Entrevista + Recital

La primera vegada que he eixit en un llibre ha estat al de la Catosfera'08, i la primera vegada que algú m'ha entrevistat ha estat per causa d'aquesta mateixa publicació, en l'article que Vicent Baydal ha preparat per a Pàgina26 i podeu llegir ací. No diré que no em facen il·lusió aquestes dues "primeres ocasions" (clar que sí!), però el que ja he expressat en més d'una ocasió en notes anteriors és el meu rebuig de cap classe d'excessos ciberentusiastes. Tal i com dic en la resposta a la pregunta que em feia Vicent a l'entrevista, el meu apropament inicial a l'escriptura es fa des d'un àmbit relativament allunyat del de la creació literària, i és probable que es mantinga a una distància que resultarà sempre evident per als qui em llegeixen. Qui no sàpiga advertir una diferència notable, substancial, entre la classe de notes que escric ací i la literatura que hom espera trobar als llibres, és que no està llegint els llibres que hauria de llegir: i això no és falsa modèstia, és quelcom que podria dir de molts dels blogs per on m'agrada passejar-me habitualment.

Tanmateix, voldria enllaçar aquest meu escepticisme sobre la literaturitat de les distintes formes d'expressió i testimoni a la xarxa amb una altra classe d'escepticisme, en aquesta ocasió "generacional", sobre el qual he llegit algun comentari darrerament (l'última ocasió fou en el blog de J. C. Girbés: ací, ací i ací). Sembla que la gent de la meua edat no fa llibres (novel·les, poemes, etc.) d'èxit o de la qualitat que s'esperava dels qui hem tingut el privilegi històric d'encetar l'ensenyament en valencià. Una resposta temptadora a aquesta classe de queixa relativa a la renovació literària és la dels "ciberoptimistes", que veuen en el blog la forma d'expressió preferent de la gent jove, de qui podem esperar grans coses (obres, llibres, premis, èxit) a pocs anys vista. He aclarit més amunt que no compartisc aquesta classe d'entusiasmes.

La meua resposta, que és obertament una "eixida per la tangent", és molt més simple: no tinc la més remota idea de si la gent de la meua edat escriu millor o pitjor que els qui tenen deu o vint anys més, o de si es troben amb vés-a-saber quines barreres editorials, o tot el contrari. Ni idea: honestament, a penes els llegisc (no és que n'estiga orgullós, però és la veritat). L'únic que sé és que no ens van educar en valencià per a escriure llibres: com a molt, per a poder llegir-los. I si fa trenta, quaranta anys, no hi havia possibilitat més fructífera per a l'exercici de la valenciania que la dignificació literària de la llengua, ara en tenim moltes més: donar classes de Matemàtiques en valencià (una oportunitat que no sé dir si no l'he tinguda enguany o no m'he atrevit a aprofitar-la), treballar d'advocat, en un ajuntament usant la nostra llengua, i llegir algun llibre en valencià de tant en tant (de Harry Potter o d'algun poeta local, és igual). Els blogs (com aquest) tenen més a veure amb l'ampliació de les possibilitats d'ús del valencià (per a parlar de política, de sexe o del que siga) que amb cap renovació literària que si no arriba (cosa que, com he dit, ignore) tampoc passa res: ben a gust canviaríem la meitat dels qui fan llibres en valencià (o dels qui pretenen fer-los) pel doble de lectors, o d'usuaris normals de l'idioma. No he ocultat en cap moment que la meua és l'opinió d'algú aliè al xicotet món de la literatura - però es tracta de la classe de qüestions en què una certa distància pot ajudar a relativitzar segons quina classe de "problemes".

* * * *

Hui divendres, a les 20:00h en el Casal Jaume I, hi ha un del tants recitals poètics que se celebren allà darrerament: participen Christelle Enguix (Beniarjó), Teresa Pasqual (el Grau) i Josep Lluís Roig (d'Oliva, i que manté un blog des de fa un temps). Intentaré aprofitar que és divendres i hauré tornat ja a casa per a assistir: aquesta és la classe d'actes a què era addicte quan treballava i vivia a Gandia, i que voldria tornar a gaudir tan prompte com acabe el curs. Com que aquest retorn coincidirà aproximadament amb la Universitat d'Estiu de Gandia (les dues setmanes més denses de cada any en la vida cultural gandiana) i amb el meu retorn blogger, espere poder fer-vos alguna crònica, alguna reflexió.