La vida divertida

[ He pogut desfer-me finalment de les dues pràctiques que he retardat i acumulat durant la setmana sencera que ha transcorregut des de la seua data límit – i aquest mig alleujament no em lleva de damunt un sentiment de cansament, mediocritat i vergonya. No és açò el que m’animava a tornar a la universitat, certament – però d’aquest tema ja he parlat els últims dies, i no escric tant ací com per a permetre’m el luxe de repetir-me (i tanmateix, ho faig a tota hora...) ]


Per molt personal que siga l’escriptura, sempre hi ha diferències entre el blog i l’home, el text i l’autor. Això només podem constatar-ho reflexivament, respecte de nosaltres mateixos, i en part també respecte de les (sempre poques) persones de qui coneixem alhora la presència real i el registre hipertextual. En aquest sentit puc dir-los als curiosos, i sense entrar en més detalls, que Marta i Juli no són en la realitat massa distints del que un observador exterior podria inferir de la lectura dels seus blogs: una neo-hippie espontània i optimista, i un frontennista líric que igual tira de braç que de ploma. Això ja revela d'ells una adequació entre la persona, l’estil i els continguts de què jo mateix, sense anar més lluny, no podria presumir.

Una de les separacions radicals que em venen al cap ara entre l’Emili que viu i l’Emili que escriu és l’absència absoluta de sentit de l’humor en els textos que he anat acumulant ací al llarg d’aquests cinc mesos (i algunes altres notes anteriors ja dispersades). Res que faça pensar en el terror que despertava el meu sarcasme entre alguns dels meus companys universitaris (de la universitat de veres, no la d’ara, que és virtual), ni en la banqueta i micròfon amb peu que em regalaren els meus companys de feina a Barcelona per a impulsar la meua (mai iniciada) carrera de monologuista. En aquestes notes no hi ni traça de tot això: només algunes lamentacions repetitives, dissertacions massa serioses sobre xifres i lletres, i algunes poques anècdotes sense gràcia.

Aquesta seriositat excessiva és fruit de l’edat i del mitjà. En el món adult (a què em vaig incorporar de colp, quasi sense voler, tan aviat vaig xafar una oficina fa set anys i mig) he hagut de mesurar les meues paraules, els meus actes, més del que mai ho he fet en altres ambients – les relacions ja no estan regides per la intimitat i la complicitat pròpies de l’adolescència, sinó per una fràgil cordialitat que convé no forçar. En relació al mitjà, l’escriptura també posa fre al poc que en mi resta d’espontani: hi ha expressions que em salten al vol en una conversa (ben sovint destrellatades i bròfegues) que no hauria de permetre’m reproduir per escrit en un espai com aquest – que en principi podria visitar qualsevol i demana un cert decòrum. Ni tan sols un hipotètic anonimat a la xarxa aconseguiria alliberar-me d’aquesta classe de reserves: en aquest país tan petit en què vivim, un pseudònim només funciona de veres quan se’n fa un ús quasi tan moderat i restringit com el que hom faria amb el propi nom.

No és res de nou per a qui em llegisca que sé parlar de poques coses més a banda de mi mateix. El que potser no havia explicat, i resulta més greu encara, és com en el propi procés d'escriptura he acabat mutilant el que de més graciós té el meu personatge. L’”altre jo” seria, de lluny, més divertit: però l’intent de descriure’l quasi m’obligaria a endinsar-me en els territoris de la ficció - una aventura que per a altres seria art, per a mi una insensatesa...