Dia de difunts

L'agradable conversa de sobretaula a la Plana amb Marta i Juli se m'ha allargat més del previst, i no he pogut visitar enguany el cementeri del meu poble, a la partida de l'Antigor. El que abans era per a mi una rutina anual indefugible, és des de fa pocs anys una visita intermitent, massa sotmesa als atzars de la feina, els compromisos, la desgana. No passa res, tampoc hi ha pressa: els "meus" no es mouran d'allà, certament. Però hi ha quelcom d'humà, de profund, de dolorós també en l'aturada respectuosa davant alguns nínxols recents, que no m'hauria d'estalviar en aquesta ocasió marcada. La vida era ben pobra per a les generacions que l'aprengueren com un vall de llàgrimes, com un pròleg miserable. Però ara, la vida del nostre temps comporta una subtil però efectiva ocultació de la mort que ens les fa, a totes dues, menys misterioses i belles.

He compensat la meua absència del cementeri visitant un lloc que n'és frontera pròxima: la casa dels meus avis paterns. En companyia de ma tia Pura, encara lúcida i activa, però tan resignada com ha viscut sempre, els avis travessen una zona de penombra on la memòria i la imaginació es barregen i anul·len, i la decrepitud de cos i ment anticipa el que per a tots és inevitable - però per a ells potser serà gairebé recompensa. De vegades, quan aplique a la seua situació la mateixa lògica que em guia en la meua pròpia vida, pose en un plat de la balança els instants de lucidesa, d'alegria, de dignitat que els queden per viure - i en l'altre, els esforços i sofriments que els seus fills hauran acumulat el dia que Déu se'ls enduga. ¿Quin és el resultat d'aquesta mesura, d'aquesta comparació racional de les tantes que intente fer a totes hores? Ben senzill: l'aniquilació del meu utilitarisme, i la certesa que un dia o altre la meua balança deixarà de ser-me útil. Llavors, els pesos de la vida i la mort recauran sobre mi, sense que siguen possibles ni el càlcul, ni la fugida.