Invenció (I)

He aprofitat que estic off-line mentre escric estes línies per a confirmar en l’enciclopèdia Larousse (en paper) el matís diferenciador que ja sospitava entre els significats (o les connotacions, almenys) d’inventar i innovar. Inventar és “trobar la forma de fer una cosa nova o desconeguda”, innovar és “introduir novetats”: el primer terme remet a una creació ex novo, el segon a una adaptació o millora de quelcom ja existent. Però els camps semàntics tenen fronteres ben borroses, i per poc que ho pensem, el grau de sofisticació tecnològica del nostre temps fa de la figura de l’inventor solitari poc més que una icona romàntica: una invenció és, des d’aquesta perspectiva, una xicoteta innovació que ens encega pel seu èxit – i ens camufla sota la forma d’un gran salt les passes sigil•loses amb què ha esdevingut possible.

A finals del segle XVIII, Newton va esperar dècades per a publicar algunes de les genials troballes de la Física que féu durant els pocs mesos que passà al camp fugint d’una pesta. Fa un segle, el seu hereu (i destronador) Einstein no s’hagués pogut permetre un aïllament d’aquesta classe – Gabriel Jackson descriu a “Civilización y barbarie en la Europa del siglo XX” quina classe d’efectes pertorbadors tingué la Primera Guerra Mundial en la comunitat científica de l’època, que ja constituïa una xarxa internacional de competència i cooperació mig segle abans d’ARPANET. Quelcom semblant ocorregué en la primera de les revolucions industrials: aquesta classe de transmissió informal, oral de coneixements tècnics (encara més pròxims a l’artesania que a la ciència) fou indispensable per a acumular avenços en el terreny de l’aprofitament del vapor per a la producció i el transport (podeu trobar una descripció detallada a “1789-1948: La era de la revolución” d’Eric Hobsbawm, anàloga a la que Castells fa del desenvolupament de les tecnologies de la informació). Per petites que puguen haver estat en el passat aquestes xarxes de científics i artesans, la complexitat de llurs tasques feien de qualsevol invent un producte derivat de la interacció social.

Assenyalaré dues diferències entre aquests exemples i la classe d’innovació pròpia del nostre temps: la primera és d’escala, de magnitud de les elits creadores involucrades en el procés. Fa trenta anys, els primers participants al projecte ARPANET no eren més nombrosos que alguna altra comunitat de l’època dedicada a l’Arqueologia, o la Química, posem per cas. Però la quantitat d’informàtics i gent capacitada que participa actualment en la prova i millora d’aplicacions de programari lliure o projectes web és incomparablement superior. I la segona diferència rau en el ràpid interès que aquests avenços desperten ja no entre la minoria que els desenvolupa, sinó en la majoria de simples usuaris que els adopta o rebutja, proveint d’un feedback als creadors molt més massiu i ràpid del que tingueren en el seu temps el ferrocarril o l’automòbil, per exemple.

Una altra qüestió per a la que no tinc espai ací és la de com aquesta majoria de receptors de la innovació no només ha ajudat a donar-li forma i sentit, sinó que hi ha adaptat les seues formes de vida (si Internet no us fa el pes del tot, penseu en com ens ha canviat la vida el telèfon mòbil!). Es pot traçar un analogia amb com el món s’ha acabat adaptant al tren i al cotxe – el planeta fa ja dos-cents anys que està empetitint, i no només deu! Però aquesta és una forma d'obrir un tema nou, no de tancar el que he exposat...