Creació

D’una banda, una apropiació simbòlica del món que no només és fragmentària sinó fugaç, frenètica: un mos de cada plat, sabors que se’m barregen, desconcert, esgotament de la gana i del gust. De l’altra, la meua innata obsessió per l’ordre, una espècie d’anhel neguitós de completesa i de puresa formal: tendències personals de què he sabut traure sovint el millor rendiment, però a un cost d’oportunitat altíssim.

Una és la realitat quotidiana de com se’m presenta el món, l’altra el desig de com preferiria re-presentar-me’l. I entremig, un abisme només salvable mitjançant la lògica primer, la metàfora després, i la simple (i arbitrària) associació d’idees en última instància. Aquest meu trajecte d’ordenació personal és un projecte ja vell, arrelat en pensaments de fa un bon grapat d’anys, que aleshores no hagués sabut expressar convenientment i que ara ja no recorde amb la claredat suficient.

El que he tardat massa anys en aprendre, el que ignorava i ara sé, és que el costum mil•lenari de fer aquestes excursions de l’ànima s’anomena “crear”. I que l’estètica sovint no és una troballa, un apèndix possible d’aquestes recerques, sinó un mitjà necessari: l’únic consol a l’abast quan hom, finalment, les reconeix estèrils.