L'imperialisme domèstic del televisor

Entre que estic quasi sempre sol i no m’he molestat encara en moblar-lo, havia aconseguit mig oblidar com de menut és el meu pis nou, on visc des de fa dos mesos. Per a recordar-me eixa mancança d’espai han bastat un parell de dies de tranquil·la convivència, i una agradable visita - la primera que rebíem, dels meus cunyats i nebots (són les paraules més serioses que he après a dir d’un temps ençà – bé, i també “sogres”...). Aquesta reduïda reunió familiar em va confirmar que sóc un amfitrió tan inepte com sospitava: vaig estar tot el dinar amb la sensació contínua que faltava alguna cosa a taula, i tan aviat com descobria quina era, Marta ja estava duent-la de la cuina... L’únic que em redimí de la meua incompetència va ser l’escurada de proporcions mítiques amb què em vaig enfrontar per la vesprada – i que vaig amenitzar com mereixia, amb quatre capítols d’audiollibre sobre l’Orestíada d’Èsquil.

Ja imaginava, quan vaig comprar el pis, que setanta metres quadrats no donarien per a massa (el meu sou tampoc donava per a molt més), però el que em faltava, i vaig acumulant poquet a poquet, era una vivència de l’espai compartible i de l’espai íntim, que és quelcom que no es mesura en metres quadrats. La primera nota que prenc d’aquests darrers dies té a veure amb la televisió, que per plana que puga arribar a ser (la meua no ho és, encara) no deixa d’ocupar una quota excessiva de l’espai d’un pis tan menut: el soroll que no deixa cap racó verge, la quasi inevitable configuració del menjador al voltant de la pantalla... Contra el que tòpicament sol afirmar-se, jo no sabria viure (bé, s’entén) sense televisió, i la idea de la parella o la família unides davant la caixa lluminosa no se’m presenta més alienant ni apocalíptica que les que hem heretat d’èpoques passades – la família unida pel càstig de la fam, la terra i la ignorància, o per la xicoteta dosi d’opressió domèstica, jeràrquicament administrada, que un fals enyor ens fa associar amb els “valors”, el “respecte”, i totes eixes coses. La televisió uneix, certament – però cal que aquesta classe d’unió no siga sagramental, obligatòria i contínua, i això no és immediat d’aconseguir quan les rialles o les explosions de cada sèrie o pel·lícula arriben a cada racó de casa.

El dia que tinga una televisió nova serà segurament (em conec, sóc dèbil) un caríssim prodigi tecnològic – i això explica que no puga posar-li encara data a aquesta inevitable adquisició. Però potser més que el tamany (secundari en un pis on és impossible veure la tele de massa lluny) hauré de mirar com de factible és escoltar-la amb un bon sistema d’auriculars. El resultat extrem de tot plegat pot acabar assemblant-se a una família silenciosa, com de somnàmbuls – sí, però capaç de resistir-se a l’imperi del televisor amb les seues pròpies armes.

2 comentaris:

Juli Capilla ha dit...

Emili,

El dinar va ser fantàstic, i la conversa, millor encara. I el piset és xicotet però per ara -i per molts anys, tants com la butxaca ho impose- li pots traure un bon profit.
I és veritat, la tele està molt bé. És com tot: depèn de l'ús que en fem...

Emili ha dit...

Uf, sí, depèn de l'ús que en fem. Poques hores després de marxar vosaltres li vaig dir a Marta: "Ei, vols que mirem en DVD el primer capítol d'una sèrie? Compte que enganxa!" I així hem estat, tot el cap de setmana enganxats, un capítol darrere de l'altre...

Repetirem això del dinar, doncs - encara que siga canviant l'arròs per sopa, que és el que vol veure'm menjar Jordi... Un xiquet intentant "desmalcriar-me" a mi: és el món del revés!