Il·lustració, identitat i ciència

[ Feia setmanes que no penjava del blog cap contribució meua als debats del Màster que curse a la UOC. Copie aquesta, que he escrit hui mateix, perquè és una de les més independents de context (lectures obligatòries, aportacions dels companys, etc.) que he fet per a l’assignatura “Introducció a la Societat de la Informació i el Coneixement”. A més, enllaça amb alguns dels meus temes preferits i sempre pendents, com la tradició (religiosa o idiomàtica) o el potencial emancipador de la ciència. ]

1) Si som “simplistes” (i ací ens veiem mig forçats a ser-ho), podem afirmar que entre els grans titulars del que anomenem Il•lustració no trobarem referències a la “identitat”. Les identificacions entre “llengua” i “poble” les devem ja als inicis del Romanticisme, i la idea que la història i la tradició són un component substancial del que suposa “ser humà” hagués espantat més d’un dels il•lustrats (que veien en les tradicions, especialment les religioses, una llosa irracional de què alliberar-se i no quelcom en què sostenir la nostra humanitat). És a dir: hi ha traces evidents de l’herència il•lustrada en els desigs (expressats per alguns companys al fòrum de l’assignatura) d’un govern transnacional que vetlle per la pau, el comerç just, i la felicitat de la humanitat. Però la identitat i la classe de seguretat que l’home contemporani cerca en l’entorn geogràfic, la tradició, la família, la fe, són les grans bandejades del projecte il•lustrat en les seues distintes versions pràctiques, com la jacobina o la marxista.

Per exemple, és des d’aquesta perspectiva marxista que Hobsbawm formula les seues tesis, en ocasions exagerades (i fins i tot sarcàstiques quan les escriu en els seus llibres), contra els nacionalismes contemporanis. És necessari concedir-los a il•lustrats i marxistes l’encert de posar èmfasi en l’erradicació de la pobresa, la ignorància i la superstició en vistes a la consecució d’una felicitat humana “global” (per dir-ho anacrònicament). Però avui dia cal reconèixer també entre aquestes “primeres necessitats” la d’aturar el ràpid esvaïment de moltes formes de tradició i arrelament. Aquestes herències contribueixen a la felicitat humana de forma més substancial i variada del que hagueren pensat en el segle XVIII: el fonamentalisme o el nacionalisme violent són, en part, reaccions extremes, productes derivats d’aquest ràpid desdibuixament de la identitat.

2) En l’arbre genealògic de les nostres “grans paraules”, sovint se cita equivocadament la Ciència com a filla de la Il•lustració, quan la realitat històrica és la contrària. Fou Voltaire qui presencià emocionat el soterrar multitudinari de Newton, i fou Kant qui començà la seua reconstrucció teòrica del món des de l’admiració pels científics que el precediren, per a ocupar-se després (cronològicament i lògicament) de les tradicionals grans preguntes de l’home sobre la llibertat i la bellesa. Als il•lustrats no els devem la ciència, però sí els pertoca el mèrit de reconèixer dos valors positius del desenvolupament científic: el d’alliberar les consciències del pes d’una tradició plena d’error i superstició, i la possible aplicació pràctica de la ciència en la millora de la vida de la humanitat.

No vull forçar en extrem el paral•lelisme, però nosaltres, en aquests inicis de segle XXI ens trobem també en una cruïlla històrica semblant: hem heretat (i veiem créixer encara) un desenvolupament tècnic i material sense precedents, però coneixem també els errors que una tradició ja de segles (que ara és la de la pròpia Il•lustració) ens ha fet cometre: l’exterminació humana mitjançant mètodes científics, la destrucció de la natura i en molts casos de la diversitat de les formes de vida en comunitat que poblen la terra. Matisar eixa pròpia herència de valors és la forma d’Il•lustració que ens toca practicar a nosaltres ara: i per a fer-ho no servirà de massa relativitzar o demonitzar el paper de la ciència i la tècnica, ni predicar cap retorn a la tribu, sinó pensar la contribució que la ciència i la identitat fan a la felicitat humana amb les mateixes ferramentes crítiques que hem heretat dels il•lustrats. En la mesura en què en aquesta assignatura hem reflexionat críticament sobre els avenços tècnics (com Internet) i el seu impacte en les nostres vides, crec modestament que estem complint amb aquest nou programa il•lustrat.