Invenció (II)

No és gens descabdellat pensar que en el desenvolupament d’Internet més aviat o més tard ens trobarem amb una situació de rendiments socials decreixents: avenços successius i importants en les possibilitats tecnològiques de la xarxa seran rebuts amb més naturalitat i menys entusiasme pels seus usuaris.

Intentaré il•lustrar-ho amb exemples: la compressió de fitxers en MP3 (amb la consegüent facilitat per a la seua compartició) i la substitució del CD pel DVD o els mini-reproductors deuen haver multiplicat per cent la música a què podem accedir des de fa deu anys (més o menys il•legalment, això ara és irrellevant). Amb Internet, la TDT i la TV de pagament tenim accés a cent vegades més canals i programes que fa deu anys. Però el nostre temps, els nostres costums, gustos i capacitats tenen límits que la tecnologia comença a sobrepassar ja amb escreix: no podem escoltar més d’unes quantes hores diàries de música, no podem veure més d’un canal a la vegada, i centuplicant el número d’articles de la Wikipèdia no aconseguiríem reduir massa la ignorància i l’estupidesa del món.

Certament, Internet ens ha obert moltes portes tancades fins fa poc – però darrere les portes hi ha camins que es recorren ja no amb tecnologia, sinó amb intel•ligència, cultura, valors. No sé ben bé quan, però potser dintre de 10 o 20 anys pensar que encara estem inventant Internet serà tan estrany com pensar que ara continuem inventant el cotxe o la televisió: si Internet ha de significar alguna cosa en els nostres jocs de llenguatge, haurà de ser, estrictament, una tecnologia – i com a tal tindrà no una data de caducitat, però sí un moment d’estabilització. L’ús que en farem aleshores serà canviant – però més en resposta a l’evolució secular de les nostres visions del món que dels avenços tecnològics.