Darrera aquesta porta visc

He estat alternant, aquests darrers dies, la lectura d’un dietari i d’un llibre de versos – ja tindré temps de recomanar-los, tots dos. Però a més de recordar-me el plaer de la bona literatura (amb què tan infreqüentment em delecte), m’han fet saltar una alarma més material i prosaica. M’han posat de nou damunt la taula una anomalia a què duc ja massa temps arrelant-me: el lent i imperceptible sacrifici que he fet de tot allò que anomenem vida quotidiana. La cervesa i el cafè en bona companyia, el territori a penes explorat de la cuina saborosa, la quietud de la passejada pels racons més pròxims... Tot i que la canvie de tant en tant, sempre he tingut (i en tinc encara més, de reserva) alguna suposada meta superior que fer servir d’excusa per a arraconar tots aquests petits detalls, aquesta vivència dels objectes de què he prescindit insensatament.

Encara més: potser sóc parcialment responsable d’haver-li encomanat aquesta lògica del sacrifici a Marta, si bé en aquest sentit el que en mi és sempre extrem, en ella pot haver resultat una saludable ordenació de les metes personals – o això preferisc creure. El més curiós és que mai no he apuntat aquestes pèrdues en el meu recompte personal dels dies. Cada volta que em dic: “el dia que tinga temps faré...” mai acabe la frase amb cap d’aquestes intranscendències que són la saba de la vida. Fins el moment present, no les havia posades al guió, pendent de filmar, de la vida diferida. Ho faig ara: encara que només sàpiga dir-ho mig filosòficament, sense el lirisme i l’amor per la paraula amb què ha sabut fer-ho Maite, em toca ja viure i confegir la meua personal ontologia de les coses xicotetes. Perquè, al capdavall, diferir és menys covard que renunciar.