Recompensar i exigir

Potser la primera de les tasques que la societat hauria de fer amb els seus docents és reconéixer-los (d’alguna de les formes en què aquest reconeixement pot fer-se efectiu) l’heroisme, la voluntat amb què assumeixen la seua tasca educadora, la forma en què exerceixen una professió que, de tant en tant dóna les majors alegries, però que ben sovint fa dubtar a cada mestre, a cada professor, de les possibilitats i del sentit que ha d’atribuir a la seua activitat, rutinària i cíclica, de donar forma a un material tan fràgil com la natura humana. Això sí, just després d’aquest merescut reconeixement, hauria de venir l’exigència, el mandat exprés a tota la comunitat docent, de perseverar en els seus sacrificis: una societat que no demana el màxim als qui tenen les majors responsabilitats relatives al seu futur és una societat suïcida.

A més, tinc la sospita que aquest reconeixement i aquesta exigència no haurien de dependre de condicions circumstancials (la gestió política, les formes canviants de vida, etc.), sinó que probablement es troben en el nucli, en l’essència indefugible de tota activitat docent: un alumne de sis o catorze anys és el que és, un exemplar indòmit i sensible, tant si el tens en barracons com si el tens davant una pissarra electrònica. Crec que la creixent derivació cap a l’escola (l’institut, també) de part de les funcions socialitzadores que abans tenia la família, la comunitat més pròxima, és gairebé irreversible: si alguna volta donar classe fou una tasca senzilla, no ho serà mai més – i tothom s’hauria de donar per advertit.

Es parla més d’educació ara que fa cinc o deu anys: i no passa només durant les meues sobretaules de cap de setmana (majoritàriament compostes, per un estrany atzar, de persones del gremi), sinó al carrer, als mitjans. Hi ha bons motius per a que siga un tema principal, i esperem que ho siga encara més durant els pròxims anys. Però tinc el dubte de si aquest enrenou, aquest diàleg, l’ha encetat la societat mateixa, en un acte reflexiu i madur d’examinar les condicions de la seua pròpia reproducció futura, o si ha estat liderat en excés pel segment més implicat, el de la comunitat docent, que veu més de prop què passa a les aules però que, de la mateixa manera, posa sobre la taula més interessos corporatius en el plantejament dels problemes comuns i en les propostes de solució.

En la meua condició de nouvingut a la comunitat docent, em trobe encara creuant una posició de frontera que ben probablement deixaré arrere amb els anys, fins a instal•lar-me al bell mig d’allò que acabe d’anomenar “interessos corporatius” (horaris, sous, destins, condicions de treball, etc.). Del meu nou paper de “mestre” l’únic que puc dir és que és més difícil i esforçat del que hom pot creure a priori “des de fora”, però que ben mirat no podria ser mai d’una altra manera – i qualsevol intent que “des de dins” es puga fer per a relaxar els enormes esforços i responsabilitats que recauen sobre tot el gremi resulta inacceptable. Cada cop que algú recita “No em vaig fer professor de secundària per a suportar açò”, caldria recordar-li que potser es va equivocar d’inici i continua equivocant-se, i que si fos conseqüent no hauria de perseverar en una feina que, segons el seu propi judici (potser encertat), resulta més complicada que moltes altres per a les quals estaria sobradament capacitat.

Ningú que crega que ser mestre és fàcil deuria ni tan sols intentar ser-ho. Però si la societat sencera ignora aquestes complicacions no sabrà exigir ni recompensar com cal els qui s’hi dediquen. I s’hi juga massa com per a no fer-ho.

4 comentaris:

Vista Parcial ha dit...

Segons em vas dir alguna volta, Emili, la falta de comentaris significava l'acord dels lectors. De tota manera pense que, de vegades, és bo explicitar l'acord i així ho faig.

Marta ha dit...

Des de la facultat ja ens ensenyen a repartir les culpes: la societat neocapitalista acostuma als xiquets a tindre les coses ràpid i fàcil, i per això a l'aula ens costa tant fer-los treballar. El cas és que moltes voltes els mestres pequem del mateix: voler tindre a uns alumnes quietets i aplicats, ràpidament i sense esforç. Certament, un reconeixement per part de la societat ajudaria en la tasca docent. Però un tant d'autocrítica no aniria malament.

Emili Morant ha dit...

La falta de comentaris també pot voler dir que els lectors van de cul - almenys és el meu cas darrerament, tinc pocs moments de connexió i "lectura" tant des de casa com des de Santa Pola.

Marta: més o menys eixa és la idea. És completament "contra natura" que personetes de dotze o catorze anys estiguen assegudes i callades en una aula durant una hora resolent sistemes d'equacions. Un professor que no entenga que eixe és el punt de partida de qualsevol tasca docent pot passar-se dècades lamentant-se de les instal·lacions, dels pares, del govern... Eixes queixes solen estar justificades - però responen a aspectes parcials d'una tasca que té condicionants fonamentals i irresolubles per la via administrativa...

Bé, ja ens arribarà també a nosaltres el moment de la lamentació contínua :-))))

Valldalbaidí ha dit...

A vore, en tot el que he exposat teniu raó. El que passa, i voldria equivocar-me, és que acabeu d'arribar a este món (dur món i ningú no havia dit que fóra d'una altra manera...). Però els que ja hem fet més de 20 anys llargs de classes... podríem contar i comptar moltes coses... Però n'hi ha una que sí que ens fa la punyeta: la desautorització (per part de pares i mares i gran part de la societat) de la nostra faena. I això sí que fa mal.
De tota manera, com m'heu sentir dir: sort que ens agrada la faena que fem.
Bona vesprada