Primera temporada

Maig serà l'últim mes de la primera temporada d'aquest blog. No sé quina ni quan serà l'última anotació, però després vindran unes vacances internàutiques que amb, independència d'haver-me-les o no guanyat, em faran bona cosa de falta: tindré altres ocupacions, tot seguit, o millor dit, les mateixes d'ara, però intensificades (acabar el curs al meu institut i a la UOC, i passar tan dignament com puga pel procés de les oposicions). Tanmateix, he dit “primera temporada” i “vacances”, la qual cosa duu implícita que, si no passa res (i no veig perquè hauria de passar), aquest blog tornarà a estar actiu al cap d'un mes o dos, en aquesta mateixa adreça i ben probablement amb el mateix títol, autor, format, estil, temes i freqüència d'actualització. Aquesta absència de canvis previstos es deu en part a la mandra i el costum, però també a la sensació (reconfortant i engrescadora alhora) que aquest espai m'ha servit per al que crec que m'havia de servir: mantindre l'hàbit (relativament recent en el meu cas) d'escriure sobre algunes qüestions recurrents i de passada, sentir-me part d'una espècie d'associació, de grup, que he acabat sospitant que està format per alguna cosa més que una simple juxtaposició d'esperits solitaris i egos exhibicionistes.

Tinc pendent “demostrar-ho” recuperant alguns textos de temporades anteriors (de “projectes” anteriors, si ho preferiu), però aquest ha estat ja el meu tercer “curs blogger”. I ha estat el millor fins ara: primer pel que fa a la riquesa de la meua experiència personal, i possiblement també pel que fa a la qualitat o interès de les meues notes (sempre dins de les limitades ambicions a què respon). Si inicialment vaig pensar que el blog podia servir de “repositori” d'alguns dels meus textos del Màster/Doctorat, un any després me n'adone que aquesta no ha estat una de les seues funcions principals. Ha estat més aviat al contrari: ara que em queden menys mesos per a acabar el Màster dels que han passat des que el vaig iniciar, crec que les meues possibilitats de continuar gaudint en el futur de tot allò que m'agrada aprendre i reflexionar passen més pel manteniment lliure i desimbolt d'un espai com aquest que de la submissió a una disciplina acadèmica per a la qual no em queden ja ni edat ni forces (almenys per a fer-ho a distància i fora d'hores). Ben prompte no serà “universitat” el que em demane el cos (ni “temari d'oposicions”), sinó quelcom menys ortopèdic, més plaent: això ho hauria de notar sobretot en tindre un pla personal de lectura (o de “consum cultural”, si ho preferiu) més lliure, més obert, però pel que fa a l'escriptura ja em va bé aquest bon costum que, ho he dit sempre, sense la xarxa no hagués estat mai possible.

[Algun dia futur, a Estocolm (que crec que és on es fan aquestes coses), algú més o menys de la meua edat recollirà un Premi Nobel de Literatura i el seu discurs començarà dient: “Jo vaig començar a escriure perquè em vaig obrir un blog, a principis de segle...”. I jo, que ho veuré a les notícies des d'alguna sala de la meua residència d'ancians (ja sabeu a quines edats se solen donar aquestes distincions) m'ho faré damunt del dodotis per l'emoció que solen proporcionar aquesta classe de comunions generacionals. Que Déu em done edat i ulls per a veure-ho. ]

Però de moment, no estic encara de “vacances de blog”. Tinc pendents (i faré el possible per a que no queden per a la pròxima temporada) un parell de comentaris sobre dos llibres de poesia, potser algun altre sobre política (el més interessant que passa últimament és la lenta descomposició de la dreta espanyola, que no la valenciana), i de segur alguna nota desllavassada, de les que escric al vol, sobre la creixent angoixa que em “toca” viure aquestes darreres setmanes abans de les oposicions. He de dir que aquesta angoixa no serà, en cap cas, tanta com vaig passar fa un any: en general, la meua “vivència del temps”, el meu intent de gestionar les hores de cada dia de forma racional (industrial, en ocasions) està resultant menys malaltís, més suportable, des que sóc professor de secundària. Allà on abans tenia una llarga jornada d'oficina i una compactada agenda personal, ara tinc unes molt intenses sessions de classe de Matemàtiques, que exigeixen estar al màxim durant bona part del matí, i unes vesprades més tranquil·les, més llargues. No es que faça menys feina (preparar les classes em duu encara més temps que a algú més veterà), però la seua distribució al llarg del dia, en quant a importància, intensitat, i horari, és més equilibrada. Si el pròxim curs continua essent així, ja tindré ocasió de parlar-ne ací mateix...