El riu del temps i les paraules

Recordaré sempre amb una barreja de simpatia i gratitud, i qui sap si amb una miqueta de nostàlgia, aquests meus primers mesos de professor a Elx. Certament, hi ha hagut uns pocs moments difícils, però no massa: els he comentat ací mateix, encara que d'una forma abstracta i mig críptica. Han estat simplement els suficients per a confirmar-me que aquesta no serà una tasca fàcil, i que per tant la meua decisió de mamprendre-la ha sigut del tot encertada. De moment, m'he posat un aprovat justet: ja aniré “a per nota” el curs vinent, o quan puga.

Per contra, no puc sinó jutjar d'inútils, de desaprofitats, aquests mateixos mesos passats a Santa Pola, al pis on m'he quedat a viure sol aquestes llarguíssimes (i per a mi, recentment estrenades) vesprades d'entre setmana. Ni ha estat el lloc adequat per a fer les coses que m'agrada fer (tinc la vida ja muntada a casa, entre Almoines, Gandia, i alguna pacífica vesprada a la Plana de la Font), ni he tingut les ganes ni els ànims de fer el que em tocava fer (preparar-me per a unes oposicions imminents en què només aspire ja a una mediocritat poc profitosa). Potser he aprés a viure amb menys pressió de temps i d'obligacions, però a banda de l'escàs mèrit que té aquest aprenentatge, cal no oblidar que la meua lluita diària contra els rellotges ha estat suficientment fructífera durant els últims anys com per a no abandonar-la del tot ara, en aquestes millors condicions horàries.

Em fa por aquest desaprofitament: en mi pot ser més autodestructiu que l'excés que li és contrari. Per això em caldrà tindre cura de mi mateix i del temps valuosíssim que em tocarà viure sense angoixes. Ho dic sobretot perquè el dia que escriga la meua pròxima nota en aquest diari hauran passat el curs i els exàmens; estaré ja a les llistes de l'atur i disposaré de més temps del que hagués desitjat mai (dels diners no podré dir el mateix). Aquesta circumstància pròxima no hauria de fer les entrades d'aquest blog ni més llargues, ni més tristes, ni menys serenes del que crec que són. Al contrari: la paraula no hauria de ser sinó el vernís finíssim en què deixem la nostra empremta sobre les persones i les coses, la matèria d'una petita ontologia, domèstica i discreta. Si he de tindre més temps, que siga per a dedicar-lo a les persones i les coses, no per a les paraules. He intentat recordar aquest precepte íntim cada cop que m'he adonat que l'incomplia, i me l'han dut de nou a la memòria aquests versos de Joan Vinyoli, recentment descoberts entre el misteri i la joia, amb què m'acomiade de vosaltres fins l'estiu.

LES AIGÜES

No el riu quiet de les paraules,
sinó l'espai obert que transparenten,
on l'aigua veritable corre lliure
per a la set. Posat a la ribera,
vençut i gairebé sense ni esma
de beure, tot de sobte, quina deu
m'inunda, m'il•lumina?

És ara quan afirmo,
coses, que sou, m'entre m'estic
bevent aquestes aigües de silenci
que brollen de vosaltres,
i sóc un àmbit on el cant circula
com una sang, on tot, a cada instant,
és únic i perfet i perdurable.

Joan Vinyoli (1914-1984), dins “El callat” (1955)
Extret de “Poesia Completa”, Edicions 62

7 comentaris:

Juli Capilla ha dit...

Emili, els teus amics blocaires no t'oblidaran, durant aquest breu parèntesi que tu mateix t'has imposat o a què t'han obligat les circumstàncies vitals i professionals.

Esperem, això sí, ja que en tenim el privilegi, de gaudir de la teua conversa de viva veu, mai millor dit.

Ja ens veurem, doncs, aquests dies, si és possible.

Emili Morant ha dit...

La veritat és que si deixe d'escriure no serà per la feina que estic fent per a les oposicions. Quan vaig decidir, fa un temps, que pararia, creia que eixe era un bon motiu. Però la realitat és que la meua intensitat d'estudi és baixa, molt baixa, com si després de tant de temps al límit, fent les coses fora d'hores, ara em negara ni tan sols a fer-les quan toca. Faré les opos el millor que puga, i després vorem. Ja vos ho contaré.

Ens veiem prompte, en qualsevol dels casos.

Vista Parcial ha dit...

Doncs, molta sort en les oposicions. Espere que ens veiem a Gandia, tot i que aleshores ja hauràs tornat a la teua activitat blogaire.

Anònim ha dit...

BONA SORT! EN LES OPOSICIONS MAI NO SE SAP.

Corpi ha dit...

Preparar unes oposicions són un bon motiu per parar d'escriure, però és veritat que de vegades falta algo més que temps i ganes d'escriure. Bona sort.

novesflors ha dit...

Jo també et desitge molt bona sort en les oposicions.

Browner...Seguro? ha dit...

Bones oposicions... jo en Juliol no estare... estare de vancances a Italia... en Agost el visitare