Aimia (II)

Si revise les meues darreres anotacions, comence a detectar senyals de degeneració, d’incompliment d’algunes de les que en altres moments han estat les meues pròpies normes d’"etiqueta", o almenys han pretès ser-ho. He escrit entrades massa llargues, i que parlen massa sovint del mateix tema: la pròpia (o aliena) activitat d’escriure. Tres errors que m’agrada evitar: longitud excessiva, repetició, autorreferencialitat. I més faltes d’ortografia i expressió de les que m'agradaria cometre. Un bon moment per a unes vacances.

Per això mateix hui callaré jo per a copiar el que us havia promès: un dels poemes del darrer llibre de Juli. No em sabia decidir, i he triat aquest perquè és un dels que més m’agradava i no és massa llarg (ja sabeu, els inconvenients de la lectura en pantalla), encara que en conjunt els poemes d'"Aimia" tenen una longitud en versos bastant uniforme. No diré més (ja he parlat més avall del llibre): ara em toca cedir la paraula.


PACTE DE SILENCI

Ja sé que ho saps, però dissimules,
que et fas la desentesa, que fas l'orni,
que simules una sordesa irreparable,
una ceguesa irreversible, profunda.
Fas com si els mots no fóren per a tu,
com si no significaren allò que signifiquen,
com si la semàntica no fóra la mateixa,
com si el poema no diguera exactament
allò que diu d'una manera tan diàfana
i planera com atrevida i insolent;
com si aquests versos foren només un joc
innocu que fa bonic, que adula, que afalaga.
Saps, però, tan bé com jo, que aquests versos
no evoquen cap sirena, no emulen
cap espuri ritual de poetes florals,
no fan bonic en cap convocatòria,
no són cridats per fer el joglar en una trista
convenció d'empresaris bagassers
i incestuosos, en una reunió feixuga i avorrida.
Aquests versos trasllueixen un amor
que no sap de cap pacte o transacció,
que tempera el sexe de mala gana,
que intenta defugir els subterfugis,
que mira d'evitar els circumloquis,
que vol anar-hi al gra, mirar-te als ulls
i dir-te amb un lleu balanceig del cap
que accepte a desgrat i de mal cor
el pacte de silenci que m'imposes.

Juli Capilla (València, 1970 - La Font d'En Carròs ?)
"Aimia" (2008), Editorial Aguaclara, Col·leció L'Aiguader nº 22