Enfant terrible

La precocitat és d’aquesta classe de virtuts que és perillós lloar desmesuradament – al capdavall, és la que més temps ha de resistir la persistent oxidació causada pel costum, el desànim, o fins i tot el propi elogi. Potser hi ha un punt d’enveja en aquesta apreciació meua: tinc edat suficient com per a comprovar que cada any el món va omplint-se de gent més jove, més brillant, amb més futur. No és que no meresquen el nostre aplaudiment, però potser els convé, i ens convé a tots, que siga moderat, condicional - un dipòsit més que no una hipoteca.

Però hi ha alguna cosa més que enveja disfressada en aquesta cautela que ara recomane. Hi ha també l’experiència, sovint amarga però enriquidora. Hi ha l’estúpida tranquil•litat de saber que mai més tornaré a fer tan bé com abans cap de les coses en què vaig ser precoç. I hi ha, finalment, la certesa que per a mi és ja tard com per a arribar massa prompte enlloc, si no és a aquesta estranya nostàlgia d’allò que, ben probablement, no vaig ser mai.

[Sóc incorregiblement enrevessat: si el que jo volia era parlar de Fernando Alonso...]

4 comentaris:

maite ha dit...

Jo encara sóc precoç, menege les orelles, que molta gent no sap.
Maite

Emili ha dit...

Ostres, jo també sé! A més, com que duc ulleres no només se'm veu menejar les orelles, sinó que el món sencer se m'apropa i allunya... i em marege!

Juli Capilla ha dit...

Ànim, Emili! En realitat, la història personal de cadascú es mesura tant o fins i tot més que pels èxits, pels fracassos. Però cal continuar.

Emili ha dit...

Els fracassos sempre tenen quelcom de noble i tràgic. Però el que faig jo (fugir de tot el que he acabat sabent fer bé) és quelcom més ridícul, de comèdia - la llàstima és no tindre més gràcia per a explicar-ho. Ho intentaré algun dia.