El riu del temps i les paraules

Recordaré sempre amb una barreja de simpatia i gratitud, i qui sap si amb una miqueta de nostàlgia, aquests meus primers mesos de professor a Elx. Certament, hi ha hagut uns pocs moments difícils, però no massa: els he comentat ací mateix, encara que d'una forma abstracta i mig críptica. Han estat simplement els suficients per a confirmar-me que aquesta no serà una tasca fàcil, i que per tant la meua decisió de mamprendre-la ha sigut del tot encertada. De moment, m'he posat un aprovat justet: ja aniré “a per nota” el curs vinent, o quan puga.

Per contra, no puc sinó jutjar d'inútils, de desaprofitats, aquests mateixos mesos passats a Santa Pola, al pis on m'he quedat a viure sol aquestes llarguíssimes (i per a mi, recentment estrenades) vesprades d'entre setmana. Ni ha estat el lloc adequat per a fer les coses que m'agrada fer (tinc la vida ja muntada a casa, entre Almoines, Gandia, i alguna pacífica vesprada a la Plana de la Font), ni he tingut les ganes ni els ànims de fer el que em tocava fer (preparar-me per a unes oposicions imminents en què només aspire ja a una mediocritat poc profitosa). Potser he aprés a viure amb menys pressió de temps i d'obligacions, però a banda de l'escàs mèrit que té aquest aprenentatge, cal no oblidar que la meua lluita diària contra els rellotges ha estat suficientment fructífera durant els últims anys com per a no abandonar-la del tot ara, en aquestes millors condicions horàries.

Em fa por aquest desaprofitament: en mi pot ser més autodestructiu que l'excés que li és contrari. Per això em caldrà tindre cura de mi mateix i del temps valuosíssim que em tocarà viure sense angoixes. Ho dic sobretot perquè el dia que escriga la meua pròxima nota en aquest diari hauran passat el curs i els exàmens; estaré ja a les llistes de l'atur i disposaré de més temps del que hagués desitjat mai (dels diners no podré dir el mateix). Aquesta circumstància pròxima no hauria de fer les entrades d'aquest blog ni més llargues, ni més tristes, ni menys serenes del que crec que són. Al contrari: la paraula no hauria de ser sinó el vernís finíssim en què deixem la nostra empremta sobre les persones i les coses, la matèria d'una petita ontologia, domèstica i discreta. Si he de tindre més temps, que siga per a dedicar-lo a les persones i les coses, no per a les paraules. He intentat recordar aquest precepte íntim cada cop que m'he adonat que l'incomplia, i me l'han dut de nou a la memòria aquests versos de Joan Vinyoli, recentment descoberts entre el misteri i la joia, amb què m'acomiade de vosaltres fins l'estiu.

LES AIGÜES

No el riu quiet de les paraules,
sinó l'espai obert que transparenten,
on l'aigua veritable corre lliure
per a la set. Posat a la ribera,
vençut i gairebé sense ni esma
de beure, tot de sobte, quina deu
m'inunda, m'il•lumina?

És ara quan afirmo,
coses, que sou, m'entre m'estic
bevent aquestes aigües de silenci
que brollen de vosaltres,
i sóc un àmbit on el cant circula
com una sang, on tot, a cada instant,
és únic i perfet i perdurable.

Joan Vinyoli (1914-1984), dins “El callat” (1955)
Extret de “Poesia Completa”, Edicions 62

Aimia (II)

Si revise les meues darreres anotacions, comence a detectar senyals de degeneració, d’incompliment d’algunes de les que en altres moments han estat les meues pròpies normes d’"etiqueta", o almenys han pretès ser-ho. He escrit entrades massa llargues, i que parlen massa sovint del mateix tema: la pròpia (o aliena) activitat d’escriure. Tres errors que m’agrada evitar: longitud excessiva, repetició, autorreferencialitat. I més faltes d’ortografia i expressió de les que m'agradaria cometre. Un bon moment per a unes vacances.

Per això mateix hui callaré jo per a copiar el que us havia promès: un dels poemes del darrer llibre de Juli. No em sabia decidir, i he triat aquest perquè és un dels que més m’agradava i no és massa llarg (ja sabeu, els inconvenients de la lectura en pantalla), encara que en conjunt els poemes d'"Aimia" tenen una longitud en versos bastant uniforme. No diré més (ja he parlat més avall del llibre): ara em toca cedir la paraula.


PACTE DE SILENCI

Ja sé que ho saps, però dissimules,
que et fas la desentesa, que fas l'orni,
que simules una sordesa irreparable,
una ceguesa irreversible, profunda.
Fas com si els mots no fóren per a tu,
com si no significaren allò que signifiquen,
com si la semàntica no fóra la mateixa,
com si el poema no diguera exactament
allò que diu d'una manera tan diàfana
i planera com atrevida i insolent;
com si aquests versos foren només un joc
innocu que fa bonic, que adula, que afalaga.
Saps, però, tan bé com jo, que aquests versos
no evoquen cap sirena, no emulen
cap espuri ritual de poetes florals,
no fan bonic en cap convocatòria,
no són cridats per fer el joglar en una trista
convenció d'empresaris bagassers
i incestuosos, en una reunió feixuga i avorrida.
Aquests versos trasllueixen un amor
que no sap de cap pacte o transacció,
que tempera el sexe de mala gana,
que intenta defugir els subterfugis,
que mira d'evitar els circumloquis,
que vol anar-hi al gra, mirar-te als ulls
i dir-te amb un lleu balanceig del cap
que accepte a desgrat i de mal cor
el pacte de silenci que m'imposes.

Juli Capilla (València, 1970 - La Font d'En Carròs ?)
"Aimia" (2008), Editorial Aguaclara, Col·leció L'Aiguader nº 22

Entrevista + Recital

La primera vegada que he eixit en un llibre ha estat al de la Catosfera'08, i la primera vegada que algú m'ha entrevistat ha estat per causa d'aquesta mateixa publicació, en l'article que Vicent Baydal ha preparat per a Pàgina26 i podeu llegir ací. No diré que no em facen il·lusió aquestes dues "primeres ocasions" (clar que sí!), però el que ja he expressat en més d'una ocasió en notes anteriors és el meu rebuig de cap classe d'excessos ciberentusiastes. Tal i com dic en la resposta a la pregunta que em feia Vicent a l'entrevista, el meu apropament inicial a l'escriptura es fa des d'un àmbit relativament allunyat del de la creació literària, i és probable que es mantinga a una distància que resultarà sempre evident per als qui em llegeixen. Qui no sàpiga advertir una diferència notable, substancial, entre la classe de notes que escric ací i la literatura que hom espera trobar als llibres, és que no està llegint els llibres que hauria de llegir: i això no és falsa modèstia, és quelcom que podria dir de molts dels blogs per on m'agrada passejar-me habitualment.

Tanmateix, voldria enllaçar aquest meu escepticisme sobre la literaturitat de les distintes formes d'expressió i testimoni a la xarxa amb una altra classe d'escepticisme, en aquesta ocasió "generacional", sobre el qual he llegit algun comentari darrerament (l'última ocasió fou en el blog de J. C. Girbés: ací, ací i ací). Sembla que la gent de la meua edat no fa llibres (novel·les, poemes, etc.) d'èxit o de la qualitat que s'esperava dels qui hem tingut el privilegi històric d'encetar l'ensenyament en valencià. Una resposta temptadora a aquesta classe de queixa relativa a la renovació literària és la dels "ciberoptimistes", que veuen en el blog la forma d'expressió preferent de la gent jove, de qui podem esperar grans coses (obres, llibres, premis, èxit) a pocs anys vista. He aclarit més amunt que no compartisc aquesta classe d'entusiasmes.

La meua resposta, que és obertament una "eixida per la tangent", és molt més simple: no tinc la més remota idea de si la gent de la meua edat escriu millor o pitjor que els qui tenen deu o vint anys més, o de si es troben amb vés-a-saber quines barreres editorials, o tot el contrari. Ni idea: honestament, a penes els llegisc (no és que n'estiga orgullós, però és la veritat). L'únic que sé és que no ens van educar en valencià per a escriure llibres: com a molt, per a poder llegir-los. I si fa trenta, quaranta anys, no hi havia possibilitat més fructífera per a l'exercici de la valenciania que la dignificació literària de la llengua, ara en tenim moltes més: donar classes de Matemàtiques en valencià (una oportunitat que no sé dir si no l'he tinguda enguany o no m'he atrevit a aprofitar-la), treballar d'advocat, en un ajuntament usant la nostra llengua, i llegir algun llibre en valencià de tant en tant (de Harry Potter o d'algun poeta local, és igual). Els blogs (com aquest) tenen més a veure amb l'ampliació de les possibilitats d'ús del valencià (per a parlar de política, de sexe o del que siga) que amb cap renovació literària que si no arriba (cosa que, com he dit, ignore) tampoc passa res: ben a gust canviaríem la meitat dels qui fan llibres en valencià (o dels qui pretenen fer-los) pel doble de lectors, o d'usuaris normals de l'idioma. No he ocultat en cap moment que la meua és l'opinió d'algú aliè al xicotet món de la literatura - però es tracta de la classe de qüestions en què una certa distància pot ajudar a relativitzar segons quina classe de "problemes".

* * * *

Hui divendres, a les 20:00h en el Casal Jaume I, hi ha un del tants recitals poètics que se celebren allà darrerament: participen Christelle Enguix (Beniarjó), Teresa Pasqual (el Grau) i Josep Lluís Roig (d'Oliva, i que manté un blog des de fa un temps). Intentaré aprofitar que és divendres i hauré tornat ja a casa per a assistir: aquesta és la classe d'actes a què era addicte quan treballava i vivia a Gandia, i que voldria tornar a gaudir tan prompte com acabe el curs. Com que aquest retorn coincidirà aproximadament amb la Universitat d'Estiu de Gandia (les dues setmanes més denses de cada any en la vida cultural gandiana) i amb el meu retorn blogger, espere poder fer-vos alguna crònica, alguna reflexió.

El balanç necessari

Fa tres mesos, quan vaig començar la meua experiència docent, la meua amplitud de mires era gairebé nul·la: l'objectiu era sobreviure cada dia, preparar-me classe a classe el que havia d'explicar i aconseguir un mínim control sobre la diversitat d'alumnes, grups i nivells a què havia d'enfrontar-me per primera vegada. Eixos objectius eren modestíssims, precaris - però crec sincerament que eren sensats. L'escassa perspectiva amb què puc jutjar-me ara em diu que he fet unes quantes coses malament durant aquests tres mesos, però que d'haver apuntat més alt els resultats hagueren pogut ser catastròfics.

Ara és quan comence a veure una miqueta més enllà: el calendari que tinc en ment ja és a un mes vista. És el de final de curs, i les preguntes que m'he de fer són més rellevants - qui hauria d'aprovar, qui hauria de suspendre, de què tinc temps i de què no en les poques setmanes que queden. Però per a algunes coses arribe ja una miqueta tard: no sé si la calor està afectant ja els meus alumnes, que tenen el cap ja en algun altre lloc inaccessible per als meus esforços, o si estic pagant l'efecte acumulat d'algunes de les meues tàctiques inicials equivocades, però cada dia és més difícil donar una classe de Matemàtiques en condicions dignes. Comence a desitjar que acabe el curs: i aquesta sensació, ben normal en algú altre, no pot sinó deixar-me un poc preocupat considerant que el meu curs haurà estat només de quatre mesos.

Ara no tinc temps ni ocasió de fer-ho, però hauria d'aprofitar els primers instants de calma de què dispose un cop acabe el curs i les oposicions per a fer balanç de la meua experiència docent. Encara que fos una simple llista amb les coses que he fet bé i les que he fet malament. Per a aquesta classe de reflexions, disposar d'un blog pot ser tot un avantatge: la mateixa classe d'introspecció a què em puc sotmetre en relació a altres qüestions resultaria tant o més convenient si del que parle és de la feina que tinc pensat fer durant els pròxims trenta anys o més. Ho pensaré: potser fóra una bona manera de reprendre les meues anotacions periòdiques durant aquest pròxim estiu.

Ut pictura poiesis

Pocs dies després d’anunciar que aviat acabaria la primera temporada d’aquest blog, he posat finalment una foto al meu “perfil blogger”. Podeu veure-la si punxeu en el primer dels enllaços de l’esquerra (o millor, ací): de passada comprovareu com d’obsolet ha quedat, en l’aspecte professional (i en part, l'acadèmic), el que de mi mateix vaig dir en Setembre, quan només havia publicat unes poques anotacions. Pensava que ningú se n’adonaria, que havia penjat la foto al perfil, però no: resulta que alguns camarades blogaires tenen habilitada l’opció de posar-li “cara” als comentaris als seus blogs, i hui mateix m’he trobat, a mi mateix fent ganyotes al costat d’un comentari que havia escrit en no recorde ara quin blog.

No és la foto en què isc més afavorit, eixa és la veritat, però de les que tenia per casa m'ha semblat la més adient. La cara l’he retallada d’una escena en que isc davant del pastís de celebració dels meus 30 anys (d'això farà un parell de mesos). Es nota que em faltava ja poc per a afaitar-me i per a visitar el perruquer (però en el meu cas, la desídia fa d’aquest aspecte descuidat més la norma que l’excepció), duia les mateixes ulleres que duc sempre (i que hauria de canviar algun dia), i una de les meues tantes camises de ratlles tan serioses que potser hauria de renovar ara que ja no sóc un home d’oficina, sinó un “profe” suposadament enrotllat i guai. Isc rient-me, que en mi és bastant habitual encara que no ho semble pel que escric (ho he explicat en alguna altra ocasió, això). En resum, posats a creuar-se amb mi pel carrer un dia a l’atzar (o en una trobada de blogaires, que alguna hauríem d’organitzar...), és bastant probable que la meua pinta fóra dalt o baix la que mostre a la imatge.

Això és el que és: un retrat més o menys improvisat, fidel a la realitat, sense massa retocs ni fingiments. Justament el mateix que he intentat fer ací, exclusivament amb paraules, durant tots aquests mesos: ut pictura poiesis. Per si no ho he aconseguit, continuaré perseverant després d’unes vacances ja pròximes.

Aimia (I)

De les mil i una possibilitats que la poesia pot oferir als que s'hi adrecen com a lectors, la que més atractiva m'ha semblat en el meu cas particular des de sempre ha estat la d'accedir a una forma múltiple, imaginativa i rica de percepció i reflexió sobre el món i els qui l'habitem. Dic “des de sempre”, i això en realitat em remunta als meus primers mesos com a universitari, en què vaig creure que la dedicació exclusiva a les Matemàtiques, i l'abandó encara recent de la meua carrera musical, em feien córrer el risc de veure progressivament reduït el ventall de les meues sensibilitats. Aleshores ho explicava dient que no volia “quedar-me quadriculat del tot”; ara podria explicar-ho de formes més sofisticades, la qual cosa deu ser la prova d'haver superat amb èxit aquells riscs, aquelles pors.

Aquest meu tímid acostament a la poesia, que amb alts i baixos ha continuat vigent fins ara mateix, no excloïa, en principi, els versos d'amor, però tampoc no els concedia cap prioritat respecte d'altres manifestacions líriques. Supose que per als esperits que no comparteixen el meu obert desdeny pel romanticisme els poemes d'amor deuen haver estat un pòrtic immillorable per a l'accés a la literatura, però ja he dit que aquest no fou el meu cas. El tema, tanmateix, era indefugible, sobretot en els autors que més vaig llegir en castellà durant aquells anys: recorde especialment Pedro Salinas, Cernuda, Miguel Hernández, Neruda i alguns versos de Benedetti dels que ens recitàvem uns als altres en els banys compartits del Col•legi Major (ser “universitari d'elit” vol dir fer de ventre mentre un company caganer llegeix en veu alta “Los formales y el frío”...).

Potser perquè en vaig llegir menys que en castellà, i en part també per l'atzar de les meues tries, l'amor no estava entre els temes preeminents dels meus poetes en català, amb una sola excepció: Ausiàs Marc, aquell home d'extrems amb qui vaig acabar conreant una certa familiaritat, malgrat el relatiu esforç que em suposava la lectura dels seus versos tallats en pedra i amb el regust de les coses antigues. Vaig viure al poble d'Estellés durant quatre anys, però potser contagiat per la indiferència que els seus propis conciutadans semblaven dedicar-li, no el vaig llegir a penes ni ho he fet massa després. I ignorava més poetes, i els ignore encara (les estances de Riba, i tantes coses...).

Així, quan he arribat a trobar-me amb el darrer llibre de Juli Capilla, “Aimia”, he sentit l'estranya contradicció de recordar amb tota naturalitat, el to, l'estil, les constants referències a la poesia dels nostres clàssics (sobretot del més gran, que és Ausiàs), i ser conscient alhora de com d'infreqüent ha estat el meu contacte amb la poesia amorosa de l'idioma en què intente llegir i expressar-me, de com de gran és el buit en la meua coneixença d'altres veus que fan de baules entre els clàssics i nosaltres. Versos apassionats de Marc citats entremig de versos apassionats de Juli: dir coses semblants de formes ben distintes, separades per una tradició en què em caldria omplir alguns buits.

El primer que he trobat en Juli, doncs, és un arrelament en la nostra més prestigiosa herència literària que ell mateix fa explícit, i no només en el títol del llibre: tant la seua desmesura expressiva com el motlle mètric en què la fa encaixar semblen ecos conscients d'aquells ardents trobadors i els clàssics que en foren hereus. Han passat molts segles, però, i aquella tensió entre la fina amor i la folla amor té altres formes en què fer-se paraula: la fina amor és ara escurar i arreglar trastos vells, la folla amor pot ser ja més explícita, d'una carnalitat més detallada del que els poetes antics podien permetre's. De tot aquest ventall de perspectives amoroses que van de la domesticitat fins a l'erotisme, m'han agradat més els poemes més pròxims al primer d'aquests dos pols: sobretot per la major afinitat amb les meues pròpies inclinacions personals, conservadores i desapassionades (però potser també perquè els versos més ardents cremen un poc més quan qui els ha escrit és el teu cunyat...:-).

Com a lector inexpert de poesia, he experimentat de tant en tant la decepció d'entropessar amb poemes durs i concentrats com un pinyol: més o menys com tothom, només tolere l'hermetisme en allò en què jo mateix sabria posar-lo en pràctica. No és de cap manera el cas d'”Aimia”: he de dir en favor del llibre que he pogut rellegir molts dels seus poemes, però que mai no m'ha calgut rellegir-ne els versos avant i arrere dins un mateix poema, en aquesta classe d'escaneig desxifrador que tan poc s'assembla al gaudi dels ritmes i les sonoritats. Els poemes estan plens de variacions, de sèries de verbs, d'adjectius, en una espècie d'elaboració enriquidora de la classe de repeticions, de redundàncies, amb què tots intentem expressar, al parlar, coses complicades com ho són els sentiments. Aquesta reminiscència d'allò oral, aquest desplegament (que no replegament) de les idees al llarg de versos i versos, deu fer els poemes més agradosos de recitar, d'escoltar: no he tingut ocasió encara, però ja acudiré a algun d'aquests recitals líricopatriòtics en què sovint participa algú de la família per a comprovar l'efecte. Mentrestant, em conforme amb haver gaudit de la lectura íntima i meditada dels versos d'”Aimia”: una actitud receptiva i un paladeig de la literatura sense metes ni presses que m'encantaria estendre també a tants altres llibres i autors, però que almenys tinc el privilegi de poder practicar amb els “de casa”.

Com faig sempre, he parlat més de mi que del llibre (un vici, certament, però recolzat en el meu distint grau d'autoritat relatiu a cadascun dels dos temes). Un altre dia, al llarg d'aquest mateix mes, triaré, copiaré i penjaré algun dels poemes d'”Aimia” (per això hi ha un I en el títol de la nota): si ho fera ara i ací, els pocs que heu arribat fins al final d'aquesta nota desistiríeu d'intentar llegir-lo...

Primera temporada

Maig serà l'últim mes de la primera temporada d'aquest blog. No sé quina ni quan serà l'última anotació, però després vindran unes vacances internàutiques que amb, independència d'haver-me-les o no guanyat, em faran bona cosa de falta: tindré altres ocupacions, tot seguit, o millor dit, les mateixes d'ara, però intensificades (acabar el curs al meu institut i a la UOC, i passar tan dignament com puga pel procés de les oposicions). Tanmateix, he dit “primera temporada” i “vacances”, la qual cosa duu implícita que, si no passa res (i no veig perquè hauria de passar), aquest blog tornarà a estar actiu al cap d'un mes o dos, en aquesta mateixa adreça i ben probablement amb el mateix títol, autor, format, estil, temes i freqüència d'actualització. Aquesta absència de canvis previstos es deu en part a la mandra i el costum, però també a la sensació (reconfortant i engrescadora alhora) que aquest espai m'ha servit per al que crec que m'havia de servir: mantindre l'hàbit (relativament recent en el meu cas) d'escriure sobre algunes qüestions recurrents i de passada, sentir-me part d'una espècie d'associació, de grup, que he acabat sospitant que està format per alguna cosa més que una simple juxtaposició d'esperits solitaris i egos exhibicionistes.

Tinc pendent “demostrar-ho” recuperant alguns textos de temporades anteriors (de “projectes” anteriors, si ho preferiu), però aquest ha estat ja el meu tercer “curs blogger”. I ha estat el millor fins ara: primer pel que fa a la riquesa de la meua experiència personal, i possiblement també pel que fa a la qualitat o interès de les meues notes (sempre dins de les limitades ambicions a què respon). Si inicialment vaig pensar que el blog podia servir de “repositori” d'alguns dels meus textos del Màster/Doctorat, un any després me n'adone que aquesta no ha estat una de les seues funcions principals. Ha estat més aviat al contrari: ara que em queden menys mesos per a acabar el Màster dels que han passat des que el vaig iniciar, crec que les meues possibilitats de continuar gaudint en el futur de tot allò que m'agrada aprendre i reflexionar passen més pel manteniment lliure i desimbolt d'un espai com aquest que de la submissió a una disciplina acadèmica per a la qual no em queden ja ni edat ni forces (almenys per a fer-ho a distància i fora d'hores). Ben prompte no serà “universitat” el que em demane el cos (ni “temari d'oposicions”), sinó quelcom menys ortopèdic, més plaent: això ho hauria de notar sobretot en tindre un pla personal de lectura (o de “consum cultural”, si ho preferiu) més lliure, més obert, però pel que fa a l'escriptura ja em va bé aquest bon costum que, ho he dit sempre, sense la xarxa no hagués estat mai possible.

[Algun dia futur, a Estocolm (que crec que és on es fan aquestes coses), algú més o menys de la meua edat recollirà un Premi Nobel de Literatura i el seu discurs començarà dient: “Jo vaig començar a escriure perquè em vaig obrir un blog, a principis de segle...”. I jo, que ho veuré a les notícies des d'alguna sala de la meua residència d'ancians (ja sabeu a quines edats se solen donar aquestes distincions) m'ho faré damunt del dodotis per l'emoció que solen proporcionar aquesta classe de comunions generacionals. Que Déu em done edat i ulls per a veure-ho. ]

Però de moment, no estic encara de “vacances de blog”. Tinc pendents (i faré el possible per a que no queden per a la pròxima temporada) un parell de comentaris sobre dos llibres de poesia, potser algun altre sobre política (el més interessant que passa últimament és la lenta descomposició de la dreta espanyola, que no la valenciana), i de segur alguna nota desllavassada, de les que escric al vol, sobre la creixent angoixa que em “toca” viure aquestes darreres setmanes abans de les oposicions. He de dir que aquesta angoixa no serà, en cap cas, tanta com vaig passar fa un any: en general, la meua “vivència del temps”, el meu intent de gestionar les hores de cada dia de forma racional (industrial, en ocasions) està resultant menys malaltís, més suportable, des que sóc professor de secundària. Allà on abans tenia una llarga jornada d'oficina i una compactada agenda personal, ara tinc unes molt intenses sessions de classe de Matemàtiques, que exigeixen estar al màxim durant bona part del matí, i unes vesprades més tranquil·les, més llargues. No es que faça menys feina (preparar les classes em duu encara més temps que a algú més veterà), però la seua distribució al llarg del dia, en quant a importància, intensitat, i horari, és més equilibrada. Si el pròxim curs continua essent així, ja tindré ocasió de parlar-ne ací mateix...

Bons però no imbècils

És legítim matar per una idea, per un objectiu polític? Tot depèn: si ets capaç d'encaixar les paraules "nogensmenys", "àdhuc", i "mutatis mutandis" en la mateixa frase, pots arribar a fer creure que sí, que potser tens raó. No guanyaràs el combat, ben probablement (o això vull pensar) però una mica de retòrica et pot fer durar unes quantes rondes dempeus, o fins que perdes pels punts al final.

Hauria de ser obligatori, si no en l'ESO sí en el Batxillerat, exercitar l'apologia del terrorisme fent redaccions, per a després poder rebatre-les: en Llengua (Valencià o Castellà, m'és igual), en Filosofia, o en "Education for the Championship". Aquest esforç intel·lectual, fet en condicions controlades (per això no crec que fóra massa bo intentar-ho en l'ESO, vés a saber amb què es queden), podria tindre un curiós efecte sobre els qui ara són alumnes i demà seran ciutadans: aconseguir fer-los bons sense pagar el preu de fer-los imbècils. Perquè l'obsessió (política, mediàtica) per dir tothom les mateixes obvietats, o per barallar-se perquè no tothom les diu cada cop que hi ha un atemptat terrorista més a prop o més lluny, no resulta massa formativa ni enfortidora del nostre esperit democràtic i de convivència.

I aquestes són les coses que són més fàcils de dir quan aparentment no hi ha motiu immediat, quan no ha mort ningú recentment i no assistim a la paràlisi comunicativa i intel·lectual que succeeix a cada assassinat polític. Perquè si parles aleshores, en comptes de dir tothom les mateixes obvietats contra "ells" (que no serveix de massa) passen a dir les mateixes estupideses contra "tu" (la qual cosa encara resulta més molesta, i contraproduent).

Recompensar i exigir

Potser la primera de les tasques que la societat hauria de fer amb els seus docents és reconéixer-los (d’alguna de les formes en què aquest reconeixement pot fer-se efectiu) l’heroisme, la voluntat amb què assumeixen la seua tasca educadora, la forma en què exerceixen una professió que, de tant en tant dóna les majors alegries, però que ben sovint fa dubtar a cada mestre, a cada professor, de les possibilitats i del sentit que ha d’atribuir a la seua activitat, rutinària i cíclica, de donar forma a un material tan fràgil com la natura humana. Això sí, just després d’aquest merescut reconeixement, hauria de venir l’exigència, el mandat exprés a tota la comunitat docent, de perseverar en els seus sacrificis: una societat que no demana el màxim als qui tenen les majors responsabilitats relatives al seu futur és una societat suïcida.

A més, tinc la sospita que aquest reconeixement i aquesta exigència no haurien de dependre de condicions circumstancials (la gestió política, les formes canviants de vida, etc.), sinó que probablement es troben en el nucli, en l’essència indefugible de tota activitat docent: un alumne de sis o catorze anys és el que és, un exemplar indòmit i sensible, tant si el tens en barracons com si el tens davant una pissarra electrònica. Crec que la creixent derivació cap a l’escola (l’institut, també) de part de les funcions socialitzadores que abans tenia la família, la comunitat més pròxima, és gairebé irreversible: si alguna volta donar classe fou una tasca senzilla, no ho serà mai més – i tothom s’hauria de donar per advertit.

Es parla més d’educació ara que fa cinc o deu anys: i no passa només durant les meues sobretaules de cap de setmana (majoritàriament compostes, per un estrany atzar, de persones del gremi), sinó al carrer, als mitjans. Hi ha bons motius per a que siga un tema principal, i esperem que ho siga encara més durant els pròxims anys. Però tinc el dubte de si aquest enrenou, aquest diàleg, l’ha encetat la societat mateixa, en un acte reflexiu i madur d’examinar les condicions de la seua pròpia reproducció futura, o si ha estat liderat en excés pel segment més implicat, el de la comunitat docent, que veu més de prop què passa a les aules però que, de la mateixa manera, posa sobre la taula més interessos corporatius en el plantejament dels problemes comuns i en les propostes de solució.

En la meua condició de nouvingut a la comunitat docent, em trobe encara creuant una posició de frontera que ben probablement deixaré arrere amb els anys, fins a instal•lar-me al bell mig d’allò que acabe d’anomenar “interessos corporatius” (horaris, sous, destins, condicions de treball, etc.). Del meu nou paper de “mestre” l’únic que puc dir és que és més difícil i esforçat del que hom pot creure a priori “des de fora”, però que ben mirat no podria ser mai d’una altra manera – i qualsevol intent que “des de dins” es puga fer per a relaxar els enormes esforços i responsabilitats que recauen sobre tot el gremi resulta inacceptable. Cada cop que algú recita “No em vaig fer professor de secundària per a suportar açò”, caldria recordar-li que potser es va equivocar d’inici i continua equivocant-se, i que si fos conseqüent no hauria de perseverar en una feina que, segons el seu propi judici (potser encertat), resulta més complicada que moltes altres per a les quals estaria sobradament capacitat.

Ningú que crega que ser mestre és fàcil deuria ni tan sols intentar ser-ho. Però si la societat sencera ignora aquestes complicacions no sabrà exigir ni recompensar com cal els qui s’hi dediquen. I s’hi juga massa com per a no fer-ho.

Creació

D’una banda, una apropiació simbòlica del món que no només és fragmentària sinó fugaç, frenètica: un mos de cada plat, sabors que se’m barregen, desconcert, esgotament de la gana i del gust. De l’altra, la meua innata obsessió per l’ordre, una espècie d’anhel neguitós de completesa i de puresa formal: tendències personals de què he sabut traure sovint el millor rendiment, però a un cost d’oportunitat altíssim.

Una és la realitat quotidiana de com se’m presenta el món, l’altra el desig de com preferiria re-presentar-me’l. I entremig, un abisme només salvable mitjançant la lògica primer, la metàfora després, i la simple (i arbitrària) associació d’idees en última instància. Aquest meu trajecte d’ordenació personal és un projecte ja vell, arrelat en pensaments de fa un bon grapat d’anys, que aleshores no hagués sabut expressar convenientment i que ara ja no recorde amb la claredat suficient.

El que he tardat massa anys en aprendre, el que ignorava i ara sé, és que el costum mil•lenari de fer aquestes excursions de l’ànima s’anomena “crear”. I que l’estètica sovint no és una troballa, un apèndix possible d’aquestes recerques, sinó un mitjà necessari: l’únic consol a l’abast quan hom, finalment, les reconeix estèrils.