La paraula clara

No se’ns ha de fer estrany que la major part dels blogs en català que ens agrada llegir als aficionats a aquestes coses tinguen per tema recurrent la literatura: els llibres, els autors, els corrents literaris, la vida editorial... Qui més qui menys dels qui mantenen amb dignitat un espai com aquest deriva el seu vici públic de l’escriptura d’un altre vici més privat i més llargament conreat, com és el de llegir. Resulta tan natural, per tant, llegir un blogger en català parlant de les seues inquietuds lectores o crítiques, com sentir parlar de futbol en un bar a segons quines hores – salvant totes les distàncies entre Ronaldinho i Montaigne...

En el meu cas, no ha estat el fervor per la lectura el que m’ha dut a escriure, certament. La literatura ha estat, des de fa anys, la part més descuidada de la meua formació intel·lectual, la menys perseguida de les meues inclinacions humanístiques. Escriure ací per a posar ordre en les meues idees, o senzillament per a deixar constància d’un dubte, d’una inquietud, és més aviat la prolongació natural de l’ús professional que he fet de l’escriptura (de l’escriptura “electrònica”, a més) en els llocs on he treballat: informes tècnics, aclariments conceptuals, comunicacions a clients, etc. És cert que dedicava el meu temps lliure a estudiar Humanitats, sí: però les meues lectures rarament se n’eixien del manual universitari, i pel que fa a la vessant pràctica, evitava tant com m’era possible la realització de treballs escrits – sempre he preferit fer només exàmens, i tenia bons motius per a que fos així. El més semblant, doncs, a un ideal estètic a què aspiren aquestes notes és la claredat – i eixa hauria de ser una preocupació més pròpia de la pedagogia que no de la literatura (per necessària que en ocasions puga resultar).


[Aquesta nota probablement tenia un altre final previst quan la vaig encetar fa unes poques setmanes. Però l'inici del Màster a la UOC està essent frenètic: escric correus, en els fòrums i debats, pràctiques de pàgines i pàgines - i sempre el rellotge corre més que el comptador de paraules. He recordat perquè m'angoixa menys estudiar i examinar-me que haver d'escriure i enviar o publicar les meues idees (o ben sovint les d'algú altre). Però alguna experiència dec estar acumulant setmana rere setmana, qui sap si em costarà menys esforç escriure dintre d'uns mesos, i si hauré aprés a fer-ho millor. Si aconseguisc això, potser torne a tindre temps per a llegir, i tot...]