Recompensar i exigir

Potser la primera de les tasques que la societat hauria de fer amb els seus docents és reconéixer-los (d’alguna de les formes en què aquest reconeixement pot fer-se efectiu) l’heroisme, la voluntat amb què assumeixen la seua tasca educadora, la forma en què exerceixen una professió que, de tant en tant dóna les majors alegries, però que ben sovint fa dubtar a cada mestre, a cada professor, de les possibilitats i del sentit que ha d’atribuir a la seua activitat, rutinària i cíclica, de donar forma a un material tan fràgil com la natura humana. Això sí, just després d’aquest merescut reconeixement, hauria de venir l’exigència, el mandat exprés a tota la comunitat docent, de perseverar en els seus sacrificis: una societat que no demana el màxim als qui tenen les majors responsabilitats relatives al seu futur és una societat suïcida.

A més, tinc la sospita que aquest reconeixement i aquesta exigència no haurien de dependre de condicions circumstancials (la gestió política, les formes canviants de vida, etc.), sinó que probablement es troben en el nucli, en l’essència indefugible de tota activitat docent: un alumne de sis o catorze anys és el que és, un exemplar indòmit i sensible, tant si el tens en barracons com si el tens davant una pissarra electrònica. Crec que la creixent derivació cap a l’escola (l’institut, també) de part de les funcions socialitzadores que abans tenia la família, la comunitat més pròxima, és gairebé irreversible: si alguna volta donar classe fou una tasca senzilla, no ho serà mai més – i tothom s’hauria de donar per advertit.

Es parla més d’educació ara que fa cinc o deu anys: i no passa només durant les meues sobretaules de cap de setmana (majoritàriament compostes, per un estrany atzar, de persones del gremi), sinó al carrer, als mitjans. Hi ha bons motius per a que siga un tema principal, i esperem que ho siga encara més durant els pròxims anys. Però tinc el dubte de si aquest enrenou, aquest diàleg, l’ha encetat la societat mateixa, en un acte reflexiu i madur d’examinar les condicions de la seua pròpia reproducció futura, o si ha estat liderat en excés pel segment més implicat, el de la comunitat docent, que veu més de prop què passa a les aules però que, de la mateixa manera, posa sobre la taula més interessos corporatius en el plantejament dels problemes comuns i en les propostes de solució.

En la meua condició de nouvingut a la comunitat docent, em trobe encara creuant una posició de frontera que ben probablement deixaré arrere amb els anys, fins a instal•lar-me al bell mig d’allò que acabe d’anomenar “interessos corporatius” (horaris, sous, destins, condicions de treball, etc.). Del meu nou paper de “mestre” l’únic que puc dir és que és més difícil i esforçat del que hom pot creure a priori “des de fora”, però que ben mirat no podria ser mai d’una altra manera – i qualsevol intent que “des de dins” es puga fer per a relaxar els enormes esforços i responsabilitats que recauen sobre tot el gremi resulta inacceptable. Cada cop que algú recita “No em vaig fer professor de secundària per a suportar açò”, caldria recordar-li que potser es va equivocar d’inici i continua equivocant-se, i que si fos conseqüent no hauria de perseverar en una feina que, segons el seu propi judici (potser encertat), resulta més complicada que moltes altres per a les quals estaria sobradament capacitat.

Ningú que crega que ser mestre és fàcil deuria ni tan sols intentar ser-ho. Però si la societat sencera ignora aquestes complicacions no sabrà exigir ni recompensar com cal els qui s’hi dediquen. I s’hi juga massa com per a no fer-ho.