Ofegat

Si m’ature a avaluar el resultat dels meus darrers projectes personals (des de fa un parell d’anys, posem per cas), les sensacions són contradictòries. D’una banda, cadascun d’ells per separat (la feina que encara faig a l’oficina, la carrera acabada, l’oposició, les coses que he llegit o escrit, el pis on finalment he aconseguit viure) no ha donat més fruit que una prescindible mediocritat. Però tan aviat com afegisc al meu judici “les circumstàncies” en què he hagut de fer, simultàniament o seguidetes, sense descans, totes eixes coses, m’empare en una certa autocompassió, em done palmadetes a l’esquena i em sent heroi per un quart d’hora. Dues matisacions, però: ja he dit ací no farà massa que entre aquestes contingències no he deixat a penes lloc per a una vida quotidiana més rica, ni per a la plena incorporació a la vida adulta (passar la granera, planxar camises, i altres territoris verges de la domesticitat). I en segon lloc, cal no oblidar-se’n ja, a estes edats, que “les circumstàncies” sempre hi són, si no unes seran altres, i que sempre estarà fora de lloc elucubrar com de bé ens aniria tot si no fos per les coses que no van...

Matricular-me del Màster Oficial que curse a la UOC ha estat tot un encert, no ho he dubtat durant aquests mesos de feina dura i a deshora. Però la idea original que m’ajudava a assumir aquest nou esforç era poder aprofitar bé la miqueta més de temps de què anava a disposar quan fóra professor de Secundària – i poder ser així, en un futur no massa llunyà, alguna cosa més que un professor, igual com he intentat tot aquest temps ser alguna cosa més que un simple treballador d’oficina. Les coses, de moment, no han anat del tot segons aquell guió. Continue arribant de l'oficina a ma casa a les huit cada nit, i el nus que em vaig fer ample aquest estiu, just després de les oposicions, ara m’ofega cada setmana més: terminis impossibles per al lliurament dels treballs, lectures apassionants mutilades per la necessitat d’escriure’n un comentari urgent, i un desànim creixent que espere que no puga amb mi en les poques setmanes que queden per a acabar el semestre i passar pàgina. I damunt, per pretensiós que puga sonar, un perfeccionisme més propi d’altra mena de tasques que les que jo mateix m’he obligat a fer enguany: una altra herència enverinada dels meus anys de matemàtic pur.

I el pitjor és que m’he sentit així abans, en massa ocasions. Jo que em pensava que canviaria el títol d’aquest bloc abans que passaren tres mesos – i ara dubte quan canviaré, ja no de títol, sinó de vida...