Ut pictura poiesis

Pocs dies després d’anunciar que aviat acabaria la primera temporada d’aquest blog, he posat finalment una foto al meu “perfil blogger”. Podeu veure-la si punxeu en el primer dels enllaços de l’esquerra (o millor, ací): de passada comprovareu com d’obsolet ha quedat, en l’aspecte professional (i en part, l'acadèmic), el que de mi mateix vaig dir en Setembre, quan només havia publicat unes poques anotacions. Pensava que ningú se n’adonaria, que havia penjat la foto al perfil, però no: resulta que alguns camarades blogaires tenen habilitada l’opció de posar-li “cara” als comentaris als seus blogs, i hui mateix m’he trobat, a mi mateix fent ganyotes al costat d’un comentari que havia escrit en no recorde ara quin blog.

No és la foto en què isc més afavorit, eixa és la veritat, però de les que tenia per casa m'ha semblat la més adient. La cara l’he retallada d’una escena en que isc davant del pastís de celebració dels meus 30 anys (d'això farà un parell de mesos). Es nota que em faltava ja poc per a afaitar-me i per a visitar el perruquer (però en el meu cas, la desídia fa d’aquest aspecte descuidat més la norma que l’excepció), duia les mateixes ulleres que duc sempre (i que hauria de canviar algun dia), i una de les meues tantes camises de ratlles tan serioses que potser hauria de renovar ara que ja no sóc un home d’oficina, sinó un “profe” suposadament enrotllat i guai. Isc rient-me, que en mi és bastant habitual encara que no ho semble pel que escric (ho he explicat en alguna altra ocasió, això). En resum, posats a creuar-se amb mi pel carrer un dia a l’atzar (o en una trobada de blogaires, que alguna hauríem d’organitzar...), és bastant probable que la meua pinta fóra dalt o baix la que mostre a la imatge.

Això és el que és: un retrat més o menys improvisat, fidel a la realitat, sense massa retocs ni fingiments. Justament el mateix que he intentat fer ací, exclusivament amb paraules, durant tots aquests mesos: ut pictura poiesis. Per si no ho he aconseguit, continuaré perseverant després d’unes vacances ja pròximes.

2 comentaris:

Marta ha dit...

La foto és perfecta: estàs igual de rebonico i salao que en carn i ossos. En done fe.

Emili Morant ha dit...

No ens confonguem: justament perquè isc tal i com sóc en realitat, la foto NO és perfecta. La perfecció és una altra cosa - sovint irreal, però, i què?