pensar tranquil·lament que ha valgut la pena – però el que estaré valorant serà ja el resultat, i no la decisió inicial. I si fracasse... bé, si fracasse ja em sobraran ocasions per a paladejar l’amargor del temps perdut.

La segona cosa que també he interioritzat estes darreres setmanes és que, tot i els dubtes sobre si deuria haver arribat o no fins ací, ja no tinc volta enrere. Tot el que he fet fins ara perdria el seu sentit si no em lliurara numantinament, sense mesura, a preparar eixe examen. És un deure assumit, que sent l’obligació de complir amb independència de les compensacions que finalment em puga reportar. Això resulta difícil d’empassar per a qui, com jo, presumeix d’utilitarista en la forma de plantejar tantes qüestions quotidianes. En el dia a dia, tinc el costum d’encertar – o això crec. La perspectiva d’haver-me equivocat durant l’any complet se’m fa, per això, més preocupant, quasi obsessiva.

[Entrada original ací]

RC - Passions

El capítol d’ahir de House era ben estrany: poques complicacions mèdiques, però més minuts de diàleg sobre el sentit de l’existència i el dolor dels que són habituals. Aquesta vessant filosòfica de House em recorda sovint “La pesta”, de Camus – però ara amb una miqueta més d’humor, pauses per a la publicitat, i concursos en la web.

Però ara, la meua meditació preferida sobre el dolor i l’esperança és la mateixa de tots els anys per estes dates: la Passió segons Sant Mateu de Bach. He tardat en anar de casa a la feina exactament els set minuts que dura “Mache dich, mein herze, rein”: i mentrestant cantava i xiulava les figuracions infinites que acompanyen aquesta ària fabulosa, que sona just quan Josep d’Arimatea recull el cos mort de Jesús.

Bach va ofrenar bona part del seu talent al Déu de Spinoza, i és així com primer el vaig conèixer: preludis, fugues, variacions. Però la música que escrigué per al Crucificat continua entendrint-me fins els ossos quan la recupere cada primavera. No sé si són les últimes brases d’una fe, o només (i no seria poc) d’una certa sensibilitat estètica, però faré bé de no extingir-les. Per a les cendres sempre ens queda temps.

[Entrada original ací]

RC - Verba volant

Hui, en un moment de desesperació, m’he inscrit en una empresa de treball temporal. Home, no s’autoanomenen així, directament: es diuen “consultores de recursos humans”, i sempre tenen una pàgina web plena de fotos de gent que somriu perquè en comptes de la vida monòtona d’un funcionari aburgesat, poden gaudir de la gratificant experiència de canviar de feina cada dos per tres – i alternar-la amb la encara més gratificant experiència de no treballar en absolut. Deu ser per això darrer que somriuen tant.

Si ho pense una miqueta, no té ni cap ni peus que m’haja inscrit. Tinc un treball fix, estable, indefinit: ja m’haguera agradat que acabara, que tingués data de caducitat, però no. No em falta ni feina, ni sou, i són millors del que molta gent pot dir de la forma amb què es guanya el pa. Però no m’il•lusiona el que faig, no em veig molts mesos més a la meua oficina, i de vegades he arribar a pensar que moltes altres persones millorarien la meua feina justament per això: no per llurs superiors capacitats (i això que n’hi ha molts, de joves capaços), sinó per aquesta mena d’especial implicació que en mi trobe ja esgotada. I quan la carrera professional d’un apunta vers l’eixida d’emergència, sempre acaba arribant-hi.

Tot i la desil•lusió, persevere en fer bé les meues rutines de cada dia – fins i tot quan deixen de ser rutines i esdevenen situacions límit, petites gestes horàries i malabarismes ofimàtics. Fa uns quants dies que treballe com un boig, fent i desfent tasques que serien complicades per a mi sol, però que encara resulten més difícils per l’estúpid empeny d’alguns en ajudar-me a fer-les bé. Una de tantes valuoses orientacions que he rebut darrerament és la de que he de fer més coses per escrit: que és important escriure, que aclareix les idees i ajuda a fer les feines de forma sistemàtica i ordenada, que és un costum que he d’agafar, i que quant més sucre més dolç...

Els qui em llegiu sabeu poca cosa de mi – en bona part, degut a les meues pròpies reserves. No hauríeu, per tant, de creure’m si vos parlara de la meua formació acadèmica (al cap i a la fi, tots patim de “titolitis”), de la meua tècnica depurada, de l’experiència en el sector, de la meua facilitat en el tracte, de la meua capacitat de disciplina i sacrifici i tota aquesta morralla. En això, podria mentir-vos fàcilment i fer-me màrtir virtual de la meua pròpia causa perduda. Però després del rotllo que heu hagut de llegir fins arribar ací, entendreu la importància, altrament secundària, de l’anècdota que algú m’haja hagut de dir que pose més coses per escrit, a l’oficina: és l’única forma de mostrar-vos no les meues hipotètiques virtuts, sinó la niciesa i la miopia amb què són generalment jutjades...

[Intentaré que el pròxim post siga més “optimista”, com em digué la Carme-Laura en un comentari la setmana passada: explicar un poc millor la meua renascuda vocació docent potser siga un bon tema. Part d’aquest “renaixement” no és sinó el revers del meu neguit d’oficina – però no tot. Hi ha un component ben sincer i sentit, que faré bé d’aclarir. ]

[Entrada original ací]

RC - De revolutionibus

Dies com hui em pregunte com és possible que em paguen per les estupideses que faig durant el dia, en comptes de per les coses profitoses que faig per les nits.

Afortunadament, l'optimista que encara sobreviu dins meu em recorda: encara no està tot perdut. Quan ens pareix que el món està cul per amunt, no cal destruir-ho tot, negar-ho tot, renunciar a tot: és suficient amb donar-li la volta. O de posar-nos cul per amunt nosaltres mateixos – si no ho estem ja.

Eixe és justament el somni que m’ocupa l’instant abans d’anar a dormir, cada nit: canviar sobtadament el lloc que ocupe al món, donar el salt per al qual duc tants mesos agafant carrereta en silenci. I després canviar el món poquet a poquet, des de l’arrel, des de la llavor. Així de simple: cap llibre de pedagogia hauria de contenir paraules de més de quatre síl·labes.

[Entrada original ací]

RC - Dies de cine

Vaig curt de temps, però és una sort que Àngel haja dit en el seu bloc algunes de les coses que a mi m’hagués agradat destacar del cicle de Cinema en Valencià que s’està fent als ABC de la Vital de Gandia.

Fa dues setmanes, “Scoop” em va entretenir moltíssim, em va fer riure unes poques vegades, i em va mantindre somrient durant hora i mitja: no arriba a l’alçada de “Match point”, però el to i el gènere d’ambdues cintes són del tot complementaris. Per edat i per inclinacions naturals, sóc dels qui van descobrir abans Scarlett Johansson que Woody Allen: però aquest home té talent, l’hauré de seguir de prop, també, perquè promet... :-)

“Dies d’agost” me la vaig saltar, conscient del que m’esperava: entre nosaltres, i que no isca d’ací, he de dir que a mi les que m’agraden són les pel·lis de “mamporros”, dispars, persecucions i una miqueta d’intriga i suspens. Per això m’encanta que l’Oscar a millor pel·lícula se l’haja endut eixa joia del cine de policies i mafiosos que és “The departed” (“Infiltrats”).

Feia mesos (i ho vaig escriure ací, en alguna nota o comentari) que volia veure “Copying Beethoven”, de la qual havia llegit crítiques favorables: no era una obra mestra, com “Amadeus”, però semblava una digna recreació dels últims anys del personatge. És aquest Beethoven madur qui va crear les obres que més he escoltat els meus darrers anys de sequera musical: les variacions Diabelli, les últimes sonates i quartets. I la Novena simfonia, que al cap i a la fi representa el clímax de la pel·lícula: quasi mitja hora del film se centra en la primera interpretació de l’obra, de la qual sé que tingué un èxit clamorós – però tinc dubtes que el propi Beethoven la poguera dirigir personalment, i que els músics feren cas de les indicacions d’aquell home obstinat i sord.

Un altre dubte que em sorgí fou si la contraposició entre l’art i la tècnica que el propi Beethoven reitera al llarg del film (el xic que festeja amb la copista dissenya ponts, és una espècie d’enginyer) no és un extrem forçat i inconsistent. Beethoven és un hereu de la Il·lustració: si no recorde malament va mostrar interès pels avenços científics i tècnics de l’època, i en la seua pròpia concepció de la música hi ha aquella mena d’interès estructural, de creativitat sotmesa a lleis internes que el fa superior als romàntics que el seguiren.

Però deixant de banda estes xicotetes qüestions, aquesta interpretació dels darrers anys de Beethoven sota la mirada d’una admiradora amb talent i sensibilitat aconsegueix emocionar, quasi més pel paper principal que juga la música, la magnífica banda sonora, que per la riquesa de la trama – que resulta poc més que un pretext per a explorar el contrast entre els personatges. Val la pena mirar i escoltar.

Ara només ens falta veure “El perfum”, aquest dijous...

[Entrada original ací]

RC - Tren en marxa

En altres persones, l’adaptació a una certa rutina pot suposar simplement una sana consolidació dels hàbits, posar una miqueta d’ordre entre llurs tendències improvisades, immediates. Però en el meu cas, rutinari i previsible com sóc ja d’inici, la meua afinació de l’encadenament quotidià de tasques (procés a què m’estic sotmetent durant aquestes setmanes) pot donar resultats ben pròxims a l’obsessió, a un cert maquinisme psicològic que és tant més insà quant més eficient. (Si eixa eficiència em permet fer un examen digne, donaré per bons aquests indicis transitoris de bogeria.)

Mentrestant, la precampanya electoral comença a embogir, també. Gent que rep trucades per a apuntar-se a més d’una llista local. Homes de lletres traient punta a les xifres més vulnerables d’una enquesta. Ací, a Gandia, el populista tranquil contra el populista milionari – i els sempre imprescindibles tercers, en discòrdia perpètua i petita. Mai com en aquesta ocasió m’havia atret tan poc la participació activa en política – però tampoc mai com ara m’havia semblat tan transcendent la conjuntura. Ho seguirem de prop.

[Entrada original ací]

RC - La vida diferida

Abans que no siga ja massa tard, hauria de confeccionar una llista de les coses que he ajornat per al dia després de l’examen. Tot allò que no hauré fet durant aquest grapat de mesos, no tant per causa del temps que he dedicat a engolir-me els temes de l’oposició (unes poques hores cada setmana – això sí, les millors, les més aprofitables), sinó per la horrible sensació de paràlisi, de culpa, que se’m tira al damunt cada vegada que tinc un desig immediat, una idea, una il•lusió. “Ara no puc”, “més endavant”, “ja vorem”...

Si sóc realista, el cert és que de totes les coses que han quedat així, en l’aire, molt poques hagueren arribat a realitzar-se, o hagueren aconseguit centrar la meua atenció més enllà d’un caprici efímer. Però haver-me-les negades d’entrada m’ha impedit descartar-les definitivament, i les ha acumulades, fent una pila gegantina, per al moment futur en què, amb independència de si hauré aprovat o suspès, la vida semblarà tornar a fluir de nou.

Així, la por ja no és de fracassar – sinó de comprovar immediatament com de car m’haurà sortit el meu fracàs, quan el muntó del dia després se’m caiga damunt. També per això crec que he de fer aquest inventari de renúncies, per a treure-me-les de sobre, una a una, quan arribe la meua revenja contra els dies descomptats.

[Entrada original ací]